dijous, 30 de juliol de 2020

Hipólito Ruiz, un jove de Burgos descobreix la flora del Perú i Xile (1777-1788)


            El 3 [octubre de 1779] hicimos la primera excursión, acompañados del Alférez de Milicias y de tres Peones, internándonos rio abaxo hasta la casuca de la Centinela abanzada; donde dejamos nuestras Caballerías y continuamos a pie herborizando por aquellos hermosos y deliciosos campos; cubiertos de multitud de vegetales; cuya perpetua fragancia y aroma recrea y vivifica los sentidos de tal manera, que parece que combida aquel terreno á no apartarse jamás de él. Sobre todos los Vegetales, los mas abundantes son (los) de la familia de las Orchideas, cuyos bulbos, colocados sobre la faz de la tierra, visten y cubren como un empedrado los terrenos más secos y peñascos; y los variados colores de sus estrañas y preciosas flores matizan aquel singular y natural pavimento.

            Volvimos al Fuerte, donde nos habian alojados aquellos Militares, con mas de quarenta plantas nuevas, distintas todas de las que habiamos visto en otros lugares.


        Hi ha ofertes irresistibles, sobretot si tens vint-i-tres anys. Encara que sàpigues que, si acceptes, la vida et canviarà irremeiablement i en quedaràs marcat per sempre més. I això és el que els hi devia passar, a Madrid, a finals del segle XVIII, a dos joves estudiants de farmàcia i amb una certa inclinació cap a la botànica.

        Casimiro Gómez Ortega (1741-1818) és el botànic que va marcar profundament el desenvolupament de la botànica a Madrid –i per extensió a Espanya– l’últim quart del segle XVIII. Era un personatge molt capaç, viatjat, amb aficions literàries i bona ploma, ben connectat en els ambients botànico-farmacèutics de la Cort –nebot de Joseph Ortega (1703-1761), a qui Linné havia dedicat el gènere Ortegia– i, sobretot, ambiciós. Havia estudiat filosofia i medicina a Itàlia, però en va retornar l’any 1762, a la mort del seu oncle per heretar-ne la farmàcia, una de les millors de Madrid, i el 1771 ja va ser nomenat primer catedràtic del Jardí Botànic. Després d’una estada a París el 1776, havia aconseguit convèncer José Gálvez (1720-1787), el ministre d’Índies, per tal d’organitzar una expedició per conèixer més a fons les riqueses vegetals dels dominis americans, concretament del virregnat del Perú. Però, li faltaven els botànics!

        Hipólito Ruiz López (Belorado, Burgos 1754-Madrid 1816) era un jove, fill de camperols, que amb 14 anys va anar a Madrid i, sota la tutela d’un oncle farmacèutic, va començar a estudiar diverses matèries relacionades amb la farmàcia, entre d’altres botànica. Des de l'any 1772 treballava al jardí de Migas Calientes sota la supervisió de Gómez Ortega; tenia poca experiència botànica, però era intel·ligent i treballador, i va acceptar encantat la proposta de participar en l’expedició. José Antonio Pavón y Jiménez (Casatejada, Cáceres 1754-Madrid 1844) era també nebot de farmacèutic, qui l’havia col·locat com a meritori de farmàcia al Real Sitio de la Granja; a més, tenia una beca per estudiar botànica i d’altres matèries relacionades amb la farmàcia. Gómez Ortega no el coneixia abans, però també el va enrolar.

 

Hipólito Ruiz [edició Jaramillo-Arango, 1952]
       Al final, l’expedició estava formada per Hipólito Ruiz i José Pavón com a botànics, José Brunete (1746-1787) i Isidro Gálvez (1754-1829) com a dibuixants i acompanyats pel botànic francès Joseph Dombey (1742-1794). Encara que el cap era Ruiz, el botànic més expert era Dombey, i això va ser sovint font de conflictes. Més tard, a finals de 1784 i ja a Amèrica, s'hi van incorporar dos aprenents: un botànic, el navarrès Juan Tafalla (1755-1811), i un dibuixant, Francisco Pulgar. En principi, l'expedició estava prevista per quatre anys i Dombey, de fet, va retornar a Espanya el 1784, però la resta van continuar a Amèrica fins al 1788.

        Havien sortit de Cadis el 19 d’octubre de 1777 i van arribar a Callao a primers d'abril de 1778. Primer herboritzen pels voltants de Lima, però després ja organitzen expedicions per explorar les zones costaneres al nord i sud de Lima. El maig de 1779 emprenen viatge cap a Tarma, a l'altre vessant dels Andes; exploraran aquesta província i la de Jauja fins a l'abril de 1780, quan retornen a Lima. Però a finals de mes ja estan un altre cop en marxa cap a Huánuco –més enllà de Tarma–, el principal centre de recol·lecció de la quina i on es cultiva també la coca; restaran a la província fins a finals de març de 1781. El juny el passen a Lima, i de juliol a setembre tornen a explorar la zona costanera al nord de la capital, encara que ara s'enfilaran més per algunes valls andines. Al desembre embarquen tots cap a Concepción, on arriben a finals de gener de 1782. Herboritzen sobretot pels voltants de Concepción, encara que també fan desplaçaments més llargs, com quan van a buscar l'araucària cap a l'interior. A finals de març de 1783 emprenen viatge cap a Santiago, dividits en dos, un equip amb Ruiz i els dos dibuixants, en l'altre Pavón i Dombey. Hi arriben a mitjans d'abril. A primers d'octubre marxen cap a Valparaíso, per tornar a embarcar cap a Callao, on arriben a primers de novembre. Ja a Lima, i quan es preparaven per retornar a Espanya, reben l'ordre de continuar l'exploració la regió de Tarma, Huánaco i Cuchero. A mitjans de maig de 1784, ja sense Dombey, estan un altre cop en marxa cap a la regió Huánuco, que ja coneixien en part de l'expedició de 1780-81. S'hi van quedar, establint-hi diverses bases, fins a finals de gener de 1788, en què van retornar a Lima. Van embarcar cap a Espanya l'1 d'abril i a mitjans de setembre ja eren a Cadis. A mitjans de novembre de 1788 van arribar a Madrid.

 

Una de les làmines dels dibuixants de l'expedició, conservada al RJB de Madrid [de González Bueno, 1988]

        El relat del viatge que ens ha arribat és el de Ruiz. N'hi ha diverses versions, però ell no va arribar a veure'l publicat. El text que he fet anar correspon al manuscrit que va trobar al Museu Britànic de Londres el botànic i diplomàtic colombià Jaime Jaramillo Arango (1897-1962), que la va editar i enriquir amb diverses il·lustracions i índexs. Hi ha una altra versió anterior, publicada pel pare Agustín Jesús Barreiro (1865-1937) l'any 1931, però sobre un manuscrit de Ruiz més incomplet i molt menys polit. L'edició de Jaramillo Arango, de 1952, comprèn la relació del viatge, feta per Ruiz (p. 1-392), diversos apèndixs, on apareixen des de les instruccions de Gómez Ortega abans d'embarcar, fins a la llista de plantes vives amb què retornen a Espanya, passant per nombrosos oficis, anuncis o informes generats durant tots aquests anys (p. 393-476). També s'hi reprodueix l'epíleg que Barreiro havia incorporat a la versió de 1931 (p. 477-526). A més, hi ha un segon volum, de 245 pàgines, que conté diversos índexs: de noms científics de plantes, de noms vulgars, de termes indígenes, geogràfic, onomàstic...

        La relació pròpiament dita consta de 60 capítols. En general, alternen els dedicats al relat de les diferents etapes del viatge amb d'altres que ens ofereixen una descripció geogràfica més o menys ampla dels diferents territoris per on passen. D'aquests últims, molts corresponen a les diverses províncies que van coneixent, alguns estan referits a les principals ciutats –la descripció que fa de Lima és molt completa– i uns quants descriuen els pobles on van establir els campaments i els seus voltants. En tots aquests capítols descriptius s'hi entreveu la pretensió de què siguin considerats com informes d'ampli abast, una mica a l'estil de les cròniques dels primers conquistadors. Població, etnografia, clima, conreus, fauna, flora, mineria, hidrografia, vestigis de cultures precolombines, estructura política, comerç, història, sociologia, malalties... tot hi té cabuda. Els apartats que tracten de temes relacionats amb els indis són nombrosos: idiosincràsia, condicions de vida i treball, revoltes i càstigs... però són els dedicats a les plantes els que ocupen major extensió, amb prioritat per les d'interès econòmic, especialment medicinal o alimentari, encara que la llista és molt més ampla: ornamentals, tintòries, rituals, tèxtils... Ruiz és molt respectuós amb els coneixements que els indis tenen de les plantes, i en recull tots els usos i sovint també els noms indígenes. En general, la lectura d'aquests capítols, malgrat la diversitat i quantitat d'informació que contenen, és amena i fàcil, amb curiositats de tota mena.

        Els capítols dedicats als viatges són alhora descripcions geogràfiques dels itineraris recorreguts pels expedicionaris i justificació del seu treball. Així, molt sovint dia a dia, ens assabentem de les distàncies entre les diferents parades i de la topografia del territori, el paisatge i la vegetació amb què es troben i com són els poblets per on acostumen a passar. I, sempre, les plantes interessants que descobreixen pel camí. Al mateix temps, de tant en tant, Ruiz informa de les activitats dels altres membres de l'expedició i sobre com progressa el treball científic: plantes assecades, descripcions fetes, làmines dibuixades, enviaments de plantes vives i sements... També, però, hi apareixen qüestions quotidianes o mundanes, com els problemes financers, les despeses practicades, les relacions amb la jerarquia colonial, el tracte amb els colons o els indis o les condicions d'allotjament. A més de les malalties i indisposicions que afecten sovint als expedicionaris, també s'hi relaten amb detall els principals esdeveniments –quan no desgràcies– que els afecten. Així ens assabentem de l'assalt que van patir en el primer viatge llarg fora de Lima, la falsa alarma amb què els van posar en fugida per robar-los-hi les pertinences o la pèrdua d'una mula al riu amb el sou dels expedicionaris. Però també de la mort del dibuixant Brunete el maig de 1787 o l'incendi de Macora el 1785, on Ruiz va perdre els diaris de tres anys i mig, entre ells quasi tots els corresponents a Xile. Malgrat tot, potser són les vicissituds del vaixell "San Pedro de Alcántara" les que apareixen al relat més cops, a causa de la llarga agonia i a què els expedicionaris van intentar compensar-ne al màxim les pèrdues. Havia salpat de Callao el 1784, i al poc ja es van haver de llençar per la borda tots els testos de plantes vives, per tal de poder tornar a port a estabilitzar-ne la càrrega i refer el buc. Però finalment, després d'una singladura molt lenta va naufragar, a primers de febrer de 1786, davant de la costa portuguesa a Peniche. Amb bussejadors es van poder rescatar quasi tots els canons i una bona part de l'or que portava, però no van aparèixer cap dels 53 calaixos enviats pels botànics, amb unes 800 làmines de dibuixos i moltíssims plecs. Les relacions entre els membres de l'expedició no s'expliciten gaire, però s'entreveu la preferència de Ruiz per anar acompanyat per Gálvez i, si hi posa algun tractament abans del cognom, els botànics apareixen sovint com "compañero Pavón" i "Mr. Dombey". Cap al final de l'expedició les desavinences amb els dibuixants són notòries. En tot cas, el relat no és passional sinó neutre, sense intimitats ni grans retrets cap a la resta d'expedicionaris.

        De les tres grans expedicions botàniques organitzades per la Corona espanyola a finals del segle XVIII, la de Ruiz i Pavón va ser la més productiva des del punt de vista científic. Malgrat que a les condicions de l'enrolament de Dombey hi figurava que la publicació dels resultats seria conjunta, aquest va tornar a Europa abans i es va plantejar el seu avançament. Una iniciativa diplomàtica espanyola ho va impedir, però els plecs de Dombey van anar a parar a les mans de Charles-Louis de L'Héritier (1746-1800), que se'ls va emportar a Londres i va publicar alguns dels materials de Dombey. Per això a Madrid es va organitzar una "Oficina Botánica de la Flora del Perú", amb l'objectiu de preparar com més aviat millor la publicació dels materials. L'any 1794 va aparèixer el Prodromus de la flora de Perú y Chile, el 1798 el Systema vegetabilium florae peruvianae et chilense i entre 1798 i 1802, els tres primers de la Flora Peruviana et chilensis, però la publicació dels volums 4 i 5 va haver d'esperar fins als anys 1956-58. Encara que firmats pels dos botànics espanyols, sembla que la major part de la redacció d'aquestes obres correspon a Ruiz. De fet, després de la mort d'aquest, ja no van aparèixer més volums de la Flora..., encara que les dificultats econòmiques també hi van tenir a veure. Mort Ruiz, Pavón va començar a dispersar els materials de l'"Oficina Botánica", va vendre a Philip B. Webb (1793-1845) molts dels plecs recollits durant l'expedició, que ara es troben a Florència i molts dels manuscrits van acabar en mans d'Aylmer B. Lambert (1761-1842), ara dipositats al British Museum.


Hipólito Ruiz. Relación histórica del viage, que hizó a los Reynos de Perú y Chile el Botánico D. Hipólito Ruiz en el año de 1777 hasta el de 1788, en cuya época regresó a Madrid. Ed. Jaime Jaramillo-Arango (1952). Madrid, Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales. 392 p. [Disponible a Biblioteca digital del RJB]


* Més informació a: Antonio González Bueno –ed.– (1988). La expedición botánica al Virreinato del Perú (1777-1788). Catálogo, 2 vols. Lunwerg editores S.A. Barcelona, Madrid.


Edició del text: Edith Castells.          


dijous, 30 d’abril de 2020

Miguel Colmeiro: viatge al voltant d’una biblioteca (Madrid, 1858)






El honor nacional y el interés de la misma ciencia exigen, á la vez que lleguen á ser mas conocidos nuestros escritores naturalistas, tanto antiguos como modernos, no tan escasos ni insignificantes como muchos creen. La Botánica particularmente debe á España importantes trabajos, que han contribuido notablemente á sus progresos dentro y fuera de la Península. Enumerarlos metódicamente y procurar que de ellos se forme justa idea es el objeto de este escrito, fruto de investigaciones un tanto fatigosas, iniciadas á impulso del amor patrio, y seguidas con perseverancia de tiempo en tiempo, debiéndola en parte á las excitaciones de personas amantes de la ciencia, algunas extrañas á nuestro suelo.


            Entre els botànics, n’hi ha uns quants que, per no deixar de collir plantes, no han tingut temps d’escriure quasi ni una línia, però també n’hi ha alguns que fa l’efecte que per tal no deixar d’escriure no han tingut temps de collir plantes. Aquest segon model sembla ser el cas de Miguel Colmeiro y Penido (1816-1901), un dels personatges que més va influir en la botànica espanyola de la segona meitat del segle XIX, important bibliòfil i prolífic autor amb fama d'erudit.

            La valoració de les seves aportacions sempre ha estat controvertida. El seu deixeble Blas Lázaro Ibiza (1858-1921) en va destacar sobretot la introducció a Espanya del mètode natural enfront del sistema linneà i sembla que, en vida, la seva obra va ser apreciada per altres botànics estrangers. Així, per exemple, quan el ginebrí George Reuter (1805-1872) crea en 1843 l'epònim Colmeiroa per homenatjar-lo, assenyala que era "connu par un intéressant mémoire sur l'histoire de la botanique en Espagne"*. O quan fa el mateix, anys més tard, el 1871, l'australià Ferdinand von Mueller (1825-1896) –l'espècie és Colmeiroa carpodetoides F. Muell. [Corokia carpodetoides (F.Muell.) L.S. Sm.], un endemisme de l'illa Lord Howe–, la dedicatòria diu: "Plantam dicavi praeclaro Michaeli Colmeiro ..., plurim voluminum phytologicorum valde eximiorum auctori optime noto".

 

M. Colmeiro, amb uns 50 anys [Wittrock in Acta Hort. Ber. 3, 3. 1905]
          
Per part dels crítics, sovint s’ha argumentat que no responia amb reciprocitat a qui considerava inferior en estatus i que exercia tot el poder que li conferien els seus càrrecs d’una manera força personal i interessada. Més concretament, s’ha dit que totes les herboritzacions per a la seva obra sobre la flora de Catalunya les havia fet a l'herbari dels Salvador [Norbert Font i Sagué], que els cinc volums que va publicar sobre flora ibèrica –més de 3.500 pàgines en total– no serveixen per a gran cosa i, a més, que era envejós [Moritz Willkomm] o que representa l'epítom de la decadència dels directors del Jardí Botànic de Madrid durant el segle XIX [Pius Font i Quer]. Però el que quedarà per sempre més en la memòria de qualsevol que s'atansi a la seva figura és el títol del vidriòlic opuscle que l’any 1891, quan estava en tot l’apogeu, li va dedicar un agosarat Carlos Pau y Español (1857-1937): Gazapos botánicos cazados en las obras del señor Colmeiro, que es director del jardín botánico de Madrid. I que, a més, porta per lema: Todas las obras del Sr. Colmeiro no valen lo que cuesta el papel en que se han escrito. C. Pau, imbuït d’un fort esperit nacionalista, personificava en ell el que considerava desistiment de funcions de la major part dels directors del Jardí Botànic de Madrid posteriors a Mariano Lagasca (1776-1839), que havien renunciat a l’exploració florística d’Espanya, deixant-la així en mans de botànics estrangers durant tota la segona meitat del segle XIX, amb la qual cosa eren ells els que s'emportaven la “glòria” del descobriment de noves espècies. A més, també l’acusava de menystenir, i fins i tot menysprear, als que s’havien dedicat a aquesta exploració a escala regional, com Antoni Cebrià Costa (1817-1886), Francisco Loscos (1823-1886), José María Pérez Lara (1841-1918), ell mateix o fins i tot Vicente Cutanda (1804-1866), antecessor de Colmeiro com a Director del Jardí Botànic de Madrid.

            És indubtable, però, que dues obres, escrites al començament de la seva carrera, són de gran mèrit i van tenir una gran influència durant tota la segona meitat del segle. La primera és Ensayo histórico sobre los progresos de la Botánica desde su origen hasta el dia, considerados mas especialmente con relacion a España” de 1842, i que va ser citada i copiada més o menys literalment en bona part dels opuscles, discursos o memòries que van aparèixer a Espanya, referits a l’evolució de la Botànica, fins a començaments del segle següent.

            L’altra, i és la que ens interessa aquí, és “La Botánica y los botánicos de la península Hispano-Lusitana”, una aportació original on recopila tots els escrits referents a plantes de la península Ibèrica o fets per autors ibèrics, a les que hi afegeix unes notes biogràfiques dels autors. Consta de dues parts, la primera es titula "Estudios bibliográficos. Biblioteca botánica hispano-lusitana" i està dividida en deu seccions. Les tres primeres estan dedicades als comentaris o interpretacions d'autors grecs i llatins, a les obres que parlen de les plantes de la Bíblia i a les obres d'autors àrabs ibèrics o traduïdes de l'àrab. La secció quarta es titula "Obras didácticas, memorias y otros escritos españoles en que se tratan las doctrinas de los diversos ramos de la Botánica total o parcialmente". La secció cinquena correspon a obres espanyoles descriptives de plantes exòtiques, la sisena a obres descriptives de plantes ibèriques, tant d'autors ibèrics com estrangers, i la setena a catàlegs i notícies de plantes cultivades a jardins d'Espanya i Portugal. Les tres darreres s'ocupen, respectivament, d'obres amb notícies biogràfiques o bibliogràfiques, de les revistes o col·leccions més o menys periòdiques citades i d'obres on apareixen retrats de botànics ibèrics. Aquesta part acaba amb un índex, ordenat alfabèticament per autors. El criteri d'inclusió d'una obra en una secció concreta és lax, però queda superat perquè una mateixa obra pot aparèixer en diferents seccions. En la segona part, titulada "Estudios biográficos", es recullen esbossos biogràfics més o menys complets de diferents botànics o personatges ibèrics relacionats amb l'estudi de les plantes. Estan agrupats per segles, però dins de cada segle no hi ha un ordre clar. L'extensió és molt desigual, n'hi ha de molt complets, que corresponen evidentment als grans botànics –i es pot destacar per exemple els dedicats a Cavanilles (1745-1804) o Mariano Lagasca (1776-1839)–, però també hi apareixen esforçats però desconeguts capellans i farmacèutics que, com a molt, arriben a publicar un sol treball. Afortunadament aquesta part acaba amb l'índex dels autors que hi figuren, i on també apareixen els gèneres dedicats a botànics i personatges relacionats amb la península Ibèrica. Així, per exemple, ens podem assabentar que M. Lagasca va dedicar, l'any 1816, un gènere a Ferran VII d'Espanya, demostració evident de què tothom es pot equivocar i que els poderosos no es deixen impressionar gaire per les atencions que els hi pugui tributar un humil, però benintencionat, botànic.

            Sobretot la primera part és un d’aquells treballs del que sovint es qualifica de rata de biblioteca, amb un recull immens i minuciós. Ho recopila tot: llibres, articles dispersos en revistes de temàtiques relacionades amb les ciències naturals o afins, manuscrits inèdits –que sovint acaben a la seva biblioteca particular– i, fins i tot, referències a treballs botànics que tan sols coneixia per referències indirectes i que ja estaven perduts en la seva època. De cadascun en fa un comentari, per breu que sigui, indicant el seu contingut i aportacions; hi ha però el problema que d'alguns manuscrits el comentari és prou ambigu per no dir si l'ha vist o no. També sorprèn l'esforç per incloure les obres de botànics o botanòfils estrangers que fan referència a la Península, encara que algunes obres menors se li puguin escapar, sobretot de francesos que toquen de resquitllada els Pirineus, o d'alguns britànics que aprofiten una escala més o menys perllongada a Madeira per deixar per escrit la seva visió de l'illa. De la mateixa manera inclou el "Llibre de consells" [conegut també com a "Llibre de les dones" o "Espill"] de Jaume Roig –escrit a la segona del segle XV i amb nombroses edicions a partir del XV– i considerat precursor de la picaresca, amb l'excusa de què hi apareixen alguns noms vulgars de plantes o una versió del "Libro de la monteria" de 1582 que "es interesante, porque se reconoce el estado de la poblacion de los montes de España en el siglo XIV.". També recull un manuscrit "del siglo XVII, que poseyó el historiador Muñoz" o es permet copiar uns versos dedicats a la mimosa en el comentari a "Argentina y conquista del Rio de la Plata" de Martín Barco Centenera i publicada l'any 1602.

            Fou membre fundador i primer President de la Sociedad Española de Historia Natural, fundada el 1871, i va pertànyer a les Reials Acadèmies de la Llengua, de Medicina i de Ciències Exactes, Físiques i Naturals. Curiosament, a la seva mort va llegar la biblioteca personal, fins i tot els prestatges, a la Reial Acadèmia de Medicina de Madrid i no al Jardí Botànic, institució de la qual n’havia estat Director durant trenta-dos anys.


Miguel Colmeiro (1858). La botánica y los botánicos de la península hispano-lusitana. Estudios bibliográficos y biográficos. Imprenta M. Rivadeneyra, Madrid. 216 p. [Disponible a Biblioteca digital del RJB]

* Es referia a Ensayo histórico sobre los progresos de la Botánica.


Edició del text: Edith Castells.


dijous, 27 de febrer de 2020

Roger Heim, un micòleg a l’infern (Mauthausen-Gusen, 1944-1945)



 

“Voilà ce que fut notre vie. C’est dans cette réalité hallucinante que notre moral s’efforçait à trouver un élément d’espérance. Et beaucoup d’entre nous le saisissait, cet indice fragile, avec la foi d’une énergie folle, incompréhensible. Ainsi est fait le merveilleux mécanisme de l’être humain, de cet être que des milliers de siècles semblent avoir achevé et que les nouveaux Barbares ont voulu anéantir. Mais ils n’ont tué que le corps, non pas l’esprit.”




            Lasciate ogni speranza, voi ch'entrate, va dir el poeta que hi figura a la porta de l'infern. Du Kommst, Niemals Raus és la benvinguda, gravada en granit, que hi havia a l’entrada del camp de Mauthausen. De vegades el pitjor dels malsons es transforma en la realitat quotidiana. I encara que despertar-ne sembla impossible, hi ha qui se’n surt i aconsegueix redreçar la seva vida.

            Roger Heim (1900-1972) tenia un futur ben prometedor a finals dels anys 30 del segle XX. Enginyer químic de formació, ben aviat va dirigir el seu interès cap als fongs, defensant la tesi doctoral sobre el gènere Inocybe l’any 1931. L’any 1933 ja era subdirector del Museu Nacional d’Història Natural de París i treballava sobre russulals de Madagascar i agaricals associats a tèrmits africans. L’any 1932 havia estat tot un mes Catalunya, dins dels treballs del Pla Micològic Quinquennal elaborat per en Pius Font i Quer (1888-1964) i en va publicar els resultats als “Treballs del Museu de Ciències Naturals de Barcelona” l’any 1934. S’havia casat l’any 1935 amb la micòloga romanesa, especialista en citologia, Panca Eftimiu i ja tenia un fill.

            Però tot va trontollar amb la invasió de França pels alemanys. Membre de la Resistència des de 1942, va ser denunciat i detingut a l'any següent, i internat a diversos camps francesos, fins que va ser deportat al camp de triatge de Buchenwald (gener-febrer de 1944), després transferit a Mauthausen (febrer-març de 1944) i finalment internat en el camp de Gusen, subsidiari d’aquest, i especialitzat en l’extermini de les elits dels països conquistats, on treballaven en l’extracció de granit a la pedrera del camp. Va sobreviure al dia a dia i també a les matances finals del mes d’abril de 1945, quan els francesos de Gusen van sortir i caminar els 5 km que els separaven de Mauthausen, on en teoria els esperaven els camions de la Creu Roja. Però no hi va haver camions per a tots i van haver d'esperar deu dies a Mauthausen sense menjar i a la intempèrie i, quan ja els anaven a gasejar, van entrar els primers tancs lleugers americans gràcies a la intervenció decidida del delegat de la Creu Roja Internacional, el suís Louis Haefliger.

            Acabada la Guerra, va impartir quatre conferències relatant part de les seves experiències i reflexions, que va recollir en un llibret publicat l’any 1947. Les dues primeres són de maig i novembre de 1945, al Museu Nacional d’Història Natural i a la Sorbona respectivament, i la tercera, de juny de 1946, és en una cerimònia a la memòria del Pare Jacques de Jésus, un dels benefactors, dins del camp, de la comunitat francesa i que moriria poc després de l’alliberament a causa d'una pneumònia. En elles explica les condicions d’organització i treball del camp, assenyalant les diferents alternatives que implicaven la mort i també els requisits necessaris per sobreviure. I tot amb la descripció de nombrosos casos, coneguts de primera mà o viscuts per ell mateix, de fins on pot arribar un ésser humà per sobreviure. No relata gran cosa sobre la seva situació personal, tan sols menciona breument que va ser subjecte d’algun experiment mèdic i algunes de les rutines diàries. Però el que sí que hi ha són nombroses reflexions del perquè de tot allò, i per intentar comprendre com els guàrdies del camp podien aplicar un programa sistemàtic pensat per aniquilar qualsevol esperança –no deixar-los tranquils ni un minut, assetjament i desgast constant–, però sense mostrar la més mínima empatia, cap compassió, pel sofriment d’un altre ésser humà; més aviat tot el contrari, una crueltat gratuïta, fins i tot amb sadisme.

            La quarta conferència és de gener de 1947, en una manifestació organitzada per la “Federació nacional dels Deportats i Internats Resistents i Patriotes”. És breu, però pessimista i és la que, llegida avui dia, potser copsa més, doncs és completament contrari no sols a l’oblit, sinó que també explicita la malfiança de què el poble alemany es pugui dissociar del nazisme, afirmant que la democràcia és incompatible amb el temperament alemany. Sorprenentment, personalitza els seus atacs en Kurt Schumacher, social-demòcrata alemany que havia estat arrestat i internat en diversos camps de concentració des de 1933, i que l’any abans havia aconseguit arribar a Secretari del SPD; va ser el cap de l’oposició als governs conservadors de Konrad Adenauer fins a l’any 1952, en que va morir. A la vista d’aquest escrit, una possible interpretació del títol del llibret, La sombre route, certament ambigu, és que es refereixi al futur.

            Encara que en algun punt s’entrevegi l’origen més o menys “mitinesc” dels texts, està molt ben escrit i la lectura és fluida [sempre que les llàgrimes del lector ho permetin]. A diferència de d’altres relats sobre els camps de concentració, res està novel·lat, tan sols apareix la realitat viscuda i les reflexions personals de l’autor. El seu punt de vista és molt francès, rarament parla de les relacions amb presoners de d’altres països –s’entreveu una certa admiració pels russos, un cert menysteniment cap als polonesos–, però el tema recurrent és intentar entendre la relació dels alemanys en general amb el genocidi. Estava assumit no esperar cap pietat per part de les tropes dels S.S., però és de més difícil comprensió la indiferència de les tropes de la Wehrmacht o la dels kapos dels barracons. Ressalta sovint la importància de conservar l’esperança de sobreviure, malgrat que tot el sistema estava dissenyat precisament per a eliminar-la. Especialment dolorós és el relat de les conseqüències dels bombardejos aliats sobre la propera ciutat de Linz durant els mesos finals de la guerra, en què es barregen l’esperança d’un final proper i l’exigència de superar una nova prova física que pot ser l'última: a cada alerta d’atac havien de córrer uns 1.500 m per entrar als túnels excavats a la muntanya, fuetejats per cops de bastó i perseguits pels gossos. També és colpidor quan explica les morts per empatx amb les racions de la Creu Roja un cop han estat alliberats.

            I una constatació: a l’infern no hi ha fongs, ni plantes. O almenys ni tan sols els botànics més ben preparats són capaços de fixar-s’hi, obstinats com estan a sobreviure conservant, si pot ser, un mínim de dignitat humana. L'única referència dins del camp és quan explica que arreplegar a la carrera unes poques fulles de lletsons o pixallits pot representar la possibilitat de viure un dia més. Abans, els primers dies de l’estada a Mauthausen, l’havia sorprès l’espai enjardinat a l’entrada del camp. Després, en el trajecte final de Gusen a Mauthausen, es meravella de contemplar els arbres fruiters i les primeres herbes de la primavera en flor.

            Després de la guerra va ser Director del Muséum nationale d’histoire naturelle entre 1951 i 1965 i membre de l’Académie des sciences des de 1946, en va ser President a partir de 1963. L’any 1955 va publicar un llibre de viatges molt diferent d’aquest [Un naturaliste autour du monde], en el que contava les seves impressions i algunes anècdotes dels països que havia visitat com a científic, i en el que ja també explicitava el seu interès en la conservació de la natura. Abans, l’any 1948, havia estat un dels fundadors de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN) de la que en seria president de 1954 a 1958, i el 1952 el seu llibre Destruction et Conservation de la nature va ser un dels primers intents de conscienciar al públic en general sobre aquesta problemàtica. També va ser el promotor –i autor del pròleg– de la traducció al francès de Silent Spring (1962) de Rachel Carson (1907-1964), que es pot considerar el punt de partida de la conscienciació popular a favor del moviment ecologista a Occident. A partir de l’any 1952 va estar especialment interessat en els fongs al·lucinògens i juntament amb Robert Gordon Wasson (1898-1986) i Albert Hoffman (1906-2008) va escriure algun dels llibres fonamentals sobre aquest tema, així com nombrosos articles sobre cultiu, taxonomia i composició química d’aquests fongs.

            No menys de mitja dotzena de gèneres de fongs porten epònims basats en el seu cognom.

            Membre de l’Amicale de Mauthausen, en va ser el President de 1971 a 1979. Sempre va portar a la cartera una fotografia on se'l veia, esquelètic i demacrat, quan les forces aliades van alliberar el camp de Mauthausen.

           
Roger Heim. 1947. La sombre route. José Corti, Paris. 99 p.


Edició del text: Edith Castells.