dijous, 24 de maig de 2018

Pedro Loefling, un botànic suec a sou de la Corona espanyola (1751-1756)




Carl Linnaeus (1707-1778) –llatinitzat Carolus Linnæus, més tard, ennoblit, va canviar a Carl von Linné, que va llatinitzar com Carolus a Linné– estava fermament convençut que tenia la missió de posar ordre en la Creació. Se li atribueix la frase “Deus creavit; Linnaeus disposuit”. En ple segle XVIII, el de les exploracions de nous països i territoris llunyans, l’arribada de noves plantes a Europa era constant. Linné va elaborar un sistema que permetia assignar fàcilment un nou espècimen a un grup concret i posar-li un nom, comptant únicament el nombre d'estams i de carpels; alhora va establir i fixar el mètode de nomenclatura binomial que, al separar el nom de la descripció, va facilitar-ne la memorització. La comprensibilitat i simplicitat del mètode van contribuir al fet que tingués una ràpida difusió i una gran acceptació. Però l'objectiu era conèixer-ho tot arreu del món, i Linné era conscient que la quantitat de plantes encara desconegudes era molt gran. Per tal de descobrir-les, el millor era enviar gent preparada a explorar els nous territoris. Amb aquesta missió va enviar deixebles –apòstols en deia– per tot arreu: Amèrica del Nord, Japó, Xina, Egipte, Àfrica del Sud, Índia, ...
Ja el 1735, Linné s'havia lamentat del desconeixement de la flora espanyola i de la incultura botànica d'Espanya, afegint-hi a més que les úniques aportacions les havia fet el francès Joseph Pitton de Tournefort. Sembla que aquesta afirmació se la van haver d'escoltar algun cop els ambaixadors espanyols i, fins i tot, el Ministre d'Estat, José de Carvajal y Lancaster (1698-1754), per part d'un grup d'aristòcrates anglesos de pas per Madrid. Així, el 1750, Carvajal, mitjançant l’ambaixador a Suècia, es posa en contacte amb Linné i li demana que enviï un deixeble seu a Espanya. L'escollit va ser Pehr Löfling (1729-1756) –llatinitzat Petrus Loefling–, que havia anat a estudiar medicina a la Universitat d’Uppsala, on va descobrir la botànica de la mà de Linné. Era un estudiant amb grans aptituds per la botànica i, davant les dificultats econòmiques per les que passava, Linné se’l va endur a viure a casa seva, amb la idea d’afavorir-lo, però també per a què el seu model estimulés l’interès per les plantes del seu fill i li fes de tutor. Va arribar a ser el seu alumne predilecte, i el va ajudar com assistent quan Linné va haver d'estar al llit malalt de reuma.

El viatge de Loefling comença el 16 de maig de 1751, embarcant cap a Portugal. Fan escala a Porto i desembarca a Setúbal a finals de setembre, des d'on va fins a Lisboa. El viatge fins a Madrid el fa amb Louis Godin, un dels matemàtics de l'expedició de La Condamine i acabat d'arribat d'Amèrica. Van cap a Madrid per Badajoz, Mérida, Trujillo i Talavera de la Reina i ja són a la capital el 20 d'octubre. Es presenta al Escorial davant José de Carvajal, Secretari d'Estat i promotor del seu viatge, i entra al servei de la Corona espanyola amb sou i càrrec de botànic. A Madrid ràpidament contacta amb els botànics de la capital, tots ells boticaris o metges, bons coneixedors de plantes, però que no havien publicat gran cosa encara. El grup el formaven Joan Minuart (1693-1768), Josep Quer (1695-1764), José Ortega (1703-1761), Miquel Barnades (1708-1771) i Cristòbal Vélez (c. 1710-1753). Pel que refereix Loefling, les relacions devien ser molt bones amb Minuart i Barnades, cordials amb Ortega i Vélez i d’una certa tibantor amb Quer. Ben aviat comprèn que estar al servei de la Corona implica greus limitacions de mobilitat, perquè necessita permisos per sortir de la Cort. En els dos primers anys les herboritzacions estan limitades als afores de Madrid, i les sortides a Aranjuez, San Fernando –on hi té el jardí en Barnades– o Ciempozuelos són esdeveniments extraordinaris; prepara viatges a Toledo o San Ildefonso, però no en diu res més i probablement no els va arribar a fer. En tot cas, els seus col·legues li van cedir plantes herboritzades en diversos viatges, mentre ell esperava a Madrid; així les de Barnades dels Pirineus, les de Minuart de les muntanyes de Castella o les de Velez d'Andalusia i la Manxa.


Ja des de l'arribada a Madrid, José de Carvajal li havia comunicat que l'objectiu final era que anés a les províncies d'Amèrica. A finals d'agost de 1753 té la confirmació de què ell serà el cap de l'equip d'història natural, format per dos metges acabats de llicenciar –Benito Paltor, nascut als Pirineus segons Loefling, i que va estudiar a València, i Antonio Condal, de Barcelona– i per dos joves dibuixants ­–Bruno Salvador i Juan de Dios Castel. Tots ells formarien part d'una expedició cap a Amèrica, però amb destí encara desconegut. A mitjans d'octubre van tots cap a Cadis, però l'embarcament s'ajorna i Loefling aprofita per explorar el Puerto de Santa María. Gràcies a la demora li arriba a temps el primer volum de Species Plantarum de Linné per endur-se'l cap a Amèrica. Llavors ja saben que formen part de l'expedició de la Comissió de Límits comandada pel capità José de Iturriaga, amb destí al port de la Guaira, i amb ordres de remuntar l'Orinoco, per arribar a Bogotà, Quito, Lima i a tot el Perú. Salpen de Cadis el 15 de febrer de 1754 i desembarquen a Cumanà, a l'actual Veneçuela, l'11 d'abril. A Linné tan sols li van arribar dues cartes des d'Amèrica, el 18 d'abril i el 20 d'octubre. En l'última Loefling li comenta els progressos botànics pels voltants de Cumanà: en uns deu mesos han collit unes 600 espècies, quasi totes ja determinades i té descripcions detallades d'unes 250, de les quals una trentena corresponen a gèneres nous. Però alhora li anuncia també el que serà el gran problema dels expedicionaris: els primers atacs de febres.

Loefling va morir de paludisme a la Guyana, a la missió de San Antonio de Caroní, el 22 de febrer de 1756. Tan sols havia pogut herboritzar entre Cumanà i Barcelona. Mentre va viure, l'equip d'història natural va funcionar prou bé, però al cap de poc temps de morir ell, Condal va desertar i, a l'agost de 1757, també ho feu Paltor, al sentir-se menyspreat i degradat per Iturriaga. La Comissió de Límits va ser en els seus inicis un autèntic desastre, amb un important retard i moltes morts per malaltia. El caràcter i les decisions d'Iturriaga i el seu enfrontament amb el governador de Cumanà, que tenia una actitud clarament obstruccionista tampoc no hi van ajudar. Fins que no se'n va fer càrrec José Solano, no van aconseguir remuntar l'Orinoco i penetrar pel Casiquiare. Tan sols van aconseguir arribar als enclavaments portuguesos del Río Negro l'any 1759. La Comissió es va dissoldre oficialment el 1761.
      
      La imatge que ens arriba de Loefling és la d'un jove completament entregat a l'estudi de les plantes, però sense renunciar a les altres branques de les ciències naturals. Així, després del viatge des de Suècia, envia a Linné un llistat i observacions sobre algues o, en l'espera per embarcar a Cadis, fa un estudi molt complet dels peixos de la badia; entremig publica unes observacions sobre coralls, descriu un escarabat piloter o el pugó de la noguerola i, amb Barnades, es dediquen a la descripció d'aus. Però són les plantes el que més l'impressiona i l'interessa. Només arribar a Portugal busca el famós drago que havia vist Clusius l'any 1564 o la palmera canària, i també es sorprèn davant de plantes americanes aclimatades, com els agaves o les figueres de moro. Reconeix moltes de les plantes autòctones, però ben aviat s'adona de la diversitat i complexitat d'alguns grups de plantes ibèriques com ara les cistàcies o les petites cariofil·làcies anuals, a les que dedicaria bona part dels seus esforços durant els anys següents. També experimenta en pròpia pell el trist sinus dels botànics mediterranis a la recerca de les plantes anuals de primavera: un any apareixen per tot arreu i en quantitats aclaparadores, i l'any següent amb prou feines si se'n troben dos o tres peus escarransits. Les plantes són el seu centre d'interès i són omnipresents en tot el relat. Cal no oblidar, però, que el text de la seva estada a Espanya està format per les cartes dirigides a Linné, i el que hi apareix són sobretot llistes de plantes recol·lectades i comentaris sobre determinacions o problemes taxonòmics. També hi figuren notícies sobre les relacions amb els botànics i polítics espanyols, sobre la colònia estrangera a la capital o sobre els altres deixebles de Linné dispersos pel món. Durant els anys a Madrid, busca en tot moment el mestratge i l'aprovació de Linné, però durant el periple americà adquireix ja total autonomia. En qualsevol cas, Linné va “editar”* les cartes de Loefling per tal d’evitar susceptibilitats amb els botànics madrilenys i fins i tot afalagar-los, sobretot pensant en Joseph Quer, un dels més prominents i ben situat a la Cort, i irreductible tournefortià.

            La versió en castellà d'Ignacio de Asso (1742-1814) tan sols conté la traducció del prefaci i del diari del viatge, en suec a l'original. El prefaci és obra de Linné i és una semblança i una lloança de la vida i mèrits del deixeble. El diari de viatge el va editar Linné, segons diu al prefaci, a partir de les cartes que li va enviar Loefling durant l’estada a Portugal i Espanya, a les que hi va afegir algunes descripcions de plantes singulars. També hi va incloure un extracte dels manuscrits que li van arribar del període americà. El text en castellà conté sovint notes a peu de pàgina i totes semblen obra de A.J. Cavanilles (1745-1804), editor de botànica de la revista. L’original de 1758, l'Iter hispanicum, conté a més una part, en llatí, dedicada a la descripció de plantes espanyoles i una altra d'americanes, així com alguns apèndixs i índexs finals més.


Observaciones de Historia natural hechas en España y en América por Pedro Loefling: traducidas del Sueco, según la edición de Cárlos Linneo, por D. Ignacio de Asso. Anales de Ciencias Naturales 3: 278-315 (1801); 4: 155-191, 324-339 (1801); 5: 82-104, 296-340 (1802). [Disponible a Biblioteca digital del RJB; reimprès a Memorias de la Real Sociedad Española de Historia Natural 5: 11-134 (1908), disponible a Biblioteca digital del RJB].

Petri Loefling Iter hispanicum, eller resa Til spanska länderna uti Europa och America, förrätad ifrån År 1751 til År 1756, med beskrifningar och rön öfver de märkvärdigaste växter, utgifven Efter dess Frånfälle af Carl Linnaeus. Stockholm, Ṫryckt på Direct. Lars Salvii Kostnad (1758). 316 p. [Disponible a Biblioteca digital del RJB i a Internet Archive]


* Per tal d'entendre millor l'expurgació que va fer Linné de la correspondència de Loefling, veure G. López González (1990). La obra botánica de Löfling en España, pp. 33-49. In: F. Pelayo. Pehr Löfling y la Expedición al Orinoco, 1754-1761. Madrid, CSIC. 190 p.


Edició del text: Edith Castells i Pilar Pérez Ramón.
 

dimarts, 27 de febrer de 2018

Richard Evans Schultes i els secrets de l’Amazones (1941-1953)



El llibre del que avui ens ocupem és difícil de classificar. No és només una biografia, tampoc un llibre d'aventures, ni tan sols un tractat de geografia, però hi ha una mica de tot això. Està centrat en la figura de R.E. Schultes i llurs exploracions de la conca amazònica –Colòmbia, Brasil i Equador– i la serralada andina entre els anys 1941 i 1953. També hi tenen un paper molt destacat els viatges dels seus deixebles Tim Plowman i Wade Davis, aquest darrer l’autor del llibre.

És curiós la poca atenció que han dedicat tradicionalment els botànics a l’estudi de les plantes i fongs amb propietats psicoactives, llevat de quan hi han hagut en joc interessos econòmics. Malgrat que moltes cultures “primitives” els han utilitzat des de temps immemorials per tal de transcendir –encara que sovint en cerimònies amb rituals d’iniciació–, generalment el seu ús i memòria o s’ha perdut o ha quedat restringit a grups socials més o menys marginals o aïllats geogràficament. Probablement el rebuig, quan no directament persecució, de l’ortodòxia cristiana i de les altres grans religions monoteistes, hi ha tingut molt a veure. Aquesta situació, però, va començar a canviar cap a finals del segle XIX, quan alguns etnògrafs van descriure el consum d’aquestes plantes i fongs en algunes cultures com expressions espirituals. I és aquí on cal situar un dels primers botànics que es va interessar per aquestes plantes i el seu ús, i que va arribar a ser-ne un gran expert i divulgador, Richard Evans Schultes. Els seus treballs pioners sobre el peiot i el teonanacatl es poden considerar els primers estudis etnobotànics "seriosos" sobre organismes psicoactius. Alhora, va marcar l’inici de tota una sèrie d'esdeveniments que acabarien confluint amb els anhels i inquietuds de la generació beat als anys 50 i els moviments contraculturals dels 60 i 70.

R.E. Schultes (a la dreta) [del llibre]
Richard Evans Schultes (1915-2001) es considera un dels grans etnobotànics del segle XX. Ja de petit l'havia fascinat el llibre de l’explorador i botànic del segle XIX Richard Spruce sobre l'Amazones, però va anar a Harvard a estudiar medicina, becat per l’Església Unitària de la seva comunitat, de l’àrea metropolitana de Boston. A Harvard va conèixer Oakes Ames (1874-1950), un professor d'etnobotànica ben extravagant, orquidòleg i milionari, de qui va arribar a ser l’alumne predilecte. Li va dirigir un treball de pregrau sobre l’ús del cactus del peiot entre els kiowas a Oklahoma i, més endavant, la tesi doctoral sobre organismes al·lucinògens a Mèxic, on va identificar el  teonanacatl dels indígenes com a fongs del gènere Panaeolus. L’any 1941 Schultes es trobava a l’Amazones, estudiant l’ús del curare pels indígenes, i quan Estats Units entrà en guerra s’allistà com a voluntari. De fet, però, el va reclutar l’Oficina de Plantes Industrials del Departament d’Agricultura d’Estats Units (USDA) i el van enviar a Colòmbia, com a explorador botànic, per tal d’avaluar les diferents espècies productores de cautxú i llurs opcions de conreu industrial. El cautxú era necessari per abastir la indústria bèl·lica, que fins llavors depenia del subministrament des del SE asiàtic, que havia quedat interromput. Es va quedar a Colòmbia fins al 1953, tot i que va viatjar de tant en tant a Estats Units, a Costa Rica o a Anglaterra. Quan van tancar el programa del cautxú, el van reclamar a Harvard. Durant tot aquest període havia explorat, generalment tot sol, uns 80.000 km2 de territori amazònic on les úniques vies de comunicació eren els rius. S’hi desplaçava amb la seva inseparable canoa d'alumini de fabricació artesana, que tan sols pesava 24 kg. Va aprendre dues llengües amazòniques, va inventar el mètode per premsar i conservar les plantes en alcohol o formaldehid, que encara s’utilitza avui dia en zones tropicals i va recol·lectar uns 24.000 números de plantes, d’entre elles unes 3.500 productores de làtex, la majoria del gènere Hevea. A més, a partir de les seves recol·leccions, es van descriure unes 300 espècies noves per a la ciència. També va passar gana, va patir atacs de malària i beri-beri i va experimentar personalment amb totes les plantes al·lucinògenes de la selva conegudes pels indígenes, buscant sempre qui encara conservés el coneixement tradicional per preparar les pocions. Sembla ser, però, que una de les seves grans frustracions era que, mentre la majoria de la gent que les prenia patia unes fortes sensacions d'alteració de les percepcions, ell tot just veia canvis de colors.

Timothy Plowman (1944-1989) era el deixeble predilecte de Schultes i també experimentava amb totes les plantes psicoactives. Els anys 1974 i 1975, i sota la supervisió de Schultes, va estudiar les fonts naturals de la coca als Andes amb un projecte de l’USDA. Plowman acabaria sent el gran especialista del gènere Erythroxylum, en el qual va descriure prop de 40 tàxons. En el treball de camp d'aquests anys quasi sempre el va acompanyar Wade Davis (1953- ), que durant la dècada dels anys 70 va continuar viatjant pels Andes i la costa pacífica, des del Perú fins a Panamà, amb alguna incursió a la conca amazònica.


La serralada del Chiribiquete, que Schultes va explorar el 1943 (J. Pedrol)
El llibre que ens ocupa està estructurat en 14 capítols, cadascun dels quals un fil conductor. Així, entre d'altres, apareixen el peiot, els fongs al·lucinògens de Mèxic, la coca i els viatges de Plowman i els de Davis, el curare, el cautxú, el poble waorani, diverses plantes al·lucinògenes, els viatges de Richard Spruce a finals del segle XIX o el mateix riu Amazones i un bon grapat d'afluents. Però en cadascun dels capítols es barreja tot: els viatges de Schultes –dels quals la informació prové en bona part de les llibretes de camp, a més d'entrevistes personals–, el viatge de Plowman i Davis o algun altre viatge de Davis, notícies històriques, històries personals, informació antropològica sobre els diversos pobles indígenes, la mateixa geografia del territori i, sempre, informació etnobotànica, preferentment sobre plantes amb propietats psicoactives. Escrit des de l'admiració per R.E. Schultes i en memòria de T. Plowman, el llibre relata les aventures dels personatges –quan no els mateixos personatges: aventurers, botànics, xamans, ...–, descriu els paisatges i els viatges i explica el context històric, sempre des d'un punt de vista de total respecte pels indígenes i pels seus coneixements de les plantes. La quantitat d'informació que hi apareix és immensa i les descripcions són detallades, però en general la lectura és emocionant i fascinant, encara que sigui fàcil perdre's entremig dels rius, poblats i cultures amazòniques. Tot el llibre traspua la sensació que ens transmet les últimes imatges d'un món i unes formes de vida que, ja llavors, s'extingien inexorablement.


L'orquidia blava –Aganisia cyanea– que dóna nom a un capítol del llibre  [Orchi, CC BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=519567]
Quan Schultes va retornar a Harvard el 1953, primer va ser conservador de l'herbari d'orquídies Oakes Ames, més tard conservador de Botànica Econòmica i, des de 1970 a 1985, professor de Botànica. En la seva nova etapa universitària va continuar estudiant i publicant sobre etnobotànica –va ser l'editor d'Economic Botany Journal de 1962 a 1979–, però sobretot de plantes al·lucinògenes. També va publicar un grapat de llibres fonamentals –alguns en col·laboració amb Albert Hofmann– per a la comprensió i divulgació de les plantes psicoactives. Cap al final de la seva vida va agafar també un fort compromís en defensa de la selva amazònica i dels seus pobladors ancestrals. Extremadament conservador en política, en les eleccions a president dels Estats Units, al seu col·legi electoral, sempre hi havia un vot per a la reina d’Anglaterra. En canvi era un ferm defensor de les llibertats individuals. Va arribar a ser una figura popular pel fet que, als anys 70, es prestava a declarar com a testimoni expert en els judicis per possessió de marihuana. Mantenia –si més no en els judicis– una peculiar interpretació taxonòmica del gènere Cannabis, i declarava que no hi havia manera de provar, amb les eines forenses a l’abast i fora de tot dubte raonable, quina de les tres espècies del gènere era la decomissada. I com que la llei tan sols penava la possessió de Cannabis sativa ... Les extravagàncies del deixeble al final no tenien res a envejar a les del mestre!

No menys de tres gèneres de plantes, acceptats actualment, corresponen a epònims que l’honoren. L’any 2015, el cineasta colombià Ciro Guerra, amb un guió basat en part en una adaptació molt lliure d’alguns dels capítols del llibre, sobre tot el dedicat a Richard Spruce, va dirigir la pel·lícula El abrazo de la serpiente.



Schultesiophytum és un dels gèneres de ciclantàcies amb que es fan els barrets "panamá" (C. Aedo)
Wade Davis (2001). El río. Exploraciones y descubrimientos en la selva amazónica. El Áncora Editores, Bogotà. 639 p. [Traducció de Nicolás Suescún; hi ha també una edició de l’editorial Pre-textos, de 2004]

Wade Davis (1997). One river. Explorations and Discoveries in the Amazon Rain Forest. Touchstone, New York. 537 p.


Edició del text per Edith Castells i Pilar Pérez Ramón.