|
"4 octobre 1834.
Nous étions convenus avec M. Blume d'aller aujourd'hui chez M. Gay à 8 heures
du matin. Nous avons exécuté notre projet, mais faute d'avoir averti ce
botaniste, quand nous sommes arrivés chez lui, nous avons trouvé visage de
bois.
Je suis rentré et je me
suis occupé, pendant une heure environ, à arranger mes Chénopodées du Muséum
Delessert.
A neuf heures, j'ai pris
du lait et du beurre au café du Luxembourg. En sortant, l'occasion m'a offert
un ouvrage in 4º sur les tulipes, avec planches assez bien faites. Je l'ai
acheté 50 sols.
Je me suis promené sur
les quais jusqu'à midi. J'ai marchandé un Genera
plantarum de Linné; j'ai regardé les gravures, les lithographies et les
dessins; j'ai visité la Madeleine; enfin j'ai usé la matinée en véritable
flâneur, mais en flâneur qui observe et qui réfléchit.
Une Béarnaise m'a
conduit jusqu'à une centaine de pas de mon hôtel; j'ai été chez M. Webb; nous
avions examiné ensemble les Chénopodées des Canaries..."
|
He de començar
confessant-ho: la figura de Moquin-Tandon sempre m'ha fascinat. I això que és
més ben aviat poc el que durant molt de temps en vaig conèixer d’ell. Quan jo
començava a bregar-me en temes de taxonomia, durant un bon temps vaig tenir
sobre la taula de treball la segona part del volum XIII del Prodromus... de De Candolle, quasi tot
ell escrit per Moquin-Tandon i que conté les monografies de les famílies
salsolàcies [quenopodiàcies] i amarantàcies. Aquells tractaments, monumentals,
em van impressionar per la seva extensió i claredat, més encara sabent que eren
el resultat de l’estudi tan sols de plecs d’herbari, de tot el món, d’aquelles
plantes amb unes flors minúscules i quasi sense caràcters. La seva capacitat
d’observació, anàlisi i síntesi em va meravellar, però, a més, entreveure una
imatge seva on es veu un home amb aspecte serè i assossegat i descobrir que
també havia escrit poesia en occità, ja el va fer entrar per sempre més en el
panteó de personatges admirats.
Alfred Moquin-Tandon
(1804-1863) descendia de protestants que havien fugit a Ginebra quan la
revocació de l'edicte de Nantes, però que més tard retornaren a França i es van
instal·lar a Montpeller. El seu pare era comerciant, i entre els seus
avantpassats hi havia també científics i banquers, però el més conegut és l'avi
André-August Tandon, a qui el seu nét va qualificar del darrer trobador de la
cultura occitana.
Va estudiar Ciències i
Medicina a Montpeller, on va obtenir els doctorats corresponents. Molt
interessat en la botànica, es considerava deixeble de Michel Félix Dunal
(1789-1856), qui al seu cop havia tingut com a mestre al ginebrí
Augustin-Pyramus de Candolle (1778-1841), durant l'etapa d'aquest com a
professor a Montpeller, on havia escombrat definitivament el sistema artificial
de Linné de la docència universitària. En aquella època, per tal d'obtenir el
doctorat en ciències naturals s'havien de defensar dues tesis. En Moquin-Tandon,
amb vint-i-dos anys, en va presentar una de zoologia i un altre de botànica. La
de zoologia era una monografia de les sangonelles (fam. Hirudinea), on també tractava qüestions experimentals de fisiologia
i on entrava de ple en la polèmica sobre la metamerització [zoonite] dels animals. La de botànica,
en principi, havia de ser una monografia de les quenopodiàcies, però, per un
cert atzar, acaba sent un Essai sur les
dédoublemens ou multiplication d'organs dans les végétaux, el que a la
llarga el portaria a ser un especialista en teratologies vegetals. La
monografia de les quenopodiàcies no veuria la llum fins a l'any 1840. L'any
1828 va presentar la tesi per al doctorat en medicina, sobre tisi laríngia
sifilítica.
Moquin-Tandon va començar
la carrera docent com a professor de fisiologia comparada a Marsella, però ja
l'any 1833 va obtenir una plaça de professor de ciències naturals a la Facultat
de Ciències de Tolosa de Llenguadoc, on explicava botànica, zoologia i
geologia. A més, l'any 1834 va ser nomenat director del Jardin des plantes, on també impartia un curs de botànica. Va
considerar que era massa càrrega docent per a una sola persona i va decidir
anar a París a veure si es podia entrevistar amb els responsables d'ensenyament
per explicar-los-hi la seva situació. Era la primera vegada que anava a París,
i durant la seva estada va escriure una espècie de diari, dia a dia, on recull
les seves activitats, trobades i impressions, en un estil molt lliure i sense
cap intenció de publicar-ne res.
El dietari comença el dia
8 de setembre i acaba el 24 d'octubre. El primer dia, només arribar de
matinada, s'instal·la al petit apartament que tenia reservat i ja se'n va a
recórrer els carrers de París. El segon dia s'atansa al Museu d'Història
Natural i, en un episodi que es repetirà sovint durant el viatge, es troba de
cop amb un conegut. Es tracta d'un amic i company de Montpeller, Victor Coste,
que treballa allí en embriologia i amb qui es relacionarà molt durant l'estada
a Paris. A continuació es presenta en casa de Geoffroy Saint-Hilaire pare
(1772-1844), amb qui ja s'havia cartejat, que ocupava la càtedra de zoologia al
Museu des de la seva constitució l'any 1793 i que, després de la mort de Cuvier
un parell d'anys abans, havia quedat com el gran pensador sobre l'estructura i
organització dels animals. Serà un dels personatges a qui Moquin-Tandon dedica
més atenció, amb llargues converses, i cap al final de l'estada a París l'amistat
entre els dos és manifesta.
Ràpidament amplia la seva
xarxa de contactes i coneixences. Al començament, els centres neuràlgics són el
Museu d'Història Natural –que inclou el Jardí de Plantes– i la casa de Benjamin
Delessert (1773-1847), on el seu herbari, el més important de França en aquells
moments, estava obert a tothom que necessites treballar-hi. Sorprèn la
quantitat de botànics que pul·lulen amunt i avall. Molts d'ells tenen herbaris
que han fet en països llunyans i que treballen en alguna publicació al
respecte. Al saber que hi ha un especialista en quenopodiàcies i poligalàcies,
li van darrere perquè els determini les plantes d'aquestes famílies. Intentarà
acontentar a la majoria i, sempre que pot, n'agafa un frustulum. Entre ells destaca la relació cordial amb Carl Ludwig
Blume (1796-1862) –director del jardí de Leiden i que treball en flora del SE
asiàtic– i amb Auguste de Saint-Hilaire (1779-1853), l'especialista en la flora
del Brasil amb qui ja havia col·laborat en alguna de les seves publicacions,
però a qui no coneixia personalment. Més tard, a finals de setembre,
s'instal·len a Paris Philip Barker Webb (1793-1854) i Sabin Berthelot
(1794-1880), provinents de Londres i que estaven treballant en la flora de les
illes Canàries. Segons Moquin-Tandon l'herbari de Webb, format per les seves
recol·leccions mediterrànies i canàries i diversos herbaris més que ha comprat
–com els de Desfontaines, Labillardière, Ruiz i Pavón...– és un dels més rics
d'Europa. El tracte amb ells serà freqüent i, sobretot amb Berthelot, hi
establirà una relació d'amistat.
 |
|
Chenolea canariensis, planta descrita per Moquin-Tandon en la seva estada a
París, a partir de materials col·lectats per Webb i Berthelot a les illes Canàries. Actualment és considera integrada en el gènere Kirilowia: K. canariensis (Moq.) G.L. Chu
|
|
Un dels objectius de la
visita a París és també conèixer els botànics i zoòlegs més prominents de la
capital; a alguns els ha tractat per correspondència, per a d'altres porta
cartes de presentació i a quasi tots els coneix per les seves obres. A mesura
que els va tractant, en queda una mica desencisat i escriu: "La
connaissance des savants de Paris a bien diminué en moi le respect que je
portais à tous les hommes qui ont pénétré dans le sanctuaire de la Science;
j'ai remarqué d'abord que beaucoup de ces messieurs étaient fort au-dessous de
leur réputation. L'usurpation de la gloire est à Paris assez commune. Cette
usurpation est une suite nécessaire de l'intrigue qui, dans la capitale, est
certainement la passion qui domine le plus; beaucoup d'hommes arrivent au sein
de l'Institut ou dans les facultés, appuyés non pas sur des livres, sur des
titres réels, mais sur des parents et des amis; on m'a rapporté des exemples de
fraudes académiques ou professorales, qui ont bien surpris mon innocence de
province".
També és ben sucosa la
descripció –física, però també psicològica– que fa dels membres de la Secció de
Botànica de l'Institut de França, del valor de les seves obres i del que se'n
pot esperar d'ells en el futur. Els Jussieu, pare –Antoine Laurent (1748-1836)–
i fill –Adrien (1797-1853)– no en surten gaire ben parats. Tampoc Mirbel
(1776-1854) ni Achille Richard (1794-1852). Tots els elogis són per a Adolphe
Brongniart (1801-1876). D'Auguste de Saint-Hilaire simplement en diu: mon ami. Sorprèn sobretot la rotunditat
de les seves opinions i la clarividència dels seus vaticinis. Encara que uns
dies abans ja havia fet el mateix amb Étienne Gay (1786-1864), de qui diu que per
culpa de la seva obsessió pels detalls, mai no serà capaç d'acabar la
monografia que prepara, des de fa més de vint anys, del gènere Crocus.
Però la seva activitat no
es limita a la botànica. Entre passejades, un dia el dedica al Panteó, un altre
organitzen una visita a la fàbrica de Sèvres, acompanyats per Brongniart pare,
el director o, quan entra en una exposició que estan muntant a l'Escola de
Belles Arts, n'escriu les seves impressions i opinions per a, diu, comparar-les
amb les que sortiran als diaris els pròxims dies, un cop inaugurada. Molt
sovint es dedica a bouquiner i indica
el títol –i el preu– dels llibres que s'emporta. Les seves adquisicions són,
sobretot, de botànica i zoologia, però també hi ha medicina, geologia..., i
fins i tot un llibre de poesia escrit pel seu avi. I també deixa per escrit
quan se'n va a un cafè cap al vespre a prendre una cervesa, fumar o jugar
alguna partida de dominó, moltes vegades acompanyat per Berthelot o pel seu
amic de joventut Maire (?), també botànic. Se sorprèn de la gran quantitat de
coneguts que hi troba a París, molts de Montpeller, però també de Tolosa i
Marsella. I sovint anota quins d'aquests no es troben acompanyats de les seves
parelles habituals. Moltes nits va a espectacles, sol o acompanyat per coneguts
o amics: ballet, teatre, opera, varietats... i deixa comentaris sobre els
actors o les obres.
Quan ja l'estada s'està
acabant, explica les tribulacions per trobar caixes on encabir els prop de 100
paquets de plantes que ha reunit a París –l'herbari Poiret, que ha comprat, més
duplicats i fragments de quenopodiàcies i poligalàcies amb què l'han obsequiat–
per tal d'enviar a Tolosa. Amb tota la resta d'adquisicions, llibres inclosos,
són 536 kg.
Al final, després de
diversos tràmits protocol·laris que li han costat un mes, aconsegueix
entrevistar-se amb el ministre d'Instrucció Pública i el seu cap de gabinet,
que accedeixen a la seva petició. En un dels pocs trets autobiogràfics, quan
descriu a aquest darrer diu: "il gesticule assez quand il parle, à peu
près comme moi".
Moquin-Tandon va restar a
la Universitat de Tolosa fins a l'any 1853, quan va guanyar la càtedra
d'història natural de les matèries mèdiques a la Facultat de medicina de París,
succeint a Achille Richard, on es va quedar fins al final de la seva vida. Allí
va publicar uns prestigiats Éléments de
zoologie médicale i Éléments de
botanique médicale. A més de botànic va ser un reconegut especialista en el
camp dels mol·luscos terrestres i una autoritat en ornitologia i, per exemple,
es va encarregar d'aquest apartat a la Histoire
naturelle des îles Canaries de Webb i Berthelot. L'any 1854 va ser elegit
per entrar en l'Académie des Sciences, en la plaça que havia quedat vacant per
la mort del seu amic Auguste de Saint-Hilaire. A més dels seus treballs
científics, prop de 200, va publicar nombrosos treballs literaris i de poesia
en occità, alguns d'ells amb el pseudònim d'Alfred Frédol. Malgrat tot, a part
d'aquest, no va ser un gran viatger: tan sols va anar a Còrcega amb l'excusa de
concloure la flora inacabada d'Esprit Requien (1788-1851). Sembla que el major
resultat d'aquest viatge va ser convèncer Jean-Henri Fabre (1823-1915) de
deixar de banda les matemàtiques i dedicar-se de ple a l'entomologia.
El dietari ens proporciona
una visió de la intensa vida científica, cultural i social de la capital. Molt
detallada, a més, pel que respecta als cercles botànics. El nombre de
personatges que hi apareixen és molt ampli, encara que es pot seguir bastant bé
gràcies a l'índex onomàstic que hi han afegit els editors. En canvi, no hi ha
quasi cap referència a la situació política, malgrat el canvi de règim de 1830
i de les revoltes obreres, de 1831 i 1834. Aquesta darrera, reprimida per
l'exèrcit a Lió amb nombrosos morts, sembla que no va afectar la vida
quotidiana de la capital.
Alfred Moquin-Tandon. Un naturaliste à Paris, 1834: Notes sur mon premier séjour à
Paris, en 1834, du 4 septembre au 23 octobre.
Éd. présentée par Jean-Louis Fischer. Index établi par Isabelle
Dussert-Carbonne, 1999. Sciences en situation, Chilly-Mazarin. 163 p.
Edició del
text: Edith Castells.
