|
"On our numerous excursions from Ostrava we also went to the Altvater range,
somewhat to the west of Ostrava. Rolf and Jan Kuthan, collecting, came up slowly but I
had run ahead to the summit to enjoy the view and the wind on that hot day. Mycologists hate the wind because, drying out the
soil, it is the worst enemy of mushroom growth. While I wandered around among
the mossy granite boulders, my eye caught an inscription on a signpost,
something like "12 km to Castle Janovice", to the Northwest. My
first impulse was to run the twelve kilometers until I got to castle Janovice, which is well
known to everybody of my generation who is familiar with
the poetry of the Austrian writer Karl Kraus. He had spent some of his happiest hours in the
garden of this lovely castle, together with baroness Sidonie von Nadherny who herself in 1939 became a
victim of the Nazi onslaught."
|
Algunes persones semblen condemnades, una vegada desarrelades
de la terra on van néixer, a no poder establir-se definitivament enlloc, sempre
canviat de ciutat o fins i tot de país, sense un pla premeditat, però sempre disposats
a gaudir de noves amistats i a descobrir noves meravelles i intentant, a cada
moment, ser ells els amos del seu destí. Les vides d'en Rolf Singer (1906-1994)
i la seva esposa Martha –de
soltera Kupfer– (1910-2003) en són
una bona mostra, sobretot per les vicissituds a què van haver de fer front
durant la primera meitat del segle XX, encara que en la segona tampoc es van aturar.
Rolf Singer es considerat un dels micòlegs més notables del
segle XX, amb aportacions molt importants en el camp de la taxonomia. Al llarg
de la seva vida va viure i treballar en diversos països i, malgrat haver
publicat més de 400 treballs, mai va deixar de realitzar sortides de camp, de
vegades en territoris remots. I en tot el seu periple vital va estar acompanyat
per la seva esposa, qualificada pels que la van conèixer com incansable
col·laboradora i bona coneixedora de fongs. Va ser ella qui, ja de grans, va
publicar un llibre on repassa la seva vida, centrat sobretot en els personatges
amb qui es van anar trobant en el seu camí. Naturalment, la major part són
micòlegs, però d'altres naturalistes i amistats també hi són admesos.
Rolf Singer, havia nascut a Baviera i s'interessà des de
molt jove pels fongs. Va estudiar química a Munich i l'any 1928 va anar a Viena
per realitzar la tesi doctoral sota el mestratge de Richard Wettstein
(1863-1931). Allí, mentrestant treballava en diverses institucions, fou
comissionat dues vegades per l'Acadèmia de Ciències per anar al Caucas, i els
primers resultats del viatge ja foren publicats l'any 1930. Llegida la tesi sobre el gènere Russula l'any 1931, retorna a Alemanya, però poc després,
quan els nazis arriben al govern, n'ha de fugir –és militant antibel·licista i li deneguen la renovació del passaport–
i torna a Viena travessant els Alps amb esquís. Aquí sobreviu cultivant Agaricus
bisporus –que ven a l'engròs– i
continua treballant al Museu d'història natural; també és quan coneix
i es casa amb la vienesa Martha Kupfer, l'any 1933. Però Àustria no és tampoc segura
per a ells i han de continuar fugint. Aprofita que Pius Font i Quer (1888-1964)
havia aconseguit convocar una plaça per a la Universitat Autònoma de Barcelona
i, amb recomanacions entre d'altres de Josias Braun-Blanquet (1884-1980) i René Maire (1878-1949), s'hi presenta i la guanya. S'instal·len a Barcelona
pel maig de l'any 1934 –on conviuen
durant un temps amb un altre botànic alemany, Werner Rothmaler (1908-1962)– i
comença a treballar i sortir al camp: Montseny, Vall d'Aran...* Però a primers
d'octubre ell és detingut i ingressat a la presó Model. Al respecte, les
memòries de Martha Singer no són gaire aclaridores, però sembla que l'ordre
venia de Madrid, on l'ambaixada alemanya el reclamava per haver sortit del país
il·legalment. I tot això, entremig del desori causat pels fets d'octubre, amb
la proclamació de l'Estat Català per Lluís Companys, i la posterior anul·lació
de l'autonomia de Catalunya, que comportava la invalidació dels contractes de
la Universitat Autònoma. Després de diverses gestions, aconsegueix no ser
deportat a Alemanya i és expulsat a França, on pot arribar a Montpeller, des
d'on, amb l'ajuda d'en Braun-Blanquet i amb el fons d'una col·lecta dels
naturalistes francesos, passen a París. Allí és acollit per Pierre Allorge
(1891-1944), llavors director del Museu d'Història Natural i, sobretot, per Roger
Heim (1900-1972),
que li aconsegueixen contractes precaris, però quan Nicolai Vavílov (1887-1943)
[veure l'entrada del blog de maig de 2019], de visita a París, li ofereix
incorporar-se a l'Institut que dirigia a Leningrad, se n'hi va. L'any 1935 Rolf
ja és a Leningrad –ella no arribarà
fins a començaments de 1936 per problemes de visat i al cap de pocs dies va
néixer allí la seva filla, Amparo Heidi–, on Rolf participa en diverses expedicions a l'Àsia
central; al mateix temps, comença a preparar una nova tesi doctoral –les llegides a Àustria es consideraven de poc
valor a l'URSS– i que defensarà, en rus, i és l'embrió de la seva gran obra
sobre taxonomia d'agaricals. L'any 1938, Martha i la filla se'n van cap als Estats Units, per
retrobar-se amb els pares d'ella, jueus que també havien hagut de fugir
d'Àustria. Rolf arribarà a Califòrnia l'any 1941, després de sortir de
Leningrad pocs dies abans de l'inici del setge nazi, via Hawaii. Mentrestant, ella
havia estat entrevistant-se amb científics o gestors que poguessin aconseguir
una feina a Amèrica pel marit. David H. Linder
(1899-1946), especialista en Oidium i en fongs aquàtics, el va
contractar per treballar al Farlow Herbarium de la Universitat de Harvard. S'hi
va estar fins a l'any 1948, entremig de les col·leccions del centre, fent
campanyes de recol·lecció pel NE dels Estats Units i establint relacions amb la
majoria dels botànics residents o visitants. Aquell any va visitar Harvard el
botànic argentí Horacio R. Descole (1910-1984), director de la Fundación
Miguel Lillo –en
aquells moments el centre botànic més important d'Argentina i un dels més
destacats de tota Amèrica del Sud– i
li ofereix una plaça a la Universitat de Tucumán, de la que també n'és
rector. Finalment, i sembla que pressionat per l'esposa, Rolf accepta i, a la
tardor de 1948, arriben a Tucumán, a l'Argentina.
L'Instituto Miguel Lillo aquells anys era el destí
anhelat per molts científics europeus –naturalistes sobretot, però també químics, físics...– que buscaven un lloc
de treball estable, segur i tranquil. La diàspora d'alemanys i russos, però
també suecs, noruecs o fins i tot britànics, que s'hi van arreplegar era
nombrosa, ben diversa i amb alguns personatges ben peculiars. Segons ella, l'Instituto, sota la direcció d'Horacio
Descole, va tenir la seva edat d'or entre els anys 1947
a 1955. A partir d'aquest any, en què es va produir el cop d'estat que va
derrocar el govern de Perón, la situació política i econòmica es va començar a
degradar i molts dels europeus, aprofitant la millora de les condicions dels
seus països d'origen, van iniciar un retorn gradual. Rolf Singer va ser
contractat per la Universitat de Buenos Aires l'any 1961 i encara van aguantar
a l'Argentina fins al cop d'estat de juny de 1966 i la instauració de la
primera de les dictadures cívico-militars. L'any següent se'n van anar a
Santiago de Xile, amb un contracte del Museo Nacional de Historia Natural que
aprofiten per recórrer el país i on fan amistat amb Eugeni Sierra (1919-1999),
el dibuixant deixeble d'en Font i Quer. Però l'any 1968 torna als Estats Units,
amb contracte de professor per la Universitat d'Illinois a Chicago, des d'on va
treballar també en l'herbari del Field Museum fins a la seva jubilació
l'any 1977.
Entremig de tot aquest periple, va anar fent estades més
o menys prolongades en diferents centres, de les quals també es recullen
diverses coneixences i anècdotes en el llibre. Entre 1942 i 1943 van estar tot
un any a Florida, que és on Rolf va començar a interessar-se pels fongs
tropicals i els anys 1957-1959 va tenir un contracte amb una fundació d'Amèrica
del Nord per a fer recerca sobre fongs psicoactius, amb estades a Mèxic i
Chicago. L'any 1960 va fer una estada a Holanda, on va estudiar l'herbari de
Christiaan H. Persoon (1761-1836) –de
gran interès, ja que la seva obra Synopsis
methodica fungorum constitueix el punt de partida nomenclatural de
molts grups de fongs–, l'any 1970 van
fer el primer dels seus viatges a la llavors República Txecoslovaca i
el 1975 van estar diversos mesos a Àustria. Mentrestant, a Amèrica, també van
fer estades a centres de recerca de Manaus, Recife i Costa Rica. I, a partir de
1950, va assistir a tots els Congressos Internacionals de Botànica, on va ser
un membre molt actiu del Comitè de Nomenclatura, i des d'on va jugar un paper
important en les propostes per a la conservació dels noms.
El relat es dedica sobretot a ressaltar els personatges
que van tractar, encara que també descriu, per sobre, com visqueren en les
diferents ciutats i la seva xarxa de relacions socials. La llista de
naturalistes que hi apareixen és immensa. De vegades sols dóna el nom,
institució i grup en què treballa, però sovint s'hi esplaia més, sobretot en el
cas dels seus amics, com ara, Kurt Hueck (1897-1965), Benkt Sparre (1918-1986),
Alberto Castellanos (1896-1968), Augusto Chaves Batista (1916-1967) o Louis O.
Williams (1908-1991), entre d'altres. Poques vegades intenta fer un perfil
psicològic, però sí que ens proporciona alguna anècdota referent al personatge
que ajuda a fer-se una idea de la seva personalitat –o no–. Els més peculiars corresponen a la seva
etapa al Miguel Lillo, molts d'ells
expatriats europeus i relacionats, d'una forma o altra, amb el daltabaix que va
provocar l'ascens i caiguda del nazisme: alemanys fugitius del nazisme –jueus o
no–, convisquin amb quislings
noruecs, feixistes britànics o nazis fugits del col·lapse final; també hi
apareixen algun republicà espanyol, russos i, per descomptat, argentins.
 |
|
Rolf i Martha Singer (tercer i
quarta per la dreta) en una excursió amb la Societat Catalana de Micologia a
Tossa l'any 1979. El segon és Eugeni Sierra. [Llimona, 1997]
|
|
En general, el retrat dels personatges i les anècdotes
que relata són benèvols i el to de la narració és neutre, descriptiu. Hi ha
pocs casos en què l'homenatge és absolut –"Prof. Font Quer showed himself at all
times and in every situation the most noble and honorable person imaginable"– o en què s'emociona molt, com quan visiten a en
Braun-Blanquet a Montpeller l'any 1971, ja molt sord i quan comença a oblidar
molts noms de persones però no els de les plantes. També es commou quan visiten
a David Fairchild (1869-1954) a Florida, i en repassar els seus amics i
coneguts de Leningrad s'adonen que en dir-li que molts d'ells han mort els
darrers anys cada cop s'entristeix més, fins que al final decideixen
ressuscitar-ne uns quants per animar-lo. En l'altre extrem, de
vegades s'intueix alguna situació en la qual s'ha sentit ofesa i alguna
anècdota sí que té un cert regust a revenja, com en el cas d'aquell matrimoni
rus, amb el que compartien pis a Leningrad, que s'havia burlat dels seus
costums "bàrbars" i que després són condemnats per plagi de la tesi
doctoral del marit, o el liquenòleg anglès filonazi que contracten a Harvard –"who
always had a weakness for the British accent"– com a director de
l'herbari Farlow [en competència amb el seu marit?], però d'on ha de dimitir
quan perd l'interès pels líquens i prefereix dedicar-se al teatre aficionat i "he underwent a sex change".
És sucosa la llista de les
dèries dels naturalistes. Van des d'aquell a qui una mala crítica li va fer
reorientar la seva carrera, abandonant l'estudi de tot un grup d'organismes, o
d'altres que no estan contents amb les espècies que tenen dedicades –una fa
pudor, en una altra l'epònim en llatí resulta ofensiu en la seva llengua
materna–. També apareix el recol·lector de camp que recicla com etiquetes les
factures d'hotel i restaurant, però sobretot els tiquets de cervesa, o
l'entomòleg exiliat català totalment ambidextre, però sense carnet de conduir o
l'herpetòleg que, d'amagat a la nit, dóna a menjar a les seves granotes
les mosques que de dia ha recollit el seu company d'habitació, entomòleg.
No s'esplaia gaire sobre si mateixa, però tampoc se
n'amaga. Sabem que a Leningrad es va especialitzar en maneig de raigs X, que a
Tucumán dirigia la biblioteca del Instituto Miguel Lillo –i va editar el llibre Agaricales in modern taxonomy, l'obra més emblemàtica i important
del marit–, i que a Xile oficialment era l'assistent d'en Rolf.
Però almenys des de Tucumán es refereix a si mateixa com a escultora. També
atribueix al seu esperit aventurer –i
al de la seva filla– la darrera empenta perquè el marit acceptés l'oferta d'anar
a Argentina i, en el llibre, explica sovint excursions en les quals va
participar sense el seu marit. I pel que diu, era una bona practicant de tir
amb rifle. També relata la ingesta de fongs al·lucinògens a Mèxic, o
algunes de les galanteries amb què es va sentir afalagada.
Rolf Singer va descriure, sol o amb d'altres, més de 70 gèneres
nous de fongs, principalment d'Amèrica del Sud. No menys de 7 gèneres i 70
espècies de fongs porten epònims que l'honoren.
Martha Singer (1984). Mycologist and other taxa. Braunschweig,
Verlag von J. Cramer. 120 p.
*Per a un anàlisi més detallat del seu pas per Catalunya:
Xavier Llimona (1997). Rolf Singer, 1906-1994: nota sobre la seva vida, amb
especial atenció a la seva activitat a Barcelona. Collectanea Botanica (Barcelona) 23: 163-169.
Edició del
text: Edith Castells.
