dijous, 30 de maig de 2019

Nicolai Vavílov: una vida a la recerca de les plantes cultivades (1916-1933)





            Nicolai Vavílov és un dels científics clau en la recerca de l'origen i millora de les plantes cultivades. La qüestió de la domesticació ja havia intrigat abans a naturalistes com Alexander von Humboldt (1769-1859) i Charles Darwin (1809-1882), entre d'altres, encara que el primer que va abordar el tema revisant-ne evidències molt diverses i plantejant ja hipòtesis sobre els centres d'origen va ser Alphonse de Candolle (1806-1893), que el 1883 va publicar l'Origine des plantes cultivées. Vavílov va ser un admirador d'A. de Candolle –a ell està dedicat "Estudis sobre l'origen de les plantes cultivades"–, i va fer de la millora de les plantes cultivades l'objectiu de la seva vida. A més de recórrer tot el món buscant varietats cultivades i els seus ancestres silvestres, va experimentar-ne el conreu, l'adaptació i la millora genètica a gran escala, aconseguint crear unes infraestructures i equips humans molt rellevants. I tot això, a més, en un país i en una època històrica força convulsos.



            Nicolai Ivànovich Vavílov (1887-1943) pertanyia a una rica i important família de comerciants de Moscou, encara que l'avi havia estat un serf de la gleva que tan sols va aconseguir la llibertat amb l'abolició de la servitud de l'any 1861. Va cursar estudis superiors a l'Institut Agrícola de Moscou i, seguint el programa de postgrau, va estar a Anglaterra amb William Bateson (1861-1921), a França a l'empresa de sements Vilmorin i a Alemanya amb Ernst Haeckel (1834-1919). Aquí el va sorprendre l'inici de la Primera Guerra Mundial, però va aconseguir tornar a Rússia. Va anar a Saràtov, a la regió del Volga, com a professor i va començar la col·lecció i experimentació amb plantes cultivades. Alhora va iniciar les primeres campanyes de recol·lecció de material silvestre i de varietats cultivades primitives, primer pels territoris russos a l'est del mar Caspi i tot seguit, el 1916, ja va recórrer el nord de l'Iran. L'any 1921 va anar a Petrograd [després coneguda com a Leningrad, actualment Sant Petersburg] on, en pocs anys, va convertir un petit Departament de Botànica Aplicada en un potent Institut d'Indústria Vegetal, amb una gran xarxa d'estacions de recerca i experimentals repartides per tot el territori de la ja llavors URSS. A finals dels anys 30 l'Institut estava plenament consolidat i la col·lecció tenia més de 200.000 mostres de llavors.



La idea de Vavílov era escriure un llibre on quedessin recollits els seus viatges per tot el món a la recerca dels ancestres de les plantes cultivades. Però no el va poder completar i, del que sí que va arribar a redactar, una part sembla que s'ha perdut. També es conserva el pla general del llibre, tal com el va concebre. De la primera part, referida al Vell Món, hi ha capítols dedicats a Àsia –Nord d'Iran, Pamir, Afganistan, Amudarià, Xina occidental i el Japó– i al Mediterrani –Síria, Palestina-Transjordània, Algèria, Marroc, Tunísia, Grècia, Xipre i Creta, Itàlia i Espanya–, així com un capítol on relata el viatge a Abissínia. De la segona part, dedicada al Nou Món, no s'ha conservat cap manuscrit, encara que pel llibre s’hi van afegir dos articles, ja publicats en vida de l’autor, referits l'un al Brasil i un altre a Estats Units i Canadà.




Nicolai Vavílov [Imatge de l'edició de 1997]
L’extensió dels diferents capítols és molt desigual. Alguns són breus, quasi esbossos, mentre que d’altres són relats detallats del viatge, amb comentaris sobre les plantes recollides i les vicissituds viscudes. Els relats llargs generalment comencen amb una visió general del país i de l’estat de l’agricultura, per desprès comentar les circumstàncies del viatge i els principals esdeveniments. En cadascun d’ells, a mesura que avança pel territori, descriu sobretot els conreus i les tècniques agrícoles i també els principals trets paisatgístics, tot i que res del paisatge humà el deixa indiferent: construccions, vestimenta, diferències ètniques i, si n’hi ha, la diversitat lingüística. Quan viatja, qualsevol planta amb ús alimentari l'interessa, però els cereals són la seva prioritat. D'aquests busca tant les varietats cultivades antigues com els ancestres silvestres; sovint han de recollir els grans de terra si ja ha passat l'època de recol·lecció, però també se n'aprovisionen als mercats locals i, si cal, els agafen dels poms secs que adornen les cases. Quan cull noves espècies o varietats altament productives, sempre pensa en quina de les regions de la Unió Soviètica s'hi adaptaran millor per tal de millorar-ne els rendiments agrícoles.



A mi m’han resultat especialment interessant els viatges per l’Iran (1916), l’Afganistan (1924) i Abissínia (1926-1927). També és bastant extens el relat del viatge per Espanya (1927) durant la dictadura de Primo de Rivera acompanyat quasi sempre per l'agrònom Luís Crespí Jaume (1889-1963); en dóna una visió general, amb moltes referències culturals i amb algunes anècdotes del viatge.



El primer dels viatges de recol·lecció que va fer fora de Rússia va ser a l'Iran l'any 1916. L'exèrcit rus havia ocupat el N del país i el consum del pa local sovint provocava fortes indisposicions entre els soldats. Van comissionar a Vavílov, que va poder comprovar que els camps de blat estaven infestats de zitzània –Lolium temulentum L.–, que sovint estava infectada per un fong endofític que sintetitza alcaloides. Resolt el problema, va aprofitar per continuar al país per tal de recórrer les muntanyes al sud del Caspi, amb l’objectiu de recollir especialment blats i sègols. També el va aprofitar per aprendre rudiments de persa, que va acabar de perfeccionar en un viatge posterior a l'Afganistan.


Cases al poblat de Wama, que Vavílov va visitar a l'octubre de 1924 [de http://knownuristan.blogspot.com/2015/]


El relat del viatge a Afganistan és, tal com diu Vavílov, un dels més complicats que va fer mai. En més de cinc mesos van recórrer uns 5.000 km per un país ben desconegut, tant des del punt de vista cartogràfic com científic, i en van recollir unes 7.000 mostres de sements. Encara que la Unió Soviètica ja havia establer relacions diplomàtiques amb l'Afganistan l'any 1919, fins al 1922 no es van obrir les primeres representacions consulars però, així i tot, el coneixement que tenien del país era molt deficient. I una expedició científica –en realitat tres agrònoms soviètics i el personal autòcton contractat als que algun cop s'hi van afegir soldats afganesos– recorrent el país en caravana cridava molt l'atenció; més encara quan van endinsar-se al NE del país, a la zona de l'Hindu-Kush [Nuristan en sentit ample per a Vavílov], amb les seves valls aïllades, sovint incomunicades i amb grans desnivells que salvar.



El viatge a Abissínia l'any 1926 és per a Vavílov un dels més exòtics i, en part, una compensació ja que els anglesos no li van concedir els visats per entrar a Egipte. Comença amb les peripècies que té a París i Roma per tal d'aconseguir els visats quan al final va resultar que no en calien per entrar a Abissínia. Les recol·leccions del viatge són força abundants i als cereals habituals, aquí s'hi afegeix el tef –Eragrostis tef (Zucc.) Trotter–. El viatge és relativament còmode des de Djibouti, a la costa i sota administració colonial francesa, fins a Addis Abeba, doncs estan comunicats per tren. Pel camí es troben una expedició enviada pel zoològic d'Hamburg per tal de capturar animals per tota l'Àfrica Oriental i portar los a Europa per comerciar-hi: milers d'aus, centenars de micos, antílops, ... A la capital Vavílov s'entrevista amb el regent –més tard l'emperador Haile Selassie–, i prepara una caravana per sortir cap a Eritrea, llavors colònia italiana. Aquest és el trajecte més problemàtic, amb animals salvatges –cocodrils inclosos– rondant el campament a les nits, desproveïment de farratge per a les mules, alguna trobada poc recomanable, ...



Els manuscrits els va conservar una secretària, que els va tenir amagats fins als anys 60. Es van publicar l’any 1962 en rus i l’any 1997 la FAO en va publicar una traducció a l'anglès. Ara ha aparegut, el 2015, una versió en castellà, on el text de Vavílov està traduït directament del rus. Es conserven les notes a peu de pàgina originals, però se n'hi han afegit de noves per les traductores i també incorpora un prefaci original de M. Vishniakova, que inclou la bibliografia de Vavílov. A més hi ha prop d'un centenar de notes suplementàries que fan referència sobretot a aspectes botànics, històrics o geogràfics. També figura com a epíleg la presentació que van fer a l'edició en anglès de 1997 S. Reznik i el fill de Vavílov, Yuri, sobre la figura del científic. L'edició en castellà incorpora a més un índex analític i dos annexos, un de taxonomia i genètica de blats i un altre que inclou esbossos biogràfics de personatges, sobretot científics, que apareixen al text. Si a això hi afegim que tipogràficament és de molt bon llegir i intercalat entre el text hi ha diverses figures il·lustratives complementàries, el resultat és un llibre atractiu per al lector i que millora l'edició anglesa de 1997.



            "Un màrtir de la genètica" va titular Theodosius Dobzhansky (1900-1975) –un dels grans genetistes del segle XX també d'origen rus la necrològica de Vavílov. Tenia prohibit sortir de l‘URSS des de 1933 i fou arrestat l'any 1940; va passar al camp de concentració de Saràtov –ironies del destí, allí havia començat la seva carrera acadèmica–, on va morir per inanició el gener de 1943. L’acusació s'acollia a l'abjecte article 58 del Codi Penal de l'URSS –sospitós d'activitats contrarevolucionàries– pels delictes d'antimarxisme, deslleialtat amb el règim i conspiració. La seva figura va ser rehabilitada en la dècada dels anys 60 i l'Institut d'Indústria Vegetal s'anomena actualment Institut Vavílov.



 

V. formosa (Steven) Fed. és l’única espècie del gènere Vavilovia, endèmica del Caucas i regions properes [Imatge del projecte GLORIA]
           Vavilovia
és el gènere de lleguminoses, creat per Andrei Fedorov (1909-1987) l'any 1939, que l’honora i recorda.







N.I. Vavílov (2015). Cinco continentes. Libros del Jata, Bilbao. 442 p. [Traducció al castellà de Maila Lenma Quintana i Marta Sánchez-Nieves Fernández]

N.I. Vavilov (1997). Five Continents. International Plant Genetic Resources Institute, Roma. 198 p. [Traducció a l'anglès de Doris Löve] 

Edició del text: Edith Castells.