divendres, 30 de novembre de 2018

Lewis i Clark: cap a l’oest, fins al Pacífic (1804-1806)




            A començaments del segle XIX, el viatge de Lewis i Clark travessant una part d’Amèrica del Nord llavors desconeguda, fins a arribar al Pacífic, representa una de les claus de volta fundacionals de la construcció de l’imaginari dels Estats Units com a nació. I com a tal, encara avui dia l’estudien els infants a l’escola. Com no podia ser menys per un tema considerat capital en la història dels Estats Units, la bibliografia sobre l’expedició és immensa, amb alguns congressos d’història i geografia dedicats i no menys d’una vintena de llibres publicats, a més de nombroses publicacions de caràcter infantil. Fins i tot hi ha una pel·lícula de baix pressupost de 1955, amb Charlton Heston de protagonista [The Far Horizons, Horizontes azules, en la versió espanyola], encara que vilipendiada pels historiadors a causa de les llicències del guió.

De http://de.wikipedia.org/wiki/Bild:Karte_Lewis-und-Clark-Expedition.png
Els Estats Units, sota la presidència de Thomas Jefferson (1743-1826), van comprar Louisiana a França l’any 1803. Era un territori de més de dos milions de quilòmetres quadrats –unes quatre vegades la superfície de l’Espanya peninsular–, que s’estenia des del golf de Mèxic fins al Canadà, entre el riu Mississipí i les Rocalloses, en gran part inexplorat i sense assentaments colonials fora de les ribes del riu. De rerefons, hi havia el desig de limitar l’expansió de la Corona espanyola –regnava Carles IV–, i la disputa amb aquesta sobre els drets de navegació pel riu Mississipí i l’accés fluvial a Nova Orleans. Jefferson, anys abans, ja havia parlat del projecte d’exploració del territori amb André Michaux (1746-1806), un incansable i entusiasta botànic francès que havia recorregut sobretot les terres que s’estenien des de les Carolines fins al Mississipí, però per raons diverses, no va tirar endavant. A més, el 1793, Alexander Mackenzie viatjant més al nord, per l’actual Canadà, ja havia realitzat la primera travessa continental d’un no natiu. Però l’any 1803, un cop comprada Louisiana, calia urgentment prendre’n possessió, fer-ne el reconeixement geogràfic, l’inventari de les seves riqueses naturals i, a més, trobar una ruta d’accés al Pacífic a través de les Rocalloses.

El designat per Jefferson per comandar l’expedició va ser el capità Meriwether Lewis (1774-1809), en aquells moments el seu secretari personal a la Presidència. Aquest, per acompanyar-lo i codirigir l'expedició, va convèncer el seu amic William Clark (1770-1838), militar llavors retirat i que havia estat superior seu a l’exèrcit. Sembla que Jefferson va optar per algú amb capacitat de comandament, acostumat als boscos i al contacte amb natius i amb certes inclinacions per la història natural. Per preparar-se, Lewis va rebre un entrenament intensiu en cures mèdiques i navegació amb sextants, i va tenir accés a la biblioteca de Jefferson de Monticello, de ben segur la més completa del seu temps sobre Amèrica del Nord.

El començament oficial de l'expedició es considera la sortida de Camp Dubois, a l'aiguabarreig dels rius Mississipí i Missouri, prop de Saint Louis, el 14 de maig de 1804. Clark, però, havia sortit de Pittsburgh amb 11 homes a finals d'agost de 1803, i va tardar dos mesos i mig en fer el descens del riu Ohio abans d’arribar a Camp Dubois, on van completar el reclutament i van estar entrenant. L’expedició comptava inicialment amb 33 membres, quasi tots soldats voluntaris, encara que també hi havia un esclau d'en Clark i algun voluntari contractat. El nombre, però, va anar variant: uns quants van ser enviats de retorn al final del primer any amb mapes, col·leccions científiques i informació diversa, hi va haver una mort –sembla que per apendicitis–, alguna expulsió per indisciplina i també incorporacions temporals de diversos paranyers que es van anar trobant pel camí i que contractaven com a traductors amb les tribus natives.


Una de les medalles impreses per tal d'intercanviar o regalar a les tribus natives [De http://www.lewis-clark.org/article/350]
Des de Camp Dubois van remuntar el riu Missouri amb una barcassa a rem i dues piragües. Després de La Charrette, uns 250 km aigües amunt, ja no hi havia més assentaments colonials. En el dia a dia de l’expedició, Clark era l’encarregat de la navegació i de la confecció dels mapes, mentre que Lewis es dedicava a explorar els voltants. Per pernoctar muntaven els campaments a les illes del riu. Van arribar a les Grans Planes, ja en territori sioux, a finals d'agost. A començaments de l'hivern, en territori de la tribu mandan decidiren construir-hi un campament –Fort Mandan– per esperar la primavera. Aquí van reclutar al paranyer Toussaint Charbonneau, casat amb la jove Sacagawea, d'origen xoixon però raptada i criada en la tribu dels hidatsa i que coneixia ambdues llengües. Sacagawea estava embarassada i donà a llum al febrer; la presència de la criatura va contribuir a fer que el grup semblés menys agressiu i va ajudar a les relacions amb les altres tribus. Des del Fort Mandan continuaren Missouri amunt, sobrepassant els aiguabarreigs dels rius Yellowstone, Milk i Marias, fins a arribar a les cascades del Missouri, que van remuntar. A finals de juliol ja eren a Three Forks, la confluència dels tres rius que conformen el Missouri. Des d'aquí van passar la divisòria continental pel Lemhi Pass a finals d'agost, i es van trobar amb una partida de xoixons, comandada per un germà de Sacagawea. Els hi van comprar cavalls i van continuar amb ells fins a començament d'octubre quan, en trobar el riu Clearwater, van construir canoes. A través de la xarxa fluvial van arribar el riu Snake, i d'aquest al Columbia, arribant al Pacífic a finals de novembre. Van construir el Fort Clatsop per passar-hi l'hivern abans d’iniciar el camí de tornada. L'abandonaren a finals de març i, amb cavalls, van remuntar la conca del Columbia, però com que encara hi havia neu a les muntanyes, es van desplaçar més al Nord on, abans de travessar la divisòria continental es van dividir en dos grups. El retrobament fou al riu Missouri a mitjans d'agost, prop de Fort Mandan. Van arribar a Saint Louis a finals de setembre de 1806, després d’haver recorregut prop de 13.000 km en poc més de dos anys i quatre mesos.


Lewisia rediviva Pursh, el bitterroot dels exploradors, nom amb què es coneix encara avui dia en anglès. State flower de Montana des de 1895 (Iñaki Aizpuru)
El desenvolupament de l'expedició fou fonamentalment pacífic, comerciant sovint amb els indis, encara que també van patir robatoris i, en un incident a la tornada, van matar a trets dos indis Peus Negres. Van sofrir diverses trobades amb ossos, un naufragi i alguns episodis de fam. A més, i encara que sembla que Lewis i Clark no se'n van assabentar, la Corona espanyola va enviar tots els anys una expedició des de Santa Fe, per tal d'intentar interceptar-los en el que considerava una incursió no autoritzada en els seus territoris.

            La recol·lecció de material científic era un dels objectius de l'expedició, però no el prioritari. A finals del primer any, des de Fort Mandan van fer una primera remesa amb 178 plantes i 122 animals. Més tard, durant el naufragi als ràpids, alguns dels materials que havien acumulat de nou es van perdre. Els plecs de l'expedició –atribuïts des d’un bon començament en exclusiva a M. Lewis­– van ser dipositats a la Societat Filosòfica Americana de Filadèlfia i estudiats per B.S. Barton i F. Pursh; aquest últim va incloure la descripció de moltes d'aquestes plantes en l'obra de 1813 Flora Americae Septentrionalis. Actualment els plecs es troben a l'herbari PH (Acadèmia de Ciències Naturals de Filadèlfia). En total són 233 plecs que corresponen a 202 taxons, pertanyents a unes 132 espècies de plantes vasculars. En els diaris, Lewis dona molta importància a les plantes que utilitzen els natius, sobretot les d'interès gastronòmic –i que van arribar a ser molt importants en la dieta dels expedicionaris–, però també les medicinals, i sovint en fa descripcions més o menys acurades. A més, sempre n'intenta transcriure el nom en la corresponent llengua indígena. En els tractes amb la tribu dels arikares, amb les dones dedicades a l'agricultura, li van cridar fortament l’atenció els cultius de panís, fesols i tabac. En l'enviament de finals del primer any, li va fer arribar a Jefferson diverses sements, entre elles de panís, que Jefferson va cultivar ben aviat a Monticello.

Plafó explicatiu sobre l'expedició al Lolo Park, Montana (Iñaki Aizpuru)

           Els texts principals que he utilitzat són la transcripció dels diaris originals de Lewis i Clark, ordenats cronològicament i intercalats, del projecte Gutenberg i la versió digital de la Universitat de Virginia del diaris, publicada per E. Coues el 1893. La versió del projecte Gutenberg és curosa amb l'original i molt completa, però la lectura queda dificultada perquè se'n conserven les abreviatures, l'ús de les majúscules –sovint arbitrari– i els errors ortogràfics. La versió digital dels diaris publicats el 1893 és de lectura més agradable, però sovint les referències a plantes han estat expurgades en l'edició i moltes de les entrades considerades de poc interès tampoc hi apareixen.

            A l’acabar l'expedició, Lewis va ser nomenat governador del territori de Louisiana. Va morir el 1809 quan anava a Washington, a reclamar al Departament de Guerra unes despeses i a presentar el manuscrit dels diaris de l'expedició a un editor. Encara avui dia hi ha controvèrsia sobre si la mort fou un homicidi o un suïcidi. Els diaris no es van publicar fins al 1893. Clark, per la seva banda, va formar família i va tenir diversos càrrecs en l'administració dels afers indis, essent després governador del territori de Missouri; va morir el 1838.

            Els epònims Lewisia i Clarkia, creats per Frederick Pursh com a gèneres de les famílies montiàcies/portulacàcies i onagràcies, respectivament, els honoren.

           
M. Lewis & W. Clark. The Journals of Lewis and Clark (1804-1806) [disponible a: http://www.gutenberg.org/files/8419/8419-h/8419-h.htm; també a http://xroads.virginia.edu/~HYPER/JOURNALS/toc.html]

Edició del text: Edith Castells.


dimarts, 30 d’octubre de 2018

Enric Gros: una campanya d’herborització a Andalusia (1919)



       A mitjans de la segona dècada del segle passat es va formar un dels equips més peculiar i efectiu de la botànica espanyola. Era un trio format per un recol·lector, un determinador i un organitzador.


       Carlos Pau y Español (1857-1937) era l'encarregat de determinar les plantes a la rebotiga de la seva farmàcia de Sogorb (Castelló), encara que també herboritzava quan s'alliberava de les seves ocupacions principals: la farmàcia i la caça. En aquesta època era el millor coneixedor de la flora espanyola, havia aconseguit formar l'herbari més complet d'Espanya i tenia la biblioteca botànica més actualitzada. Es considerava deutor de Frederic Trèmols (1831-1900), botànic vocacional, que havia estat professor seu de química a la Facultat de Farmàcia de Barcelona, i de Francisco Loscos (1823-1886), que el va guiar i aconsellar en els seus primers temps com a botànic des de la seva farmàcia de Castelserás, al Baix Aragó. L’exemple d’aquest últim, que va acabar incomprès i amargat, li va mostrar que la dedicació a la botànica havia de mantenir-se dins d’uns límits, però això no va impedir que, encara que enfrontat amb els botànics que ocupaven càrrecs públics a Madrid, establis una extensa xarxa de corresponsals per tot Espanya, ampliant així la que havia “heretat” d’Aragó de part de F. Loscos. Alhora mantenia correspondència amb els més actius botànics europeus. Entre els seus corresponsals era famós per la seva formalitat i concisió, esperonant-los sempre a treballar més i amb més rigor. De fet, ell és en bona part el responsable, gràcies a la seva insistència, de què veiessin la llum la Flora Descriptiva é ilustrada de Galicia (1905-1909) de Baltasar Merino (1845-1917) i la Flora de Catalunya (1913-1937) de Joan Cadevall (1846-1921).


       Pius Font i Quer (1888-1964) era el coordinador de la colla, s'encarregava de la logística i, quan podia, ajudava als altres dos. Químic i farmacèutic de formació, l'any 1911 havia ingressat a l'exèrcit com a farmacèutic militar i alternava i compaginava la seva carrera militar amb la de naturalista al servei del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Es reconeixia deixeble de Joan Cadevall i ben aviat va buscar també el suport de Carlos Pau, amb qui va mantenir una relació llarga i fructífera fins a la mort d’aquest.