dijous, 27 de febrer del 2020

Roger Heim, un micòleg a l’infern (Mauthausen-Gusen, 1944-1945)



 

“Voilà ce que fut notre vie. C’est dans cette réalité hallucinante que notre moral s’efforçait à trouver un élément d’espérance. Et beaucoup d’entre nous le saisissait, cet indice fragile, avec la foi d’une énergie folle, incompréhensible. Ainsi est fait le merveilleux mécanisme de l’être humain, de cet être que des milliers de siècles semblent avoir achevé et que les nouveaux Barbares ont voulu anéantir. Mais ils n’ont tué que le corps, non pas l’esprit.”




            Lasciate ogni speranza, voi ch'entrate, va dir el poeta que hi figura a la porta de l'infern. Du Kommst, Niemals Raus és la benvinguda, gravada en granit, que hi havia a l’entrada del camp de Mauthausen. De vegades el pitjor dels malsons es transforma en la realitat quotidiana. I encara que despertar-ne sembla impossible, hi ha qui se’n surt i aconsegueix redreçar la seva vida.

            Roger Heim (1900-1972) tenia un futur ben prometedor a finals dels anys 30 del segle XX. Enginyer químic de formació, ben aviat va dirigir el seu interès cap als fongs, defensant la tesi doctoral sobre el gènere Inocybe l’any 1931. L’any 1933 ja era subdirector del Museu Nacional d’Història Natural de París i treballava sobre russulals de Madagascar i agaricals associats a tèrmits africans. L’any 1932 havia estat tot un mes Catalunya, dins dels treballs del Pla Micològic Quinquennal elaborat per en Pius Font i Quer (1888-1964) i en va publicar els resultats als “Treballs del Museu de Ciències Naturals de Barcelona” l’any 1934. S’havia casat l’any 1935 amb la micòloga romanesa, especialista en citologia, Panca Eftimiu i ja tenia un fill.

            Però tot va trontollar amb la invasió de França pels alemanys. Membre de la Resistència des de 1942, va ser denunciat i detingut a l'any següent, i internat a diversos camps francesos, fins que va ser deportat al camp de triatge de Buchenwald (gener-febrer de 1944), després transferit a Mauthausen (febrer-març de 1944) i finalment internat en el camp de Gusen, subsidiari d’aquest, i especialitzat en l’extermini de les elits dels països conquistats, on treballaven en l’extracció de granit a la pedrera del camp. Va sobreviure al dia a dia i també a les matances finals del mes d’abril de 1945, quan els francesos de Gusen van sortir i caminar els 5 km que els separaven de Mauthausen, on en teoria els esperaven els camions de la Creu Roja. Però no hi va haver camions per a tots i van haver d'esperar deu dies a Mauthausen sense menjar i a la intempèrie i, quan ja els anaven a gasejar, van entrar els primers tancs lleugers americans gràcies a la intervenció decidida del delegat de la Creu Roja Internacional, el suís Louis Haefliger.

            Acabada la Guerra, va impartir quatre conferències relatant part de les seves experiències i reflexions, que va recollir en un llibret publicat l’any 1947. Les dues primeres són de maig i novembre de 1945, al Museu Nacional d’Història Natural i a la Sorbona respectivament, i la tercera, de juny de 1946, és en una cerimònia a la memòria del Pare Jacques de Jésus, un dels benefactors, dins del camp, de la comunitat francesa i que moriria poc després de l’alliberament a causa d'una pneumònia. En elles explica les condicions d’organització i treball del camp, assenyalant les diferents alternatives que implicaven la mort i també els requisits necessaris per sobreviure. I tot amb la descripció de nombrosos casos, coneguts de primera mà o viscuts per ell mateix, de fins on pot arribar un ésser humà per sobreviure. No relata gran cosa sobre la seva situació personal, tan sols menciona breument que va ser subjecte d’algun experiment mèdic i algunes de les rutines diàries. Però el que sí que hi ha són nombroses reflexions del perquè de tot allò, i per intentar comprendre com els guàrdies del camp podien aplicar un programa sistemàtic pensat per aniquilar qualsevol esperança –no deixar-los tranquils ni un minut, assetjament i desgast constant–, però sense mostrar la més mínima empatia, cap compassió, pel sofriment d’un altre ésser humà; més aviat tot el contrari, una crueltat gratuïta, fins i tot amb sadisme.

            La quarta conferència és de gener de 1947, en una manifestació organitzada per la “Federació nacional dels Deportats i Internats Resistents i Patriotes”. És breu, però pessimista i és la que, llegida avui dia, potser copsa més, doncs és completament contrari no sols a l’oblit, sinó que també explicita la malfiança de què el poble alemany es pugui dissociar del nazisme, afirmant que la democràcia és incompatible amb el temperament alemany. Sorprenentment, personalitza els seus atacs en Kurt Schumacher, social-demòcrata alemany que havia estat arrestat i internat en diversos camps de concentració des de 1933, i que l’any abans havia aconseguit arribar a Secretari del SPD; va ser el cap de l’oposició als governs conservadors de Konrad Adenauer fins a l’any 1952, en que va morir. A la vista d’aquest escrit, una possible interpretació del títol del llibret, La sombre route, certament ambigu, és que es refereixi al futur.

            Encara que en algun punt s’entrevegi l’origen més o menys “mitinesc” dels texts, està molt ben escrit i la lectura és fluida [sempre que les llàgrimes del lector ho permetin]. A diferència de d’altres relats sobre els camps de concentració, res està novel·lat, tan sols apareix la realitat viscuda i les reflexions personals de l’autor. El seu punt de vista és molt francès, rarament parla de les relacions amb presoners de d’altres països –s’entreveu una certa admiració pels russos, un cert menysteniment cap als polonesos–, però el tema recurrent és intentar entendre la relació dels alemanys en general amb el genocidi. Estava assumit no esperar cap pietat per part de les tropes dels S.S., però és de més difícil comprensió la indiferència de les tropes de la Wehrmacht o la dels kapos dels barracons. Ressalta sovint la importància de conservar l’esperança de sobreviure, malgrat que tot el sistema estava dissenyat precisament per a eliminar-la. Especialment dolorós és el relat de les conseqüències dels bombardejos aliats sobre la propera ciutat de Linz durant els mesos finals de la guerra, en què es barregen l’esperança d’un final proper i l’exigència de superar una nova prova física que pot ser l'última: a cada alerta d’atac havien de córrer uns 1.500 m per entrar als túnels excavats a la muntanya, fuetejats per cops de bastó i perseguits pels gossos. També és colpidor quan explica les morts per empatx amb les racions de la Creu Roja un cop han estat alliberats.

            I una constatació: a l’infern no hi ha fongs, ni plantes. O almenys ni tan sols els botànics més ben preparats són capaços de fixar-s’hi, obstinats com estan a sobreviure conservant, si pot ser, un mínim de dignitat humana. L'única referència dins del camp és quan explica que arreplegar a la carrera unes poques fulles de lletsons o pixallits pot representar la possibilitat de viure un dia més. Abans, els primers dies de l’estada a Mauthausen, l’havia sorprès l’espai enjardinat a l’entrada del camp. Després, en el trajecte final de Gusen a Mauthausen, es meravella de contemplar els arbres fruiters i les primeres herbes de la primavera en flor.

            Després de la guerra va ser Director del Muséum nationale d’histoire naturelle entre 1951 i 1965 i membre de l’Académie des sciences des de 1946, en va ser President a partir de 1963. L’any 1955 va publicar un llibre de viatges molt diferent d’aquest [Un naturaliste autour du monde], en el que contava les seves impressions i algunes anècdotes dels països que havia visitat com a científic, i en el que ja també explicitava el seu interès en la conservació de la natura. Abans, l’any 1948, havia estat un dels fundadors de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN) de la que en seria president de 1954 a 1958, i el 1952 el seu llibre Destruction et Conservation de la nature va ser un dels primers intents de conscienciar al públic en general sobre aquesta problemàtica. També va ser el promotor –i autor del pròleg– de la traducció al francès de Silent Spring (1962) de Rachel Carson (1907-1964), que es pot considerar el punt de partida de la conscienciació popular a favor del moviment ecologista a Occident. A partir de l’any 1952 va estar especialment interessat en els fongs al·lucinògens i juntament amb Robert Gordon Wasson (1898-1986) i Albert Hoffman (1906-2008) va escriure algun dels llibres fonamentals sobre aquest tema, així com nombrosos articles sobre cultiu, taxonomia i composició química d’aquests fongs.

            No menys de mitja dotzena de gèneres de fongs porten epònims basats en el seu cognom.

            Membre de l’Amicale de Mauthausen, en va ser el President de 1971 a 1979. Sempre va portar a la cartera una fotografia on se'l veia, esquelètic i demacrat, quan les forces aliades van alliberar el camp de Mauthausen.

           
Roger Heim. 1947. La sombre route. José Corti, Paris. 99 p.


Edició del text: Edith Castells.