Miguel Colmeiro: viatge al voltant d’una biblioteca (Madrid, 1858)

El honor nacional y el interés de la misma ciencia exigen, á la vez que lleguen á ser mas conocidos nuestros escritores naturalistas, tanto antiguos como modernos, no tan escasos ni insignificantes como muchos creen. La Botánica particularmente debe á España importantes trabajos, que han contribuido notablemente á sus progresos dentro y fuera de la Península. Enumerarlos metódicamente y procurar que de ellos se forme justa idea es el objeto de este escrito, fruto de investigaciones un tanto fatigosas, iniciadas á impulso del amor patrio, y seguidas con perseverancia de tiempo en tiempo, debiéndola en parte á las excitaciones de personas amantes de la ciencia, algunas extrañas á nuestro suelo.

            Entre els botànics, n’hi ha uns quants que, per no deixar de collir plantes, no han tingut temps d’escriure quasi ni una línia, però també n’hi ha alguns que fa l’efecte que per tal no deixar d’escriure no han tingut temps de collir plantes. Aquest segon model sembla ser el cas de Miguel Colmeiro y Penido (1816-1901), un dels personatges que més va influir en la botànica espanyola de la segona meitat del segle XIX, important bibliòfil i prolífic autor amb fama d'erudit.

            La valoració de les seves aportacions sempre ha estat controvertida. El seu deixeble Blas Lázaro Ibiza (1858-1921) en va destacar sobretot la introducció a Espanya del mètode natural enfront del sistema linneà i sembla que, en vida, la seva obra va ser apreciada per altres botànics estrangers. Així, per exemple, quan el ginebrí George Reuter (1805-1872) crea en 1843 l'epònim Colmeiroa per homenatjar-lo, assenyala que era "connu par un intéressant mémoire sur l'histoire de la botanique en Espagne"*. O quan fa el mateix, anys més tard, el 1871, l'australià Ferdinand von Mueller (1825-1896) –l'espècie és Colmeiroa carpodetoides F. Muell. [Corokia carpodetoides (F.Muell.) L.S. Sm.], un endemisme de l'illa Lord Howe–, la dedicatòria diu: "Plantam dicavi praeclaro Michaeli Colmeiro ..., plurim voluminum phytologicorum valde eximiorum auctori optime noto".

 

M. Colmeiro, amb uns 50 anys [Wittrock in Acta Hort. Ber. 3, 3. 1905]

M. Colmeiro, amb uns 50 anys [Wittrock in Acta Hort. Ber. 3, 3. 1905]

           Per part dels crítics, sovint s’ha argumentat que no responia amb reciprocitat a qui considerava inferior en estatus i que exercia tot el poder que li conferien els seus càrrecs d’una manera força personal i interessada. Més concretament, s’ha dit que totes les herboritzacions per a la seva obra sobre la flora de Catalunya les havia fet a l'herbari dels Salvador [Norbert Font i Sagué], que els cinc volums que va publicar sobre flora ibèrica –més de 3.500 pàgines en total– no serveixen per a gran cosa i, a més, que era envejós [Moritz Willkomm] o que representa l'epítom de la decadència dels directors del Jardí Botànic de Madrid durant el segle XIX [Pius Font i Quer]. Però el que quedarà per sempre més en la memòria de qualsevol que s'atansi a la seva figura és el títol del vidriòlic opuscle que l’any 1891, quan estava en tot l’apogeu, li va dedicar un agosarat Carlos Pau y Español (1857-1937): Gazapos botánicos cazados en las obras del señor Colmeiro, que es director del jardín botánico de Madrid. I que, a més, porta per lema: Todas las obras del Sr. Colmeiro no valen lo que cuesta el papel en que se han escrito. C. Pau, imbuït d’un fort esperit nacionalista, personificava en ell el que considerava desistiment de funcions de la major part dels directors del Jardí Botànic de Madrid posteriors a Mariano Lagasca (1776-1839), que havien renunciat a l’exploració florística d’Espanya, deixant-la així en mans de botànics estrangers durant tota la segona meitat del segle XIX, amb la qual cosa eren ells els que s'emportaven la “glòria” del descobriment de noves espècies. A més, també l’acusava de menystenir, i fins i tot menysprear, als que s’havien dedicat a aquesta exploració a escala regional, com Antoni Cebrià Costa (1817-1886), Francisco Loscos (1823-1886), José María Pérez Lara (1841-1918), ell mateix o fins i tot Vicente Cutanda (1804-1866), antecessor de Colmeiro com a Director del Jardí Botànic de Madrid.

            És indubtable, però, que dues obres, escrites al començament de la seva carrera, són de gran mèrit i van tenir una gran influència durant tota la segona meitat del segle. La primera és “Ensayo histórico sobre los progresos de la Botánica desde su origen hasta el dia, considerados mas especialmente con relacion a España” de 1842, i que va ser citada i copiada més o menys literalment en bona part dels opuscles, discursos o memòries que van aparèixer a Espanya, referits a l’evolució de la Botànica, fins a començaments del segle següent.

            L’altra, i és la que ens interessa aquí, és “La Botánica y los botánicos de la península Hispano-Lusitana”, una aportació original on recopila tots els escrits referents a plantes de la península Ibèrica o fets per autors ibèrics, a les que hi afegeix unes notes biogràfiques dels autors. Consta de dues parts, la primera es titula "Estudios bibliográficos. Biblioteca botánica hispano-lusitana" i està dividida en deu seccions. Les tres primeres estan dedicades als comentaris o interpretacions d'autors grecs i llatins, a les obres que parlen de les plantes de la Bíblia i a les obres d'autors àrabs ibèrics o traduïdes de l'àrab. La secció quarta es titula "Obras didácticas, memorias y otros escritos españoles en que se tratan las doctrinas de los diversos ramos de la Botánica total o parcialmente". La secció cinquena correspon a obres espanyoles descriptives de plantes exòtiques, la sisena a obres descriptives de plantes ibèriques, tant d'autors ibèrics com estrangers, i la setena a catàlegs i notícies de plantes cultivades a jardins d'Espanya i Portugal. Les tres darreres s'ocupen, respectivament, d'obres amb notícies biogràfiques o bibliogràfiques, de les revistes o col·leccions més o menys periòdiques citades i d'obres on apareixen retrats de botànics ibèrics. Aquesta part acaba amb un índex, ordenat alfabèticament per autors. El criteri d'inclusió d'una obra en una secció concreta és lax, però queda superat perquè una mateixa obra pot aparèixer en diferents seccions. En la segona part, titulada "Estudios biográficos", es recullen esbossos biogràfics més o menys complets de diferents botànics o personatges ibèrics relacionats amb l'estudi de les plantes. Estan agrupats per segles, però dins de cada segle no hi ha un ordre clar. L'extensió és molt desigual, n'hi ha de molt complets, que corresponen evidentment als grans botànics –i es pot destacar per exemple els dedicats a Cavanilles (1745-1804) o Mariano Lagasca (1776-1839)–, però també hi apareixen esforçats però desconeguts capellans i farmacèutics que, com a molt, arriben a publicar un sol treball. Afortunadament aquesta part acaba amb l'índex dels autors que hi figuren, i on també apareixen els gèneres dedicats a botànics i personatges relacionats amb la península Ibèrica. Així, per exemple, ens podem assabentar que M. Lagasca va dedicar, l'any 1816, un gènere a Ferran VII d'Espanya, demostració evident de què tothom es pot equivocar i que els poderosos no es deixen impressionar gaire per les atencions que els hi pugui tributar un humil, però benintencionat, botànic.

            Sobretot la primera part és un d’aquells treballs del que sovint es qualifica de rata de biblioteca, amb un recull immens i minuciós. Ho recopila tot: llibres, articles dispersos en revistes de temàtiques relacionades amb les ciències naturals o afins, manuscrits inèdits –que sovint acaben a la seva biblioteca particular– i, fins i tot, referències a treballs botànics que tan sols coneixia per referències indirectes i que ja estaven perduts en la seva època. De cadascun en fa un comentari, per breu que sigui, indicant el seu contingut i aportacions; hi ha però el problema que d'alguns manuscrits el comentari és prou ambigu per no dir si l'ha vist o no. També sorprèn l'esforç per incloure les obres de botànics o botanòfils estrangers que fan referència a la Península, encara que algunes obres menors se li puguin escapar, sobretot de francesos que toquen de resquitllada els Pirineus, o d'alguns britànics que aprofiten una escala més o menys perllongada a Madeira per deixar per escrit la seva visió de l'illa. De la mateixa manera inclou el "Llibre de consells" [conegut també com a "Llibre de les dones" o "Espill"] de Jaume Roig –escrit a la segona del segle XV i amb nombroses edicions a partir del XV– i considerat precursor de la picaresca, amb l'excusa de què hi apareixen alguns noms vulgars de plantes o una versió del "Libro de la monteria" de 1582 que "es interesante, porque se reconoce el estado de la poblacion de los montes de España en el siglo XIV.". També recull un manuscrit "del siglo XVII, que poseyó el historiador Muñoz" o es permet copiar uns versos dedicats a la mimosa en el comentari a "Argentina y conquista del Rio de la Plata" de Martín Barco Centenera i publicada l'any 1602.

            Fou membre fundador i primer President de la Sociedad Española de Historia Natural, fundada el 1871, i va pertànyer a les Reials Acadèmies de la Llengua, de Medicina i de Ciències Exactes, Físiques i Naturals. Curiosament, a la seva mort va llegar la biblioteca personal, fins i tot els prestatges, a la Reial Acadèmia de Medicina de Madrid i no al Jardí Botànic, institució de la qual n’havia estat Director durant trenta-dos anys.

Miguel Colmeiro (1858). La botánica y los botánicos de la península hispano-lusitana. Estudios bibliográficos y biográficos. Imprenta M. Rivadeneyra, Madrid. 216 p. [Disponible a Biblioteca digital del RJB]

* Es referia a Ensayo histórico sobre los progresos de la Botánica.

Edició del text: Edith Castells.

Roger Heim, un micòleg a l’infern (Mauthausen-Gusen, 1944-1945)

 

“Voilà ce que fut notre vie. C’est dans cette réalité hallucinante que notre moral s’efforçait à trouver un élément d’espérance. Et beaucoup d’entre nous le saisissait, cet indice fragile, avec la foi d’une énergie folle, incompréhensible. Ainsi est fait le merveilleux mécanisme de l’être humain, de cet être que des milliers de siècles semblent avoir achevé et que les nouveaux Barbares ont voulu anéantir. Mais ils n’ont tué que le corps, non pas l’esprit.”

            Lasciate ogni speranza, voi ch'entrate, va dir el poeta que hi figura a la porta de l'infern. Du Kommst, Niemals Raus és la benvinguda, gravada en granit, que hi havia a l’entrada del camp de Mauthausen. De vegades el pitjor dels malsons es transforma en la realitat quotidiana. I encara que despertar-ne sembla impossible, hi ha qui se’n surt i aconsegueix redreçar la seva vida.

            Roger Heim (1900-1972) tenia un futur ben prometedor a finals dels anys 30 del segle XX. Enginyer químic de formació, ben aviat va dirigir el seu interès cap als fongs, defensant la tesi doctoral sobre el gènere Inocybe l’any 1931. L’any 1933 ja era subdirector del Museu Nacional d’Història Natural de París i treballava sobre russulals de Madagascar i agaricals associats a tèrmits africans. L’any 1932 havia estat tot un mes Catalunya, dins dels treballs del Pla Micològic Quinquennal elaborat per en Pius Font i Quer (1888-1964) i en va publicar els resultats als “Treballs del Museu de Ciències Naturals de Barcelona” l’any 1934. S’havia casat l’any 1935 amb la micòloga romanesa, especialista en citologia, Panca Eftimiu i ja tenia un fill.

            Però tot va trontollar amb la invasió de França pels alemanys. Membre de la Resistència des de 1942, va ser denunciat i detingut a l'any següent, i internat a diversos camps francesos, fins que va ser deportat al camp de triatge de Buchenwald (gener-febrer de 1944), després transferit a Mauthausen (febrer-març de 1944) i finalment internat en el camp de Gusen, subsidiari d’aquest, i especialitzat en l’extermini de les elits dels països conquistats, on treballaven en l’extracció de granit a la pedrera del camp. Va sobreviure al dia a dia i també a les matances finals del mes d’abril de 1945, quan els francesos de Gusen van sortir i caminar els 5 km que els separaven de Mauthausen, on en teoria els esperaven els camions de la Creu Roja. Però no hi va haver camions per a tots i van haver d'esperar deu dies a Mauthausen sense menjar i a la intempèrie i, quan ja els anaven a gasejar, van entrar els primers tancs lleugers americans gràcies a la intervenció decidida del delegat de la Creu Roja Internacional, el suís Louis Haefliger.

            Acabada la Guerra, va impartir quatre conferències relatant part de les seves experiències i reflexions, que va recollir en un llibret publicat l’any 1947. Les dues primeres són de maig i novembre de 1945, al Museu Nacional d’Història Natural i a la Sorbona respectivament, i la tercera, de juny de 1946, és en una cerimònia a la memòria del Pare Jacques de Jésus, un dels benefactors, dins del camp, de la comunitat francesa i que moriria poc després de l’alliberament a causa d'una pneumònia. En elles explica les condicions d’organització i treball del camp, assenyalant les diferents alternatives que implicaven la mort i també els requisits necessaris per sobreviure. I tot amb la descripció de nombrosos casos, coneguts de primera mà o viscuts per ell mateix, de fins on pot arribar un ésser humà per sobreviure. No relata gran cosa sobre la seva situació personal, tan sols menciona breument que va ser subjecte d’algun experiment mèdic i algunes de les rutines diàries. Però el que sí que hi ha són nombroses reflexions del perquè de tot allò, i per intentar comprendre com els guàrdies del camp podien aplicar un programa sistemàtic pensat per aniquilar qualsevol esperança –no deixar-los tranquils ni un minut, assetjament i desgast constant–, però sense mostrar la més mínima empatia, cap compassió, pel sofriment d’un altre ésser humà; més aviat tot el contrari, una crueltat gratuïta, fins i tot amb sadisme.

            La quarta conferència és de gener de 1947, en una manifestació organitzada per la “Federació nacional dels Deportats i Internats Resistents i Patriotes”. És breu, però pessimista i és la que, llegida avui dia, potser copsa més, doncs és completament contrari no sols a l’oblit, sinó que també explicita la malfiança de què el poble alemany es pugui dissociar del nazisme, afirmant que la democràcia és incompatible amb el temperament alemany. Sorprenentment, personalitza els seus atacs en Kurt Schumacher, social-demòcrata alemany que havia estat arrestat i internat en diversos camps de concentració des de 1933, i que l’any abans havia aconseguit arribar a Secretari del SPD; va ser el cap de l’oposició als governs conservadors de Konrad Adenauer fins a l’any 1952, en que va morir. A la vista d’aquest escrit, una possible interpretació del títol del llibret, La sombre route, certament ambigu, és que es refereixi al futur.

            Encara que en algun punt s’entrevegi l’origen més o menys “mitinesc” dels texts, està molt ben escrit i la lectura és fluida [sempre que les llàgrimes del lector ho permetin]. A diferència de d’altres relats sobre els camps de concentració, res està novel·lat, tan sols apareix la realitat viscuda i les reflexions personals de l’autor. El seu punt de vista és molt francès, rarament parla de les relacions amb presoners de d’altres països –s’entreveu una certa admiració pels russos, un cert menysteniment cap als polonesos–, però el tema recurrent és intentar entendre la relació dels alemanys en general amb el genocidi. Estava assumit no esperar cap pietat per part de les tropes dels S.S., però és de més difícil comprensió la indiferència de les tropes de la Wehrmacht o la dels kapos dels barracons. Ressalta sovint la importància de conservar l’esperança de sobreviure, malgrat que tot el sistema estava dissenyat precisament per a eliminar-la. Especialment dolorós és el relat de les conseqüències dels bombardejos aliats sobre la propera ciutat de Linz durant els mesos finals de la guerra, en què es barregen l’esperança d’un final proper i l’exigència de superar una nova prova física que pot ser l'última: a cada alerta d’atac havien de córrer uns 1.500 m per entrar als túnels excavats a la muntanya, fuetejats per cops de bastó i perseguits pels gossos. També és colpidor quan explica les morts per empatx amb les racions de la Creu Roja un cop han estat alliberats.

            I una constatació: a l’infern no hi ha fongs, ni plantes. O almenys ni tan sols els botànics més ben preparats són capaços de fixar-s’hi, obstinats com estan a sobreviure conservant, si pot ser, un mínim de dignitat humana. L'única referència dins del camp és quan explica que arreplegar a la carrera unes poques fulles de lletsons o pixallits pot representar la possibilitat de viure un dia més. Abans, els primers dies de l’estada a Mauthausen, l’havia sorprès l’espai enjardinat a l’entrada del camp. Després, en el trajecte final de Gusen a Mauthausen, es meravella de contemplar els arbres fruiters i les primeres herbes de la primavera en flor.

            Després de la guerra va ser Director del Muséum nationale d’histoire naturelle entre 1951 i 1965 i membre de l’Académie des sciences des de 1946, en va ser President a partir de 1963. L’any 1955 va publicar un llibre de viatges molt diferent d’aquest [Un naturaliste autour du monde], en el que contava les seves impressions i algunes anècdotes dels països que havia visitat com a científic, i en el que ja també explicitava el seu interès en la conservació de la natura. Abans, l’any 1948, havia estat un dels fundadors de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN) de la que en seria president de 1954 a 1958, i el 1952 el seu llibre Destruction et Conservation de la nature va ser un dels primers intents de conscienciar al públic en general sobre aquesta problemàtica. També va ser el promotor –i autor del pròleg– de la traducció al francès de Silent Spring (1962) de Rachel Carson (1907-1964), que es pot considerar el punt de partida de la conscienciació popular a favor del moviment ecologista a Occident. A partir de l’any 1952 va estar especialment interessat en els fongs al·lucinògens i juntament amb Robert Gordon Wasson (1898-1986) i Albert Hoffman (1906-2008) va escriure algun dels llibres fonamentals sobre aquest tema, així com nombrosos articles sobre cultiu, taxonomia i composició química d’aquests fongs.

            No menys de mitja dotzena de gèneres de fongs porten epònims basats en el seu cognom.

            Membre de l’Amicale de Mauthausen, en va ser el President de 1971 a 1979. Sempre va portar a la cartera una fotografia on se'l veia, esquelètic i demacrat, quan les forces aliades van alliberar el camp de Mauthausen.

           

Roger Heim. 1947. La sombre route. José Corti, Paris. 99 p.

Edició del text: Edith Castells.

 

Joan Salvador i els germans Jussieu: viatge per Espanya i Portugal (1716-1717)

“Lo dia 8 [abril 1717], dijous, partirem de la Miallada... Després, anant muntant, arribàrem, després d’haver fet una lleuga bona, al convent de Santa Cruz de Busaco. Dit convent és lo desert dels pares carmelites descalços. Nos refusaren l’entrada perquè no teníem ordre del provincial, però després, donant una caritat ab títol de benefactors, nos deixaren entrar. Lo convent està circuït d’una muralla. Puja fins al més alt de la muntanya de Busaco, ab molt bosc [i] algunes cascades d’aigua. Hi ha molts "azereiros", alguns plàtanos, però sobretot del Cupressus lusitanica, patula fructu minori, que anomenen "cedros" (vide Grisley Vivi. In Epist.), los quals deuen ésser vinguts de les Isles Terceres. Se fan arbres molt alts, i són encara los primers que plantaren, però vui passen de mil arbres los que hi ha. Se compten onze ermites, a on habiten religiosos, i també molts oratoris dels passos de la passió, a on hi havia les figures, cosa molt mal feta. En dit convent habiten vint-i-quatre religiosos, a on no mengen sinó peix sec, i guarden silenci. En cada celda hi ha un petit jardí. En fi, després de dues hores passat migdia, partirem. I passant per altre camí, passàrem per un altre llogaret anomenat Vacarissa, i després haver fet una lleuga bona tornàrem a Miallada. I en arribar, partirem, i anant per bon camí ab moltes oliveres, després de dues lleugues, arribàrem, a entrada de fosc, a una vila anomenada Avelans do Caminho, cerca de Coimbra, i altres viles de la província de Beyra. Se mengen molts llobins, primerament remullats, per llevar-los l'amargor.”

Quan Joseph Pitton de Tournefort (1656-1708) mort sobtadament en plena maduresa, Guy Crescent Fagon (1638-1718), l’iconoclasta, hiperactiu i ara ja totpoderós superintendent del Jardin du Roi de París, repeteix la jugada que tan bé li havia sortit 27 anys abans, quan el va anomenar professor de botànica. Ara l’escollit és un altre jove, de 23 anys, recentment doctorat en medicina a Montpeller –i desconegut, però també deixeble, com Tournefort, de Pierre Magnol (1638-1715)–, tot just acabat d’arribar a París, i a qui tan sols coneixia de veure’l dos o tres cops pel Jardí del Rei amb els seus paquets de plantes. Antoine de Jussieu (1686-1758) havia anat a París per conèixer al seu admirat Tournefort i per assistir a les seves classes, però el fatal accident que li provocaria ràpidament la mort va fer que la relació fos molt breu. I, sorprenentment, el substitueix.

Fagon havia estat l'impulsor de la figura del botànic-informador –espia en dirien d'altres– que recorre terres estrangeres i n'emet informes més o menys confidencials. El cas més exitós va ser precisament el viatge de Tournefort a Orient, però també ho havia intentat enviant a Charles Plumier (1646-1704) i Louis Feuillée (1660-1732) a Amèrica. Cal suposar que després de la Guerra de Successió a la Corona espanyola, amb un nebot del rei de França al tron d'Espanya, la situació era propicia i la temptació irresistible. Així, entre octubre de 1716 i maig de 1717 una expedició organitzada per l'Académie des Sciences de París, sota els auspicis del rei de França, i dirigida per Antoine de Jussieu, llavors demostrador de plantes al Jardin du Roi, va recórrer Espanya i Portugal amb l'objectiu oficial de recollir-hi plantes i fer-hi observacions sobre la flora i la vegetació. A més d'Antoine de Jussieu, hi anaven Philippe Simoneau (1685-1753), dibuixant i gravador de l’Acadèmia i Bernard de Jussieu (1699-1777), estudiant de medicina i germà petit d'Antoine. A Barcelona s'hi va afegir Joan Salvador i Riera (1683-1726), el primogènit de la tercera generació de la il·lustre nissaga barcelonina d'apotecaris i naturalistes. L'avi, Joan Salvador i Boscà (1598-1681), farmacèutic, probablement influenciat pel seu germà gran, que havia estudiat amb Francesc Micó (1528-1592), inicià les col·leccions i la biblioteca i establí correspondència amb molts dels botànics del seu temps, entre els quals destaca la relació amb Jacques Barrelier (1606-1673), a qui havia allotjat a casa en una estada a Barcelona durant la Guerra dels Segadors. El pare, Jaume Salvador i Pedrol (1649-1740), també apotecari, ja havia estudiat botànica a Montpeller amb Pierre Magnol. L'any 1680 acolliren a Barcelona un jove Joseph Pitton de Tournefort, tot just llicenciat a Montpeller, que havia estat assaltat i desvalisat als Pirineus; l'acompanyà en el seu primer gran viatge hispànic fins a València, establint-se entre ells una forta amistat; va continuar engrandint l’herbari, la biblioteca i es relacionà amb els principals botànics europeus.

                                      Joan Salvador i Riera (1683-1726) [de Viquipèdia]

Joan Salvador i Riera va estudiar també a Montpeller (1704-1705) –on va coincidir i probablement conèixer a A. de Jussieu– i a París (1705). En la capital s’allotjà a casa de Tournefort i abans de tornar a Barcelona, a finals de 1706, encara va estar viatjant per Itàlia. Més tard, des de mitjans de 1711 fins a primers de 1712 va explorar Mallorca i Menorca. Ja de tornada a Barcelona, és quan rep la invitació d'Antoine de Jussieu per incorporar-se a l’expedició d’exploració d’Espanya i Portugal. El viatge comença a Barcelona, a Catalunya passen per Montserrat, Manresa, Santa Coloma de Queralt, Poblet, Scala Dei, el Perelló, Tortosa i entren al País Valencià per Vinaròs. A grans trets, continuen cap a València, Gandia, Alacant, Múrcia, Màlaga, Sevilla, Elvas, Lisboa, Ponferrada, Madrid i tornada a Barcelona per Saragossa i Lleida. Dels quasi set mesos de viatge, n'estigueren prop d'un per Catalunya i el País Valencià, un i mig per Andalusia, prop de tres a Portugal i quasi un per Lleó i Castella.

El text publicat el va establir Ramon Folch i Guillén a partir de tres manuscrits: el dietari sencer del viatge de Joan Salvador, la còpia "en net" que va fer el mateix Joan Salvador al tornar a Barcelona, on sovint modifica i amplia alguns dels paràgrafs del quadern de viatge –del que tan sols es coneix la part entre el 30 d'octubre i el 30 de desembre–, i una còpia parcial de la versió en net, feta probablement per l'abat Pourret, que va des del 7 d'octubre fins a l'1 de novembre. De resultes, la descripció del viatge fins al 30 de desembre, a Sevilla, en general és més ric en detalls, mentre que la resta és més esquemàtica. Tots aquests manuscrits es trobaven entre els materials del Museu Salvador, dipositat al Jardí Botànic de Barcelona, però d’on, segons Ramon Folch*, van desaparèixer de la Biblioteca Salvador posteriorment a la publicació del seu treball.

El diari de viatge és bàsicament geogràfic, descriptiu dels indrets per on passen i on s'allotgen, en el qual s’indiquen distàncies entre poblacions i conreus, i amb pinzellades sobre el paisatge; tan sols de tant en tant es refereix a les plantes o la vegetació o dona notícia sobre els costums locals: antropologia, indumentària, gastronomia... La informació sobre les grans ciutats (València, Granada, Sevilla, Lisboa, Madrid, ...) és més extensa i detallada, destacant-ne sobretot l’extensió i alguns detalls de l’estada a Granada. La rutina diària que ens presenta és sempre molt semblant: anar a dormir a algun poblat, oir missa si poden, i caminar fins a arribar a algun hostal on puguin menjar i després continuar fent camí fins al vespre. Quan són a les ciutats, indica els principals monuments –generalment esglésies– que visiten o assenyala els personatges més o menys prominents que visiten, encara que sempre són anotacions esquemàtiques tot i que informatives. En general, ofereix la imatge d’un país empobrit i afamat, amb els camins insegurs i amb uns viatgers que sovint no troben lloc per dormir o res per menjar. També és veritat que deixa constància de l’excepció: “... nos quedàrem a dormir en una casa de pagès de Bartholomé Assienzo. “Y el territorio se llama El Cabecito de Fratil”, i són de la parròquia de Lorca, encara que [en] dista més de quatre lleugues. Fórem molt ben tractats, donant-nos llomillo i altres de tocino per a menjar. Feia fred i dormírem prop lo foc, tenint abundància de llenya”. En general, a Catalunya i València les destrosses de la guerra encara són ben evidents. A tall d'exemple, transcrivim el dia de l'arribada a Lleida: "Lo dia 26 [maig], dimecres, partírem de Fraga. Poc després, a on hi ha una fita, és la separació d'Aragó i Catalunya. Entràrem en l'última. Passàrem Alcarràs, molt derruït. I havent fet quatre grans lleugues passàrem baix Gardeny, i després entràrem en Lleida, a on estiguérem tota la tarda. Passa el Segre. La ciutat, molt destruïda. Los canonges oficien en Sant Llorenç".

 

Principals ciutats per on va discórrer el viatge i dates [de Folch, 2014]

            En Joan Salvador i Riera mantingué la relació amb els Jussieu, sobretot amb Antoine, i també amb altres botànics europeus, entre els quals destaca l’holandès Herman Boerhaave (1668-1739). Sembla que va arribar a escriure un Botanomasticon Catalonicum del que avui dia tan sols en coneixem el títol. Amb la seva mort, relativament jove, va començar la decadència de la nissaga. El seu germà Josep (1690-1761) encara va herboritzar i va continuar mantenint les relacions epistolars amb els botànics europeus, però destacà sobretot per ordenar i mantenir el gabinet d’història natural de la família. Aquest, durant els anys posteriors i fins ben entrat el segle XIX, seria lloc de visita obligada pels naturalistes europeus de pas per Barcelona.

            En canvi, la nissaga dels Jussieu va iniciar aquí el seu engrandiment, que els portaria a dominar la botànica parisenca fins ben entrat el segle següent. Antoine, l’any 1714, ja s’havia encarregat de l’edició de l’obra pòstuma de Jacques [Jacobus] Barrelier (1606-1673) [Plantae per Galliam, Hispaniam et Italiam observatae...]; com a resultat del viatge a Espanya i Portugal va publicar a les memòries de l’Académie des sciences varis treballs referents a indústries espanyoles “estratègiques”, en tant que exportadores cap a Europa de productes valuosos: un sobre la natura i extracció del guix a Almassora, un altre sobre l’explotació del cinabri a les mines d’Almaden i el tercer, sobre l’elaboració de la barrella d’Alacant. Sembla que l'Acadèmia li va recordar algun cop el seu compromís de publicar la llista de plantes del viatge, però d’altres activitats –l’aclimatació del cafè, l’estudi del cautxú o la recerca d’antipalúdics, entre d’altres– van requerir sempre la seva atenció prioritària. Bernard, va estudiar medicina i va compaginar la seva pràctica amb la botànica, va ser nomenat professor de botànica a partir de 1722 i, encara que va publicar molt poc, les seves idees sobre la classificació de les plantes, basada en caràcters morfològics i embrionaris, les va plasmar en l’ordenació de les plantes del jardí del Trianon de Versalles. El germà petit, Joseph (1704-1779), també llicenciat en medicina va anar a Amèrica com a botànic de l’expedició de La Condamine de 1735, però en finalitzar no va retornar a França, sinó que es va quedar a Amèrica del Sud fins al seu retorn l’any 1771, ja molt malalt, i sense els manuscrits ni les recol·leccions, la major part de les quals es van perdre. El nebot de tots ells, Antoine-Laurent de Jussieu (1748-1836), va desenvolupar les idees del seu oncle Bernard sobre classificació de plantes, adoptant de forma consistent el concepte de família; la seva obra Genera plantarum secundum ordines naturales diposita... (1789) és la base dels sistemes naturals de classificació de plantes, que van regir fins ben entrat el segle XX. El seu fill, Adrien de Jussieu (1797-1853), professor del Museu Nacional d’Història Natural, va aprofundir en l’estudi d’algunes de les famílies de plantes i va ser un dels impulsors de la geografia botànica.

            L'epònim Salvadora honora la família dels Salvador. El va crear el botànic suís nascut a Grenoble Laurent Garcin el 1749, en memòria sobretot del seu amic en Jaume Salvador, amb qui havia col·lectat pels voltants de Barcelona abans del setge de la ciutat de 1713.

Joan Salvador (edició a cura de Ramon Folch i Guillén, 1972). Viatge d'Espanya i Portugal (1716-1717). Edicions 62, Barcelona. 105 [+ 4] p

* Ramón Folch (2014). Botánica para después de una guerra. El viaje de Joan Salvador i Antoine de Jussieu por España y Portugal. Mètode Science Studies Journal 4: 125-131. [https://metode.cat/wp-content/uploads/2013/12/79CA2_botanica_despres_guerra.pdf]

Edició del text: Edith Castells.