dijous, 30 de juliol de 2020

Hipólito Ruiz, un jove de Burgos descobreix la flora del Perú i Xile (1777-1788)


            El 3 [octubre de 1779] hicimos la primera excursión, acompañados del Alférez de Milicias y de tres Peones, internándonos rio abaxo hasta la casuca de la Centinela abanzada; donde dejamos nuestras Caballerías y continuamos a pie herborizando por aquellos hermosos y deliciosos campos; cubiertos de multitud de vegetales; cuya perpetua fragancia y aroma recrea y vivifica los sentidos de tal manera, que parece que combida aquel terreno á no apartarse jamás de él. Sobre todos los Vegetales, los mas abundantes son (los) de la familia de las Orchideas, cuyos bulbos, colocados sobre la faz de la tierra, visten y cubren como un empedrado los terrenos más secos y peñascos; y los variados colores de sus estrañas y preciosas flores matizan aquel singular y natural pavimento.

            Volvimos al Fuerte, donde nos habian alojados aquellos Militares, con mas de quarenta plantas nuevas, distintas todas de las que habiamos visto en otros lugares.


        Hi ha ofertes irresistibles, sobretot si tens vint-i-tres anys. Encara que sàpigues que, si acceptes, la vida et canviarà irremeiablement i en quedaràs marcat per sempre més. I això és el que els hi devia passar, a Madrid, a finals del segle XVIII, a dos joves estudiants de farmàcia i amb una certa inclinació cap a la botànica.

        Casimiro Gómez Ortega (1741-1818) és el botànic que va marcar profundament el desenvolupament de la botànica a Madrid –i per extensió a Espanya– l’últim quart del segle XVIII. Era un personatge molt capaç, viatjat, amb aficions literàries i bona ploma, ben connectat en els ambients botànico-farmacèutics de la Cort –nebot de Joseph Ortega (1703-1761), a qui Linné havia dedicat el gènere Ortegia– i, sobretot, ambiciós. Havia estudiat filosofia i medicina a Itàlia, però en va retornar l’any 1762, a la mort del seu oncle per heretar-ne la farmàcia, una de les millors de Madrid, i el 1771 ja va ser nomenat primer catedràtic del Jardí Botànic. Després d’una estada a París el 1776, havia aconseguit convèncer José Gálvez (1720-1787), el ministre d’Índies, per tal d’organitzar una expedició per conèixer més a fons les riqueses vegetals dels dominis americans, concretament del virregnat del Perú. Però, li faltaven els botànics!

        Hipólito Ruiz López (Belorado, Burgos 1754-Madrid 1816) era un jove, fill de camperols, que amb 14 anys va anar a Madrid i, sota la tutela d’un oncle farmacèutic, va començar a estudiar diverses matèries relacionades amb la farmàcia, entre d’altres botànica. Des de l'any 1772 treballava al jardí de Migas Calientes sota la supervisió de Gómez Ortega; tenia poca experiència botànica, però era intel·ligent i treballador, i va acceptar encantat la proposta de participar en l’expedició. José Antonio Pavón y Jiménez (Casatejada, Cáceres 1754-Madrid 1844) era també nebot de farmacèutic, qui l’havia col·locat com a meritori de farmàcia al Real Sitio de la Granja; a més, tenia una beca per estudiar botànica i d’altres matèries relacionades amb la farmàcia. Gómez Ortega no el coneixia abans, però també el va enrolar.

 

Hipólito Ruiz [edició Jaramillo-Arango, 1952]
       Al final, l’expedició estava formada per Hipólito Ruiz i José Pavón com a botànics, José Brunete (1746-1787) i Isidro Gálvez (1754-1829) com a dibuixants i acompanyats pel botànic francès Joseph Dombey (1742-1794). Encara que el cap era Ruiz, el botànic més expert era Dombey, i això va ser sovint font de conflictes. Més tard, a finals de 1784 i ja a Amèrica, s'hi van incorporar dos aprenents: un botànic, el navarrès Juan Tafalla (1755-1811), i un dibuixant, Francisco Pulgar. En principi, l'expedició estava prevista per quatre anys i Dombey, de fet, va retornar a Espanya el 1784, però la resta van continuar a Amèrica fins al 1788.

        Havien sortit de Cadis el 19 d’octubre de 1777 i van arribar a Callao a primers d'abril de 1778. Primer herboritzen pels voltants de Lima, però després ja organitzen expedicions per explorar les zones costaneres al nord i sud de Lima. El maig de 1779 emprenen viatge cap a Tarma, a l'altre vessant dels Andes; exploraran aquesta província i la de Jauja fins a l'abril de 1780, quan retornen a Lima. Però a finals de mes ja estan un altre cop en marxa cap a Huánuco –més enllà de Tarma–, el principal centre de recol·lecció de la quina i on es cultiva també la coca; restaran a la província fins a finals de març de 1781. El juny el passen a Lima, i de juliol a setembre tornen a explorar la zona costanera al nord de la capital, encara que ara s'enfilaran més per algunes valls andines. Al desembre embarquen tots cap a Concepción, on arriben a finals de gener de 1782. Herboritzen sobretot pels voltants de Concepción, encara que també fan desplaçaments més llargs, com quan van a buscar l'araucària cap a l'interior. A finals de març de 1783 emprenen viatge cap a Santiago, dividits en dos, un equip amb Ruiz i els dos dibuixants, en l'altre Pavón i Dombey. Hi arriben a mitjans d'abril. A primers d'octubre marxen cap a Valparaíso, per tornar a embarcar cap a Callao, on arriben a primers de novembre. Ja a Lima, i quan es preparaven per retornar a Espanya, reben l'ordre de continuar l'exploració la regió de Tarma, Huánaco i Cuchero. A mitjans de maig de 1784, ja sense Dombey, estan un altre cop en marxa cap a la regió Huánuco, que ja coneixien en part de l'expedició de 1780-81. S'hi van quedar, establint-hi diverses bases, fins a finals de gener de 1788, en què van retornar a Lima. Van embarcar cap a Espanya l'1 d'abril i a mitjans de setembre ja eren a Cadis. A mitjans de novembre de 1788 van arribar a Madrid.

 

Una de les làmines dels dibuixants de l'expedició, conservada al RJB de Madrid [de González Bueno, 1988]

        El relat del viatge que ens ha arribat és el de Ruiz. N'hi ha diverses versions, però ell no va arribar a veure'l publicat. El text que he fet anar correspon al manuscrit que va trobar al Museu Britànic de Londres el botànic i diplomàtic colombià Jaime Jaramillo Arango (1897-1962), que la va editar i enriquir amb diverses il·lustracions i índexs. Hi ha una altra versió anterior, publicada pel pare Agustín Jesús Barreiro (1865-1937) l'any 1931, però sobre un manuscrit de Ruiz més incomplet i molt menys polit. L'edició de Jaramillo Arango, de 1952, comprèn la relació del viatge, feta per Ruiz (p. 1-392), diversos apèndixs, on apareixen des de les instruccions de Gómez Ortega abans d'embarcar, fins a la llista de plantes vives amb què retornen a Espanya, passant per nombrosos oficis, anuncis o informes generats durant tots aquests anys (p. 393-476). També s'hi reprodueix l'epíleg que Barreiro havia incorporat a la versió de 1931 (p. 477-526). A més, hi ha un segon volum, de 245 pàgines, que conté diversos índexs: de noms científics de plantes, de noms vulgars, de termes indígenes, geogràfic, onomàstic...

        La relació pròpiament dita consta de 60 capítols. En general, alternen els dedicats al relat de les diferents etapes del viatge amb d'altres que ens ofereixen una descripció geogràfica més o menys ampla dels diferents territoris per on passen. D'aquests últims, molts corresponen a les diverses províncies que van coneixent, alguns estan referits a les principals ciutats –la descripció que fa de Lima és molt completa– i uns quants descriuen els pobles on van establir els campaments i els seus voltants. En tots aquests capítols descriptius s'hi entreveu la pretensió de què siguin considerats com informes d'ampli abast, una mica a l'estil de les cròniques dels primers conquistadors. Població, etnografia, clima, conreus, fauna, flora, mineria, hidrografia, vestigis de cultures precolombines, estructura política, comerç, història, sociologia, malalties... tot hi té cabuda. Els apartats que tracten de temes relacionats amb els indis són nombrosos: idiosincràsia, condicions de vida i treball, revoltes i càstigs... però són els dedicats a les plantes els que ocupen major extensió, amb prioritat per les d'interès econòmic, especialment medicinal o alimentari, encara que la llista és molt més ampla: ornamentals, tintòries, rituals, tèxtils... Ruiz és molt respectuós amb els coneixements que els indis tenen de les plantes, i en recull tots els usos i sovint també els noms indígenes. En general, la lectura d'aquests capítols, malgrat la diversitat i quantitat d'informació que contenen, és amena i fàcil, amb curiositats de tota mena.

        Els capítols dedicats als viatges són alhora descripcions geogràfiques dels itineraris recorreguts pels expedicionaris i justificació del seu treball. Així, molt sovint dia a dia, ens assabentem de les distàncies entre les diferents parades i de la topografia del territori, el paisatge i la vegetació amb què es troben i com són els poblets per on acostumen a passar. I, sempre, les plantes interessants que descobreixen pel camí. Al mateix temps, de tant en tant, Ruiz informa de les activitats dels altres membres de l'expedició i sobre com progressa el treball científic: plantes assecades, descripcions fetes, làmines dibuixades, enviaments de plantes vives i sements... També, però, hi apareixen qüestions quotidianes o mundanes, com els problemes financers, les despeses practicades, les relacions amb la jerarquia colonial, el tracte amb els colons o els indis o les condicions d'allotjament. A més de les malalties i indisposicions que afecten sovint als expedicionaris, també s'hi relaten amb detall els principals esdeveniments –quan no desgràcies– que els afecten. Així ens assabentem de l'assalt que van patir en el primer viatge llarg fora de Lima, la falsa alarma amb què els van posar en fugida per robar-los-hi les pertinences o la pèrdua d'una mula al riu amb el sou dels expedicionaris. Però també de la mort del dibuixant Brunete el maig de 1787 o l'incendi de Macora el 1785, on Ruiz va perdre els diaris de tres anys i mig, entre ells quasi tots els corresponents a Xile. Malgrat tot, potser són les vicissituds del vaixell "San Pedro de Alcántara" les que apareixen al relat més cops, a causa de la llarga agonia i a què els expedicionaris van intentar compensar-ne al màxim les pèrdues. Havia salpat de Callao el 1784, i al poc ja es van haver de llençar per la borda tots els testos de plantes vives, per tal de poder tornar a port a estabilitzar-ne la càrrega i refer el buc. Però finalment, després d'una singladura molt lenta va naufragar, a primers de febrer de 1786, davant de la costa portuguesa a Peniche. Amb bussejadors es van poder rescatar quasi tots els canons i una bona part de l'or que portava, però no van aparèixer cap dels 53 calaixos enviats pels botànics, amb unes 800 làmines de dibuixos i moltíssims plecs. Les relacions entre els membres de l'expedició no s'expliciten gaire, però s'entreveu la preferència de Ruiz per anar acompanyat per Gálvez i, si hi posa algun tractament abans del cognom, els botànics apareixen sovint com "compañero Pavón" i "Mr. Dombey". Cap al final de l'expedició les desavinences amb els dibuixants són notòries. En tot cas, el relat no és passional sinó neutre, sense intimitats ni grans retrets cap a la resta d'expedicionaris.

        De les tres grans expedicions botàniques organitzades per la Corona espanyola a finals del segle XVIII, la de Ruiz i Pavón va ser la més productiva des del punt de vista científic. Malgrat que a les condicions de l'enrolament de Dombey hi figurava que la publicació dels resultats seria conjunta, aquest va tornar a Europa abans i es va plantejar el seu avançament. Una iniciativa diplomàtica espanyola ho va impedir, però els plecs de Dombey van anar a parar a les mans de Charles-Louis de L'Héritier (1746-1800), que se'ls va emportar a Londres i va publicar alguns dels materials de Dombey. Per això a Madrid es va organitzar una "Oficina Botánica de la Flora del Perú", amb l'objectiu de preparar com més aviat millor la publicació dels materials. L'any 1794 va aparèixer el Prodromus de la flora de Perú y Chile, el 1798 el Systema vegetabilium florae peruvianae et chilense i entre 1798 i 1802, els tres primers de la Flora Peruviana et chilensis, però la publicació dels volums 4 i 5 va haver d'esperar fins als anys 1956-58. Encara que firmats pels dos botànics espanyols, sembla que la major part de la redacció d'aquestes obres correspon a Ruiz. De fet, després de la mort d'aquest, ja no van aparèixer més volums de la Flora..., encara que les dificultats econòmiques també hi van tenir a veure. Mort Ruiz, Pavón va començar a dispersar els materials de l'"Oficina Botánica", va vendre a Philip B. Webb (1793-1845) molts dels plecs recollits durant l'expedició, que ara es troben a Florència i molts dels manuscrits van acabar en mans d'Aylmer B. Lambert (1761-1842), ara dipositats al British Museum.


Hipólito Ruiz. Relación histórica del viage, que hizó a los Reynos de Perú y Chile el Botánico D. Hipólito Ruiz en el año de 1777 hasta el de 1788, en cuya época regresó a Madrid. Ed. Jaime Jaramillo-Arango (1952). Madrid, Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales. 392 p. [Disponible a Biblioteca digital del RJB]


* Més informació a: Antonio González Bueno –ed.– (1988). La expedición botánica al Virreinato del Perú (1777-1788). Catálogo, 2 vols. Lunwerg editores S.A. Barcelona, Madrid.


Edició del text: Edith Castells.