Emilio Guinea, un botànic al desert (Sàhara occidental, 1943)

 

"Amanece un nuevo día. Aun falta que cubrir una nueva etapa para conocer todo nuestro desierto. Queremos ver la Agüera, al lado de Port Etienne, en la bahía del Galgo, puesto aquél el más meridional de España en el Sahara. De nuevo el trimotor; la costa, desde arriba, como cuando empezamos. ¿Os acordáis? ¡Qué lejos y qué cerca! Así es todo en la vida. Falso, falso espejismo del irreal fluir del tiempo. Ya estamos en la Agüera. Desolación y arena. Mar y cielo. Industria pesquera desorbitada y mucha langosta exquisita (marisco, no insecto).    Unas horas para conocer aquel paraje, que es más desierto que Villa [Cisneros], si cabe, y vuelta al avión, ahora rumbo al Norte.    ¡Vuela raudo, pájaro metálico, hijo del hombre, y llévanos a casa, a nuestra casa, para que la cabeza se serene un poco, que es fuerte, muy fuerte, la emoción del desierto!"

            A la tornada de la seva expedició de 1886 al Sàhara, Julio Cervera, Felipe Rizzo i Francisco Quiroga van portar deu plantes, que van acabar en les mans de Blas Lázaro Ibiza (1858-1921) per a ser identificades. Aquest tan sols en va poder determinar cinc en el rang d’espècie, havent de deixar les altres únicament en el gènere. I explica: “La determinación precisa de algunas de las especies no es posible hacerla con los medios que en Madrid existen, aun utilizando los que la biblioteca del Jardín Botánico contiene; pues en ella, muy pobre en general de libros modernos, no existe ninguno de los que se han publicado referentes á esta región de África.”

              Espanya s'havia desentès d'Àfrica durant els segles anteriors, però cap a finals del XIX, quan ja és evident el final del somni americà, comença a girar-hi els ulls. I estimulats i afavorits per l'administració civil o militar, els naturalistes –inclosos naturalment els botànics– es van anar abocant a l'exploració dels voltants de Ceuta i Melilla i les zones del Rif i Jebala, en el que més tard es convertiria en el Protectorat espanyol. La major part de les herboritzacions les van fer farmacèutics militars, però sense cap pla sistemàtic. Aquest no va existir fins a les campanyes d'en Pius Font i Quer (1888-1964) per als Iter maroccanum de 1927-1930 i 1932 i, així i tot, supeditades sempre a les contingències militars i disponibilitats pressupostàries.

             Més al sud, cap al Sàhara, l'ocupació espanyola va ser encara més precària i tardana, i no va ser fins al 1934 –i sota fortes pressions franceses– que es va fer més o menys efectiva. Aquí, abans de la Guerra Civil, les úniques expedicions havien estat a Ifni, una de caràcter naturalista on va participar Arturo Caballero com a botànic el 1934 i una altra, exclusivament botànica, d'en Font i Quer l'any 1935.

             Però després de la Guerra Civil la situació havia canviat dràsticament i el panorama botànic –com científic en general– era desolador. Carlos Pau (1857-1937) i el germà Sennen (1861-1937) havien mort al llit, però Pius Font i Quer (1888-1964) havia estat jutjat i inhabilitat per a exercir càrrecs públics i les joves generacions com Josep Cuatrecasas (1903-1996) o Faustino Miranda (1905-1964), es van haver d'exiliar; entre les baixes també cal incloure a joves prometedors com Miguel Martínez Martínez (1907-1936), assassinat a Madrid al començament de la Guerra, o José González-Albo (1913-1990), incapacitat per malaltia des de 1939. Així les coses, cap a 1940, l'únic botànic en actiu amb experiència africana era Arturo Caballero y Segares (1877-1950), que havia estat nomenat director del Jardí Botànic de Madrid l'any 1939. I quan l'Instituto de Estudios Políticos organitza una expedició al Sàhara espanyol per a la tardor de 1943, l'escollit per integrar-s'hi com a botànic és Emilio Guinea.

             Emilio Guinea López (1907-1985), nascut a Bilbao, era aficionat des de jove a la botànica, havia estudiat Ciències Naturals a Madrid, on freqüentava el Jardí Botànic, i l'any 1932 ja era Catedràtic d'Institut. Després de la Guerra Civil va ser empresonat –entre altres càrrecs, acusat de defensar el darwinisme– i depurat. El van desterrar, com a simple professor, a Aranda de Duero, però va rebutjar reincorporar-s'hi. Malgrat això, va aconseguir que el designessin per formar part de l'expedició naturalista al Sàhara de 1943, formada a més pels geòlegs Francisco Hernández Pacheco (1899-1976) i Carlos Vidal Box (1906-1970).

             L'any 1945 va publicar dos llibres que es poden considerar com el resultat del viatge. L'un, Aspecto forestal del desierto, la vegetación leñosa y los pastos del Sahara español* és de caràcter més científic, mentre que l'altre –España y el desierto– és més divulgatiu i és el que ens interessa aquí. L'autor, en el pròleg, justifica aquest llibre amb uns raonaments que encara avui dia són perfectament assumibles: fer una crònica curta de l'expedició, donar a conèixer a un públic culte els motius del viatge i difondre'n els resultats entre el públic no especialitzat. A més tot el llibre traspua –conscientment o no– l'orgull de fer una obra civilitzadora, encara que meravellant-se sempre de les adaptacions de les plantes del desert i de la integració amb el medi dels seus pobladors. Així, al llarg de 18 capítols, explica el desenvolupament del viatge, la logística i, sobretot, les seves impressions. Entremig, però, hi ha alguns capítols de caràcter utilitari. Un està dedicat a les possibilitats agrícoles del territori i utilitats de les plantes silvestres que s'hi fan i dos més tracten sobre les pastures i les plantes medicinals respectivament. Els darrers corresponen a un capítol descriptiu de la vegetació del desert i un altre sobre les possibilitats de desenvolupament del desert, a més d'un capítol final sobre les possibilitats de l’explotació del guaiule. I amb un curiós epíleg final, inclassificable, titulat “Metafísica del desierto” i dedicat a la Rosa de Jericó –Anastatica hierochuntica L.

             Des de les Canàries volen a Cap Juby –actual Tarfaya– i, des d'allí, van en camió cap a Al-Aaiun, on arriben al capvespre després de creuar en barca la Saguia el Hamra. Exploren els voltants d'Al-Aaiun i volen a Villa Cisneros –actualment Dajla–, on també exploren els voltants uns quants dies, per anar més tard, en camió, cap a Tichla, quasi a la frontera sud amb Mauritània. Herboritza pels voltants i continuen en camell cap al pou de Zug, on acampen diversos dies i tornen a Tichla per una altra ruta. Ja en camió, van cap a Villa Cisneros. Des d'aquí, en avió, encara visiten el límit sud del territori, la Agüera, al Cap Blanc, on tan sols s'hi estan unes hores i tornen directament a Cap Juby on, després d'uns dies, volen a les Canàries. Curiosament, en cap moment diu l'època de l'any en què es troben ni tampoc podem saber els dies que va durar l'estada, doncs sí que indica les jornades que duren els trasllats, però no quants dies estan en cadascuna de les parades, ni tampoc ens diu la durada de travessa en camell entre Tichla i Zug. En tot cas, a partir de les dates dels plecs dipositats a l'herbari del Jardí Botànic de Madrid, sabem que quasi totes les plantes van ser recol·lectades al mes de novembre i, sembla que, com a molt, va durar 3-4 setmanes. Però renoi, quin profit que en va treure!

 

Itineraris segons Guinea (1945) [Cal notar que una bona part de les rutes marcades  –les que porten ratlles transversals– no es van dur a terme]

            El llibre presenta una edició molt digna, amb bones fotografies –originals dels geòlegs de l'expedició– i dibuixos a ploma de l'autor. Es llegeix molt bé, és amè i fins i tot entretingut, encara que en realitat succeeixen ben poques coses excepcionals: una "tamborada" en una haima a Villa Cisneros, una cacera de gaseles pel camí de Tichla, un vendaval a Zug que tomba les tendes,... Però el relat està ben lligat i la descripció del viatge s'encadena amb agilitat amb les descripcions dels paisatges –fetes des de l'avió, el camió o a peu– i de les peculiaritats de les plantes. I entremig, les condicions de vida dels militars als poblats i al desert, instruccions i experiències de l'art de muntar en camell, conseqüències del pas de la llagosta per a un botànic o lloances del caràcter i habilitats dels nadius. Sobretot es queda sorprès i admirat del coneixement de les plantes per part dels sahrauís: en saben tots els noms, les seves aplicacions medicinals i l'interès com a pastura.

       El seu estil és molt peculiar –de grandilocuencia expresiva l'ha molt ben qualificat Luis Carlón–, aquí el text sovint resulta ampul·lós i un pèl excessiu, tant pel que fa a la transcendència del que descriu com a la solemnitat dels pensaments. I tampoc deixa mai de reflectir les seves divagacions, vinguin a compte o no, sobre sensacions, records i anhels. Admirador confés de Théodore Monod (1902-2000), el text n'està ple de ressonàncies monodianes, sobretot en les digressions de caràcter poètic sobre el desert i les seves formes. També resulten excessives –almenys llegides avui dia– les lloances cap a l'administració de les forces militars colonials, encara que és conscient, i ho reconeix bastament, l'esforç dels seus acompanyants nadius en l'èxit de l'expedició.

Guinea (1945). Original de l'autor

          Culte i poliglota, es va autodefinir com "més artista que científic" i les il·lustracions de la seva obra donen fe de la seva habilitat com a dibuixant. Les severs publicacions botàniques sovint s'han qualificat de lleugers, però cal reconèixer que, en els foscos anys de la postguerra, amb quasi tota la botànica oficial i universitària abocada en els estudis fitosociològics, van representar aportacions singulars, connectades amb els corrents europeus i amb unes certes pretensions en els camps de la florística i la taxonomia, encara que amb resultats desiguals. També destaca per ser un dels primers compiladors de cara a actualitzar el catàleg de la flora ibèrica i cal ressaltar la seva participació, des de l'inici, en el projecte Flora europaea. Però on la seva obra és més original i notable és com a divulgador, sobretot amb els seus llibres de viatges, sovint amb un esperit de naturalista del segle XIX i amb un estil molt peculiar, però sempre rigorosos i molt ben documentats. El relat dels seus viatges a la llavors Guinea espanyola bé es mereixen una entrada en aquest blog ... en el futur!

             Segons Félix Muñoz Garmendia, que el va tractar els seus darrers anys, era un gran i apassionat conversador. En el camp de la botànica estava especialment orgullós de les seves relacions internacionals, sobretot amb el personal del Jardí Botànic de Ginebra i amb diverses institucions botàniques angleses, entre les que destacava la figura de Vernon H. Heywood (n. 1927). Però li quedava la recança de què no haver-se promocionat en l'escalafó de la Botànica "oficial" de l'època, que atribuïa a la seva no adhesió al règim. En el camp personal es sentia molt honorat de la seva amistat amb el dramaturg Antonio Buero Vallejo, la tertúlia del qual freqüentava, o de Julio Caro Baroja.

Emilio Guinea (1945). España y el desierto. Impresiones saharianas de un botánico español. Instituto de Estudios Políticos, Madrid. 279 p. + 3 mapes. [Disponible a Biblioteca digital del RJB]

 

* Emilio Guinea (1945). Aspecto forestal del desierto. La vegetación leñosa y los pastos del Sahara español. Instituto Forestal de Investigaciones y Experiencias, Madrid. 152 p. + 1 mapa. [Disponible a Biblioteca digitaldel RJB]

 

Edició del text: Edith Castells.