dijous, 30 d’abril de 2020

Miguel Colmeiro: viatge al voltant d’una biblioteca (Madrid, 1858)






El honor nacional y el interés de la misma ciencia exigen, á la vez que lleguen á ser mas conocidos nuestros escritores naturalistas, tanto antiguos como modernos, no tan escasos ni insignificantes como muchos creen. La Botánica particularmente debe á España importantes trabajos, que han contribuido notablemente á sus progresos dentro y fuera de la Península. Enumerarlos metódicamente y procurar que de ellos se forme justa idea es el objeto de este escrito, fruto de investigaciones un tanto fatigosas, iniciadas á impulso del amor patrio, y seguidas con perseverancia de tiempo en tiempo, debiéndola en parte á las excitaciones de personas amantes de la ciencia, algunas extrañas á nuestro suelo.


            Entre els botànics, n’hi ha uns quants que, per no deixar de collir plantes, no han tingut temps d’escriure quasi ni una línia, però també n’hi ha alguns que fa l’efecte que per tal no deixar d’escriure no han tingut temps de collir plantes. Aquest segon model sembla ser el cas de Miguel Colmeiro y Penido (1816-1901), un dels personatges que més va influir en la botànica espanyola de la segona meitat del segle XIX, important bibliòfil i prolífic autor amb fama d'erudit.

            La valoració de les seves aportacions sempre ha estat controvertida. El seu deixeble Blas Lázaro Ibiza (1858-1921) en va destacar sobretot la introducció a Espanya del mètode natural enfront del sistema linneà i sembla que, en vida, la seva obra va ser apreciada per altres botànics estrangers. Així, per exemple, quan el ginebrí George Reuter (1805-1872) crea en 1843 l'epònim Colmeiroa per homenatjar-lo, assenyala que era "connu par un intéressant mémoire sur l'histoire de la botanique en Espagne"*. O quan fa el mateix, anys més tard, el 1871, l'australià Ferdinand von Mueller (1825-1896) –l'espècie és Colmeiroa carpodetoides F. Muell. [Corokia carpodetoides (F.Muell.) L.S. Sm.], un endemisme de l'illa Lord Howe–, la dedicatòria diu: "Plantam dicavi praeclaro Michaeli Colmeiro ..., plurim voluminum phytologicorum valde eximiorum auctori optime noto".

 

M. Colmeiro, amb uns 50 anys [Wittrock in Acta Hort. Ber. 3, 3. 1905]
          
Per part dels crítics, sovint s’ha argumentat que no responia amb reciprocitat a qui considerava inferior en estatus i que exercia tot el poder que li conferien els seus càrrecs d’una manera força personal i interessada. Més concretament, s’ha dit que totes les herboritzacions per a la seva obra sobre la flora de Catalunya les havia fet a l'herbari dels Salvador [Norbert Font i Sagué], que els cinc volums que va publicar sobre flora ibèrica –més de 3.500 pàgines en total– no serveixen per a gran cosa i, a més, que era envejós [Moritz Willkomm] o que representa l'epítom de la decadència dels directors del Jardí Botànic de Madrid durant el segle XIX [Pius Font i Quer]. Però el que quedarà per sempre més en la memòria de qualsevol que s'atansi a la seva figura és el títol del vidriòlic opuscle que l’any 1891, quan estava en tot l’apogeu, li va dedicar un agosarat Carlos Pau y Español (1857-1937): Gazapos botánicos cazados en las obras del señor Colmeiro, que es director del jardín botánico de Madrid. I que, a més, porta per lema: Todas las obras del Sr. Colmeiro no valen lo que cuesta el papel en que se han escrito. C. Pau, imbuït d’un fort esperit nacionalista, personificava en ell el que considerava desistiment de funcions de la major part dels directors del Jardí Botànic de Madrid posteriors a Mariano Lagasca (1776-1839), que havien renunciat a l’exploració florística d’Espanya, deixant-la així en mans de botànics estrangers durant tota la segona meitat del segle XIX, amb la qual cosa eren ells els que s'emportaven la “glòria” del descobriment de noves espècies. A més, també l’acusava de menystenir, i fins i tot menysprear, als que s’havien dedicat a aquesta exploració a escala regional, com Antoni Cebrià Costa (1817-1886), Francisco Loscos (1823-1886), José María Pérez Lara (1841-1918), ell mateix o fins i tot Vicente Cutanda (1804-1866), antecessor de Colmeiro com a Director del Jardí Botànic de Madrid.

            És indubtable, però, que dues obres, escrites al començament de la seva carrera, són de gran mèrit i van tenir una gran influència durant tota la segona meitat del segle. La primera és Ensayo histórico sobre los progresos de la Botánica desde su origen hasta el dia, considerados mas especialmente con relacion a España” de 1842, i que va ser citada i copiada més o menys literalment en bona part dels opuscles, discursos o memòries que van aparèixer a Espanya, referits a l’evolució de la Botànica, fins a començaments del segle següent.

            L’altra, i és la que ens interessa aquí, és “La Botánica y los botánicos de la península Hispano-Lusitana”, una aportació original on recopila tots els escrits referents a plantes de la península Ibèrica o fets per autors ibèrics, a les que hi afegeix unes notes biogràfiques dels autors. Consta de dues parts, la primera es titula "Estudios bibliográficos. Biblioteca botánica hispano-lusitana" i està dividida en deu seccions. Les tres primeres estan dedicades als comentaris o interpretacions d'autors grecs i llatins, a les obres que parlen de les plantes de la Bíblia i a les obres d'autors àrabs ibèrics o traduïdes de l'àrab. La secció quarta es titula "Obras didácticas, memorias y otros escritos españoles en que se tratan las doctrinas de los diversos ramos de la Botánica total o parcialmente". La secció cinquena correspon a obres espanyoles descriptives de plantes exòtiques, la sisena a obres descriptives de plantes ibèriques, tant d'autors ibèrics com estrangers, i la setena a catàlegs i notícies de plantes cultivades a jardins d'Espanya i Portugal. Les tres darreres s'ocupen, respectivament, d'obres amb notícies biogràfiques o bibliogràfiques, de les revistes o col·leccions més o menys periòdiques citades i d'obres on apareixen retrats de botànics ibèrics. Aquesta part acaba amb un índex, ordenat alfabèticament per autors. El criteri d'inclusió d'una obra en una secció concreta és lax, però queda superat perquè una mateixa obra pot aparèixer en diferents seccions. En la segona part, titulada "Estudios biográficos", es recullen esbossos biogràfics més o menys complets de diferents botànics o personatges ibèrics relacionats amb l'estudi de les plantes. Estan agrupats per segles, però dins de cada segle no hi ha un ordre clar. L'extensió és molt desigual, n'hi ha de molt complets, que corresponen evidentment als grans botànics –i es pot destacar per exemple els dedicats a Cavanilles (1745-1804) o Mariano Lagasca (1776-1839)–, però també hi apareixen esforçats però desconeguts capellans i farmacèutics que, com a molt, arriben a publicar un sol treball. Afortunadament aquesta part acaba amb l'índex dels autors que hi figuren, i on també apareixen els gèneres dedicats a botànics i personatges relacionats amb la península Ibèrica. Així, per exemple, ens podem assabentar que M. Lagasca va dedicar, l'any 1816, un gènere a Ferran VII d'Espanya, demostració evident de què tothom es pot equivocar i que els poderosos no es deixen impressionar gaire per les atencions que els hi pugui tributar un humil, però benintencionat, botànic.

            Sobretot la primera part és un d’aquells treballs del que sovint es qualifica de rata de biblioteca, amb un recull immens i minuciós. Ho recopila tot: llibres, articles dispersos en revistes de temàtiques relacionades amb les ciències naturals o afins, manuscrits inèdits –que sovint acaben a la seva biblioteca particular– i, fins i tot, referències a treballs botànics que tan sols coneixia per referències indirectes i que ja estaven perduts en la seva època. De cadascun en fa un comentari, per breu que sigui, indicant el seu contingut i aportacions; hi ha però el problema que d'alguns manuscrits el comentari és prou ambigu per no dir si l'ha vist o no. També sorprèn l'esforç per incloure les obres de botànics o botanòfils estrangers que fan referència a la Península, encara que algunes obres menors se li puguin escapar, sobretot de francesos que toquen de resquitllada els Pirineus, o d'alguns britànics que aprofiten una escala més o menys perllongada a Madeira per deixar per escrit la seva visió de l'illa. De la mateixa manera inclou el "Llibre de consells" [conegut també com a "Llibre de les dones" o "Espill"] de Jaume Roig –escrit a la segona del segle XV i amb nombroses edicions a partir del XV– i considerat precursor de la picaresca, amb l'excusa de què hi apareixen alguns noms vulgars de plantes o una versió del "Libro de la monteria" de 1582 que "es interesante, porque se reconoce el estado de la poblacion de los montes de España en el siglo XIV.". També recull un manuscrit "del siglo XVII, que poseyó el historiador Muñoz" o es permet copiar uns versos dedicats a la mimosa en el comentari a "Argentina y conquista del Rio de la Plata" de Martín Barco Centenera i publicada l'any 1602.

            Fou membre fundador i primer President de la Sociedad Española de Historia Natural, fundada el 1871, i va pertànyer a les Reials Acadèmies de la Llengua, de Medicina i de Ciències Exactes, Físiques i Naturals. Curiosament, a la seva mort va llegar la biblioteca personal, fins i tot els prestatges, a la Reial Acadèmia de Medicina de Madrid i no al Jardí Botànic, institució de la qual n’havia estat Director durant trenta-dos anys.


Miguel Colmeiro (1858). La botánica y los botánicos de la península hispano-lusitana. Estudios bibliográficos y biográficos. Imprenta M. Rivadeneyra, Madrid. 216 p. [Disponible a Biblioteca digital del RJB]

* Es referia a Ensayo histórico sobre los progresos de la Botánica.


Edició del text: Edith Castells.