El honor
nacional y el interés de la misma ciencia exigen, á la vez que lleguen á ser
mas conocidos nuestros escritores naturalistas, tanto antiguos como modernos,
no tan escasos ni insignificantes como muchos creen. La Botánica
particularmente debe á España importantes trabajos, que han contribuido
notablemente á sus progresos dentro y fuera de la Península. Enumerarlos
metódicamente y procurar que de ellos se forme justa idea es el objeto de
este escrito, fruto de investigaciones un tanto fatigosas, iniciadas á
impulso del amor patrio, y seguidas con perseverancia de tiempo en tiempo,
debiéndola en parte á las excitaciones de personas amantes de la ciencia,
algunas extrañas á nuestro suelo.
|
Entre els botànics, n’hi ha uns
quants que, per no deixar de collir plantes, no han tingut temps d’escriure
quasi ni una línia, però també n’hi ha alguns que fa l’efecte que per tal no deixar
d’escriure no han tingut temps de collir plantes. Aquest segon model sembla ser
el cas de Miguel Colmeiro y Penido (1816-1901), un dels personatges que més va
influir en la botànica espanyola de la segona meitat del segle XIX, important
bibliòfil i prolífic autor amb fama d'erudit.
La valoració de les seves
aportacions sempre ha estat controvertida. El seu deixeble Blas Lázaro Ibiza
(1858-1921) en va destacar sobretot la introducció a Espanya del mètode natural
enfront del sistema linneà i sembla que, en vida, la seva obra va ser apreciada
per altres botànics estrangers. Així, per exemple, quan el ginebrí George
Reuter (1805-1872) crea en 1843 l'epònim Colmeiroa
per homenatjar-lo, assenyala que era "connu
par un intéressant mémoire sur l'histoire de la botanique en Espagne"*.
O quan fa el mateix, anys més tard, el 1871, l'australià Ferdinand von Mueller
(1825-1896) –l'espècie és Colmeiroa
carpodetoides F. Muell. [Corokia carpodetoides (F.Muell.) L.S. Sm.],
un endemisme de l'illa Lord Howe–, la dedicatòria diu: "Plantam dicavi praeclaro Michaeli Colmeiro
..., plurim voluminum phytologicorum valde eximiorum auctori optime noto".
 | |
|
És indubtable, però, que dues obres,
escrites al començament de la seva carrera, són de gran mèrit i van tenir una
gran influència durant tota la segona meitat del segle. La primera és “Ensayo histórico sobre los progresos de la Botánica desde su origen hasta el dia,
considerados mas especialmente con relacion a España” de 1842, i que va ser citada i
copiada més o menys literalment en bona part dels opuscles, discursos o
memòries que van aparèixer a Espanya, referits a l’evolució de la Botànica, fins
a començaments del segle següent.
L’altra,
i és la que ens interessa aquí, és “La Botánica y los botánicos de la
península Hispano-Lusitana”, una
aportació original on recopila tots els escrits referents a plantes de
la península Ibèrica o fets per autors ibèrics, a les que hi afegeix unes notes
biogràfiques dels autors. Consta
de dues parts, la primera es titula "Estudios
bibliográficos. Biblioteca botánica hispano-lusitana" i està dividida
en deu seccions. Les tres primeres estan dedicades als comentaris o
interpretacions d'autors grecs i llatins, a les obres que parlen de les plantes
de la Bíblia i a les obres d'autors àrabs ibèrics o traduïdes de l'àrab. La
secció quarta es titula "Obras
didácticas, memorias y otros escritos españoles en que se tratan las doctrinas
de los diversos ramos de la Botánica total o parcialmente". La secció
cinquena correspon a obres espanyoles descriptives de plantes exòtiques, la
sisena a obres descriptives de plantes ibèriques, tant d'autors ibèrics com
estrangers, i la setena a catàlegs i notícies de plantes cultivades a jardins
d'Espanya i Portugal. Les tres darreres s'ocupen, respectivament, d'obres amb
notícies biogràfiques o bibliogràfiques, de les revistes o col·leccions més o
menys periòdiques citades i d'obres on apareixen retrats de botànics ibèrics.
Aquesta part acaba amb un índex, ordenat alfabèticament per autors. El
criteri d'inclusió d'una obra en una secció concreta és lax, però queda superat
perquè una mateixa obra pot aparèixer en diferents seccions. En la segona part, titulada "Estudios biográficos", es recullen
esbossos biogràfics més o menys complets de diferents botànics o personatges
ibèrics relacionats amb l'estudi de les plantes. Estan agrupats per segles,
però dins de cada segle no hi ha un ordre clar. L'extensió és molt desigual,
n'hi ha de molt complets, que corresponen evidentment als grans botànics –i
es pot destacar per exemple els dedicats a Cavanilles (1745-1804) o Mariano
Lagasca (1776-1839)–, però també hi apareixen esforçats però desconeguts capellans
i farmacèutics que, com a molt, arriben a publicar un sol treball. Afortunadament aquesta part acaba
amb l'índex dels autors que hi figuren, i on també apareixen els gèneres
dedicats a botànics i personatges relacionats amb la península Ibèrica. Així,
per exemple, ens podem assabentar que M. Lagasca va dedicar, l'any 1816, un
gènere a Ferran VII d'Espanya, demostració evident de què tothom es pot
equivocar i que els poderosos no es deixen impressionar gaire per les atencions
que els hi pugui tributar un humil, però benintencionat, botànic.
Sobretot la primera part és un d’aquells
treballs del que sovint es qualifica de rata de biblioteca, amb un recull
immens i minuciós. Ho recopila tot: llibres, articles dispersos en revistes de
temàtiques relacionades amb les ciències naturals o afins, manuscrits inèdits –que
sovint acaben a la seva biblioteca particular– i, fins i tot, referències a treballs
botànics que tan sols coneixia per referències indirectes i que ja estaven
perduts en la seva època. De cadascun en fa un comentari, per breu que sigui,
indicant el seu contingut i aportacions; hi ha però el problema que d'alguns
manuscrits el comentari és prou ambigu per no dir si l'ha vist o no. També
sorprèn l'esforç per incloure les obres de botànics o botanòfils estrangers que
fan referència a la Península, encara que algunes obres menors se li puguin
escapar, sobretot de francesos que toquen de resquitllada els Pirineus, o
d'alguns britànics que aprofiten una escala més o menys perllongada a Madeira
per deixar per escrit la seva visió de l'illa. De la mateixa manera inclou el
"Llibre de consells" [conegut també com a "Llibre de les
dones" o "Espill"] de Jaume Roig –escrit a la segona del segle
XV i amb nombroses edicions a partir del XV– i considerat precursor de la
picaresca, amb l'excusa de què hi apareixen alguns noms vulgars de plantes o
una versió del "Libro de la monteria"
de 1582 que "es interesante, porque
se reconoce el estado de la poblacion de los montes de España en el siglo XIV.".
També recull un manuscrit "del siglo
XVII, que poseyó el historiador Muñoz" o es permet copiar uns versos
dedicats a la mimosa en el comentari a "Argentina y conquista del Rio de la Plata" de Martín Barco Centenera
i publicada l'any 1602.
Fou membre fundador i primer President
de la Sociedad Española de Historia
Natural, fundada el 1871, i va pertànyer a les Reials Acadèmies de la
Llengua, de Medicina i de Ciències Exactes, Físiques i Naturals. Curiosament, a
la seva mort va llegar la biblioteca personal, fins i tot els prestatges, a la
Reial Acadèmia de Medicina de Madrid i no al Jardí Botànic, institució de la qual
n’havia estat Director durant trenta-dos anys.
Miguel Colmeiro (1858). La botánica y
los botánicos de la península hispano-lusitana. Estudios bibliográficos y
biográficos. Imprenta M.
Rivadeneyra, Madrid. 216 p. [Disponible a Biblioteca digital del RJB]
* Es referia a Ensayo
histórico sobre los progresos de la Botánica.
Edició del text: Edith Castells.
