dissabte, 31 d’octubre de 2020

John Stuart Mill: un filòsof s’entreté amb les plantes (NE ibèric, 1860)

 

"My next botanizing was in a walk in the dusk near Guadalaxara, the place where the railway from Madrid towards Zaragoza at that time terminated; it has since been extended further. This little town is made imposing by the vast château of the Mendozas, a building which tells of Spain in what are called her great ages, being in reality the ages by which she was ruined. The only new plant which met my eye was Reseda undata, now identified with R. alba, a plant of our gardens, sometimes found in England as an escape from culture, to me indissolubly associated with the place where I first saw it, the ruins of Nero's Golden House."

 

             La llengua anglesa sorprèn de tant en tant amb neologismes creats a partir del llatí, o de termes grecs llatinitzats, però que no tenen un equivalent directe en les llengües romàniques actuals. To botanizer n'és un d'ells i sovint s’utilitza tan sols en gerundi. Defineix perfectament en què consisteix l'activitat dels botànics quan exploren un territori, independentment de la intensitat amb què s'hi dediquin. En el cas que tractarem avui, és un aficionat anglès que botanitza, durant poc més d’un mes, pel NE ibèric.

             John Stuart Mill (1806-1873) és considerat el gran filòsof liberal anglès del segle XIX. Va ser el producte, únic i irrepetible, d'un experiment educatiu portat a terme per son pare, James Mill, sota la influència de la filosofia utilitarista del seu amic Jeremy Bentham (1748-1832). Amb el pare com a únic mestre i ell com a únic deixeble –i aïllat de d’altres nois de la seva edat–, rebé una educació molt rigorosa, on destacaren llatí i grec, història, lògica i economia política. Per casa seva passaven sovint alguns dels intel·lectuals amics del seu pare com David Ricardo o, per descomptat, Jeremy Bentham. De jove va ser un gran defensor i propagandista de la filosofia benthamiana de l’utilitarisme –és bo tot allò que comporta o va dirigit cap a la felicitat dels individus–, encara que amb els anys va evolucionar cap al socialisme. Va ser un dels més destacats defensors del dret al sufragi femení, de la supressió total de l’esclavitud, de l’autonomia d’Irlanda i dels sindicats obrers. Les seves obres sobre la llibertat, la lògica, el dret de sufragi o els sistemes de representació política tingueren gran transcendència intel·lectual i social. Encara que signà en solitari quasi tota la seva obra, en l'autobiografia reconeix que molt del mèrit dels seus treballs de maduresa és gràcies a la seva esposa Harriet Taylor (1807-1858) o a la filla d'aquesta, Helen Taylor (1831-1907), que mai van voler signar-los amb ell. Després de la seva mort el 1873, Helen Taylor es va convertir en una activista de diverses causes progressistes i ja va fer sentir la seva pròpia veu, destacant en la lluita pel sufragi femení i per la reforma del sistema educatiu.

             La relació de J.S. Mill amb la botànica venia de lluny. L’any 1820, amb catorze anys, havia anat al S de França convidat per la família del general Samuel Bentham –germà de Jeremy Bentham– per passar-hi una temporada. Va fer amb ells una excursió pels Pirineus: Pau, Baiona, Banhères de Luishon i pujada al pic del Migdia de Bigorra. S’hi va quedar tot un any i ja es va aficionar a la botànica, encara que ho va considerar sempre com un entreteniment. Cal suposar que hi va ajudar la influència de Lady Bentham, Mary Sophia (c. 1765-1858), gran aficionada a les plantes, i de George (1800-1884), el fill gran de la família, que en aquells anys també estava descobrint la botànica –veure l’entrada del blog de desembre de 2017–.

John S. Mill i Helen Taylor [de Wikipedia]


          
El viatge d'avui el van fer John S. Mill i Helen Taylor, la seva filla adoptiva, des de mitjans d'abril a mitjans de maig de 1860. En aquella època residien gran part de l’any a Avinyó, ciutat on estava enterrada la seva esposa, que havia mort allí poc abans.

           El relat es va publicar fragmentat en cinc parts. La primera entrega comença amb una introducció sobre les característiques fisiogràfiques de la península Ibèrica. En destaca la manca de treballs botànics sobre el territori i comenta la situació d'Espanya, lloant els progressos aconseguits en els últims temps, tan socials –abolició de la Inquisició, final de les guerres civils [evidentment no sabia que les guerres carlistes encara no havien acabat]– com econòmics –xarxa de ferrocarril acceptable, allotjaments raonablement còmodes, agricultura en desenvolupament– i és clarament optimista sobre el futur del país. La resta del capítol està dedicada a la flora de Catalunya. Aquí no assenyala cap trajecte i sembla que les seves recol·leccions es limiten, a més de Montserrat, als voltants de Barcelona –indica Montjuïc i les muntanyes de Barcelona [Tibidabo?]–; tan sols al final diu que a mitjans de maig, és a dir, quan ja marxaven, va visitar els turons al voltant de Girona. La part dedicada a la flora és extensa, encara que no s'allunya gaire del litoral. Així, parla de la flora d'alzinars, garrigues, suredes, plantes arbustives de sòls carbonatats ...

             La segona i tercera entrega tenen el mateix encapçalament: Tarragona, València, Saragossa. Comença lloant la riquesa i novetats que troba als voltants de Tarragona, i després passa a explicar la plana al voltant de València i algunes de les plantes que més li criden l'atenció. De València a Madrid hi viatgen en tren, amb una única parada d'una hora a Almansa, que li permet fer un passeig en un marge entre conreus. A Madrid no herboritza i es dediquen a recórrer la ciutat i "its almost unrivalled picture-gallery". En canvi, no creu que sigui gaire atractiu, des del punt de vista botànic, els voltants de la ciutat. El següent trajecte el fan en tren fins a Guadalajara, on s'acaba la línia. La propera parada és a Alcolea del Pinar, que ell situa a l'Aragó. Aquí la floració ve amb retard i observa que, a primers de maig, les argelagues no estan encara en flor –mentre que als voltants d'Avinyó ja estaven florides al febrer– i tan sols parla d'unes poques plantes anuals. Més tard, a Saragossa, l'herborització ja és més profitosa i la llista de plantes és considerable. En canvi, de l'herborització a Lleida tan sols en comenta les plantes que no havia vist encara a Espanya: Silene conica i S. conoidea, Nonnea ventricosa i Malcolmia africana. El capítol acaba amb les plantes que pot aguaitar des de la diligència en el trajecte entre Lleida i Tarragona.

             La quarta entrega està dedicada a Montserrat, que visiten durant la segona setmana de maig i on s'allotgen al monestir. Descriu les diverses possibilitats d'accedir-hi des de Barcelona i es mostra entusiasmat amb la seva flora, sobretot Ramonda myconi, que ja coneixia de Gavarnie. La llista de plantes és molt extensa* i els comentaris nombrosos.

             La darrera entrega correspon a un trajecte de dos dies, a finals de maig, pels "Spanish Pyrenees". Sembla que en sortir de Catalunya se'n van anar al vessant N dels Pirineus oriental, però com que la primavera venia amb retard va ser poc productiu, així que van optar per anar a la cara meridional. Van remuntar el curs del Tet fins a Montlluís, continuar cap a la Cerdanya i a Puigcerdà i, des d'allí, van baixar per la vall del Segre durant tot un dia, arribant a la Seu ja després de la posta del sol. Dona un bon llistat de plantes, però no s'atreveix amb les roses, que el sorprenen per la gran diversitat. Des de la Seu retornen a França per Andorra, i aquí torna a donar una extensa llista de plantes, moltes d'elles amb comentaris diversos.

            En conjunt, el relat està centrat en les plantes, incloent-hi descripcions dels principals conreus i alguns aspectes del paisatge, i encara que l'objectiu del viatge devia ser conèixer sobretot les ciutats, d'aquestes ens n'explica ben poc. En realitat passa poca estona herboritzant i, excepte en la visita a Montserrat o en alguna sortida pels voltants de Barcelona, la major part de les plantes estan collides a correcuita en les parades de la diligència i als voltants de les ciutats on pernoctaven. Per a determinar les plantes porta tres llibres, la Flore de France, de Grenier & Godron, el que anomena el Compendium de Persoon [cal suposar que és el Synopsis Plantarum] i The tourist's flora, de J. Woods, que precisament no inclou Espanya. En general denota tenir molta idea de la flora mediterrània, encara que també hi apareix algun error de determinació. Els seus comentaris mostren un bon coneixedor de la flora del S de França –Llenguadoc, Provença, Rosselló i Pirineus–, i sovint encara hi afegeix també observacions sobre la flora de Sicília, Roma o Anglaterra. Però, de sobte, també hi pot incorporar una llarga digressió sobre les espècies d'Asphodelus, en què aprofita per recomanar als botànics anglesos que visitin la península de Bretanya a França.

             Entre 1840 i 1862 va enviar una vintena de comunicacions sobre plantes a la revista Phytologist [fins a 1855 Phytologist: a popular botanical miscellany, després va canviar a The Phytologist: a botanical journal]. La majoria corresponen a notes breus sobre flora anglesa, bé en referència a alguna planta en concret o bé llistes de plantes presents en algun indret. El relat del viatge pel NE ibèric destaca entre ells per la seva extensió. Quan va morir, a Avinyó, sembla que estava preparant una flora del departament de la Vaucluse. Almenys una part del seu herbari es conserva a Kew, donat per la seva filla. El gran naturalista –i també poeta– Jean-Henri Fabre (1823-1915) li va dedicar un gènere d'ascomicets, Stuartella.

             El seu llibre On Liberty encara avui dia és regularment publicat, sovint traduït a diverses llengües.

 

J.S. Mill (1861-62). A few days botanizing in the North-Eastern Provinces of Spain, in April and May, 1860. The Phytologist London, n.s. 5: 225-236, 296-303, 327-330, 356-362 (1861); 6: 35-45 (1862). [Disponible a Biodiversity Heritage Library]

 

* La part del viatge corresponent a la visita a Montserrat ha estat analitzat en detall a A. Blanquer Hernández (2003). Una herborització a Montserrat a la primavera de 1860. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural 71: 51-58.

 
Edició del text: Edith Castells.