divendres, 30 de juliol de 2021

Pietro Bubani, el nòmada enamorat dels Pirineus (1836-1862)

 

"A Perarua invase la mia camera un ufficiale Spagnuolo con 8 soldati per sequestrare i proclami rivoluzionari, che io era ito a spargere colà, i quali poi trovò altro non essere, che carta straccia per disseccar piante.

            Per la singolare mia destrezza, e colpo d'occhio nel percorrer monti, indovinarne gli andirivieni, e le uscite, calcolare il tempo necessario alle gite propostemi, fui preso a Sallient per uno incaricato dal Governo al fine di indicare ai Doganieri i posti da guardarsi di preferenza contro il contrabbando: già si susurrava, poco ci mancò, che non mi si gettasse giù da una rupe, in un paese, nel quale, come nella maggior parte di quelli dei Pirenei Arragonesi, tutti sono contrabbandieri, cominciando dall' Alcalde, e dal Curato, sino alle donne."

            Hi ha persones que durant la seva primera joventut porten una conducta que res fa preveure que arribarà un moment en què es marquen –o millor dit, troben– un objectiu al qual poden dedicar-s'hi la resta de la vida, sovint de forma obsessiva. Això és particularment notable en el cas dels botànics, ja que molts d'ells, un cop la passió per conèixer les plantes s'ha apoderat del seu esperit, ja no poden parar. I en les arres del seu compromís, sovint inabastable, hi deixen fins a l'últim alè.

             El cas de Pietro Bubani (1806-1888) sembla que correspon a aquest model. Tot en ell, tant el personatge com la seva obra, és apassionat i excessiu. Cap al final de la seva vida, l'any 1878, va publicar un llibret amb l'excusa d'honorar la figura del que considerava el seu únic mentor com a botànic, Michel Félix Dunal (1789-1856) –encara que ja feia vint-i-dos anys que havia mort!–, però que més aviat és una justificació de la seva obra i on passa comptes amb alguns dels botànics amb qui havia tractat. El llibret, titulat Dunalia, conté set apartats, tots escrits per ell, d'extensió desigual, i tots dedicats, d'una manera o d'una altra, a reivindicar la seva obra.

[de S. Landi, 2006]

 
           El primer –titulat Narcissus dubius– tracta d'una nota enviada al Butlletí de la Societat Botànica de França sobre aquesta planta, que no es va arribar a publicar allí i part de la seva correspondència amb el secretari de la Societat –Eugène Fournier (1834-1884)– sobre aquest tema. Aprofita per incloure-hi la nota original. El següent és una carta enviada a Alphonse de Candolle (1806-1893) a Ginebra l'any 1868 sobre les seves lleis de nomenclatura botànica i on critica que el principi de prioritat no sigui absolut i es comenci amb l'obra de Linné, negligint així els autors clàssics. En el tercer –Ricorso a me del Moquin Tandon, prof. a Toulouse, per la determinazione di piante francesi, con altre accessorie considerazioni su quel soggetto– explica la seva relació amb Alfred Moquin-Tandon (1804-1863) arran de l'enviament per part d'aquest d'un paquet d'unes 400 plantes dels Pirineus l'any 1842 perquè les determini i d'alguna trobada personal posterior. No es talla un pèl, i critica la, per a ell, incompetència com a florista de Moquin-Tandon i la seva supèrbia personal. I, de pas, el compara amb altres botànics que considera sobrevalorats: "Meravigliato dei succesi ottenuti da certe persone, nelle nostra Scienza ancora, dal grosso e buon parlatore Ortega [Casimiro Gómez Ortega, 1740-1818], dal ciarlatano Lecoq [Henri Lecoq, 1802-1871], dall'inetto Targioni Ant. [Antonio Targioni Tozzetti, 1785-1856], e da altri tanti acclamati, esaltati, decorati...". El títol del següent apartat és Sferzata al Clos i és una crítica escrita vint anys abans –aleshores en francès i titulada Coup de boutoir à Clos–, d'un treball publicat per Dominique Clos (1821-1908) sobre l'herbari pirinenc del baró de Lapeyrouse (1744-1818). Bubani deixa l'obra de Lapeyrouse per terra –en salva la labor dels seus col·laboradors– i ataca la revisió que en fa Clos d'algunes plantes. Analitza en detall aquelles en les que discrepa de les determinacions, bé de Lapeyrouse o bé de Clos, unes 150 en total. Dels altres apartats, un porta per títol Un' occhiata verso la Flora Toscana i comença: "Nel Prodromo della Flora Toscana, dato dal Prof. Caruel (1860, e seg.), appena si scorge di me menzione...". I a continuació enumera i comenta les plantes més interessants que ha collit a la Toscana, moltes d'elles comunicades a Théodore Caruel (1830-1898) per carta i no recollides a l'obra d'aquest. Un altre és una "actualització" nomenclatural d'una centúria de plantes que havia publicat l'any 1843 als Annals de Ciències Naturals de Bolonya.

             Però el que ens interessa aquí és el que titula Cenno storico dei miei Viaggi Botanici nei Pirenei i que, en realitat, és un resum i justificació de la seva vida i obra, amb l'eix central dels seus viatges de punta a punta dels Pirineus durant més de vint-i-cinc anys. Ja a la primera línia es defineix com un "giovine sanguigno, e bollente" amb poc més d'onze anys!– i explica per sobre els seus primers anys. Estudia Medicina a Bolonya per pressions paternes, encara que era un apassionat de la música, el teatre i els clàssics. Ja llicenciat, l'any 1831 es va involucrar en les revoltes contra els Estats Pontificis, però aixafada la revolució per les tropes austríaques, ha de refugiar-se a la Toscana, d'on al final també ha de marxar, traït i "per essermi quivi mostrato molto amante delle donne, e per niente amico della pretaglia". Després d'una breu estada a Marsella, arriba a Montpeller l'octubre de 1835. Allí, ja interessat per la botànica, es relaciona amb els professors del Jardí Botànic, Alire Delile (1778-1850) i Félix Dunal, a qui aviat acompanya en les seves herboritzacions. Però va ser en Dunal qui el va acollir com un deixeble i li va aconsellar de dirigir els seus esforços cap als Pirineus. I a primers de juliol de 1836 va fer el seu primer viatge: Narbona, Perpinyà, Prades i Mont-Louis, on va establir la seva primera base i va estar voltant per la Cerdanya, el Capsir i el Donezan fins a primers de setembre, en què va retornar a Montpeller. Els anys següents, fins al 1840, continua l'exploració dels Pirineus centrals i orientals francesos, però no passa de l'Arieja cap a l'oest. Mentrestant, ha fet diverses estades a Tolosa de Llenguadoc, per estudiar l'herbari de Lapeyrouse (1744-1818). L'any 1841 se'n va cap al País Basc francès, que el captivarà per sempre més –"E mi sembrò quello un Paradiso terrestre, perchè facili i monti, ameni i luoghi, le donne bellissime."–, i on tornarà diverses vegades. L'any 1842 volia explorar els Pirineus catalans, però l'amenaça dels trabucaires el fan tornar enrere, encara que és conscient que per poder fer una flora dels Pirineus, ha d'explorar la part espanyola. Ja havia fet alguna incursió ràpida més enllà de la frontera, però sovint havien acabat amb algun contratemps: carlistes, duaners, pagesos que el prenen per un francès, mal temps. Finalment, l'any 1844 decideix dedicar-lo al País Basc i Navarra. Després passa l'hivern a Tolosa de Llenguadoc i els dos anys següents els dedica al Pirineu aragonès un i al català l'altre.

             És a Organyà, a finals de juny de 1846, quan al preguntar per què sonen les campanes, li diuen que hi ha un nou Papa a Roma, Pius IX, i que el seu antecessor, Gregori XVI havia mort feia uns vint dies. Més tard, a Camprodon, s'assabenta que el Vaticà ha anunciat una amnistia per a tots els desterrats polítics. I així, a primers d'abril de 1847 torna a la casa familiar, desprès de quinze anys i mig d'absència. Però, considerant que el manuscrit està encara incomplet i hi ha nombroses llacunes en l'exploració del territori, torna als Pirineus espanyols. A finals de maig de 1850 entra pel port de Canfranc, explora la part aragonesa i navarresa i passa l'hivern a Madrid, estudiant els herbaris de Cavanilles, Lagasca i Pourret. L'any següent torna a recórrer els Pirineus centrals i orientals i a l'hivern se'n torna a Bolonya i Florència, on continua amb la redacció del manuscrit. I encara repeteix als Pirineus els anys 1852 i 1853. Els pròxims anys els dedicarà a completar el manuscrit i ordenar l'herbari, encara que també s'ha d'encarregar d'assumptes familiars perquè en aquests anys es mor el seu pare. Tanca la primera versió del manuscrit a primers de febrer de 1856. Però no es dóna per satisfet i encara hi torna els anys 1857-58 i 1860-62. La segona versió del manuscrit la tancarà el desembre de 1873.

 

Part oriental de Peña Montañesa, al Sobrarb, amb la silueta del monestir de San Beturián [San Victorián], parada reiterada en quasi totes les visites de Bubani al Pirineu aragonès.

            Sembla que normalment viatjava i herboritzava sol, però alguna vegada es relacionava amb altres botànics al camp. El més citat per ell és Louis Joseph Deville (1817-1867), advocat a Tarbes i que li va cedir el seu herbari, però també Pierrine Gaston-Sacaze (1797-1893), el pastor que va esdevenir l'acompanyant imprescindible de tots els botànics que visitaven la vall d'Osseau o Francesc Campderà (1793-1865), l'amic de Dunal i metge a Lloret de Mar, on el va acollir uns dies. No concreta gaire de què viu i alguna vegada es queixa de la migradesa dels seus recursos. En algun moment diu que va renunciar a un ajut del govern francès per als emigrats polítics i també que no va acceptar una proposta per dedicar-se a la docència a Tolosa. Explica que el seu pare li enviava alguns diners, però totalment insuficients per a les despeses de les seves recerques. A l'escrit, sovint lloa la seva independència i la llibertat del que no deu favors ni diners. Malgrat això, les seves despeses devien ser considerables. Es mou amb una gran facilitat de punta a punta de la serralada i en els seus viatges normalment porta guia, animal de càrrega i sovint s'allotja en hostals, encara que els hiverns els passa en una ciutat, normalment Montpeller o Tolosa. I la seva bossa, algun cop, havia despertat la cobdícia de duaners o d'alguns individus perillosos.

             Pietro Bubani va morir sobtadament –mig cec, va caure del balcó de casa seva– l'any 1888, amb la tercera revisió de la seva obra ja molt avançada. Però primer la mort de la seva filla, i després problemes amb la vídua, van fer que l'obra restés inèdita. Finalment, els quatre volums de la Flora Pyrenaea es van publicar entre 1897 i 1902, editats per Otto Penzig (1856-1929), professor de botànica i director del jardí botànic de Gènova. Aquesta obra ha estat molt criticada pels botànics posteriors. En Pere Montserrat* va resumir els seus defectes en tres. Primer, l'ús d'un llatí clàssic, enrevessat i allunyat del llatí botànic usual ja en la seva època. Després, no seguir les normes que fixen la publicació de Linné, Species Plantarum, i l'any 1753 com l'inici del principi de prioritat, sinó que ell pretenia incloure els clàssics grecs i llatins i, a més, ho fa d'una forma inconsistent –"... es un Botánico heterodoxo y peligroso para el principiante. Era caprichoso y cambiaba el nombre que no le gustaba por considerarlo poco apropiado..." –. I, finalment, el seu criteri taxonòmic, molt subjectiu, amb tendència a ser sintètic i amb poca base biològica. Un cas molt exagerat d'això darrer és el tractament que dóna al gènere Prunella, on agrupa sota P. vulgaris el que avui dia es consideren tres espècies: P. vulgaris, P. grandiflora i P. laciniata; això sí, després de dedicar més de sis pàgines a discutir la història nomenclatural, repassar la bibliografia i analitzar la variabilitat dels tàxons que hi inclou.

Dioscorea pyrenaica, sens dubte l'aportació més singular de P. Bubani a la flora pirinenca [Joaquín Ascaso]


             La seva obra com explorador botànic dels Pirineus, però, és immensa. Va ser el primer a donar notícia de la flora de moltes valls pirinenques, sobretot del costat meridional, i encara que amb els anys va repetir sovint les visites a determinades valls, es va allunyar dels camins ja explorats abans per altres botànics –que en realitat, al costat espanyol, havien estat ben pocs–. També és cert que el retard en publicar moltes de les seves troballes va fer que aquestes quedessin devaluades. El cas més emblemàtic al respecte és el del seu gran descobriment per a la flora dels Pirineus, la Dioscorea de les fissures de roques i pedruscalls calcaris dels cims dels Pirineus centrals, que va trobar per primera vegada a Peña Montañesa, el juliol de 1845 i a l'octubre del mateix any al Portilló de Tella. Anys més tard, el 1861, encara la trobaria també al Turbó. Però, mentrestant, la va comentar i ensenyar a diversos botànics, entre els quals Henri Bordère (1825-1889), mestre d'escola a Gèdre, prop de Gavarnie, va col·lectar abundantment la planta allí i la va repartir entre els col·legues. I l'any 1866, l'abat Joseph Miégeville (1819-1901) va publicar vàlidament el nom: el volum corresponent de la Flora Pyrenaea on Bubani descrivia l'espècie –el quart–, no apareixeria fins a l'any 1902!

            El recull de la informació corològica publicada a la Flora és tan sols una part de la recollida a l'herbari, però aquest –conservat a Gènova– normalment ha quedat negligit pels botànics pirinencs. A la Biblioteca Comunal de Bolonya es conserven les seves memòries manuscrites i inèdites, que van des de l'any 1849 al 1863, on hi ha molta informació, encara per analitzar en detall, del seu periple pirinenc.

              A partir del que va escriure ens podem fer una certa idea de la seva personalitat: un personatge apassionat, de fermes conviccions sobre el seu destí, franc, incansable, inassequible al desànim, que no oblida els greuges –reals o suposats– i sense cap problema per expressar lliurement les seves opinions –de vegades potser d'una forma més o menys colèrica–, tant sobre les persones com sobre les coses. Ja de gran, aposentat a Bagnacavallo (Emília-Romanya), al palau familiar –el seu pare, aprofitant la desamortització de Napoleó, va esdevenir un terratinent molt ric–, sembla que tenia per costum publicar i repartir fulletons amb les seves cuites cíviques i fins i tot personals. En fi, tot un caràcter, excèntric, amb molt pocs amics i orgullós de la seva llibertat. Joan Isern (1821-1865), el botànic de Setcases que potser més el va acompanyar pels Pirineus orientals, va deixar escrit sobre ell: "Aprendí mucho con él y me divertí con el relato de sus excentricidades."

Pietro Bubani. Cenno storico dei miei Viaggi Botanici nei Pirenei, e dello studio fatto in vista della flora di essi monti. p. 62-86. In: P. Bubani (1878). Dunalia. Imola, 100 p. [Accessible a The Online Books Page]

 * P. Montserrat Recoder (1990). Los viajes de P. Bubani por el Pirineo español. Monografías del Instituto Pirenaico de Ecología 5: 169-174. [Disponible a https://digital.csic.es/bitstream/10261/73877/1/Montserrat_P.bubani_IPE_5.pdf]

 Edició del text: Edith Castells.

diumenge, 30 de maig de 2021

Martha Singer: el segle XX entre micòlegs

 

"On our numerous excursions from Ostrava we also went to the Altvater range, somewhat to the west of Ostrava. Rolf and Jan Kuthan, collecting, came up slowly but I had run ahead to the summit to enjoy the view and the wind on that hot day. Mycologists hate the wind because, drying out the soil, it is the worst enemy of mushroom growth. While I wandered around among the mossy granite boulders, my eye caught an inscription on a signpost, something like "12 km to Castle Janovice", to the Northwest. My first impulse was to run the twelve kilometers until I got to castle Janovice, which is well known to everybody of my generation who is familiar with the poetry of the Austrian writer Karl Kraus. He had spent some of his happiest hours in the garden of this lovely castle, together with baroness Sidonie von Nadherny who herself in 1939 became a victim of the Nazi onslaught."

 

    Algunes persones semblen condemnades, una vegada desarrelades de la terra on van néixer, a no poder establir-se definitivament enlloc, sempre canviat de ciutat o fins i tot de país, sense un pla premeditat, però sempre disposats a gaudir de noves amistats i a descobrir noves meravelles i intentant, a cada moment, ser ells els amos del seu destí. Les vides d'en Rolf Singer (1906-1994) i la seva esposa Martha –de soltera Kupfer– (1910-2003) en són una bona mostra, sobretot per les vicissituds a què van haver de fer front durant la primera meitat del segle XX, encara que en la segona tampoc es van aturar.

            Rolf Singer es considerat un dels micòlegs més notables del segle XX, amb aportacions molt importants en el camp de la taxonomia. Al llarg de la seva vida va viure i treballar en diversos països i, malgrat haver publicat més de 400 treballs, mai va deixar de realitzar sortides de camp, de vegades en territoris remots. I en tot el seu periple vital va estar acompanyat per la seva esposa, qualificada pels que la van conèixer com incansable col·laboradora i bona coneixedora de fongs. Va ser ella qui, ja de grans, va publicar un llibre on repassa la seva vida, centrat sobretot en els personatges amb qui es van anar trobant en el seu camí. Naturalment, la major part són micòlegs, però d'altres naturalistes i amistats també hi són admesos.

             Rolf Singer, havia nascut a Baviera i s'interessà des de molt jove pels fongs. Va estudiar química a Munich i l'any 1928 va anar a Viena per realitzar la tesi doctoral sota el mestratge de Richard Wettstein (1863-1931). Allí, mentrestant treballava en diverses institucions, fou comissionat dues vegades per l'Acadèmia de Ciències per anar al Caucas, i els primers resultats del viatge ja foren publicats l'any 1930. Llegida la tesi sobre el gènere Russula l'any 1931, retorna a Alemanya, però poc després, quan els nazis arriben al govern, n'ha de fugir –és militant antibel·licista i li deneguen la renovació del passaport– i torna a Viena travessant els Alps amb esquís. Aquí sobreviu cultivant Agaricus bisporus –que ven a l'engròs­– i continua treballant al Museu d'història natural; també és quan coneix i es casa amb la vienesa Martha Kupfer, l'any 1933. Però Àustria no és tampoc segura per a ells i han de continuar fugint. Aprofita que Pius Font i Quer (1888-1964) havia aconseguit convocar una plaça per a la Universitat Autònoma de Barcelona i, amb recomanacions entre d'altres de Josias Braun-Blanquet (1884-1980) i René Maire (1878-1949), s'hi presenta i la guanya. S'instal·len a Barcelona pel maig de l'any 1934 –on conviuen durant un temps amb un altre botànic alemany, Werner Rothmaler (1908-1962)– i comença a treballar i sortir al camp: Montseny, Vall d'Aran...* Però a primers d'octubre ell és detingut i ingressat a la presó Model. Al respecte, les memòries de Martha Singer no són gaire aclaridores, però sembla que l'ordre venia de Madrid, on l'ambaixada alemanya el reclamava per haver sortit del país il·legalment. I tot això, entremig del desori causat pels fets d'octubre, amb la proclamació de l'Estat Català per Lluís Companys, i la posterior anul·lació de l'autonomia de Catalunya, que comportava la invalidació dels contractes de la Universitat Autònoma. Després de diverses gestions, aconsegueix no ser deportat a Alemanya i és expulsat a França, on pot arribar a Montpeller, des d'on, amb l'ajuda d'en Braun-Blanquet i amb el fons d'una col·lecta dels naturalistes francesos, passen a París. Allí és acollit per Pierre Allorge (1891-1944), llavors director del Museu d'Història Natural i, sobretot, per Roger Heim (1900-1972), que li aconsegueixen contractes precaris, però quan Nicolai Vavílov (1887-1943) [veure l'entrada del blog de maig de 2019], de visita a París, li ofereix incorporar-se a l'Institut que dirigia a Leningrad, se n'hi va. L'any 1935 Rolf ja és a Leningrad –ella no arribarà fins a començaments de 1936 per problemes de visat i al cap de pocs dies va néixer allí la seva filla, Amparo Heidi–, on Rolf participa en diverses expedicions a l'Àsia central; al mateix temps, comença a preparar una nova tesi doctoral –les llegides a Àustria es consideraven de poc valor a l'URSS– i que defensarà, en rus, i és l'embrió de la seva gran obra sobre taxonomia d'agaricals. L'any 1938, Martha i la filla se'n van cap als Estats Units, per retrobar-se amb els pares d'ella, jueus que també havien hagut de fugir d'Àustria. Rolf arribarà a Califòrnia l'any 1941, després de sortir de Leningrad pocs dies abans de l'inici del setge nazi, via Hawaii. Mentrestant, ella havia estat entrevistant-se amb científics o gestors que poguessin aconseguir una feina a Amèrica pel marit. David H. Linder (1899-1946), especialista en Oidium i en fongs aquàtics, el va contractar per treballar al Farlow Herbarium de la Universitat de Harvard. S'hi va estar fins a l'any 1948, entremig de les col·leccions del centre, fent campanyes de recol·lecció pel NE dels Estats Units i establint relacions amb la majoria dels botànics residents o visitants. Aquell any va visitar Harvard el botànic argentí Horacio R. Descole (1910-1984), director de la Fundación Miguel Lillo –en aquells moments el centre botànic més important d'Argentina i un dels més destacats de tota Amèrica del Sud– i li ofereix una plaça a la Universitat de Tucumán, de la que també n'és rector. Finalment, i sembla que pressionat per l'esposa, Rolf accepta i, a la tardor de 1948, arriben a Tucumán, a l'Argentina.

             L'Instituto Miguel Lillo aquells anys era el destí anhelat per molts científics europeus –naturalistes sobretot, però també químics, físics...– que buscaven un lloc de treball estable, segur i tranquil. La diàspora d'alemanys i russos, però també suecs, noruecs o fins i tot britànics, que s'hi van arreplegar era nombrosa, ben diversa i amb alguns personatges ben peculiars. Segons ella, l'Instituto, sota la direcció d'Horacio Descole, va tenir la seva edat d'or entre els anys 1947 a 1955. A partir d'aquest any, en què es va produir el cop d'estat que va derrocar el govern de Perón, la situació política i econòmica es va començar a degradar i molts dels europeus, aprofitant la millora de les condicions dels seus països d'origen, van iniciar un retorn gradual. Rolf Singer va ser contractat per la Universitat de Buenos Aires l'any 1961 i encara van aguantar a l'Argentina fins al cop d'estat de juny de 1966 i la instauració de la primera de les dictadures cívico-militars. L'any següent se'n van anar a Santiago de Xile, amb un contracte del Museo Nacional de Historia Natural que aprofiten per recórrer el país i on fan amistat amb Eugeni Sierra (1919-1999), el dibuixant deixeble d'en Font i Quer. Però l'any 1968 torna als Estats Units, amb contracte de professor per la Universitat d'Illinois a Chicago, des d'on va treballar també en l'herbari del Field Museum fins a la seva jubilació l'any 1977.

             Entremig de tot aquest periple, va anar fent estades més o menys prolongades en diferents centres, de les quals també es recullen diverses coneixences i anècdotes en el llibre. Entre 1942 i 1943 van estar tot un any a Florida, que és on Rolf va començar a interessar-se pels fongs tropicals i els anys 1957-1959 va tenir un contracte amb una fundació d'Amèrica del Nord per a fer recerca sobre fongs psicoactius, amb estades a Mèxic i Chicago. L'any 1960 va fer una estada a Holanda, on va estudiar l'herbari de Christiaan H. Persoon (1761-1836) –de gran interès, ja que la seva obra Synopsis methodica fungorum constitueix el punt de partida nomenclatural de molts grups de fongs–, l'any 1970 van fer el primer dels seus viatges a la llavors República Txecoslovaca i el 1975 van estar diversos mesos a Àustria. Mentrestant, a Amèrica, també van fer estades a centres de recerca de Manaus, Recife i Costa Rica. I, a partir de 1950, va assistir a tots els Congressos Internacionals de Botànica, on va ser un membre molt actiu del Comitè de Nomenclatura, i des d'on va jugar un paper important en les propostes per a la conservació dels noms.

             El relat es dedica sobretot a ressaltar els personatges que van tractar, encara que també descriu, per sobre, com visqueren en les diferents ciutats i la seva xarxa de relacions socials. La llista de naturalistes que hi apareixen és immensa. De vegades sols dóna el nom, institució i grup en què treballa, però sovint s'hi esplaia més, sobretot en el cas dels seus amics, com ara, Kurt Hueck (1897-1965), Benkt Sparre (1918-1986), Alberto Castellanos (1896-1968), Augusto Chaves Batista (1916-1967) o Louis O. Williams (1908-1991), entre d'altres. Poques vegades intenta fer un perfil psicològic, però sí que ens proporciona alguna anècdota referent al personatge que ajuda a fer-se una idea de la seva personalitat –o no–. Els més peculiars corresponen a la seva etapa al Miguel Lillo, molts d'ells expatriats europeus i relacionats, d'una forma o altra, amb el daltabaix que va provocar l'ascens i caiguda del nazisme: alemanys fugitius del nazisme –jueus o no–, convisquin amb quislings noruecs, feixistes britànics o nazis fugits del col·lapse final; també hi apareixen algun republicà espanyol, russos i, per descomptat, argentins.

Rolf i Martha Singer (tercer i quarta per la dreta) en una excursió amb la Societat Catalana de Micologia a Tossa l'any 1979. El segon és Eugeni Sierra. [Llimona, 1997]


          En general, el retrat dels personatges i les anècdotes que relata són benèvols i el to de la narració és neutre, descriptiu. Hi ha pocs casos en què l'homenatge és absolut –"Prof. Font Quer showed himself at all times and in every situation the most noble and honorable person imaginable"– o en què s'emociona molt, com quan visiten a en Braun-Blanquet a Montpeller l'any 1971, ja molt sord i quan comença a oblidar molts noms de persones però no els de les plantes. També es commou quan visiten a David Fairchild (1869-1954) a Florida, i en repassar els seus amics i coneguts de Leningrad s'adonen que en dir-li que molts d'ells han mort els darrers anys cada cop s'entristeix més, fins que al final decideixen ressuscitar-ne uns quants per animar-lo. En l'altre extrem, de vegades s'intueix alguna situació en la qual s'ha sentit ofesa i alguna anècdota sí que té un cert regust a revenja, com en el cas d'aquell matrimoni rus, amb el que compartien pis a Leningrad, que s'havia burlat dels seus costums "bàrbars" i que després són condemnats per plagi de la tesi doctoral del marit, o el liquenòleg anglès filonazi que contracten a Harvard –"who always had a weakness for the British accent"– com a director de l'herbari Farlow [en competència amb el seu marit?], però d'on ha de dimitir quan perd l'interès pels líquens i prefereix dedicar-se al teatre aficionat 
i "he underwent a sex change".

             És sucosa la llista de les dèries dels naturalistes. Van des d'aquell a qui una mala crítica li va fer reorientar la seva carrera, abandonant l'estudi de tot un grup d'organismes, o d'altres que no estan contents amb les espècies que tenen dedicades –una fa pudor, en una altra l'epònim en llatí resulta ofensiu en la seva llengua materna–. També apareix el recol·lector de camp que recicla com etiquetes les factures d'hotel i restaurant, però sobretot els tiquets de cervesa, o l'entomòleg exiliat català totalment ambidextre, però sense carnet de conduir o l'herpetòleg que, d'amagat a la nit, dóna a menjar a les seves granotes les mosques que de dia ha recollit el seu company d'habitació, entomòleg.

            No s'esplaia gaire sobre si mateixa, però tampoc se n'amaga. Sabem que a Leningrad es va especialitzar en maneig de raigs X, que a Tucumán dirigia la biblioteca del Instituto Miguel Lillo –i va editar el llibre Agaricales in modern taxonomy, l'obra més emblemàtica i important del marit–, i que a Xile oficialment era l'assistent d'en Rolf. Però almenys des de Tucumán es refereix a si mateixa com a escultora. També atribueix al seu esperit aventurer –i al de la seva filla– la darrera empenta perquè el marit acceptés l'oferta d'anar a Argentina i, en el llibre, explica sovint excursions en les quals va participar sense el seu marit. I pel que diu, era una bona practicant de tir amb rifle. També relata la ingesta de fongs al·lucinògens a Mèxic, o algunes de les galanteries amb què es va sentir afalagada.

             Rolf Singer va descriure, sol o amb d'altres, més de 70 gèneres nous de fongs, principalment d'Amèrica del Sud. No menys de 7 gèneres i 70 espècies de fongs porten epònims que l'honoren.

 

 Martha Singer (1984). Mycologist and other taxa. Braunschweig, Verlag von J. Cramer. 120 p.

 *Per a un anàlisi més detallat del seu pas per Catalunya: Xavier Llimona (1997). Rolf Singer, 1906-1994: nota sobre la seva vida, amb especial atenció a la seva activitat a Barcelona. Collectanea Botanica (Barcelona) 23: 163-169.


Edició del text: Edith Castells.

 

divendres, 26 de febrer de 2021

Emilio Guinea, un botànic al desert (Sàhara occidental, 1943)

 

   "Amanece un nuevo día. Aun falta que cubrir una nueva etapa para conocer todo nuestro desierto. Queremos ver la Agüera, al lado de Port Etienne, en la bahía del Galgo, puesto aquél el más meridional de España en el Sahara. De nuevo el trimotor; la costa, desde arriba, como cuando empezamos. ¿Os acordáis? ¡Qué lejos y qué cerca! Así es todo en la vida. Falso, falso espejismo del irreal fluir del tiempo. Ya estamos en la Agüera. Desolación y arena. Mar y cielo. Industria pesquera desorbitada y mucha langosta exquisita (marisco, no insecto).

   Unas horas para conocer aquel paraje, que es más desierto que Villa [Cisneros], si cabe, y vuelta al avión, ahora rumbo al Norte.

   ¡Vuela raudo, pájaro metálico, hijo del hombre, y llévanos a casa, a nuestra casa, para que la cabeza se serene un poco, que es fuerte, muy fuerte, la emoción del desierto!"


            A la tornada de la seva expedició de 1886 al Sàhara, Julio Cervera, Felipe Rizzo i Francisco Quiroga van portar deu plantes, que van acabar en les mans de Blas Lázaro Ibiza (1858-1921) per a ser identificades. Aquest tan sols en va poder determinar cinc en el rang d’espècie, havent de deixar les altres únicament en el gènere. I explica: “La determinación precisa de algunas de las especies no es posible hacerla con los medios que en Madrid existen, aun utilizando los que la biblioteca del Jardín Botánico contiene; pues en ella, muy pobre en general de libros modernos, no existe ninguno de los que se han publicado referentes á esta región de África.”

              Espanya s'havia desentès d'Àfrica durant els segles anteriors, però cap a finals del XIX, quan ja és evident el final del somni americà, comença a girar-hi els ulls. I estimulats i afavorits per l'administració civil o militar, els naturalistes –inclosos naturalment els botànics– es van anar abocant a l'exploració dels voltants de Ceuta i Melilla i les zones del Rif i Jebala, en el que més tard es convertiria en el Protectorat espanyol. La major part de les herboritzacions les van fer farmacèutics militars, però sense cap pla sistemàtic. Aquest no va existir fins a les campanyes d'en Pius Font i Quer (1888-1964) per als Iter maroccanum de 1927-1930 i 1932 i, així i tot, supeditades sempre a les contingències militars i disponibilitats pressupostàries.

             Més al sud, cap al Sàhara, l'ocupació espanyola va ser encara més precària i tardana, i no va ser fins al 1934 –i sota fortes pressions franceses– que es va fer més o menys efectiva. Aquí, abans de la Guerra Civil, les úniques expedicions havien estat a Ifni, una de caràcter naturalista on va participar Arturo Caballero com a botànic el 1934 i una altra, exclusivament botànica, d'en Font i Quer l'any 1935.

             Però després de la Guerra Civil la situació havia canviat dràsticament i el panorama botànic –com científic en general– era desolador. Carlos Pau (1857-1937) i el germà Sennen (1861-1937) havien mort al llit, però Pius Font i Quer (1888-1964) havia estat jutjat i inhabilitat per a exercir càrrecs públics i les joves generacions com Josep Cuatrecasas (1903-1996) o Faustino Miranda (1905-1964), es van haver d'exiliar; entre les baixes també cal incloure a joves prometedors com Miguel Martínez Martínez (1907-1936), assassinat a Madrid al començament de la Guerra, o José González-Albo (1913-1990), incapacitat per malaltia des de 1939. Així les coses, cap a 1940, l'únic botànic en actiu amb experiència africana era Arturo Caballero y Segares (1877-1950), que havia estat nomenat director del Jardí Botànic de Madrid l'any 1939. I quan l'Instituto de Estudios Políticos organitza una expedició al Sàhara espanyol per a la tardor de 1943, l'escollit per integrar-s'hi com a botànic és Emilio Guinea.

             Emilio Guinea López (1907-1985), nascut a Bilbao, era aficionat des de jove a la botànica, havia estudiat Ciències Naturals a Madrid, on freqüentava el Jardí Botànic, i l'any 1932 ja era Catedràtic d'Institut. Després de la Guerra Civil va ser empresonat –entre altres càrrecs, acusat de defensar el darwinisme– i depurat. El van desterrar, com a simple professor, a Aranda de Duero, però va rebutjar reincorporar-s'hi. Malgrat això, va aconseguir que el designessin per formar part de l'expedició naturalista al Sàhara de 1943, formada a més pels geòlegs Francisco Hernández Pacheco (1899-1976) i Carlos Vidal Box (1906-1970).

             L'any 1945 va publicar dos llibres que es poden considerar com el resultat del viatge. L'un, Aspecto forestal del desierto, la vegetación leñosa y los pastos del Sahara español* és de caràcter més científic, mentre que l'altre –España y el desierto– és més divulgatiu i és el que ens interessa aquí. L'autor, en el pròleg, justifica aquest llibre amb uns raonaments que encara avui dia són perfectament assumibles: fer una crònica curta de l'expedició, donar a conèixer a un públic culte els motius del viatge i difondre'n els resultats entre el públic no especialitzat. A més tot el llibre traspua –conscientment o no– l'orgull de fer una obra civilitzadora, encara que meravellant-se sempre de les adaptacions de les plantes del desert i de la integració amb el medi dels seus pobladors. Així, al llarg de 18 capítols, explica el desenvolupament del viatge, la logística i, sobretot, les seves impressions. Entremig, però, hi ha alguns capítols de caràcter utilitari. Un està dedicat a les possibilitats agrícoles del territori i utilitats de les plantes silvestres que s'hi fan i dos més tracten sobre les pastures i les plantes medicinals respectivament. Els darrers corresponen a un capítol descriptiu de la vegetació del desert i un altre sobre les possibilitats de desenvolupament del desert, a més d'un capítol final sobre les possibilitats de l’explotació del guaiule. I amb un curiós epíleg final, inclassificable, titulat “Metafísica del desierto” i dedicat a la Rosa de Jericó –Anastatica hierochuntica L.

             Des de les Canàries volen a Cap Juby –actual Tarfaya– i, des d'allí, van en camió cap a Al-Aaiun, on arriben al capvespre després de creuar en barca la Saguia el Hamra. Exploren els voltants d'Al-Aaiun i volen a Villa Cisneros –actualment Dajla–, on també exploren els voltants uns quants dies, per anar més tard, en camió, cap a Tichla, quasi a la frontera sud amb Mauritània. Herboritza pels voltants i continuen en camell cap al pou de Zug, on acampen diversos dies i tornen a Tichla per una altra ruta. Ja en camió, van cap a Villa Cisneros. Des d'aquí, en avió, encara visiten el límit sud del territori, la Agüera, al Cap Blanc, on tan sols s'hi estan unes hores i tornen directament a Cap Juby on, després d'uns dies, volen a les Canàries. Curiosament, en cap moment diu l'època de l'any en què es troben ni tampoc podem saber els dies que va durar l'estada, doncs sí que indica les jornades que duren els trasllats, però no quants dies estan en cadascuna de les parades, ni tampoc ens diu la durada de travessa en camell entre Tichla i Zug. En tot cas, a partir de les dates dels plecs dipositats a l'herbari del Jardí Botànic de Madrid, sabem que quasi totes les plantes van ser recol·lectades al mes de novembre i, sembla que, com a molt, va durar 3-4 setmanes. Però renoi, quin profit que en va treure!

 


Itineraris segons Guinea (1945) [Cal notar que una bona part de les rutes marcades  –les que porten ratlles transversals– no es van dur a terme]


            El llibre presenta una edició molt digna, amb bones fotografies –originals dels geòlegs de l'expedició– i dibuixos a ploma de l'autor. Es llegeix molt bé, és amè i fins i tot entretingut, encara que en realitat succeeixen ben poques coses excepcionals: una "tamborada" en una haima a Villa Cisneros, una cacera de gaseles pel camí de Tichla, un vendaval a Zug que tomba les tendes,... Però el relat està ben lligat i la descripció del viatge s'encadena amb agilitat amb les descripcions dels paisatges –fetes des de l'avió, el camió o a peu– i de les peculiaritats de les plantes. I entremig, les condicions de vida dels militars als poblats i al desert, instruccions i experiències de l'art de muntar en camell, conseqüències del pas de la llagosta per a un botànic o lloances del caràcter i habilitats dels nadius. Sobretot es queda sorprès i admirat del coneixement de les plantes per part dels sahrauís: en saben tots els noms, les seves aplicacions medicinals i l'interès com a pastura.

       El seu estil és molt peculiar –de grandilocuencia expresiva l'ha molt ben qualificat Luis Carlón–, aquí el text sovint resulta ampul·lós i un pèl excessiu, tant pel que fa a la transcendència del que descriu com a la solemnitat dels pensaments. I tampoc deixa mai de reflectir les seves divagacions, vinguin a compte o no, sobre sensacions, records i anhels. Admirador confés de Théodore Monod (1902-2000), el text n'està ple de ressonàncies monodianes, sobretot en les digressions de caràcter poètic sobre el desert i les seves formes. També resulten excessives –almenys llegides avui dia– les lloances cap a l'administració de les forces militars colonials, encara que és conscient, i ho reconeix bastament, l'esforç dels seus acompanyants nadius en l'èxit de l'expedició.

Guinea (1945). Original de l'autor

          Culte i poliglota, es va autodefinir com "més artista que científic" i les il·lustracions de la seva obra donen fe de la seva habilitat com a dibuixant. Les severs publicacions botàniques sovint s'han qualificat de lleugers, però cal reconèixer que, en els foscos anys de la postguerra, amb quasi tota la botànica oficial i universitària abocada en els estudis fitosociològics, van representar aportacions singulars, connectades amb els corrents europeus i amb unes certes pretensions en els camps de la florística i la taxonomia, encara que amb resultats desiguals. També destaca per ser un dels primers compiladors de cara a actualitzar el catàleg de la flora ibèrica i cal ressaltar la seva participació, des de l'inici, en el projecte Flora europaea. Però on la seva obra és més original i notable és com a divulgador, sobretot amb els seus llibres de viatges, sovint amb un esperit de naturalista del segle XIX i amb un estil molt peculiar, però sempre rigorosos i molt ben documentats. El relat dels seus viatges a la llavors Guinea espanyola bé es mereixen una entrada en aquest blog ... en el futur!

             Segons Félix Muñoz Garmendia, que el va tractar els seus darrers anys, era un gran i apassionat conversador. En el camp de la botànica estava especialment orgullós de les seves relacions internacionals, sobretot amb el personal del Jardí Botànic de Ginebra i amb diverses institucions botàniques angleses, entre les que destacava la figura de Vernon H. Heywood (n. 1927). Però li quedava la recança de què no haver-se promocionat en l'escalafó de la Botànica "oficial" de l'època, que atribuïa a la seva no adhesió al règim. En el camp personal es sentia molt honorat de la seva amistat amb el dramaturg Antonio Buero Vallejo, la tertúlia del qual freqüentava, o de Julio Caro Baroja.


Emilio Guinea (1945). España y el desierto. Impresiones saharianas de un botánico español. Instituto de Estudios Políticos, Madrid. 279 p. + 3 mapes. [Disponible a Biblioteca digital del RJB]

 

* Emilio Guinea (1945). Aspecto forestal del desierto. La vegetación leñosa y los pastos del Sahara español. Instituto Forestal de Investigaciones y Experiencias, Madrid. 152 p. + 1 mapa. [Disponible a Biblioteca digitaldel RJB]

 

Edició del text: Edith Castells.


dijous, 24 de desembre de 2020

Alfred Moquin-Tandon: un botànic de províncies –i poeta– descobreix París (1834)

            "4 octobre 1834. Nous étions convenus avec M. Blume d'aller aujourd'hui chez M. Gay à 8 heures du matin. Nous avons exécuté notre projet, mais faute d'avoir averti ce botaniste, quand nous sommes arrivés chez lui, nous avons trouvé visage de bois.

            Je suis rentré et je me suis occupé, pendant une heure environ, à arranger mes Chénopodées du Muséum Delessert.

            A neuf heures, j'ai pris du lait et du beurre au café du Luxembourg. En sortant, l'occasion m'a offert un ouvrage in 4º sur les tulipes, avec planches assez bien faites. Je l'ai acheté 50 sols.

            Je me suis promené sur les quais jusqu'à midi. J'ai marchandé un Genera plantarum de Linné; j'ai regardé les gravures, les lithographies et les dessins; j'ai visité la Madeleine; enfin j'ai usé la matinée en véritable flâneur, mais en flâneur qui observe et qui réfléchit.

            Une Béarnaise m'a conduit jusqu'à une centaine de pas de mon hôtel; j'ai été chez M. Webb; nous avions examiné ensemble les Chénopodées des Canaries..."


             He de començar confessant-ho: la figura de Moquin-Tandon sempre m'ha fascinat. I això que és més ben aviat poc el que durant molt de temps en vaig conèixer d’ell. Quan jo començava a bregar-me en temes de taxonomia, durant un bon temps vaig tenir sobre la taula de treball la segona part del volum XIII del Prodromus... de De Candolle, quasi tot ell escrit per Moquin-Tandon i que conté les monografies de les famílies salsolàcies [quenopodiàcies] i amarantàcies. Aquells tractaments, monumentals, em van impressionar per la seva extensió i claredat, més encara sabent que eren el resultat de l’estudi tan sols de plecs d’herbari, de tot el món, d’aquelles plantes amb unes flors minúscules i quasi sense caràcters. La seva capacitat d’observació, anàlisi i síntesi em va meravellar, però, a més, entreveure una imatge seva on es veu un home amb aspecte serè i assossegat i descobrir que també havia escrit poesia en occità, ja el va fer entrar per sempre més en el panteó de personatges admirats.

             Alfred Moquin-Tandon (1804-1863) descendia de protestants que havien fugit a Ginebra quan la revocació de l'edicte de Nantes, però que més tard retornaren a França i es van instal·lar a Montpeller. El seu pare era comerciant, i entre els seus avantpassats hi havia també científics i banquers, però el més conegut és l'avi André-August Tandon, a qui el seu nét va qualificar del darrer trobador de la cultura occitana.


 
            Va estudiar Ciències i Medicina a Montpeller, on va obtenir els doctorats corresponents. Molt interessat en la botànica, es considerava deixeble de Michel Félix Dunal (1789-1856), qui al seu cop havia tingut com a mestre al ginebrí Augustin-Pyramus de Candolle (1778-1841), durant l'etapa d'aquest com a professor a Montpeller, on havia escombrat definitivament el sistema artificial de Linné de la docència universitària. En aquella època, per tal d'obtenir el doctorat en ciències naturals s'havien de defensar dues tesis. En Moquin-Tandon, amb vint-i-dos anys, en va presentar una de zoologia i un altre de botànica. La de zoologia era una monografia de les sangonelles (fam. Hirudinea), on també tractava qüestions experimentals de fisiologia i on entrava de ple en la polèmica sobre la metamerització [zoonite] dels animals. La de botànica, en principi, havia de ser una monografia de les quenopodiàcies, però, per un cert atzar, acaba sent un Essai sur les dédoublemens ou multiplication d'organs dans les végétaux, el que a la llarga el portaria a ser un especialista en teratologies vegetals. La monografia de les quenopodiàcies no veuria la llum fins a l'any 1840. L'any 1828 va presentar la tesi per al doctorat en medicina, sobre tisi laríngia sifilítica.

             Moquin-Tandon va començar la carrera docent com a professor de fisiologia comparada a Marsella, però ja l'any 1833 va obtenir una plaça de professor de ciències naturals a la Facultat de Ciències de Tolosa de Llenguadoc, on explicava botànica, zoologia i geologia. A més, l'any 1834 va ser nomenat director del Jardin des plantes, on també impartia un curs de botànica. Va considerar que era massa càrrega docent per a una sola persona i va decidir anar a París a veure si es podia entrevistar amb els responsables d'ensenyament per explicar-los-hi la seva situació. Era la primera vegada que anava a París, i durant la seva estada va escriure una espècie de diari, dia a dia, on recull les seves activitats, trobades i impressions, en un estil molt lliure i sense cap intenció de publicar-ne res.

             El dietari comença el dia 8 de setembre i acaba el 24 d'octubre. El primer dia, només arribar de matinada, s'instal·la al petit apartament que tenia reservat i ja se'n va a recórrer els carrers de París. El segon dia s'atansa al Museu d'Història Natural i, en un episodi que es repetirà sovint durant el viatge, es troba de cop amb un conegut. Es tracta d'un amic i company de Montpeller, Victor Coste, que treballa allí en embriologia i amb qui es relacionarà molt durant l'estada a Paris. A continuació es presenta en casa de Geoffroy Saint-Hilaire pare (1772-1844), amb qui ja s'havia cartejat, que ocupava la càtedra de zoologia al Museu des de la seva constitució l'any 1793 i que, després de la mort de Cuvier un parell d'anys abans, havia quedat com el gran pensador sobre l'estructura i organització dels animals. Serà un dels personatges a qui Moquin-Tandon dedica més atenció, amb llargues converses, i cap al final de l'estada a París l'amistat entre els dos és manifesta.

             Ràpidament amplia la seva xarxa de contactes i coneixences. Al començament, els centres neuràlgics són el Museu d'Història Natural –que inclou el Jardí de Plantes– i la casa de Benjamin Delessert (1773-1847), on el seu herbari, el més important de França en aquells moments, estava obert a tothom que necessites treballar-hi. Sorprèn la quantitat de botànics que pul·lulen amunt i avall. Molts d'ells tenen herbaris que han fet en països llunyans i que treballen en alguna publicació al respecte. Al saber que hi ha un especialista en quenopodiàcies i poligalàcies, li van darrere perquè els determini les plantes d'aquestes famílies. Intentarà acontentar a la majoria i, sempre que pot, n'agafa un frustulum. Entre ells destaca la relació cordial amb Carl Ludwig Blume (1796-1862) –director del jardí de Leiden i que treball en flora del SE asiàtic– i amb Auguste de Saint-Hilaire (1779-1853), l'especialista en la flora del Brasil amb qui ja havia col·laborat en alguna de les seves publicacions, però a qui no coneixia personalment. Més tard, a finals de setembre, s'instal·len a Paris Philip Barker Webb (1793-1854) i Sabin Berthelot (1794-1880), provinents de Londres i que estaven treballant en la flora de les illes Canàries. Segons Moquin-Tandon l'herbari de Webb, format per les seves recol·leccions mediterrànies i canàries i diversos herbaris més que ha comprat –com els de Desfontaines, Labillardière, Ruiz i Pavón...– és un dels més rics d'Europa. El tracte amb ells serà freqüent i, sobretot amb Berthelot, hi establirà una relació d'amistat.

Chenolea canariensis, planta descrita per Moquin-Tandon en la seva estada a París, a partir de materials col·lectats per Webb i Berthelot a les illes Canàries. Actualment és considera integrada en el gènere Kirilowia: K. canariensis (Moq.) G.L. Chu


            Un dels objectius de la visita a París és també conèixer els botànics i zoòlegs més prominents de la capital; a alguns els ha tractat per correspondència, per a d'altres porta cartes de presentació i a quasi tots els coneix per les seves obres. A mesura que els va tractant, en queda una mica desencisat i escriu: "La connaissance des savants de Paris a bien diminué en moi le respect que je portais à tous les hommes qui ont pénétré dans le sanctuaire de la Science; j'ai remarqué d'abord que beaucoup de ces messieurs étaient fort au-dessous de leur réputation. L'usurpation de la gloire est à Paris assez commune. Cette usurpation est une suite nécessaire de l'intrigue qui, dans la capitale, est certainement la passion qui domine le plus; beaucoup d'hommes arrivent au sein de l'Institut ou dans les facultés, appuyés non pas sur des livres, sur des titres réels, mais sur des parents et des amis; on m'a rapporté des exemples de fraudes académiques ou professorales, qui ont bien surpris mon innocence de province".

           També és ben sucosa la descripció –física, però també psicològica– que fa dels membres de la Secció de Botànica de l'Institut de França, del valor de les seves obres i del que se'n pot esperar d'ells en el futur. Els Jussieu, pare –Antoine Laurent (1748-1836)– i fill –Adrien (1797-1853)– no en surten gaire ben parats. Tampoc Mirbel (1776-1854) ni Achille Richard (1794-1852). Tots els elogis són per a Adolphe Brongniart (1801-1876). D'Auguste de Saint-Hilaire simplement en diu: mon ami. Sorprèn sobretot la rotunditat de les seves opinions i la clarividència dels seus vaticinis. Encara que uns dies abans ja havia fet el mateix amb Étienne Gay (1786-1864), de qui diu que per culpa de la seva obsessió pels detalls, mai no serà capaç d'acabar la monografia que prepara, des de fa més de vint anys, del gènere Crocus.

             Però la seva activitat no es limita a la botànica. Entre passejades, un dia el dedica al Panteó, un altre organitzen una visita a la fàbrica de Sèvres, acompanyats per Brongniart pare, el director o, quan entra en una exposició que estan muntant a l'Escola de Belles Arts, n'escriu les seves impressions i opinions per a, diu, comparar-les amb les que sortiran als diaris els pròxims dies, un cop inaugurada. Molt sovint es dedica a bouquiner i indica el títol –i el preu­– dels llibres que s'emporta. Les seves adquisicions són, sobretot, de botànica i zoologia, però també hi ha medicina, geologia..., i fins i tot un llibre de poesia escrit pel seu avi. I també deixa per escrit quan se'n va a un cafè cap al vespre a prendre una cervesa, fumar o jugar alguna partida de dominó, moltes vegades acompanyat per Berthelot o pel seu amic de joventut Maire (?), també botànic. Se sorprèn de la gran quantitat de coneguts que hi troba a París, molts de Montpeller, però també de Tolosa i Marsella. I sovint anota quins d'aquests no es troben acompanyats de les seves parelles habituals. Moltes nits va a espectacles, sol o acompanyat per coneguts o amics: ballet, teatre, opera, varietats... i deixa comentaris sobre els actors o les obres.

             Quan ja l'estada s'està acabant, explica les tribulacions per trobar caixes on encabir els prop de 100 paquets de plantes que ha reunit a París –l'herbari Poiret, que ha comprat, més duplicats i fragments de quenopodiàcies i poligalàcies amb què l'han obsequiat– per tal d'enviar a Tolosa. Amb tota la resta d'adquisicions, llibres inclosos, són 536 kg.

             Al final, després de diversos tràmits protocol·laris que li han costat un mes, aconsegueix entrevistar-se amb el ministre d'Instrucció Pública i el seu cap de gabinet, que accedeixen a la seva petició. En un dels pocs trets autobiogràfics, quan descriu a aquest darrer diu: "il gesticule assez quand il parle, à peu près comme moi".

            Moquin-Tandon va restar a la Universitat de Tolosa fins a l'any 1853, quan va guanyar la càtedra d'història natural de les matèries mèdiques a la Facultat de medicina de París, succeint a Achille Richard, on es va quedar fins al final de la seva vida. Allí va publicar uns prestigiats Éléments de zoologie médicale i Éléments de botanique médicale. A més de botànic va ser un reconegut especialista en el camp dels mol·luscos terrestres i una autoritat en ornitologia i, per exemple, es va encarregar d'aquest apartat a la Histoire naturelle des îles Canaries de Webb i Berthelot. L'any 1854 va ser elegit per entrar en l'Académie des Sciences, en la plaça que havia quedat vacant per la mort del seu amic Auguste de Saint-Hilaire. A més dels seus treballs científics, prop de 200, va publicar nombrosos treballs literaris i de poesia en occità, alguns d'ells amb el pseudònim d'Alfred Frédol. Malgrat tot, a part d'aquest, no va ser un gran viatger: tan sols va anar a Còrcega amb l'excusa de concloure la flora inacabada d'Esprit Requien (1788-1851). Sembla que el major resultat d'aquest viatge va ser convèncer Jean-Henri Fabre (1823-1915) de deixar de banda les matemàtiques i dedicar-se de ple a l'entomologia.

             El dietari ens proporciona una visió de la intensa vida científica, cultural i social de la capital. Molt detallada, a més, pel que respecta als cercles botànics. El nombre de personatges que hi apareixen és molt ampli, encara que es pot seguir bastant bé gràcies a l'índex onomàstic que hi han afegit els editors. En canvi, no hi ha quasi cap referència a la situació política, malgrat el canvi de règim de 1830 i de les revoltes obreres, de 1831 i 1834. Aquesta darrera, reprimida per l'exèrcit a Lió amb nombrosos morts, sembla que no va afectar la vida quotidiana de la capital.

 

Alfred Moquin-Tandon. Un naturaliste à Paris, 1834: Notes sur mon premier séjour à Paris, en 1834, du 4 septembre au 23 octobre. Éd. présentée par Jean-Louis Fischer. Index établi par Isabelle Dussert-Carbonne, 1999. Sciences en situation, Chilly-Mazarin. 163 p.

Edició del text: Edith Castells.

dissabte, 31 d’octubre de 2020

John Stuart Mill: un filòsof s’entreté amb les plantes (NE ibèric, 1860)

 

"My next botanizing was in a walk in the dusk near Guadalaxara, the place where the railway from Madrid towards Zaragoza at that time terminated; it has since been extended further. This little town is made imposing by the vast château of the Mendozas, a building which tells of Spain in what are called her great ages, being in reality the ages by which she was ruined. The only new plant which met my eye was Reseda undata, now identified with R. alba, a plant of our gardens, sometimes found in England as an escape from culture, to me indissolubly associated with the place where I first saw it, the ruins of Nero's Golden House."

 

             La llengua anglesa sorprèn de tant en tant amb neologismes creats a partir del llatí, o de termes grecs llatinitzats, però que no tenen un equivalent directe en les llengües romàniques actuals. To botanizer n'és un d'ells i sovint s’utilitza tan sols en gerundi. Defineix perfectament en què consisteix l'activitat dels botànics quan exploren un territori, independentment de la intensitat amb què s'hi dediquin. En el cas que tractarem avui, és un aficionat anglès que botanitza, durant poc més d’un mes, pel NE ibèric.

             John Stuart Mill (1806-1873) és considerat el gran filòsof liberal anglès del segle XIX. Va ser el producte, únic i irrepetible, d'un experiment educatiu portat a terme per son pare, James Mill, sota la influència de la filosofia utilitarista del seu amic Jeremy Bentham (1748-1832). Amb el pare com a únic mestre i ell com a únic deixeble –i aïllat de d’altres nois de la seva edat–, rebé una educació molt rigorosa, on destacaren llatí i grec, història, lògica i economia política. Per casa seva passaven sovint alguns dels intel·lectuals amics del seu pare com David Ricardo o, per descomptat, Jeremy Bentham. De jove va ser un gran defensor i propagandista de la filosofia benthamiana de l’utilitarisme –és bo tot allò que comporta o va dirigit cap a la felicitat dels individus–, encara que amb els anys va evolucionar cap al socialisme. Va ser un dels més destacats defensors del dret al sufragi femení, de la supressió total de l’esclavitud, de l’autonomia d’Irlanda i dels sindicats obrers. Les seves obres sobre la llibertat, la lògica, el dret de sufragi o els sistemes de representació política tingueren gran transcendència intel·lectual i social. Encara que signà en solitari quasi tota la seva obra, en l'autobiografia reconeix que molt del mèrit dels seus treballs de maduresa és gràcies a la seva esposa Harriet Taylor (1807-1858) o a la filla d'aquesta, Helen Taylor (1831-1907), que mai van voler signar-los amb ell. Després de la seva mort el 1873, Helen Taylor es va convertir en una activista de diverses causes progressistes i ja va fer sentir la seva pròpia veu, destacant en la lluita pel sufragi femení i per la reforma del sistema educatiu.

             La relació de J.S. Mill amb la botànica venia de lluny. L’any 1820, amb catorze anys, havia anat al S de França convidat per la família del general Samuel Bentham –germà de Jeremy Bentham– per passar-hi una temporada. Va fer amb ells una excursió pels Pirineus: Pau, Baiona, Banhères de Luishon i pujada al pic del Migdia de Bigorra. S’hi va quedar tot un any i ja es va aficionar a la botànica, encara que ho va considerar sempre com un entreteniment. Cal suposar que hi va ajudar la influència de Lady Bentham, Mary Sophia (c. 1765-1858), gran aficionada a les plantes, i de George (1800-1884), el fill gran de la família, que en aquells anys també estava descobrint la botànica –veure l’entrada del blog de desembre de 2017–.

John S. Mill i Helen Taylor [de Wikipedia]


          
El viatge d'avui el van fer John S. Mill i Helen Taylor, la seva filla adoptiva, des de mitjans d'abril a mitjans de maig de 1860. En aquella època residien gran part de l’any a Avinyó, ciutat on estava enterrada la seva esposa, que havia mort allí poc abans.

           El relat es va publicar fragmentat en cinc parts. La primera entrega comença amb una introducció sobre les característiques fisiogràfiques de la península Ibèrica. En destaca la manca de treballs botànics sobre el territori i comenta la situació d'Espanya, lloant els progressos aconseguits en els últims temps, tan socials –abolició de la Inquisició, final de les guerres civils [evidentment no sabia que les guerres carlistes encara no havien acabat]– com econòmics –xarxa de ferrocarril acceptable, allotjaments raonablement còmodes, agricultura en desenvolupament– i és clarament optimista sobre el futur del país. La resta del capítol està dedicada a la flora de Catalunya. Aquí no assenyala cap trajecte i sembla que les seves recol·leccions es limiten, a més de Montserrat, als voltants de Barcelona –indica Montjuïc i les muntanyes de Barcelona [Tibidabo?]–; tan sols al final diu que a mitjans de maig, és a dir, quan ja marxaven, va visitar els turons al voltant de Girona. La part dedicada a la flora és extensa, encara que no s'allunya gaire del litoral. Així, parla de la flora d'alzinars, garrigues, suredes, plantes arbustives de sòls carbonatats ...

             La segona i tercera entrega tenen el mateix encapçalament: Tarragona, València, Saragossa. Comença lloant la riquesa i novetats que troba als voltants de Tarragona, i després passa a explicar la plana al voltant de València i algunes de les plantes que més li criden l'atenció. De València a Madrid hi viatgen en tren, amb una única parada d'una hora a Almansa, que li permet fer un passeig en un marge entre conreus. A Madrid no herboritza i es dediquen a recórrer la ciutat i "its almost unrivalled picture-gallery". En canvi, no creu que sigui gaire atractiu, des del punt de vista botànic, els voltants de la ciutat. El següent trajecte el fan en tren fins a Guadalajara, on s'acaba la línia. La propera parada és a Alcolea del Pinar, que ell situa a l'Aragó. Aquí la floració ve amb retard i observa que, a primers de maig, les argelagues no estan encara en flor –mentre que als voltants d'Avinyó ja estaven florides al febrer– i tan sols parla d'unes poques plantes anuals. Més tard, a Saragossa, l'herborització ja és més profitosa i la llista de plantes és considerable. En canvi, de l'herborització a Lleida tan sols en comenta les plantes que no havia vist encara a Espanya: Silene conica i S. conoidea, Nonnea ventricosa i Malcolmia africana. El capítol acaba amb les plantes que pot aguaitar des de la diligència en el trajecte entre Lleida i Tarragona.

             La quarta entrega està dedicada a Montserrat, que visiten durant la segona setmana de maig i on s'allotgen al monestir. Descriu les diverses possibilitats d'accedir-hi des de Barcelona i es mostra entusiasmat amb la seva flora, sobretot Ramonda myconi, que ja coneixia de Gavarnie. La llista de plantes és molt extensa* i els comentaris nombrosos.

             La darrera entrega correspon a un trajecte de dos dies, a finals de maig, pels "Spanish Pyrenees". Sembla que en sortir de Catalunya se'n van anar al vessant N dels Pirineus oriental, però com que la primavera venia amb retard va ser poc productiu, així que van optar per anar a la cara meridional. Van remuntar el curs del Tet fins a Montlluís, continuar cap a la Cerdanya i a Puigcerdà i, des d'allí, van baixar per la vall del Segre durant tot un dia, arribant a la Seu ja després de la posta del sol. Dona un bon llistat de plantes, però no s'atreveix amb les roses, que el sorprenen per la gran diversitat. Des de la Seu retornen a França per Andorra, i aquí torna a donar una extensa llista de plantes, moltes d'elles amb comentaris diversos.

            En conjunt, el relat està centrat en les plantes, incloent-hi descripcions dels principals conreus i alguns aspectes del paisatge, i encara que l'objectiu del viatge devia ser conèixer sobretot les ciutats, d'aquestes ens n'explica ben poc. En realitat passa poca estona herboritzant i, excepte en la visita a Montserrat o en alguna sortida pels voltants de Barcelona, la major part de les plantes estan collides a correcuita en les parades de la diligència i als voltants de les ciutats on pernoctaven. Per a determinar les plantes porta tres llibres, la Flore de France, de Grenier & Godron, el que anomena el Compendium de Persoon [cal suposar que és el Synopsis Plantarum] i The tourist's flora, de J. Woods, que precisament no inclou Espanya. En general denota tenir molta idea de la flora mediterrània, encara que també hi apareix algun error de determinació. Els seus comentaris mostren un bon coneixedor de la flora del S de França –Llenguadoc, Provença, Rosselló i Pirineus–, i sovint encara hi afegeix també observacions sobre la flora de Sicília, Roma o Anglaterra. Però, de sobte, també hi pot incorporar una llarga digressió sobre les espècies d'Asphodelus, en què aprofita per recomanar als botànics anglesos que visitin la península de Bretanya a França.

             Entre 1840 i 1862 va enviar una vintena de comunicacions sobre plantes a la revista Phytologist [fins a 1855 Phytologist: a popular botanical miscellany, després va canviar a The Phytologist: a botanical journal]. La majoria corresponen a notes breus sobre flora anglesa, bé en referència a alguna planta en concret o bé llistes de plantes presents en algun indret. El relat del viatge pel NE ibèric destaca entre ells per la seva extensió. Quan va morir, a Avinyó, sembla que estava preparant una flora del departament de la Vaucluse. Almenys una part del seu herbari es conserva a Kew, donat per la seva filla. El gran naturalista –i també poeta– Jean-Henri Fabre (1823-1915) li va dedicar un gènere d'ascomicets, Stuartella.

             El seu llibre On Liberty encara avui dia és regularment publicat, sovint traduït a diverses llengües.

 

J.S. Mill (1861-62). A few days botanizing in the North-Eastern Provinces of Spain, in April and May, 1860. The Phytologist London, n.s. 5: 225-236, 296-303, 327-330, 356-362 (1861); 6: 35-45 (1862). [Disponible a Biodiversity Heritage Library]

 

* La part del viatge corresponent a la visita a Montserrat ha estat analitzat en detall a A. Blanquer Hernández (2003). Una herborització a Montserrat a la primavera de 1860. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural 71: 51-58.

 
Edició del text: Edith Castells.