|
"Mes nègres ne
voyant aucun abri pur eux, quitterent leurs pagnes & se jetterent à la
nage dans un petite riviere qui passoit auprès de cet endroit. C'est leur
coutume, lors-qu'ils sont surpris par un orage, de se plonger dans l'eau, plutôt
que de s'exposer à être mouillés par celle de la pluie, dont iles craignent
les mauvais effets. Pour moi qui n'eus ni le tems ni la volonté de les
suivre, je me retirai sous le plus gros des pains-de-singe que je venois de
voir, comptant m'y trouver à couvert comme sous le toît d'une maison. Il
sembloit que le ciel fondoit en eau, tant la pluie étoit forte: chaque goutte
qui tomboit s'étendoit sur la terre de toute la largeur de la main. Je ne
souffris rien de sa premiere impétuosité; mais quelques minutes après,
lorsque l'arbre eut été bien abreuvé, je suis inondé par l'eau qui ruisseloit
de ses branches, & leurs sinuosités firent comme autant des lits, d'où se
précipitoient des torrens, qui réunis dans la vaste surface du tronc, en
couloient comme un fleuve. On s'imagine bien que je n'aurois pas eu beau jeu en
restant sous le pain-de-singe; je m'en éloignai bien vîte, & me mis en
pleine campagne, òu je ne jouai guères plus beau rôle: j'essuyai là tout
l'effort du grain, qui dura une bonne heure; & je sçus à mon retour dans
l'isle du Sénégal, qu'il y étoit tombé deux pouces trois lignes d'eau."
|
Hi ha científics que s'avancen al seu temps, i els seu
treball, incomprès i arraconat en els límits exteriors de la ciència oficial,
ha d'esperar anys, quan no segles, per a ser comprès i valorat justament. En la
història de la Botànica, un dels casos més representatius és el de Michel
Adanson (1727-1806), treballador infatigable que va haver d'esperar quasi dos-cents
anys per a ser plenament reconegut, i reivindicat llavors com un precursor de
la taxonomia numèrica, l'aplicació de mètodes numèrics per a la classificació
taxonòmica, que va tenir el seu desenvolupament durant la dècada dels setanta
del segle passat.
Era
nascut a la Provença d'una família originària de l'Alvèrnia, encara que la
llegenda la fa escocesa lligada a l'exili del rei Jaume II. El seu pare
treballava a les ordres de l'arquebisbe d'Aix i, quan aquest va ser nomenat
arquebisbe de París l'any 1730, tota la família se n'hi va anar. Sembla que amb
el suport econòmic de l'arquebisbe, va ingressar molt aviat en una de les
escoles reservades a les elits. Va destacar per la seva memòria prodigiosa i una
gran capacitat de treball i a nou anys ja dominava el llatí i el grec. Destinat
en principi a la carrera eclesiàstica, a partir de 1741 va començar a
freqüentar el Jardin du Roi, on es va relacionar sobretot amb Antoine
(1681-1758) i Bernard de Jussieu (1699-1777) –amb els que va herboritzar sovint pel jardí i pels
voltants de París– i amb René-Antoine
de Réaumur, que li va donar ple accés a les seves col·leccions.
Des de 1745 ja va tenir clar que s'havia de dedicar a l'estudi de les plantes i
va abandonar qualsevol vel·leïtat eclesiàstica. Presentat pel seu pare al
director de la Companyia de les Índies occidentals, i amb l'aval dels Jussieu i
de de Réaumur, va ser contractat per anar a la concessió del Senegal, amb la
intenció d'explorar-ne les seves riqueses naturals, sense destí fixe i amb un
sou no gaire generós.
Es
va embarcar cap al Senegal el 3 de març de 1749, i no retornaria a França fins
a primers de gener de 1754. El seu relat comença amb el viatge en vaixell, amb
vents en contra fins a Finisterre, que els retarden i obliguen a fer escala a Santa
Cruz de Tenerife a primers d'abril per a aprovisionar-se. D'allí descriu la pesca
amb torxes i el conreu de les vinyes en bancalets amb parets de pedra seca. Surten de Tenerife el 15 abril i el 25 ja veuen el
Senegal, on el pas de la barra del riu és dificultós. Desembarquen a l'illa de
Senegal, al delta del riu que ell anomena Níger [és el que avui dia s'anomena
riu Senegal, frontera entre el Senegal i Mauritània; l'illa és la part vella de
Saint-Louis, una franja estreta d'uns 2 km]. Primer de tot es presenta a M. de
la Brue, l'encarregat de la Companyia d'Índies, amb la carta de presentació de
M. David, director de la Companyia a París i oncle seu. Li assigna una canoa,
uns negres i un intèrpret i es llença a recórrer l'illa i els voltants amb
esperit naturalista.
Sense demora elabora les primeres descripcions
geogràfiques i cartogràfiques i descriu els pobladors negres, assentats en els
poblats i, de pas, comença a aprendre wòlof. Més tard, quan se'ls trobi terra
endins, farà el mateix amb els moros, ramaders nòmades. Primer es dedica a
explorar les illes properes, però ben aviat aprofita els viatges que fan els
empleats de la companyia per acompanyar-los i ja a finals de juny s'embarca en
el primer viatge a Podor –un fort comercial de la companyia–, la població més
interior que visitarà, que està a tres dies de navegació riu amunt. Més tard, a
finals d'agost s'embarca cap a l'illa de Gorée [uns 2º i mig al sud, davant de
l'actual Dakar], des d'on explorarà també una part del continent. Només retornar
a l'illa de el Senegal a mitjans d'octubre, ja prepara un altre viatge riu
amunt per tornar a Podor, però en aquest cas fent moltes parades i sense pressa,
d'on en retornarà al desembre. L'any següent, 1750, tornarà a Gorée entre gener
i juny, i explorarà la zona prenent l'illa com a base. Baixarà al sud fins al
riu Gambia i el remuntarà. El viatge de tornada a l'illa de el Senegal és
dificultós i el mareig afecta diversos passatgers, sobretot a ell, de tal
manera que renunciarà a qualsevol altre viatge marítim fins que retorni a
França. D'ara endavant es dedicarà sobretot a explorar i descriure les illes
del delta del riu Senegal i la part accessible del continent, encara que
tornarà a remuntar el riu fins a Podor.
 |
| Baobab, Senegal [Xavier Goñi] |
En el seu escrit es revela com un naturalista total. Curiosament, parla molt poc de mol·luscs, encara que el seu treball de malacologia és bàsic en aquesta ciència. Però intenta capturar i descriure tot allò que se li posa davant. Els ocells l'interessen molt i es revela com un complet ornitòleg, admirant-se sobretot amb les espècies que arriben aquí migrant des d'Europa. I aprofita els seus viatges marítims o en canoa per estudiar els peixos. Però també explica aspectes relacionats amb manatís, hipopòtams, elefants, cocodrils o serps, entre d'altres. La relació amb els insectes és especial perquè es dedica sobretot a detallar els efectes de les seves picades i les incomoditats que li ocasionen, anotant també algunes estratègies de defensa; també s'admira dels escarabats luminescents i amb les construccions dels tèrmits o se sorprèn de l'efecte del pas d'un núvol de llagostes. I també fa treball experimental: descriu el dolor i el temps que li dura el contacte de la caravel·la portuguesa [Physalia physalis], analitza el contingut de l'estómac d'un camaleó o intenta entendre els peixos elèctrics. Pel que fa a les plantes, va enumerant –i de vegades en dona una lleugera descripció– les diferents formacions vegetals que es troba: bosquets espinosos, manglars, praderies de pastura, exuberants boscos de ribera, boscos amb palmeres, canyissars, saladars... Assenyala les plantes cultivades als poblats: cotó, mill, tabac, síndries, llegums... I explica l'aprofitament de l'anyil, la henna i la palma d'oli. Menciona poques plantes silvestres, però es meravella davant dels baobabs i d'alguna gran figuera que presideix un poblat.
Des de ben aviat dedica temps a la descripció i
comprensió de les condicions climàtiques, donant mesures de temperatura i
intentant definir l'estacionalitat. Així, un 4 de juliol el dedica a comparar
durant tot el dia, i a intervals de 5 minuts –des de les 10 del matí fins a les
3 de la nit–, la temperatura de l'aire i de la sorra, comprovant que la de la
sorra arriba a doblar la de l'aire. També l'interessen les tempestes i la
dinàmica fluvial i de la costa.
Pel que explica, el seu tracte amb la població local és
respectuós, tant amb els negres com amb els moros. I sovint fa un treball de caràcter
antropològic, descrivint els poblats i les gents, així com les recepcions que
li fan, rituals, danses, supersticions, bestiar, menjars, cultius... Algun cop
ha de ser protegit pel cap del poblat o escapar-se si de cas trenca algun tabú
com matar un escurçó. I reconeix les qualitats i coneixements dels pobladors: bons
nadadors i navegants, coneixedors dels astres, amb estratègies de supervivència
davant de tronades i inundacions... Sembla que no estableix gaires vincles amb
els negres que l'acompanyen, però reconeix l'ajut que li donen –algun cop li
salven la vida– en algun naufragi, tronada o quan es queda completament
emboscat. Sobta que en cap moment faci referència al tracte d'esclaus, però
tampoc diu gran cosa dels colons francesos.
El 10 de juliol de 1753 va fer el tercer i darrer viatge
a Podor per agafar plantes [més de 300 peus de plantes diferents] per a viu del
bosc de ribera i caçar micos, que pretenia emportar-se cap a França. Però
durant el viatge agafa febres que el deixen durant més d'un mes molt afeblit i
tan sols pot embarcar-se en el darrer que salpa, el 6 de setembre, quan les
condicions de la mar ja no són gaire favorables. Troben una calma quasi
absoluta, que dura uns quinze dies, i aquí aprofita que es troba molt allunyat
de la costa per agafar aigua de mar per analitzar. Després de vàries calmes,
quasi sense aigua i subsistint menjant peix, entren al port de Faial el 20
d'octubre. En descriu la climatologia, vents i com afecten els vaixells al
port. Fa una descripció general de l'illa: gent, boscos, ciutats, conreus,
jardins, bestiar. Marxen el 8 novembre i ben aviat troben tempestes que ja no
els deixaran. Entren al port de Brest el 4 de gener de 1754 i, en revisar les
plantes, s'adona que una gran part s'havien mort durant la travessia –i la
resta moririen per fred en els dies vinents–. Va arribar a París el 18 de
febrer.
Encara que es va casar
l'any 1775, la seva esposa se'n va separar l'any 1784. Mentrestant, s'havia
engatjat, tot sol, en un projecte que l'ocuparia la resta de la seva vida i que
quedaria tan sols embastat: la publicació de l'enciclopèdia Ordre universel de la nature, prevista
en 27 volums. Quan la Revolució, va perdre el finançament que li proporcionava
Lluis XVI i, malgrat algunes ofertes que va rebre de Caterina la Gran,
l'emperador austríac o fins i tot del rei d'Espanya, va quedar-se a París, però
en un estat de misèria tal que quan es va crear l'Institut de França l'any 1795
i se'l va convidar a ocupar un lloc entre els membres de l'Acadèmia de
Ciències, va refusar dient que no tenia sabates per a l'ocasió.
Avui dia el nom de Michel
Adanson és recordat sobretot perquè Linné li va dedicar el gènere Adansonia per tal de designar l'arbre que
es coneix a tot el món com baobab. Adanson, quan va arribar a el Senegal, va
quedar molt sorprès perquè no coneixia cap referència a un arbre tan
extraordinari, conegut allí com a goui
pels wòlofs i pels francesos com pain de
singe [pa de mico] pels seus fruits comestibles. Més tard es va adonar que
corresponia a la planta que apareix en el llibre De plantis Aegypti liber (1592), de Prospero Alpino (1553-1617), com
a Bahobab, on en dona la descripció i
el dibuix del fruit i de les fulles. L'autor, que havia viscut a Egipte, és
evident que coneixia el fruit i les seves propietats, però també queda clar que
no va arribar a veure l'arbre, del que li diuen que creix a Etiòpia. Quan Linné
li va dedicar el gènere l'any 1759, Adanson va escriure un article l'any 1763
intentant restablir el gènere Baobab,
reconeixent el mèrit d'Alpino, però la regla de prioritat del Codi de
Nomenclatura fa que prevalgui el nom que li va dedicar Linné.
Michel Adanson (1757). Voyage au Senégal. p.
1-190. In: M. Adanson. Histoire naturelle du Sénégal. Coquillages.
Avec la Relation abrégée d'un Voyage fait en ce pays, pendant les années 1749,
50, 51, 52 & 53. Claude-Jean-Baptiste Bauche, Paris. 274 p. [Disponible a Gallica] [Hi ha dues traduccions a
l'anglès, de 1757 i 1759, i una a l'alemany, de 1773]
Edició del text: Edith Castells.
