dissabte, 2 de març de 2019

Léon Dufour: la guerra del Francès vista per un metge de l'exèrcit de Napoleó (1808-1814)




            
            Léon Dufour (1780-1865) va ser un metge i naturalista amb un ampli ventall d'interessos, sobretot dins del camp del regne animal, on va publicar més de 230 treballs. Dedicat sobretot als artròpodes –insectes principalment, però també aràcnids i crustacis–, fins i tot es va interessar pels nematodes i anèl·lids. La seva contribució científica sobre vegetals –sensu lato– és més modesta: dos treballs sobre líquens, un sobre fongs i tres o quatre sobre taxonomia de plantes vasculars. El seu interès per la botànica, però, venia de lluny, i des de molt jove s'havia dedicat a recol·lectar plantes i determinar-les i, en els seus relats de les excursions o de descripcions paisatgístiques, sovint hi apareixen comentaris florístics, llistats de plantes i algunes descripcions d'espècies noves. A més, quasi sempre enviava duplicats de les seves recol·leccions als botànics que pensava que hi podien estar interessats, sovint amb la descripció de les novetats. Així, moltes de les espècies amb el seu nom apareixen en els diferents volums del Prodromus del seu amic Augustin Pyramus de Candolle (1778-1841) o en el Systema vegetabilium de J.J. Roemer (1763-1819) i A. Schultes (1773-1831). Però la llista dels seus corresponsals botànics és més llarga: R. Desfontaines (1750-1833), E. Acharius (1757-1819), P. de Lapeyrouse (1744-1818), J.L.A. Loiseleur-Deslongchamps (1774-1849) o els Jussieu.




            Segons ell mateix deia, era un home metòdic i escrupolós, que sempre havia pres notes sobre els principals esdeveniments al llarg de la seva vida. Amb això, va escriure la seva autobiografia per a ús familiar, que arriba fins a l'any 1862. Els seus fills la van completar i la van publicar l'any 1888. Els capítols corresponen, cronològicament, a les diverses etapes de la seva vida: infància, joventut i primeres excursions als Pirineus, estudis de medicina a París, campanya militar a Espanya (1808-1814) i pràctica de la medicina i vida privada, a més d'un parell de capítols dedicats a relatar, a partir de 1818, les excursions científiques als Pirineus i els viatges a París. La part més extensa –i que és la que ens interessa aquí avui– correspon a la campanya d'Espanya i, encara que en anys és curta, està clar que va ser una de les etapes de la seva vida més agitada i que el va marcar per sempre més, tant per les relacions que hi va establir com per les circumstàncies en que va transcorre. Ofereix, a més, un fort contrast amb la tranquil·la vida de metge i naturalista prominent en una petita ciutat de les Landes d'uns 5.000 habitants, el seu Saint-Sever-sur-Adour natal, que és la vida que portaria fins a la jubilació i on el més arriscat que faria seria anar d'excursió als Pirineus.



  

Principals ciutats on va estar estacionat i rutes que va transitar Léon Dufour pel NE ibèric durant el període 1808-1814 [molts dels trajectes els va fer en diverses ocasions, tant d’anada com de tornada]
          El viatge d’Espanya comença quan, el 22 de març de 1808, s’acomiada de la família a les Landes i se’n va cap a Espanya, en el que, en principi, ha de ser un enrolament d’un any per anar a la conquesta de Gibraltar. Hi entra pel pont del Bidasoa a Irun i farà els dos terços del camí fins a Madrid a peu: Hernani, Vitòria, Miranda, Pancorbo, Briviesca, Burgos, Aranda de Duero, port de Somosierra, Buitrago i Madrid, on arriba el 12 d’abril. Hi ha entre 8.000 i 10.000 soldats acampats a Chamartín, però a ell l’allotgen en una casa del centre de la ciutat, que serà la seva residència durant els quatre mesos d’estada a la capital. Herboritza pels voltants de Madrid amb Mariano Lagasca (1776-1839), llavors professor de botànica al Jardí Botànic, i es reuneix amb Hipólito Ruiz (1754-1816) i José Antonio Pavón (1754-1844), que li mostren els seus treballs sobre la Flora peruviana et chilensis. El dia 21 d’abril es troba a casa de Lagasca, quan un amic d’aquest els comunica que Manuel Godoy, el favorit del rei, que havia estat derrocat i empresonat després d’una revolta popular el 19 de març, ha estat alliberat pels francesos i portat cap a França. Aquí l’amoïnament de Dufour és total quan veu que el seu col·lega es transforma en un moment en un energumen, insultant en llatí i espanyol a Napoleó i Murat i a tots els francesos en general. Però immediatament Lagasca se’n recorda d’ell i li ofereix asil al seu domicili si li cal i l’acompanya fins al seu allotjament. El 27 d’abril Dufour encara visita la Casa de Campo, el Pardo i els camps de Chamartín, però ja hi ha els primers morts als carrers. El 2 de maig hi ha la revolta popular i l’endemà hi ha els afusellaments d'El Pardo: en dos dies més de 1.500 morts. En poc temps Madrid queda desert, doncs els espanyols en condicions de fer-ho han fugit cap al sud per tal d’organitzar la insurrecció. A l’agost l’exèrcit francès es retira cap al nord. Es reagrupen a Vitòria i ell és assignat a l’exèrcit d’Aragó, comandat pel mariscal Suchet. A partir d’aquí serà un dels encarregats d’organitzar els hospitals de rereguarda dels setges de Saragossa, Tortosa, Tarragona, Sagunt i València –en canvi, no participa en el de Lleida–, encara que també li encomanen algunes missions especials: organitzar la incineració dels més de 4.000 cadàvers del setge final de Tarragona o anar a informar sobre brots epidèmics en diversos destacaments, com els que el porten fins a Ejea de los Caballeros, a Mequinensa o a Villena. Farà diverses travesses amunt i avall per la vall de l’Ebre i, resseguint per la costa, fins a València; també tindrà un permís curt per anar a veure la família a Saint-Sever, passant per Osca i Jaca. A grans trets, resideix uns 19 mesos a Tudela, 5 a Móra d’Ebre i 18 a València, ciutat aquesta on s’instal·la un cop ja ha caigut. Des d’aquí, a finals de juny de 1813, comencen una retirada gradual fins a Barcelona, on arriben a primers de setembre i s’hi quedaran fins a finals d’any. A finals de febrer de 1814 ja és a França, l’abdicació de Napoleó l’agafa a Narbona i a finals d’abril ja és a Montpeller. I des d’allí, cap a casa, on arriba amb tot el seu botí de guerra: paquets de plantes, caixes d’insectes i els preuats manuscrits del diari.



  


Campanula fastigiata Dufour ex Schultes, que Léon Dufour va descobrir prop de Samper de Calanda, al Baix Aragó (Joan Pedrol)

          L’estil del text és pla i descriptiu, concís, i pel que fa a la temàtica, s’hi poden diferenciar dues parts. En la primera, que acaba quan deixa Madrid, ens explica coses sorprenents sobre Espanya i els espanyols, quan tot li crida l’atenció. Només entrar al País Basc s’estranya amb el carro de bous i l’arreu romà, que descriu detalladament, així com la indumentària d’homes i dones; ja a Castella explica com és l’interior de les cases o les característiques del vi –detestable segons ell–, però també dóna indicacions sobre el paisatge de la vall del Duero, l’aspecte de les savines o la geografia de Somosierra i, com no podia ser menys, fa una ressenya detallada d’una corrida de toros a Madrid. En la segona el protagonista principal ja és la guerra, amb totes les seves conseqüències. Ofereix considerable informació sobre moviments de tropes, enfrontaments militars i nombre d’efectius i baixes, i sovint comenta aspectes d’estratègia militar; per exemple, va viure molt de prop el setge i caiguda de Tarragona, i el detalla dia a dia. També descriu els efectes de la guerra sobre les ciutats i la gent: els saqueigs, els morts, la destrucció. Però entremig sempre hi ha espai per a donar alguna pinzellada sobre el paisatge vegetal, notes sobre plantes interessants –curiosament, poques vegades parla d'insectes– o informació sobre la seva activitat recol·lectora. Aquesta no es va aturar mai, fins al punt que va ser amonestat algunes vegades per exposar-se –segons els superiors– a perills innecessaris. Així, en la retirada de Madrid, té temps per explorar les muntanyes de Pancorbo; més tard, algun cop s’allunya sol per recol·lectar, però més sovint el que fa és aprofitar les partides de caça o fins i tot les aturades imprevistes dels combois, per herboritzar. També ho fa a l’aqüeducte de Tarragona mentre hi ha el setge de la ciutat, amb “vingt mille guerriers destructeurs et un seul botaniste collecteur” o, quan és a València, surt sovint al camp a col·lectar i fins i tot organitza una excursió a la cartoixa i serra de Porta Coeli. Des del punt de vista botànic, és recomanable completar l’autobiografia amb la lectura de la segona part del seu article sobre el valor històric i sentimental d’un herbari*, publicat l’any 1860, quan ja tenia 80 anys. Aquí l’estil és més personal, líric fins i tot, i fa un repàs del seu periple espanyol a través dels records que li evoquen les plantes de l'herbari.






            El relat comença justificant la seva participació en el que considera que va ser “une guerre aussi injuste que désastreuse”, encara que també explica el perquè de la lleialtat als seus compatriotes, però alhora és comprensiu amb els que s’hi oposen, defensant les seves cases i ciutats. Però sobretot està convençut de la superioritat moral de la ciència sobre l’art militar i es preocupa de valent pel destí dels seus col·legues, independentment de les idees polítiques i del bàndol en què hagin lluitat. Sembla que va haver de recórrer a totes les seves influències per aconseguir treure de la presó un dels capitans del batalló d'estudiants en la defensa de València, Vicente Alfonso Lorente (1758-1813), catedràtic de botànica i a qui tan sols coneixia de nom, per tal d'evitar-ne la deportació a França. Ja anteriorment, quan la caiguda de Saragossa, s'havia interessat per la sort d'Ignacio de Asso (1742-1814), significat en la defensa de la ciutat durant el setge, i de qui li arriben els rumors que pocs dies abans ha pogut fugir, disfressat, i ha arribat a les Balears. D'altra banda, mantindrà sempre una relació d'amistat amb Mariano Lagasca, malgrat que el considera un exaltat en política i que, a partir de 1808, van estar enrolats en dos exèrcits enfrontats; més tard, l'any 1823, un amic de L. Dufour és qui ajudarà Lagasca a Sevilla a embarcar cap a l'exili, malgrat que no aconsegueix salvar l'herbari ni els manuscrits. I, quan la retirada de l'exèrcit napoleònic, els que l'acompanyen fins a Montpeller són els botànics desterrats, per afrancesats, Francisco Antonio Zea (1766-1822) i José Mariano Mociño (1757-1820), aquest amb els manuscrits i les làmines de l'expedició  la Nueva España, que deixaria en préstec a A.P. de Candolle.



            Dufour va tornar posteriorment dues vegades a Espanya, el 1852 en visita familiar al santuari de Loiola, i el 1854 en missió entomològica a Madrid, enviat per l'Acadèmia de Ciències francesa, ocasió en què es va allotjar a la casa de Mariano de la Paz Graells (1809-1898). Dufoureomyces Ciferri i Tomaselli, de 1953, és un gènere de líquens que l’honora i el recorda. Encara que contemporanis seus –E. Acharius, J.-B. Bory de St.-Vincent, K.S. Kunth o Ch. Grenier– van utilitzar l’epònim Dufourea per a diversos grups de plantes i líquens, cap d’ells no està acceptat actualment.





Léon Dufour (1888). Ma campagne médico-militaire à la guerre d'Espagne (1808-1814). p. 97-236. In: L. Dufour. A travers un siècle, 1780-1865. Souvenirs d'un savant français. Poitiers. 348 p. [Disponible a Gallica]


*Léon Dufour (1860). De la valeur historique et sentimentale d'un herbier. Deuxième partie. Souvenirs d'Espagne. Bulletin de la Société Botanique de France 7: 103-109; 146-151, 169-173. [Disponible a Biodiversity Heritage Library[

divendres, 30 de novembre de 2018

Lewis i Clark: cap a l’oest, fins al Pacífic (1804-1806)




            A començaments del segle XIX, el viatge de Lewis i Clark travessant una part d’Amèrica del Nord llavors desconeguda, fins a arribar al Pacífic, representa una de les claus de volta fundacionals de la construcció de l’imaginari dels Estats Units com a nació. I com a tal, encara avui dia l’estudien els infants a l’escola. Com no podia ser menys per un tema considerat capital en la història dels Estats Units, la bibliografia sobre l’expedició és immensa, amb alguns congressos d’història i geografia dedicats i no menys d’una vintena de llibres publicats, a més de nombroses publicacions de caràcter infantil. Fins i tot hi ha una pel·lícula de baix pressupost de 1955, amb Charlton Heston de protagonista [The Far Horizons, Horizontes azules, en la versió espanyola], encara que vilipendiada pels historiadors a causa de les llicències del guió.

De http://de.wikipedia.org/wiki/Bild:Karte_Lewis-und-Clark-Expedition.png
Els Estats Units, sota la presidència de Thomas Jefferson (1743-1826), van comprar Louisiana a França l’any 1803. Era un territori de més de dos milions de quilòmetres quadrats –unes quatre vegades la superfície de l’Espanya peninsular–, que s’estenia des del golf de Mèxic fins al Canadà, entre el riu Mississipí i les Rocalloses, en gran part inexplorat i sense assentaments colonials fora de les ribes del riu. De rerefons, hi havia el desig de limitar l’expansió de la Corona espanyola –regnava Carles IV–, i la disputa amb aquesta sobre els drets de navegació pel riu Mississipí i l’accés fluvial a Nova Orleans. Jefferson, anys abans, ja havia parlat del projecte d’exploració del territori amb André Michaux (1746-1806), un incansable i entusiasta botànic francès que havia recorregut sobretot les terres que s’estenien des de les Carolines fins al Mississipí, però per raons diverses, no va tirar endavant. A més, el 1793, Alexander Mackenzie viatjant més al nord, per l’actual Canadà, ja havia realitzat la primera travessa continental d’un no natiu. Però l’any 1803, un cop comprada Louisiana, calia urgentment prendre’n possessió, fer-ne el reconeixement geogràfic, l’inventari de les seves riqueses naturals i, a més, trobar una ruta d’accés al Pacífic a través de les Rocalloses.

El designat per Jefferson per comandar l’expedició va ser el capità Meriwether Lewis (1774-1809), en aquells moments el seu secretari personal a la Presidència. Aquest, per acompanyar-lo i codirigir l'expedició, va convèncer el seu amic William Clark (1770-1838), militar llavors retirat i que havia estat superior seu a l’exèrcit. Sembla que Jefferson va optar per algú amb capacitat de comandament, acostumat als boscos i al contacte amb natius i amb certes inclinacions per la història natural. Per preparar-se, Lewis va rebre un entrenament intensiu en cures mèdiques i navegació amb sextants, i va tenir accés a la biblioteca de Jefferson de Monticello, de ben segur la més completa del seu temps sobre Amèrica del Nord.

El començament oficial de l'expedició es considera la sortida de Camp Dubois, a l'aiguabarreig dels rius Mississipí i Missouri, prop de Saint Louis, el 14 de maig de 1804. Clark, però, havia sortit de Pittsburgh amb 11 homes a finals d'agost de 1803, i va tardar dos mesos i mig en fer el descens del riu Ohio abans d’arribar a Camp Dubois, on van completar el reclutament i van estar entrenant. L’expedició comptava inicialment amb 33 membres, quasi tots soldats voluntaris, encara que també hi havia un esclau d'en Clark i algun voluntari contractat. El nombre, però, va anar variant: uns quants van ser enviats de retorn al final del primer any amb mapes, col·leccions científiques i informació diversa, hi va haver una mort –sembla que per apendicitis–, alguna expulsió per indisciplina i també incorporacions temporals de diversos paranyers que es van anar trobant pel camí i que contractaven com a traductors amb les tribus natives.


Una de les medalles impreses per tal d'intercanviar o regalar a les tribus natives [De http://www.lewis-clark.org/article/350]
Des de Camp Dubois van remuntar el riu Missouri amb una barcassa a rem i dues piragües. Després de La Charrette, uns 250 km aigües amunt, ja no hi havia més assentaments colonials. En el dia a dia de l’expedició, Clark era l’encarregat de la navegació i de la confecció dels mapes, mentre que Lewis es dedicava a explorar els voltants. Per pernoctar muntaven els campaments a les illes del riu. Van arribar a les Grans Planes, ja en territori sioux, a finals d'agost. A començaments de l'hivern, en territori de la tribu mandan decidiren construir-hi un campament –Fort Mandan– per esperar la primavera. Aquí van reclutar al paranyer Toussaint Charbonneau, casat amb la jove Sacagawea, d'origen xoixon però raptada i criada en la tribu dels hidatsa i que coneixia ambdues llengües. Sacagawea estava embarassada i donà a llum al febrer; la presència de la criatura va contribuir a fer que el grup semblés menys agressiu i va ajudar a les relacions amb les altres tribus. Des del Fort Mandan continuaren Missouri amunt, sobrepassant els aiguabarreigs dels rius Yellowstone, Milk i Marias, fins a arribar a les cascades del Missouri, que van remuntar. A finals de juliol ja eren a Three Forks, la confluència dels tres rius que conformen el Missouri. Des d'aquí van passar la divisòria continental pel Lemhi Pass a finals d'agost, i es van trobar amb una partida de xoixons, comandada per un germà de Sacagawea. Els hi van comprar cavalls i van continuar amb ells fins a començament d'octubre quan, en trobar el riu Clearwater, van construir canoes. A través de la xarxa fluvial van arribar el riu Snake, i d'aquest al Columbia, arribant al Pacífic a finals de novembre. Van construir el Fort Clatsop per passar-hi l'hivern abans d’iniciar el camí de tornada. L'abandonaren a finals de març i, amb cavalls, van remuntar la conca del Columbia, però com que encara hi havia neu a les muntanyes, es van desplaçar més al Nord on, abans de travessar la divisòria continental es van dividir en dos grups. El retrobament fou al riu Missouri a mitjans d'agost, prop de Fort Mandan. Van arribar a Saint Louis a finals de setembre de 1806, després d’haver recorregut prop de 13.000 km en poc més de dos anys i quatre mesos.


Lewisia rediviva Pursh, el bitterroot dels exploradors, nom amb què es coneix encara avui dia en anglès. State flower de Montana des de 1895 (Iñaki Aizpuru)
El desenvolupament de l'expedició fou fonamentalment pacífic, comerciant sovint amb els indis, encara que també van patir robatoris i, en un incident a la tornada, van matar a trets dos indis Peus Negres. Van sofrir diverses trobades amb ossos, un naufragi i alguns episodis de fam. A més, i encara que sembla que Lewis i Clark no se'n van assabentar, la Corona espanyola va enviar tots els anys una expedició des de Santa Fe, per tal d'intentar interceptar-los en el que considerava una incursió no autoritzada en els seus territoris.

            La recol·lecció de material científic era un dels objectius de l'expedició, però no el prioritari. A finals del primer any, des de Fort Mandan van fer una primera remesa amb 178 plantes i 122 animals. Més tard, durant el naufragi als ràpids, alguns dels materials que havien acumulat de nou es van perdre. Els plecs de l'expedició –atribuïts des d’un bon començament en exclusiva a M. Lewis­– van ser dipositats a la Societat Filosòfica Americana de Filadèlfia i estudiats per B.S. Barton i F. Pursh; aquest últim va incloure la descripció de moltes d'aquestes plantes en l'obra de 1813 Flora Americae Septentrionalis. Actualment els plecs es troben a l'herbari PH (Acadèmia de Ciències Naturals de Filadèlfia). En total són 233 plecs que corresponen a 202 taxons, pertanyents a unes 132 espècies de plantes vasculars. En els diaris, Lewis dona molta importància a les plantes que utilitzen els natius, sobretot les d'interès gastronòmic –i que van arribar a ser molt importants en la dieta dels expedicionaris–, però també les medicinals, i sovint en fa descripcions més o menys acurades. A més, sempre n'intenta transcriure el nom en la corresponent llengua indígena. En els tractes amb la tribu dels arikares, amb les dones dedicades a l'agricultura, li van cridar fortament l’atenció els cultius de panís, fesols i tabac. En l'enviament de finals del primer any, li va fer arribar a Jefferson diverses sements, entre elles de panís, que Jefferson va cultivar ben aviat a Monticello.

Plafó explicatiu sobre l'expedició al Lolo Park, Montana (Iñaki Aizpuru)

           Els texts principals que he utilitzat són la transcripció dels diaris originals de Lewis i Clark, ordenats cronològicament i intercalats, del projecte Gutenberg i la versió digital de la Universitat de Virginia del diaris, publicada per E. Coues el 1893. La versió del projecte Gutenberg és curosa amb l'original i molt completa, però la lectura queda dificultada perquè se'n conserven les abreviatures, l'ús de les majúscules –sovint arbitrari– i els errors ortogràfics. La versió digital dels diaris publicats el 1893 és de lectura més agradable, però sovint les referències a plantes han estat expurgades en l'edició i moltes de les entrades considerades de poc interès tampoc hi apareixen.

            A l’acabar l'expedició, Lewis va ser nomenat governador del territori de Louisiana. Va morir el 1809 quan anava a Washington, a reclamar al Departament de Guerra unes despeses i a presentar el manuscrit dels diaris de l'expedició a un editor. Encara avui dia hi ha controvèrsia sobre si la mort fou un homicidi o un suïcidi. Els diaris no es van publicar fins al 1893. Clark, per la seva banda, va formar família i va tenir diversos càrrecs en l'administració dels afers indis, essent després governador del territori de Missouri; va morir el 1838.

            Els epònims Lewisia i Clarkia, creats per Frederick Pursh com a gèneres de les famílies montiàcies/portulacàcies i onagràcies, respectivament, els honoren.

           
M. Lewis & W. Clark. The Journals of Lewis and Clark (1804-1806) [disponible a: http://www.gutenberg.org/files/8419/8419-h/8419-h.htm; també a http://xroads.virginia.edu/~HYPER/JOURNALS/toc.html]

Edició del text: Edith Castells.