dijous, 24 de desembre de 2020

Alfred Moquin-Tandon: un botànic de províncies –i poeta– descobreix París (1834)

            "4 octobre 1834. Nous étions convenus avec M. Blume d'aller aujourd'hui chez M. Gay à 8 heures du matin. Nous avons exécuté notre projet, mais faute d'avoir averti ce botaniste, quand nous sommes arrivés chez lui, nous avons trouvé visage de bois.

            Je suis rentré et je me suis occupé, pendant une heure environ, à arranger mes Chénopodées du Muséum Delessert.

            A neuf heures, j'ai pris du lait et du beurre au café du Luxembourg. En sortant, l'occasion m'a offert un ouvrage in 4º sur les tulipes, avec planches assez bien faites. Je l'ai acheté 50 sols.

            Je me suis promené sur les quais jusqu'à midi. J'ai marchandé un Genera plantarum de Linné; j'ai regardé les gravures, les lithographies et les dessins; j'ai visité la Madeleine; enfin j'ai usé la matinée en véritable flâneur, mais en flâneur qui observe et qui réfléchit.

            Une Béarnaise m'a conduit jusqu'à une centaine de pas de mon hôtel; j'ai été chez M. Webb; nous avions examiné ensemble les Chénopodées des Canaries..."


             He de començar confessant-ho: la figura de Moquin-Tandon sempre m'ha fascinat. I això que és més ben aviat poc el que durant molt de temps en vaig conèixer d’ell. Quan jo començava a bregar-me en temes de taxonomia, durant un bon temps vaig tenir sobre la taula de treball la segona part del volum XIII del Prodromus... de De Candolle, quasi tot ell escrit per Moquin-Tandon i que conté les monografies de les famílies salsolàcies [quenopodiàcies] i amarantàcies. Aquells tractaments, monumentals, em van impressionar per la seva extensió i claredat, més encara sabent que eren el resultat de l’estudi tan sols de plecs d’herbari, de tot el món, d’aquelles plantes amb unes flors minúscules i quasi sense caràcters. La seva capacitat d’observació, anàlisi i síntesi em va meravellar, però, a més, entreveure una imatge seva on es veu un home amb aspecte serè i assossegat i descobrir que també havia escrit poesia en occità, ja el va fer entrar per sempre més en el panteó de personatges admirats.

             Alfred Moquin-Tandon (1804-1863) descendia de protestants que havien fugit a Ginebra quan la revocació de l'edicte de Nantes, però que més tard retornaren a França i es van instal·lar a Montpeller. El seu pare era comerciant, i entre els seus avantpassats hi havia també científics i banquers, però el més conegut és l'avi André-August Tandon, a qui el seu nét va qualificar del darrer trobador de la cultura occitana.


 
            Va estudiar Ciències i Medicina a Montpeller, on va obtenir els doctorats corresponents. Molt interessat en la botànica, es considerava deixeble de Michel Félix Dunal (1789-1856), qui al seu cop havia tingut com a mestre al ginebrí Augustin-Pyramus de Candolle (1778-1841), durant l'etapa d'aquest com a professor a Montpeller, on havia escombrat definitivament el sistema artificial de Linné de la docència universitària. En aquella època, per tal d'obtenir el doctorat en ciències naturals s'havien de defensar dues tesis. En Moquin-Tandon, amb vint-i-dos anys, en va presentar una de zoologia i un altre de botànica. La de zoologia era una monografia de les sangonelles (fam. Hirudinea), on també tractava qüestions experimentals de fisiologia i on entrava de ple en la polèmica sobre la metamerització [zoonite] dels animals. La de botànica, en principi, havia de ser una monografia de les quenopodiàcies, però, per un cert atzar, acaba sent un Essai sur les dédoublemens ou multiplication d'organs dans les végétaux, el que a la llarga el portaria a ser un especialista en teratologies vegetals. La monografia de les quenopodiàcies no veuria la llum fins a l'any 1840. L'any 1828 va presentar la tesi per al doctorat en medicina, sobre tisi laríngia sifilítica.

             Moquin-Tandon va començar la carrera docent com a professor de fisiologia comparada a Marsella, però ja l'any 1833 va obtenir una plaça de professor de ciències naturals a la Facultat de Ciències de Tolosa de Llenguadoc, on explicava botànica, zoologia i geologia. A més, l'any 1834 va ser nomenat director del Jardin des plantes, on també impartia un curs de botànica. Va considerar que era massa càrrega docent per a una sola persona i va decidir anar a París a veure si es podia entrevistar amb els responsables d'ensenyament per explicar-los-hi la seva situació. Era la primera vegada que anava a París, i durant la seva estada va escriure una espècie de diari, dia a dia, on recull les seves activitats, trobades i impressions, en un estil molt lliure i sense cap intenció de publicar-ne res.

             El dietari comença el dia 8 de setembre i acaba el 24 d'octubre. El primer dia, només arribar de matinada, s'instal·la al petit apartament que tenia reservat i ja se'n va a recórrer els carrers de París. El segon dia s'atansa al Museu d'Història Natural i, en un episodi que es repetirà sovint durant el viatge, es troba de cop amb un conegut. Es tracta d'un amic i company de Montpeller, Victor Coste, que treballa allí en embriologia i amb qui es relacionarà molt durant l'estada a Paris. A continuació es presenta en casa de Geoffroy Saint-Hilaire pare (1772-1844), amb qui ja s'havia cartejat, que ocupava la càtedra de zoologia al Museu des de la seva constitució l'any 1793 i que, després de la mort de Cuvier un parell d'anys abans, havia quedat com el gran pensador sobre l'estructura i organització dels animals. Serà un dels personatges a qui Moquin-Tandon dedica més atenció, amb llargues converses, i cap al final de l'estada a París l'amistat entre els dos és manifesta.

             Ràpidament amplia la seva xarxa de contactes i coneixences. Al començament, els centres neuràlgics són el Museu d'Història Natural –que inclou el Jardí de Plantes– i la casa de Benjamin Delessert (1773-1847), on el seu herbari, el més important de França en aquells moments, estava obert a tothom que necessites treballar-hi. Sorprèn la quantitat de botànics que pul·lulen amunt i avall. Molts d'ells tenen herbaris que han fet en països llunyans i que treballen en alguna publicació al respecte. Al saber que hi ha un especialista en quenopodiàcies i poligalàcies, li van darrere perquè els determini les plantes d'aquestes famílies. Intentarà acontentar a la majoria i, sempre que pot, n'agafa un frustulum. Entre ells destaca la relació cordial amb Carl Ludwig Blume (1796-1862) –director del jardí de Leiden i que treball en flora del SE asiàtic– i amb Auguste de Saint-Hilaire (1779-1853), l'especialista en la flora del Brasil amb qui ja havia col·laborat en alguna de les seves publicacions, però a qui no coneixia personalment. Més tard, a finals de setembre, s'instal·len a Paris Philip Barker Webb (1793-1854) i Sabin Berthelot (1794-1880), provinents de Londres i que estaven treballant en la flora de les illes Canàries. Segons Moquin-Tandon l'herbari de Webb, format per les seves recol·leccions mediterrànies i canàries i diversos herbaris més que ha comprat –com els de Desfontaines, Labillardière, Ruiz i Pavón...– és un dels més rics d'Europa. El tracte amb ells serà freqüent i, sobretot amb Berthelot, hi establirà una relació d'amistat.

Chenolea canariensis, planta descrita per Moquin-Tandon en la seva estada a París, a partir de materials col·lectats per Webb i Berthelot a les illes Canàries. Actualment és considera integrada en el gènere Kirilowia: K. canariensis (Moq.) G.L. Chu


            Un dels objectius de la visita a París és també conèixer els botànics i zoòlegs més prominents de la capital; a alguns els ha tractat per correspondència, per a d'altres porta cartes de presentació i a quasi tots els coneix per les seves obres. A mesura que els va tractant, en queda una mica desencisat i escriu: "La connaissance des savants de Paris a bien diminué en moi le respect que je portais à tous les hommes qui ont pénétré dans le sanctuaire de la Science; j'ai remarqué d'abord que beaucoup de ces messieurs étaient fort au-dessous de leur réputation. L'usurpation de la gloire est à Paris assez commune. Cette usurpation est une suite nécessaire de l'intrigue qui, dans la capitale, est certainement la passion qui domine le plus; beaucoup d'hommes arrivent au sein de l'Institut ou dans les facultés, appuyés non pas sur des livres, sur des titres réels, mais sur des parents et des amis; on m'a rapporté des exemples de fraudes académiques ou professorales, qui ont bien surpris mon innocence de province".

           També és ben sucosa la descripció –física, però també psicològica– que fa dels membres de la Secció de Botànica de l'Institut de França, del valor de les seves obres i del que se'n pot esperar d'ells en el futur. Els Jussieu, pare –Antoine Laurent (1748-1836)– i fill –Adrien (1797-1853)– no en surten gaire ben parats. Tampoc Mirbel (1776-1854) ni Achille Richard (1794-1852). Tots els elogis són per a Adolphe Brongniart (1801-1876). D'Auguste de Saint-Hilaire simplement en diu: mon ami. Sorprèn sobretot la rotunditat de les seves opinions i la clarividència dels seus vaticinis. Encara que uns dies abans ja havia fet el mateix amb Étienne Gay (1786-1864), de qui diu que per culpa de la seva obsessió pels detalls, mai no serà capaç d'acabar la monografia que prepara, des de fa més de vint anys, del gènere Crocus.

             Però la seva activitat no es limita a la botànica. Entre passejades, un dia el dedica al Panteó, un altre organitzen una visita a la fàbrica de Sèvres, acompanyats per Brongniart pare, el director o, quan entra en una exposició que estan muntant a l'Escola de Belles Arts, n'escriu les seves impressions i opinions per a, diu, comparar-les amb les que sortiran als diaris els pròxims dies, un cop inaugurada. Molt sovint es dedica a bouquiner i indica el títol –i el preu­– dels llibres que s'emporta. Les seves adquisicions són, sobretot, de botànica i zoologia, però també hi ha medicina, geologia..., i fins i tot un llibre de poesia escrit pel seu avi. I també deixa per escrit quan se'n va a un cafè cap al vespre a prendre una cervesa, fumar o jugar alguna partida de dominó, moltes vegades acompanyat per Berthelot o pel seu amic de joventut Maire (?), també botànic. Se sorprèn de la gran quantitat de coneguts que hi troba a París, molts de Montpeller, però també de Tolosa i Marsella. I sovint anota quins d'aquests no es troben acompanyats de les seves parelles habituals. Moltes nits va a espectacles, sol o acompanyat per coneguts o amics: ballet, teatre, opera, varietats... i deixa comentaris sobre els actors o les obres.

             Quan ja l'estada s'està acabant, explica les tribulacions per trobar caixes on encabir els prop de 100 paquets de plantes que ha reunit a París –l'herbari Poiret, que ha comprat, més duplicats i fragments de quenopodiàcies i poligalàcies amb què l'han obsequiat– per tal d'enviar a Tolosa. Amb tota la resta d'adquisicions, llibres inclosos, són 536 kg.

             Al final, després de diversos tràmits protocol·laris que li han costat un mes, aconsegueix entrevistar-se amb el ministre d'Instrucció Pública i el seu cap de gabinet, que accedeixen a la seva petició. En un dels pocs trets autobiogràfics, quan descriu a aquest darrer diu: "il gesticule assez quand il parle, à peu près comme moi".

            Moquin-Tandon va restar a la Universitat de Tolosa fins a l'any 1853, quan va guanyar la càtedra d'història natural de les matèries mèdiques a la Facultat de medicina de París, succeint a Achille Richard, on es va quedar fins al final de la seva vida. Allí va publicar uns prestigiats Éléments de zoologie médicale i Éléments de botanique médicale. A més de botànic va ser un reconegut especialista en el camp dels mol·luscos terrestres i una autoritat en ornitologia i, per exemple, es va encarregar d'aquest apartat a la Histoire naturelle des îles Canaries de Webb i Berthelot. L'any 1854 va ser elegit per entrar en l'Académie des Sciences, en la plaça que havia quedat vacant per la mort del seu amic Auguste de Saint-Hilaire. A més dels seus treballs científics, prop de 200, va publicar nombrosos treballs literaris i de poesia en occità, alguns d'ells amb el pseudònim d'Alfred Frédol. Malgrat tot, a part d'aquest, no va ser un gran viatger: tan sols va anar a Còrcega amb l'excusa de concloure la flora inacabada d'Esprit Requien (1788-1851). Sembla que el major resultat d'aquest viatge va ser convèncer Jean-Henri Fabre (1823-1915) de deixar de banda les matemàtiques i dedicar-se de ple a l'entomologia.

             El dietari ens proporciona una visió de la intensa vida científica, cultural i social de la capital. Molt detallada, a més, pel que respecta als cercles botànics. El nombre de personatges que hi apareixen és molt ampli, encara que es pot seguir bastant bé gràcies a l'índex onomàstic que hi han afegit els editors. En canvi, no hi ha quasi cap referència a la situació política, malgrat el canvi de règim de 1830 i de les revoltes obreres, de 1831 i 1834. Aquesta darrera, reprimida per l'exèrcit a Lió amb nombrosos morts, sembla que no va afectar la vida quotidiana de la capital.

 

Alfred Moquin-Tandon. Un naturaliste à Paris, 1834: Notes sur mon premier séjour à Paris, en 1834, du 4 septembre au 23 octobre. Éd. présentée par Jean-Louis Fischer. Index établi par Isabelle Dussert-Carbonne, 1999. Sciences en situation, Chilly-Mazarin. 163 p.

Edició del text: Edith Castells.