|
"A Perarua invase la mia camera un ufficiale Spagnuolo con 8 soldati per sequestrare
i proclami
rivoluzionari, che io era ito a spargere colà, i quali poi trovò altro non essere, che carta straccia per disseccar piante.
Per la singolare mia
destrezza, e colpo d'occhio nel percorrer monti, indovinarne gli
andirivieni, e le uscite, calcolare il tempo necessario alle gite propostemi, fui preso a Sallient per uno incaricato dal
Governo al fine di indicare ai Doganieri i posti da guardarsi di preferenza contro il contrabbando: già si susurrava, poco ci mancò, che non mi si gettasse giù da una rupe, in un paese, nel quale, come nella maggior parte di quelli dei
Pirenei Arragonesi, tutti sono contrabbandieri,
cominciando dall' Alcalde, e dal Curato, sino alle donne."
|
Hi
ha persones que durant la seva primera joventut porten una conducta que res fa
preveure que arribarà un moment en què es marquen –o millor dit, troben– un
objectiu al qual poden dedicar-s'hi la resta de la vida, sovint de forma
obsessiva. Això és particularment notable en el cas dels botànics, ja que molts
d'ells, un cop la passió per conèixer les plantes s'ha apoderat del seu
esperit, ja no poden parar. I en les arres del seu compromís, sovint
inabastable, hi deixen fins a l'últim alè.
El
cas de Pietro Bubani (1806-1888) sembla que correspon a aquest model. Tot en
ell, tant el personatge com la seva obra, és apassionat i excessiu. Cap al
final de la seva vida, l'any 1878, va publicar un llibret amb l'excusa
d'honorar la figura del que considerava el seu únic mentor com a botànic, Michel Félix Dunal (1789-1856) –encara
que ja feia vint-i-dos anys que havia mort!–, però que més aviat és una justificació
de la seva obra i on passa comptes amb alguns dels botànics amb qui havia
tractat. El llibret, titulat Dunalia,
conté set apartats, tots escrits per ell, d'extensió desigual, i tots dedicats, d'una manera o d'una altra, a reivindicar
la seva obra.
 |
| [de S. Landi, 2006] |
El primer –titulat
Narcissus dubius– tracta d'una nota
enviada al Butlletí de la Societat Botànica de França sobre aquesta planta, que
no es va arribar a publicar allí i part de la seva correspondència amb el
secretari de la Societat –Eugène Fournier (1834-1884)– sobre aquest tema.
Aprofita per incloure-hi la nota original. El següent és una carta enviada a
Alphonse de Candolle (1806-1893) a Ginebra l'any 1868 sobre les seves lleis de nomenclatura
botànica i on critica que el principi de prioritat no sigui absolut i es comenci
amb l'obra de Linné, negligint així els autors clàssics. En el tercer –Ricorso
a me del Moquin Tandon, prof. a Toulouse, per la determinazione di piante
francesi, con altre accessorie considerazioni su quel soggetto–
explica la seva relació amb Alfred Moquin-Tandon (1804-1863) arran de
l'enviament per part d'aquest d'un paquet d'unes 400 plantes dels Pirineus
l'any 1842 perquè les determini i d'alguna trobada personal posterior. No es
talla un pèl, i critica la, per a ell, incompetència com a florista de
Moquin-Tandon i la seva supèrbia personal. I, de pas, el compara amb altres
botànics que considera sobrevalorats: "Meravigliato dei succesi ottenuti da certe
persone, nelle nostra Scienza ancora, dal grosso e buon parlatore Ortega [Casimiro Gómez Ortega, 1740-1818], dal ciarlatano Lecoq [Henri Lecoq,
1802-1871], dall'inetto Targioni Ant.
[Antonio Targioni Tozzetti, 1785-1856], e
da altri tanti acclamati, esaltati, decorati...". El títol del següent
apartat és Sferzata al Clos i és una
crítica escrita vint anys abans –aleshores en francès i titulada Coup de boutoir à Clos–, d'un treball
publicat per Dominique Clos (1821-1908) sobre l'herbari pirinenc del baró de
Lapeyrouse (1744-1818). Bubani deixa l'obra de Lapeyrouse per terra –en salva
la labor dels seus col·laboradors– i ataca la revisió que en fa Clos d'algunes
plantes. Analitza en detall aquelles en les que discrepa de les determinacions,
bé de Lapeyrouse o bé de Clos, unes 150 en total. Dels altres apartats, un
porta per títol Un' occhiata verso la
Flora Toscana i comença: "Nel Prodromo
della Flora Toscana, dato dal Prof. Caruel (1860, e seg.), appena si scorge di
me menzione...". I a continuació enumera i comenta les plantes més
interessants que ha collit a la Toscana, moltes d'elles comunicades a Théodore
Caruel (1830-1898) per carta i no recollides a l'obra d'aquest. Un altre és una
"actualització" nomenclatural d'una centúria de plantes que havia
publicat l'any 1843 als Annals de Ciències Naturals de Bolonya.
Però
el que ens interessa aquí és el que titula Cenno storico dei miei Viaggi Botanici nei
Pirenei i que, en realitat, és
un resum i justificació de la seva vida i obra, amb l'eix central dels seus
viatges de punta a punta dels Pirineus durant més de vint-i-cinc anys. Ja a la primera línia es defineix com un "giovine sanguigno, e bollente" –amb poc més d'onze
anys!– i explica per sobre els seus primers anys. Estudia Medicina a
Bolonya per pressions paternes, encara que era un apassionat de la música, el
teatre i els clàssics. Ja llicenciat, l'any 1831 es va involucrar en les
revoltes contra els Estats Pontificis, però aixafada la revolució per les
tropes austríaques, ha de refugiar-se a la Toscana, d'on al final també ha de
marxar, traït i "per essermi quivi mostrato molto amante delle donne, e per niente amico della pretaglia". Després d'una breu
estada a Marsella, arriba a Montpeller l'octubre de 1835. Allí, ja interessat
per la botànica, es relaciona amb els professors del Jardí Botànic, Alire
Delile (1778-1850) i Félix Dunal, a qui aviat acompanya en les seves herboritzacions.
Però va ser en Dunal qui el va acollir com un deixeble i li va aconsellar de
dirigir els seus esforços cap als Pirineus. I a primers de juliol de 1836 va
fer el seu primer viatge: Narbona, Perpinyà, Prades i Mont-Louis, on va
establir la seva primera base i va estar voltant per la Cerdanya, el Capsir i
el Donezan fins a primers de setembre, en què va retornar a Montpeller. Els
anys següents, fins al 1840, continua l'exploració dels Pirineus centrals i
orientals francesos, però no passa de l'Arieja cap a l'oest. Mentrestant, ha
fet diverses estades a Tolosa de Llenguadoc, per estudiar l'herbari de
Lapeyrouse (1744-1818). L'any 1841 se'n va cap al País Basc francès, que el
captivarà per sempre més –"E mi sembrò quello un Paradiso terrestre, perchè facili i monti, ameni i luoghi, le donne bellissime."–,
i on tornarà diverses vegades. L'any 1842 volia explorar els Pirineus catalans,
però l'amenaça dels trabucaires el fan tornar enrere, encara que és conscient
que per poder fer una flora dels Pirineus, ha d'explorar la part espanyola. Ja
havia fet alguna incursió ràpida més enllà de la frontera, però sovint havien
acabat amb algun contratemps: carlistes, duaners, pagesos que el prenen per un
francès, mal temps. Finalment, l'any 1844 decideix dedicar-lo al País Basc i
Navarra. Després passa l'hivern a Tolosa de Llenguadoc i els dos anys següents
els dedica al Pirineu aragonès un i al català l'altre.
És a Organyà, a finals
de juny de 1846, quan al preguntar per què sonen les campanes, li diuen que hi
ha un nou Papa a Roma, Pius IX, i que el seu antecessor, Gregori XVI havia mort
feia uns vint dies. Més tard, a Camprodon, s'assabenta que el Vaticà ha
anunciat una amnistia per a tots els desterrats polítics. I així, a primers
d'abril de 1847 torna a la casa familiar, desprès de quinze anys i mig
d'absència. Però, considerant que el manuscrit està encara incomplet i hi ha
nombroses llacunes en l'exploració del territori, torna als Pirineus espanyols.
A finals de maig de 1850 entra pel port de Canfranc, explora la part aragonesa
i navarresa i passa l'hivern a Madrid, estudiant els herbaris de Cavanilles,
Lagasca i Pourret. L'any següent torna a recórrer els Pirineus centrals i
orientals i a l'hivern se'n torna a Bolonya i Florència, on continua amb la
redacció del manuscrit. I encara repeteix als Pirineus els anys 1852 i 1853.
Els pròxims anys els dedicarà a completar el manuscrit i ordenar l'herbari,
encara que també s'ha d'encarregar d'assumptes familiars perquè en aquests anys
es mor el seu pare. Tanca la primera versió del manuscrit a primers de febrer
de 1856. Però no es dóna per satisfet i encara hi torna els anys 1857-58 i
1860-62. La segona versió del manuscrit la tancarà el desembre de 1873.
 |
| Part oriental de Peña Montañesa, al Sobrarb, amb
la silueta del monestir de San Beturián [San Victorián], parada reiterada en quasi
totes les visites de Bubani al Pirineu aragonès. |
Sembla que normalment
viatjava i herboritzava sol, però alguna vegada es relacionava amb altres
botànics al camp. El més citat per ell és Louis Joseph Deville (1817-1867),
advocat a Tarbes i que li va cedir el seu herbari, però també Pierrine
Gaston-Sacaze (1797-1893), el pastor que va esdevenir l'acompanyant imprescindible
de tots els botànics que visitaven la vall d'Osseau o Francesc Campderà
(1793-1865), l'amic de Dunal i metge a Lloret de Mar, on el va acollir uns dies.
No concreta gaire de què viu i alguna
vegada es queixa de la migradesa dels seus recursos. En algun moment diu que va
renunciar a un ajut del govern francès per als emigrats polítics i també que no
va acceptar una proposta per dedicar-se a la docència a Tolosa. Explica que el
seu pare li enviava alguns diners, però totalment insuficients per a les despeses
de les seves recerques. A l'escrit, sovint lloa la seva independència i la
llibertat del que no deu favors ni diners. Malgrat això, les seves despeses
devien ser considerables. Es mou amb una gran facilitat de punta a punta de la
serralada i en els seus viatges normalment porta guia, animal de càrrega i sovint
s'allotja en hostals, encara que els hiverns els passa en una ciutat, normalment
Montpeller o Tolosa. I la seva bossa, algun cop, havia despertat la cobdícia de
duaners o d'alguns individus perillosos.
Pietro Bubani va morir
sobtadament –mig cec, va caure del balcó de casa seva– l'any 1888, amb
la tercera revisió de la seva obra ja molt avançada. Però primer la mort de la
seva filla, i després problemes amb la vídua, van fer que l'obra restés inèdita.
Finalment, els quatre volums de la Flora Pyrenaea es van publicar entre
1897 i 1902, editats per Otto Penzig (1856-1929), professor de botànica i
director del jardí botànic de Gènova.
Aquesta obra ha estat molt criticada pels botànics posteriors. En Pere
Montserrat* va resumir els seus defectes en tres. Primer, l'ús d'un llatí
clàssic, enrevessat i allunyat del llatí botànic usual ja en la seva època.
Després, no seguir les normes que fixen la publicació de Linné, Species
Plantarum, i l'any 1753 com l'inici del principi de prioritat, sinó que ell
pretenia incloure els clàssics grecs i llatins i, a més, ho fa d'una forma
inconsistent –"... es
un Botánico heterodoxo y peligroso para el principiante. Era caprichoso y
cambiaba el nombre que no le gustaba por considerarlo poco apropiado..." –. I, finalment, el seu
criteri taxonòmic, molt subjectiu, amb tendència a ser sintètic i amb poca base
biològica. Un cas molt exagerat d'això darrer és el tractament que dóna al
gènere Prunella, on agrupa sota P. vulgaris el que avui dia es
consideren tres espècies: P. vulgaris,
P. grandiflora i P. laciniata; això sí, després de dedicar més de sis pàgines a
discutir la història nomenclatural, repassar la bibliografia i analitzar la
variabilitat dels tàxons que hi inclou.
 |
|
Dioscorea pyrenaica, sens dubte l'aportació més singular de P.
Bubani a la flora pirinenca [Joaquín Ascaso]
|
|
La seva obra com
explorador botànic dels Pirineus, però, és immensa. Va ser el primer a donar
notícia de la flora de moltes valls pirinenques, sobretot del costat
meridional, i encara que amb els anys va repetir sovint les visites a
determinades valls, es va allunyar dels camins ja explorats abans per
altres botànics –que en realitat, al costat espanyol, havien estat ben pocs–. També
és cert que el retard en publicar moltes de les seves troballes va fer que
aquestes quedessin devaluades. El cas més emblemàtic al respecte és el del seu
gran descobriment per a la flora dels Pirineus, la Dioscorea de les fissures de roques i pedruscalls calcaris dels
cims dels Pirineus centrals, que va trobar per primera vegada a Peña Montañesa,
el juliol de 1845 i a l'octubre del mateix any al Portilló de Tella. Anys més
tard, el 1861, encara la trobaria també al Turbó. Però, mentrestant, la va
comentar i ensenyar a diversos botànics, entre els quals Henri Bordère
(1825-1889), mestre d'escola a Gèdre, prop de Gavarnie, va col·lectar
abundantment la planta allí i la va repartir entre els col·legues. I l'any
1866, l'abat Joseph Miégeville (1819-1901) va publicar vàlidament el nom: el
volum corresponent de la Flora Pyrenaea
on Bubani descrivia l'espècie –el quart–, no apareixeria fins a l'any 1902!
El recull de la
informació corològica publicada a la Flora és tan sols una part de la
recollida a l'herbari, però aquest –conservat a Gènova– normalment ha quedat negligit pels botànics
pirinencs. A la Biblioteca Comunal de Bolonya es conserven les seves memòries
manuscrites i inèdites, que van des de l'any 1849 al 1863, on hi ha molta
informació, encara per analitzar en detall, del seu periple pirinenc.
A partir del que va
escriure ens podem fer una certa idea de la seva personalitat: un personatge
apassionat, de fermes conviccions sobre el seu destí, franc, incansable,
inassequible al desànim, que no oblida els greuges –reals o suposats– i sense cap problema per expressar
lliurement les seves opinions –de vegades potser d'una forma més o menys
colèrica–, tant sobre les persones com
sobre les coses. Ja de gran, aposentat a Bagnacavallo (Emília-Romanya), al
palau familiar –el seu pare, aprofitant la desamortització de Napoleó,
va esdevenir un terratinent molt ric–, sembla
que tenia per costum publicar i repartir fulletons amb les seves cuites
cíviques i fins i tot personals. En fi, tot un caràcter, excèntric, amb molt
pocs amics i orgullós de la seva llibertat. Joan Isern (1821-1865), el
botànic de Setcases que potser més el va acompanyar pels Pirineus orientals, va deixar escrit sobre ell: "Aprendí
mucho con él y me divertí con el relato de sus excentricidades."
Pietro Bubani. Cenno storico dei miei Viaggi Botanici nei
Pirenei, e dello studio fatto in vista della flora di essi monti. p. 62-86.
In: P. Bubani (1878). Dunalia. Imola,
100 p. [Accessible a The
Online Books Page]
* P. Montserrat Recoder (1990). Los viajes de P. Bubani por el Pirineo
español. Monografías del Instituto
Pirenaico de Ecología 5: 169-174. [Disponible a https://digital.csic.es/bitstream/10261/73877/1/Montserrat_P.bubani_IPE_5.pdf]
Edició del text: Edith Castells.
