dijous, 27 de febrer de 2020

Roger Heim, un micòleg a l’infern (Mauthausen-Gusen, 1944-1945)



 

“Voilà ce que fut notre vie. C’est dans cette réalité hallucinante que notre moral s’efforçait à trouver un élément d’espérance. Et beaucoup d’entre nous le saisissait, cet indice fragile, avec la foi d’une énergie folle, incompréhensible. Ainsi est fait le merveilleux mécanisme de l’être humain, de cet être que des milliers de siècles semblent avoir achevé et que les nouveaux Barbares ont voulu anéantir. Mais ils n’ont tué que le corps, non pas l’esprit.”




            Lasciate ogni speranza, voi ch'entrate, va dir el poeta que hi figura a la porta de l'infern. Du Kommst, Niemals Raus és la benvinguda, gravada en granit, que hi havia a l’entrada del camp de Mauthausen. De vegades el pitjor dels malsons es transforma en la realitat quotidiana. I encara que despertar-ne sembla impossible, hi ha qui se’n surt i aconsegueix redreçar la seva vida.

            Roger Heim (1900-1972) tenia un futur ben prometedor a finals dels anys 30 del segle XX. Enginyer químic de formació, ben aviat va dirigir el seu interès cap als fongs, defensant la tesi doctoral sobre el gènere Inocybe l’any 1931. L’any 1933 ja era subdirector del Museu Nacional d’Història Natural de París i treballava sobre russulals de Madagascar i agaricals associats a tèrmits africans. L’any 1932 havia estat tot un mes Catalunya, dins dels treballs del Pla Micològic Quinquennal elaborat per en Pius Font i Quer (1888-1964) i en va publicar els resultats als “Treballs del Museu de Ciències Naturals de Barcelona” l’any 1934. S’havia casat l’any 1935 amb la micòloga romanesa, especialista en citologia, Panca Eftimiu i ja tenia un fill.

            Però tot va trontollar amb la invasió de França pels alemanys. Membre de la Resistència des de 1942, va ser denunciat i detingut a l'any següent, i internat a diversos camps francesos, fins que va ser deportat al camp de triatge de Buchenwald (gener-febrer de 1944), després transferit a Mauthausen (febrer-març de 1944) i finalment internat en el camp de Gusen, subsidiari d’aquest, i especialitzat en l’extermini de les elits dels països conquistats, on treballaven en l’extracció de granit a la pedrera del camp. Va sobreviure al dia a dia i també a les matances finals del mes d’abril de 1945, quan els francesos de Gusen van sortir i caminar els 5 km que els separaven de Mauthausen, on en teoria els esperaven els camions de la Creu Roja. Però no hi va haver camions per a tots i van haver d'esperar deu dies a Mauthausen sense menjar i a la intempèrie i, quan ja els anaven a gasejar, van entrar els primers tancs lleugers americans gràcies a la intervenció decidida del delegat de la Creu Roja Internacional, el suís Louis Haefliger.

            Acabada la Guerra, va impartir quatre conferències relatant part de les seves experiències i reflexions, que va recollir en un llibret publicat l’any 1947. Les dues primeres són de maig i novembre de 1945, al Museu Nacional d’Història Natural i a la Sorbona respectivament, i la tercera, de juny de 1946, és en una cerimònia a la memòria del Pare Jacques de Jésus, un dels benefactors, dins del camp, de la comunitat francesa i que moriria poc després de l’alliberament a causa d'una pneumònia. En elles explica les condicions d’organització i treball del camp, assenyalant les diferents alternatives que implicaven la mort i també els requisits necessaris per sobreviure. I tot amb la descripció de nombrosos casos, coneguts de primera mà o viscuts per ell mateix, de fins on pot arribar un ésser humà per sobreviure. No relata gran cosa sobre la seva situació personal, tan sols menciona breument que va ser subjecte d’algun experiment mèdic i algunes de les rutines diàries. Però el que sí que hi ha són nombroses reflexions del perquè de tot allò, i per intentar comprendre com els guàrdies del camp podien aplicar un programa sistemàtic pensat per aniquilar qualsevol esperança –no deixar-los tranquils ni un minut, assetjament i desgast constant–, però sense mostrar la més mínima empatia, cap compassió, pel sofriment d’un altre ésser humà; més aviat tot el contrari, una crueltat gratuïta, fins i tot amb sadisme.

            La quarta conferència és de gener de 1947, en una manifestació organitzada per la “Federació nacional dels Deportats i Internats Resistents i Patriotes”. És breu, però pessimista i és la que, llegida avui dia, potser copsa més, doncs és completament contrari no sols a l’oblit, sinó que també explicita la malfiança de què el poble alemany es pugui dissociar del nazisme, afirmant que la democràcia és incompatible amb el temperament alemany. Sorprenentment, personalitza els seus atacs en Kurt Schumacher, social-demòcrata alemany que havia estat arrestat i internat en diversos camps de concentració des de 1933, i que l’any abans havia aconseguit arribar a Secretari del SPD; va ser el cap de l’oposició als governs conservadors de Konrad Adenauer fins a l’any 1952, en que va morir. A la vista d’aquest escrit, una possible interpretació del títol del llibret, La sombre route, certament ambigu, és que es refereixi al futur.

            Encara que en algun punt s’entrevegi l’origen més o menys “mitinesc” dels texts, està molt ben escrit i la lectura és fluida [sempre que les llàgrimes del lector ho permetin]. A diferència de d’altres relats sobre els camps de concentració, res està novel·lat, tan sols apareix la realitat viscuda i les reflexions personals de l’autor. El seu punt de vista és molt francès, rarament parla de les relacions amb presoners de d’altres països –s’entreveu una certa admiració pels russos, un cert menysteniment cap als polonesos–, però el tema recurrent és intentar entendre la relació dels alemanys en general amb el genocidi. Estava assumit no esperar cap pietat per part de les tropes dels S.S., però és de més difícil comprensió la indiferència de les tropes de la Wehrmacht o la dels kapos dels barracons. Ressalta sovint la importància de conservar l’esperança de sobreviure, malgrat que tot el sistema estava dissenyat precisament per a eliminar-la. Especialment dolorós és el relat de les conseqüències dels bombardejos aliats sobre la propera ciutat de Linz durant els mesos finals de la guerra, en què es barregen l’esperança d’un final proper i l’exigència de superar una nova prova física que pot ser l'última: a cada alerta d’atac havien de córrer uns 1.500 m per entrar als túnels excavats a la muntanya, fuetejats per cops de bastó i perseguits pels gossos. També és colpidor quan explica les morts per empatx amb les racions de la Creu Roja un cop han estat alliberats.

            I una constatació: a l’infern no hi ha fongs, ni plantes. O almenys ni tan sols els botànics més ben preparats són capaços de fixar-s’hi, obstinats com estan a sobreviure conservant, si pot ser, un mínim de dignitat humana. L'única referència dins del camp és quan explica que arreplegar a la carrera unes poques fulles de lletsons o pixallits pot representar la possibilitat de viure un dia més. Abans, els primers dies de l’estada a Mauthausen, l’havia sorprès l’espai enjardinat a l’entrada del camp. Després, en el trajecte final de Gusen a Mauthausen, es meravella de contemplar els arbres fruiters i les primeres herbes de la primavera en flor.

            Després de la guerra va ser Director del Muséum nationale d’histoire naturelle entre 1951 i 1965 i membre de l’Académie des sciences des de 1946, en va ser President a partir de 1963. L’any 1955 va publicar un llibre de viatges molt diferent d’aquest [Un naturaliste autour du monde], en el que contava les seves impressions i algunes anècdotes dels països que havia visitat com a científic, i en el que ja també explicitava el seu interès en la conservació de la natura. Abans, l’any 1948, havia estat un dels fundadors de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN) de la que en seria president de 1954 a 1958, i el 1952 el seu llibre Destruction et Conservation de la nature va ser un dels primers intents de conscienciar al públic en general sobre aquesta problemàtica. També va ser el promotor –i autor del pròleg– de la traducció al francès de Silent Spring (1962) de Rachel Carson (1907-1964), que es pot considerar el punt de partida de la conscienciació popular a favor del moviment ecologista a Occident. A partir de l’any 1952 va estar especialment interessat en els fongs al·lucinògens i juntament amb Robert Gordon Wasson (1898-1986) i Albert Hoffman (1906-2008) va escriure algun dels llibres fonamentals sobre aquest tema, així com nombrosos articles sobre cultiu, taxonomia i composició química d’aquests fongs.

            No menys de mitja dotzena de gèneres de fongs porten epònims basats en el seu cognom.

            Membre de l’Amicale de Mauthausen, en va ser el President de 1971 a 1979. Sempre va portar a la cartera una fotografia on se'l veia, esquelètic i demacrat, quan les forces aliades van alliberar el camp de Mauthausen.

           
Roger Heim. 1947. La sombre route. José Corti, Paris. 99 p.


Edició del text: Edith Castells.

 



dilluns, 13 de gener de 2020

Joan Salvador i els germans Jussieu: viatge per Espanya i Portugal (1716-1717)




“Lo dia 8 [abril 1717], dijous, partirem de la Miallada... Després, anant muntant, arribàrem, després d’haver fet una lleuga bona, al convent de Santa Cruz de Busaco. Dit convent és lo desert dels pares carmelites descalços. Nos refusaren l’entrada perquè no teníem ordre del provincial, però després, donant una caritat ab títol de benefactors, nos deixaren entrar. Lo convent està circuït d’una muralla. Puja fins al més alt de la muntanya de Busaco, ab molt bosc [i] algunes cascades d’aigua. Hi ha molts "azereiros", alguns plàtanos, però sobretot del Cupressus lusitanica, patula fructu minori, que anomenen "cedros" (vide Grisley Vivi. In Epist.), los quals deuen ésser vinguts de les Isles Terceres. Se fan arbres molt alts, i són encara los primers que plantaren, però vui passen de mil arbres los que hi ha. Se compten onze ermites, a on habiten religiosos, i també molts oratoris dels passos de la passió, a on hi havia les figures, cosa molt mal feta. En dit convent habiten vint-i-quatre religiosos, a on no mengen sinó peix sec, i guarden silenci. En cada celda hi ha un petit jardí. En fi, després de dues hores passat migdia, partirem. I passant per altre camí, passàrem per un altre llogaret anomenat Vacarissa, i després haver fet una lleuga bona tornàrem a Miallada. I en arribar, partirem, i anant per bon camí ab moltes oliveres, després de dues lleugues, arribàrem, a entrada de fosc, a una vila anomenada Avelans do Caminho, cerca de Coimbra, i altres viles de la província de Beyra. Se mengen molts llobins, primerament remullats, per llevar-los l'amargor.”





Quan Joseph Pitton de Tournefort (1656-1708) mort sobtadament en plena maduresa, Guy Crescent Fagon (1638-1718), l’iconoclasta, hiperactiu i ara ja totpoderós superintendent del Jardin du Roi de París, repeteix la jugada que tan bé li havia sortit 27 anys abans, quan el va anomenar professor de botànica. Ara l’escollit és un altre jove, de 23 anys, recentment doctorat en medicina a Montpeller –i desconegut, però també deixeble, com Tournefort, de Pierre Magnol (1638-1715)–, tot just acabat d’arribar a París, i a qui tan sols coneixia de veure’l dos o tres cops pel Jardí del Rei amb els seus paquets de plantes. Antoine de Jussieu (1686-1758) havia anat a París per conèixer al seu admirat Tournefort i per assistir a les seves classes, però el fatal accident que li provocaria ràpidament la mort va fer que la relació fos molt breu. I, sorprenentment, el substitueix.



Fagon havia estat l'impulsor de la figura del botànic-informador –espia en dirien d'altres– que recorre terres estrangeres i n'emet informes més o menys confidencials. El cas més exitós va ser precisament el viatge de Tournefort a Orient, però també ho havia intentat enviant a Charles Plumier (1646-1704) i Louis Feuillée (1660-1732) a Amèrica. Cal suposar que després de la Guerra de Successió a la Corona espanyola, amb un nebot del rei de França al tron d'Espanya, la situació era propicia i la temptació irresistible. Així, entre octubre de 1716 i maig de 1717 una expedició organitzada per l'Académie des Sciences de París, sota els auspicis del rei de França, i dirigida per Antoine de Jussieu, llavors demostrador de plantes al Jardin du Roi, va recórrer Espanya i Portugal amb l'objectiu oficial de recollir-hi plantes i fer-hi observacions sobre la flora i la vegetació. A més d'Antoine de Jussieu, hi anaven Philippe Simoneau (1685-1753), dibuixant i gravador de l’Acadèmia i Bernard de Jussieu (1699-1777), estudiant de medicina i germà petit d'Antoine. A Barcelona s'hi va afegir Joan Salvador i Riera (1683-1726), el primogènit de la tercera generació de la il·lustre nissaga barcelonina d'apotecaris i naturalistes. L'avi, Joan Salvador i Boscà (1598-1681), farmacèutic, probablement influenciat pel seu germà gran, que havia estudiat amb Francesc Micó (1528-1592), inicià les col·leccions i la biblioteca i establí correspondència amb molts dels botànics del seu temps, entre els quals destaca la relació amb Jacques Barrelier (1606-1673), a qui havia allotjat a casa en una estada a Barcelona durant la Guerra dels Segadors. El pare, Jaume Salvador i Pedrol (1649-1740), també apotecari, ja havia estudiat botànica a Montpeller amb Pierre Magnol. L'any 1680 acolliren a Barcelona un jove Joseph Pitton de Tournefort, tot just llicenciat a Montpeller, que havia estat assaltat i desvalisat als Pirineus; l'acompanyà en el seu primer gran viatge hispànic fins a València, establint-se entre ells una forta amistat; va continuar engrandint l’herbari, la biblioteca i es relacionà amb els principals botànics europeus.


                                      Joan Salvador i Riera (1683-1726) [de Viquipèdia]


Joan Salvador i Riera va estudiar també a Montpeller (1704-1705) –on va coincidir i probablement conèixer a A. de Jussieu– i a París (1705). En la capital s’allotjà a casa de Tournefort i abans de tornar a Barcelona, a finals de 1706, encara va estar viatjant per Itàlia. Més tard, des de mitjans de 1711 fins a primers de 1712 va explorar Mallorca i Menorca. Ja de tornada a Barcelona, és quan rep la invitació d'Antoine de Jussieu per incorporar-se a l’expedició d’exploració d’Espanya i Portugal. El viatge comença a Barcelona, a Catalunya passen per Montserrat, Manresa, Santa Coloma de Queralt, Poblet, Scala Dei, el Perelló, Tortosa i entren al País Valencià per Vinaròs. A grans trets, continuen cap a València, Gandia, Alacant, Múrcia, Màlaga, Sevilla, Elvas, Lisboa, Ponferrada, Madrid i tornada a Barcelona per Saragossa i Lleida. Dels quasi set mesos de viatge, n'estigueren prop d'un per Catalunya i el País Valencià, un i mig per Andalusia, prop de tres a Portugal i quasi un per Lleó i Castella.



El text publicat el va establir Ramon Folch i Guillén a partir de tres manuscrits: el dietari sencer del viatge de Joan Salvador, la còpia "en net" que va fer el mateix Joan Salvador al tornar a Barcelona, on sovint modifica i amplia alguns dels paràgrafs del quadern de viatge –del que tan sols es coneix la part entre el 30 d'octubre i el 30 de desembre–, i una còpia parcial de la versió en net, feta probablement per l'abat Pourret, que va des del 7 d'octubre fins a l'1 de novembre. De resultes, la descripció del viatge fins al 30 de desembre, a Sevilla, en general és més ric en detalls, mentre que la resta és més esquemàtica. Tots aquests manuscrits es trobaven entre els materials del Museu Salvador, dipositat al Jardí Botànic de Barcelona, però d’on, segons Ramon Folch*, van desaparèixer de la Biblioteca Salvador posteriorment a la publicació del seu treball.



El diari de viatge és bàsicament geogràfic, descriptiu dels indrets per on passen i on s'allotgen, en el qual s’indiquen distàncies entre poblacions i conreus, i amb pinzellades sobre el paisatge; tan sols de tant en tant es refereix a les plantes o la vegetació o dona notícia sobre els costums locals: antropologia, indumentària, gastronomia... La informació sobre les grans ciutats (València, Granada, Sevilla, Lisboa, Madrid, ...) és més extensa i detallada, destacant-ne sobretot l’extensió i alguns detalls de l’estada a Granada. La rutina diària que ens presenta és sempre molt semblant: anar a dormir a algun poblat, oir missa si poden, i caminar fins a arribar a algun hostal on puguin menjar i després continuar fent camí fins al vespre. Quan són a les ciutats, indica els principals monuments –generalment esglésies– que visiten o assenyala els personatges més o menys prominents que visiten, encara que sempre són anotacions esquemàtiques tot i que informatives. En general, ofereix la imatge d’un país empobrit i afamat, amb els camins insegurs i amb uns viatgers que sovint no troben lloc per dormir o res per menjar. També és veritat que deixa constància de l’excepció: “... nos quedàrem a dormir en una casa de pagès de Bartholomé Assienzo. “Y el territorio se llama El Cabecito de Fratil”, i són de la parròquia de Lorca, encara que [en] dista més de quatre lleugues. Fórem molt ben tractats, donant-nos llomillo i altres de tocino per a menjar. Feia fred i dormírem prop lo foc, tenint abundància de llenya”. En general, a Catalunya i València les destrosses de la guerra encara són ben evidents. A tall d'exemple, transcrivim el dia de l'arribada a Lleida: "Lo dia 26 [maig], dimecres, partírem de Fraga. Poc després, a on hi ha una fita, és la separació d'Aragó i Catalunya. Entràrem en l'última. Passàrem Alcarràs, molt derruït. I havent fet quatre grans lleugues passàrem baix Gardeny, i després entràrem en Lleida, a on estiguérem tota la tarda. Passa el Segre. La ciutat, molt destruïda. Los canonges oficien en Sant Llorenç".

 
Principals ciutats per on va discórrer el viatge i dates [de Folch, 2014]

            En Joan Salvador i Riera mantingué la relació amb els Jussieu, sobretot amb Antoine, i també amb altres botànics europeus, entre els quals destaca l’holandès Herman Boerhaave (1668-1739). Sembla que va arribar a escriure un Botanomasticon Catalonicum del que avui dia tan sols en coneixem el títol. Amb la seva mort, relativament jove, va començar la decadència de la nissaga. El seu germà Josep (1690-1761) encara va herboritzar i va continuar mantenint les relacions epistolars amb els botànics europeus, però destacà sobretot per ordenar i mantenir el gabinet d’història natural de la família. Aquest, durant els anys posteriors i fins ben entrat el segle XIX, seria lloc de visita obligada pels naturalistes europeus de pas per Barcelona.



            En canvi, la nissaga dels Jussieu va iniciar aquí el seu engrandiment, que els portaria a dominar la botànica parisenca fins ben entrat el segle següent. Antoine, l’any 1714, ja s’havia encarregat de l’edició de l’obra pòstuma de Jacques [Jacobus] Barrelier (1606-1673) [Plantae per Galliam, Hispaniam et Italiam observatae...]; com a resultat del viatge a Espanya i Portugal va publicar a les memòries de l’Académie des sciences varis treballs referents a indústries espanyoles “estratègiques”, en tant que exportadores cap a Europa de productes valuosos: un sobre la natura i extracció del guix a Almassora, un altre sobre l’explotació del cinabri a les mines d’Almaden i el tercer, sobre l’elaboració de la barrella d’Alacant. Sembla que l'Acadèmia li va recordar algun cop el seu compromís de publicar la llista de plantes del viatge, però d’altres activitats –l’aclimatació del cafè, l’estudi del cautxú o la recerca d’antipalúdics, entre d’altres– van requerir sempre la seva atenció prioritària. Bernard, va estudiar medicina i va compaginar la seva pràctica amb la botànica, va ser nomenat professor de botànica a partir de 1722 i, encara que va publicar molt poc, les seves idees sobre la classificació de les plantes, basada en caràcters morfològics i embrionaris, les va plasmar en l’ordenació de les plantes del jardí del Trianon de Versalles. El germà petit, Joseph (1704-1779), també llicenciat en medicina va anar a Amèrica com a botànic de l’expedició de La Condamine de 1735, però en finalitzar no va retornar a França, sinó que es va quedar a Amèrica del Sud fins al seu retorn l’any 1771, ja molt malalt, i sense els manuscrits ni les recol·leccions, la major part de les quals es van perdre. El nebot de tots ells, Antoine-Laurent de Jussieu (1748-1836), va desenvolupar les idees del seu oncle Bernard sobre classificació de plantes, adoptant de forma consistent el concepte de família; la seva obra Genera plantarum secundum ordines naturales diposita... (1789) és la base dels sistemes naturals de classificació de plantes, que van regir fins ben entrat el segle XX. El seu fill, Adrien de Jussieu (1797-1853), professor del Museu Nacional d’Història Natural, va aprofundir en l’estudi d’algunes de les famílies de plantes i va ser un dels impulsors de la geografia botànica.



            L'epònim Salvadora honora la família dels Salvador. El va crear el botànic suís nascut a Grenoble Laurent Garcin el 1749, en memòria sobretot del seu amic en Jaume Salvador, amb qui havia col·lectat pels voltants de Barcelona abans del setge de la ciutat de 1713.


Joan Salvador (edició a cura de Ramon Folch i Guillén, 1972). Viatge d'Espanya i Portugal (1716-1717). Edicions 62, Barcelona. 105 [+ 4] p

* Ramón Folch (2014). Botánica para después de una guerra. El viaje de Joan Salvador i Antoine de Jussieu por España y Portugal. Mètode Science Studies Journal 4: 125-131. [https://metode.cat/wp-content/uploads/2013/12/79CA2_botanica_despres_guerra.pdf]

Edició del text: Edith Castells.

divendres, 18 d’octubre de 2019

Mary S. Young: una botànica, un xicot, dos burros i un desert (Trans-Pecos, 1914)



“AUGUST 16
Another Sunday. We finished our last bit of bacon this morning, and our hominy. Carey brought up a lot of ripe and unripe peaches and it would not look well to write down how many we ate. So many, however, that we got along with nothing else for dinner but beans. This sounds like the diary of someone on an arctic expedition. The interesting item each day is how much food there is left. I want, if I can without starving Carey, to make it last over Tuesday so we can drive over to Livermore region Monday night and camp, and let me do a little more collecting.”
 




            Ser la petita de vuit germans i l’única noia, en el cas de Mary Sophie Young (1872-1919), sembla que la va preparar per enfrontar-se a qualsevol contingència. Havia nascut a Ohio, filla d'un pastor episcopalià. Acabat el batxillerat el 1895, es va dedicar a l'ensenyament exercint per diversos estats. Al mateix temps, estava matriculada per correspondència a la Universitat de Chicago, on va obtenir un Ph. D. en botànica el 1910 i on va publicar diversos treballs sobre morfologia de plantes. Aquell mateix any es va incorporar com a botànica a la Universitat de Texas i, el 1912, ja tenia a càrrec seu un curs de taxonomia i era la conservadora de l'herbari de la Universitat. Des d'aquest càrrec es va dedicar a explorar i recollir plantes pels voltants d'Austin, tant per incrementar l'Herbari com per intercanviar material amb altres institucions. Però la seva zona d'exploració preferida va ser l'àrea de Trans-Pecos, on hi va anar en els períodes no lectius dels estius dels anys 1914 al 1918, amb l'excepció de l'any 1917, quan es va desplaçar més al nord, per explorar Palo Duro Canyon, a la regió de Panhandle, prop d'Amarillo.

            Trans-Pecos és com s'anomena a Texas el territori a l'occident del riu Pecos, amb el Río Grande com a límit meridional i occidental; comprèn uns 16.000 km2 i correspon a la part texana del desert de Chihuahua. A començaments del segle XX era un territori despoblat –com més o menys ho és ara si se n'exclou la població d'El Paso– i ben desconegut des del punt de vista botànic. I és aquí on va decidir dirigir-se Mary S. Young per recol·lectar-hi plantes durant els estius de 1914-16 i 1918. Durant el primer any va portar un diari personal amb el dia a dia, anotant-hi esdeveniments i pensaments amb gran llibertat, sembla que sense cap intenció de difondre'ls. Els va publicar, encara que 48 anys després, el seu col·lega al Departament de Botànica, Benjamin Carroll Tharp (1885-1964).



 

Mary S. Young i Carey Tharp [Tharp & Kielman, 1962]
           El 1914, acompanyada d'un noi de 17 anys, en Carey Tharp –estudiant de matemàtiques i germà petit del seu col·lega Benjamin–, van arribar en tren a Marfa, on van comprar dos burros i subministres per menjar i armats amb dues pistoles –un Colt automàtic del 25, que era el que ella portava a Austin quan tornava a casa a la nit, i un revòlver del 22 de canó llarg– i una caixa d'herboritzar se'n van anar cap al desert. El relat comença el dia 2 d'agost, quan arriben a Marfa en tren des d'Austin i s'atura el 15 de setembre, quan estan tornant en diligencia des de Candelaria cap a Valentine, on cal suposar que agafen el tren de tornada. L'objectiu era explorar les muntanyes Davis, al nord de Marfa, i la vall de Ruidosa Hot Springs, a l'oest, molt a prop del Río Grande.



            El primer dia, fins i tot abans de sortir de Marfa ja se'ls havia trabucat la càrrega dels burros i encara que intenten apariar-ho, no se’n surten de cap manera. L'escena devia ser bastant còmica, fins al punt que una família que vivia a les últimes cases del poble se n'apiaden i els ajuden a aconseguir un petit carruatge, una espècie de calessa de 2 eixos, amb seient frontal i sense coberta, que poden tirar els burros. Les muntanyes Davis estan a uns 35 km. L'adaptació al medi és ràpida: els primers dies ja cal dormir sota les estrelles i agafar l'aigua de rius i pous, alguns enfangats; però el més difícil és menar els burros, que tota l'estona fan honor a la seva mala fama. El dia 6 arriben a una vall al peu de les muntanyes, i s'instal·len en una barraca de tova abandonada de fa temps, que serà el seu campament base en l'exploració dels voltants i en els seus intents d'arribar al pic Livermore, que amb quasi 2.500 m és un dels més alts de Texas –encara que la plataforma de Marfa, sobre la que s'alça, està a uns 1.500 m s.n.m. Durant la segona quinzena d'agost fan tres intents d'accés al pic, però el desconeixement del terreny, l'absència de corriols i la sèrie de valls i penya-segats els impedeixen d'arribar al cim, encara que en el segon intent es queden molt a prop, però els fa retrocedir una tamborinada. La zona és interessant paisatgísticament, amb aigua als rierols i bosquets de roures a les muntanyes, i amb savines i pins escampats i les recol·leccions són profitoses. També tenen trobades sobtades, un dia amb un ós negre jove que fuig a tot córrer, un altre amb una serp de cascavell que acaba matant. Entremig, els dies que estan al voltant de la barraca, ella els dedica a herboritzar la rodalia i assecar les plantes, mentre que en Carey s'aplica tot el temps als exercicis de matemàtiques que ha d'enviar a la Universitat al setembre.



Mary Young amb els burros i el carruatge [Tharp & Kielman, 1962]
            L'1 de setembre abandonen la barraca i inicien la marxa cap a la vall de Ruidosa Hot Springs, on arribaran el dia 4. Després de trobar tot el camí ple de fang, fan una primera parada al poble de Valentine, on s'aprovisionen i poden reemplaçar les sabates i la roba d’en Carey, ja molt malmeses. Continuen cap a Candelaria, a la riba del Río Grande, però se'ls posa a ploure a bots i barrals i com que sota la calessa també es mullen, decideixen continuar endavant amb la pluja. Cap al vespre arriben a un ranxo, on un mexicà els dóna de menjar i el propietari, confonent-los amb quincallers, els deixa dormir a l'estable amb les vaques. A Candelaria lloguen una tenda de campanya i se’n van cap a la vall de les fonts termals. Allí instal·len la tenda prop del riu, arreglen una tolla d’aigua per banyar-se, i es tracten amb alguns dels termalistes, temporals o més o menys permanents, dels voltants.

Ruta d'anada, d'uns 200 km, entre Marfa i Ruidosa Hot Springs. La de tornada va ser en diligència des de Candelaria a Valentine i Marfa


            El diari presenta entrades quasi cada dia, relatant els esdeveniments quotidians, extraordinaris o no, però també inclou reflexions i pensaments. L'estil és concret, sovint graciós, mai perdent l'oportunitat de riure's de si mateixa o del seu company, sobretot quan ella s'obsessiona amb la minva de les provisions, descriu les seves esbaralles amb els burros o comenta les trobades amb les diferents bestioles. Però també s'emociona amb els paisatges i els silencis que els envolten. I també explica les labors de la llar quan toca cosir alguna peça de roba, cuinar o fer la bugada. El menjar, o més aviat cal dir l'obsessió pel seu exhauriment, és un dels temes recurrents del relat mentre són a les muntanyes Davis. A l'aprovisionament inicial a Marfa –farina i sèmola de blat i de panís, porc salat, frijoles, mantega, pa, ...–, hi afegeixen uns pocs queviures que els hi venen en algun dels ranxos per on passen, però no sense fer-se de pregar: farina, sucre, cafè, arròs, porc salat. La mantega i el pa ja desapareixen els primers dies, quan una nit uns cavalls mig salvatges remenen el seu rebost. A canvi, poden cuinar algun conill, i també ho intenten amb algun esquirol de terra i amb una espècie de llebre petita, però sembla que l'experiència gastronòmica és més aviat frustrant. El viatge des de les muntanyes Davis fins a Ruidosa Hot Springs és dificultós per culpa de la pluja, però l’humor continua fent acte de presència. També sorprèn la descripció que fa dels personatges que es troben, sempre breu i esquemàtica, però també sempre una excusa per fer aparèixer un somriure en el lector.


            El diari publicat porta nombroses notes a peu de pàgina, aclaridores de les circumstàncies del viatge. Són obra de Benjamin C. Tharp i Chester V. Klieman i majoritàriament són precisions sobre topònims o personatges que es mencionen als diaris, en un intent de poder reconstruir, cap al 1960, el més fidelment possible la ruta de 1914. Benjamin també recorre als records del seu germà Carey o d’alguns dels protagonistes –o dels seus descendents–, per tal de complementar o acotar alguns apunts del diari.


            A Mary Sophie Young li van detectar un càncer el febrer de 1919 i va morir el mes següent. Durant l'expedició de 1914 va fer 391 col·leccions, i en els poc més de sis anys que va estar al càrrec de l'herbari, aquest va passar dels 2.500 números als 16.000. Els seus dos llibres, sobre les claus i el catàleg de la flora dels voltants d'Austin, publicats pòstumament, han estat en circulació i ús durant molts anys.




Tharp, B.C. & Ch.V. Kielman (1962). Mary S. Young's Journal of Botanical Explorations in Trans-Pecos Texas, August-September, 1914. Texas State Historical Association. The Southwestern Historical Quarterly 65(3): 366-393; 65(4): 512-538. [Es pot llegir a JSTOR]

Edició del text: Edith Castells.