Nicolai Vavílov: una vida a la recerca de les plantes cultivades (1916-1933)

            Nicolai Vavílov és un dels científics clau en la recerca de l'origen i millora de les plantes cultivades. La qüestió de la domesticació ja havia intrigat abans a naturalistes com Alexander von Humboldt (1769-1859) i Charles Darwin (1809-1882), entre d'altres, encara que el primer que va abordar el tema revisant-ne evidències molt diverses i plantejant ja hipòtesis sobre els centres d'origen va ser Alphonse de Candolle (1806-1893), que el 1883 va publicar l'Origine des plantes cultivées. Vavílov va ser un admirador d'A. de Candolle –a ell està dedicat "Estudis sobre l'origen de les plantes cultivades"–, i va fer de la millora de les plantes cultivades l'objectiu de la seva vida. A més de recórrer tot el món buscant varietats cultivades i els seus ancestres silvestres, va experimentar-ne el conreu, l'adaptació i la millora genètica a gran escala, aconseguint crear unes infraestructures i equips humans molt rellevants. I tot això, a més, en un país i en una època històrica força convulsos.

            Nicolai Ivànovich Vavílov (1887-1943) pertanyia a una rica i important família de comerciants de Moscou, encara que l'avi havia estat un serf de la gleva que tan sols va aconseguir la llibertat amb l'abolició de la servitud de l'any 1861. Va cursar estudis superiors a l'Institut Agrícola de Moscou i, seguint el programa de postgrau, va estar a Anglaterra amb William Bateson (1861-1921), a França a l'empresa de sements Vilmorin i a Alemanya amb Ernst Haeckel (1834-1919). Aquí el va sorprendre l'inici de la Primera Guerra Mundial, però va aconseguir tornar a Rússia. Va anar a Saràtov, a la regió del Volga, com a professor i va començar la col·lecció i experimentació amb plantes cultivades. Alhora va iniciar les primeres campanyes de recol·lecció de material silvestre i de varietats cultivades primitives, primer pels territoris russos a l'est del mar Caspi i tot seguit, el 1916, ja va recórrer el nord de l'Iran. L'any 1921 va anar a Petrograd [després coneguda com a Leningrad, actualment Sant Petersburg] on, en pocs anys, va convertir un petit Departament de Botànica Aplicada en un potent Institut d'Indústria Vegetal, amb una gran xarxa d'estacions de recerca i experimentals repartides per tot el territori de la ja llavors URSS. A finals dels anys 30 l'Institut estava plenament consolidat i la col·lecció tenia més de 200.000 mostres de llavors.

La idea de Vavílov era escriure un llibre on quedessin recollits els seus viatges per tot el món a la recerca dels ancestres de les plantes cultivades. Però no el va poder completar i, del que sí que va arribar a redactar, una part sembla que s'ha perdut. També es conserva el pla general del llibre, tal com el va concebre. De la primera part, referida al Vell Món, hi ha capítols dedicats a Àsia –Nord d'Iran, Pamir, Afganistan, Amudarià, Xina occidental i el Japó– i al Mediterrani –Síria, Palestina-Transjordània, Algèria, Marroc, Tunísia, Grècia, Xipre i Creta, Itàlia i Espanya–, així com un capítol on relata el viatge a Abissínia. De la segona part, dedicada al Nou Món, no s'ha conservat cap manuscrit, encara que pel llibre s’hi van afegir dos articles, ja publicats en vida de l’autor, referits l'un al Brasil i un altre a Estats Units i Canadà.

Nicolai Vavílov [Imatge de l'edició de 1997]

L’extensió dels diferents capítols és molt desigual. Alguns són breus, quasi esbossos, mentre que d’altres són relats detallats del viatge, amb comentaris sobre les plantes recollides i les vicissituds viscudes. Els relats llargs generalment comencen amb una visió general del país i de l’estat de l’agricultura, per desprès comentar les circumstàncies del viatge i els principals esdeveniments. En cadascun d’ells, a mesura que avança pel territori, descriu sobretot els conreus i les tècniques agrícoles i també els principals trets paisatgístics, tot i que res del paisatge humà el deixa indiferent: construccions, vestimenta, diferències ètniques i, si n’hi ha, la diversitat lingüística. Quan viatja, qualsevol planta amb ús alimentari l'interessa, però els cereals són la seva prioritat. D'aquests busca tant les varietats cultivades antigues com els ancestres silvestres; sovint han de recollir els grans de terra si ja ha passat l'època de recol·lecció, però també se n'aprovisionen als mercats locals i, si cal, els agafen dels poms secs que adornen les cases. Quan cull noves espècies o varietats altament productives, sempre pensa en quina de les regions de la Unió Soviètica s'hi adaptaran millor per tal de millorar-ne els rendiments agrícoles.

A mi m’han resultat especialment interessant els viatges per l’Iran (1916), l’Afganistan (1924) i Abissínia (1926-1927). També és bastant extens el relat del viatge per Espanya (1927) durant la dictadura de Primo de Rivera acompanyat quasi sempre per l'agrònom Luís Crespí Jaume (1889-1963); en dóna una visió general, amb moltes referències culturals i amb algunes anècdotes del viatge.

El primer dels viatges de recol·lecció que va fer fora de Rússia va ser a l'Iran l'any 1916. L'exèrcit rus havia ocupat el N del país i el consum del pa local sovint provocava fortes indisposicions entre els soldats. Van comissionar a Vavílov, que va poder comprovar que els camps de blat estaven infestats de zitzània –Lolium temulentum L.–, que sovint estava infectada per un fong endofític que sintetitza alcaloides. Resolt el problema, va aprofitar per continuar al país per tal de recórrer les muntanyes al sud del Caspi, amb l’objectiu de recollir especialment blats i sègols. També el va aprofitar per aprendre rudiments de persa, que va acabar de perfeccionar en un viatge posterior a l'Afganistan.

Cases al poblat de Wama, que Vavílov va visitar a l'octubre de 1924 [de http://knownuristan.blogspot.com/2015/]

Cases al poblat de Wama, que Vavílov va visitar a l'octubre de 1924 [de http://knownuristan.blogspot.com/2015/]

El relat del viatge a Afganistan és, tal com diu Vavílov, un dels més complicats que va fer mai. En més de cinc mesos van recórrer uns 5.000 km per un país ben desconegut, tant des del punt de vista cartogràfic com científic, i en van recollir unes 7.000 mostres de sements. Encara que la Unió Soviètica ja havia establer relacions diplomàtiques amb l'Afganistan l'any 1919, fins al 1922 no es van obrir les primeres representacions consulars però, així i tot, el coneixement que tenien del país era molt deficient. I una expedició científica –en realitat tres agrònoms soviètics i el personal autòcton contractat als que algun cop s'hi van afegir soldats afganesos– recorrent el país en caravana cridava molt l'atenció; més encara quan van endinsar-se al NE del país, a la zona de l'Hindu-Kush [Nuristan en sentit ample per a Vavílov], amb les seves valls aïllades, sovint incomunicades i amb grans desnivells que salvar.

El viatge a Abissínia l'any 1926 és per a Vavílov un dels més exòtics i, en part, una compensació ja que els anglesos no li van concedir els visats per entrar a Egipte. Comença amb les peripècies que té a París i Roma per tal d'aconseguir els visats quan al final va resultar que no en calien per entrar a Abissínia. Les recol·leccions del viatge són força abundants i als cereals habituals, aquí s'hi afegeix el tef –Eragrostis tef (Zucc.) Trotter–. El viatge és relativament còmode des de Djibouti, a la costa i sota administració colonial francesa, fins a Addis Abeba, doncs estan comunicats per tren. Pel camí es troben una expedició enviada pel zoològic d'Hamburg per tal de capturar animals per tota l'Àfrica Oriental i portar los a Europa per comerciar-hi: milers d'aus, centenars de micos, antílops, ... A la capital Vavílov s'entrevista amb el regent –més tard l'emperador Haile Selassie–, i prepara una caravana per sortir cap a Eritrea, llavors colònia italiana. Aquest és el trajecte més problemàtic, amb animals salvatges –cocodrils inclosos– rondant el campament a les nits, desproveïment de farratge per a les mules, alguna trobada poc recomanable, ...

Els manuscrits els va conservar una secretària, que els va tenir amagats fins als anys 60. Es van publicar l’any 1962 en rus i l’any 1997 la FAO en va publicar una traducció a l'anglès. Ara ha aparegut, el 2015, una versió en castellà, on el text de Vavílov està traduït directament del rus. Es conserven les notes a peu de pàgina originals, però se n'hi han afegit de noves per les traductores i també incorpora un prefaci original de M. Vishniakova, que inclou la bibliografia de Vavílov. A més hi ha prop d'un centenar de notes suplementàries que fan referència sobretot a aspectes botànics, històrics o geogràfics. També figura com a epíleg la presentació que van fer a l'edició en anglès de 1997 S. Reznik i el fill de Vavílov, Yuri, sobre la figura del científic. L'edició en castellà incorpora a més un índex analític i dos annexos, un de taxonomia i genètica de blats i un altre que inclou esbossos biogràfics de personatges, sobretot científics, que apareixen al text. Si a això hi afegim que tipogràficament és de molt bon llegir i intercalat entre el text hi ha diverses figures il·lustratives complementàries, el resultat és un llibre atractiu per al lector i que millora l'edició anglesa de 1997.

            "Un màrtir de la genètica" va titular Theodosius Dobzhansky (1900-1975) –un dels grans genetistes del segle XX també d'origen rus– la necrològica de Vavílov. Tenia prohibit sortir de l‘URSS des de 1933 i fou arrestat l'any 1940; va passar al camp de concentració de Saràtov –ironies del destí, allí havia començat la seva carrera acadèmica–, on va morir per inanició el gener de 1943. L’acusació s'acollia a l'abjecte article 58 del Codi Penal de l'URSS –sospitós d'activitats contrarevolucionàries– pels delictes d'antimarxisme, deslleialtat amb el règim i conspiració. La seva figura va ser rehabilitada en la dècada dels anys 60 i l'Institut d'Indústria Vegetal s'anomena actualment Institut Vavílov.

 

V. formosa (Steven) Fed. és l’única espècie del gènere Vavilovia, endèmica del Caucas i regions properes [Imatge del projecte GLORIA]

V. formosa (Steven) Fed. és l’única espècie del gènere Vavilovia, endèmica del Caucas i regions properes [Imatge del projecte GLORIA]

           Vavilovia és el gènere de lleguminoses, creat per Andrei Fedorov (1909-1987) l'any 1939, que l’honora i recorda.

N.I. Vavílov (2015). Cinco continentes. Libros del Jata, Bilbao. 442 p. [Traducció al castellà de Maila Lenma Quintana i Marta Sánchez-Nieves Fernández]

N.I. Vavilov (1997). Five Continents. International Plant Genetic Resources Institute, Roma. 198 p. [Traducció a l'anglès de Doris Löve] 

Edició del text: Edith Castells.

Léon Dufour: la guerra del Francès vista per un metge de l'exèrcit de Napoleó (1808-1814)

            

            Léon Dufour (1780-1865) va ser un metge i naturalista amb un ampli ventall d'interessos, sobretot dins del camp del regne animal, on va publicar més de 230 treballs. Dedicat sobretot als artròpodes –insectes principalment, però també aràcnids i crustacis–, fins i tot es va interessar pels nematodes i anèl·lids. La seva contribució científica sobre vegetals –sensu lato– és més modesta: dos treballs sobre líquens, un sobre fongs i tres o quatre sobre taxonomia de plantes vasculars. El seu interès per la botànica, però, venia de lluny, i des de molt jove s'havia dedicat a recol·lectar plantes i determinar-les i, en els seus relats de les excursions o de descripcions paisatgístiques, sovint hi apareixen comentaris florístics, llistats de plantes i algunes descripcions d'espècies noves. A més, quasi sempre enviava duplicats de les seves recol·leccions als botànics que pensava que hi podien estar interessats, sovint amb la descripció de les novetats. Així, moltes de les espècies amb el seu nom apareixen en els diferents volums del Prodromus del seu amic Augustin Pyramus de Candolle (1778-1841) o en el Systema vegetabilium de J.J. Roemer (1763-1819) i A. Schultes (1773-1831). Però la llista dels seus corresponsals botànics és més llarga: R. Desfontaines (1750-1833), E. Acharius (1757-1819), P. de Lapeyrouse (1744-1818), J.L.A. Loiseleur-Deslongchamps (1774-1849) o els Jussieu.

            Segons ell mateix deia, era un home metòdic i escrupolós, que sempre havia pres notes sobre els principals esdeveniments al llarg de la seva vida. Amb això, va escriure la seva autobiografia per a ús familiar, que arriba fins a l'any 1862. Els seus fills la van completar i la van publicar l'any 1888. Els capítols corresponen, cronològicament, a les diverses etapes de la seva vida: infància, joventut i primeres excursions als Pirineus, estudis de medicina a París, campanya militar a Espanya (1808-1814) i pràctica de la medicina i vida privada, a més d'un parell de capítols dedicats a relatar, a partir de 1818, les excursions científiques als Pirineus i els viatges a París. La part més extensa –i que és la que ens interessa aquí avui– correspon a la campanya d'Espanya i, encara que en anys és curta, està clar que va ser una de les etapes de la seva vida més agitada i que el va marcar per sempre més, tant per les relacions que hi va establir com per les circumstàncies en que va transcorre. Ofereix, a més, un fort contrast amb la tranquil·la vida de metge i naturalista prominent en una petita ciutat de les Landes d'uns 5.000 habitants, el seu Saint-Sever-sur-Adour natal, que és la vida que portaria fins a la jubilació i on el més arriscat que faria seria anar d'excursió als Pirineus.

  

Principals ciutats on va estar estacionat i rutes que va transitar Léon Dufour pel NE ibèric durant el període 1808-1814 [molts dels trajectes els va fer en diverses ocasions, tant d’anada com de tornada]

Principals ciutats on va estar estacionat i rutes que va transitar Léon Dufour pel NE ibèric durant el període 1808-1814 [molts dels trajectes els va fer en diverses ocasions, tant d’anada com de tornada]

          El viatge d’Espanya comença quan, el 22 de març de 1808, s’acomiada de la família a les Landes i se’n va cap a Espanya, en el que, en principi, ha de ser un enrolament d’un any per anar a la conquesta de Gibraltar. Hi entra pel pont del Bidasoa a Irun i farà els dos terços del camí fins a Madrid a peu: Hernani, Vitòria, Miranda, Pancorbo, Briviesca, Burgos, Aranda de Duero, port de Somosierra, Buitrago i Madrid, on arriba el 12 d’abril. Hi ha entre 8.000 i 10.000 soldats acampats a Chamartín, però a ell l’allotgen en una casa del centre de la ciutat, que serà la seva residència durant els quatre mesos d’estada a la capital. Herboritza pels voltants de Madrid amb Mariano Lagasca (1776-1839), llavors professor de botànica al Jardí Botànic, i es reuneix amb Hipólito Ruiz (1754-1816) i José Antonio Pavón (1754-1844), que li mostren els seus treballs sobre la Flora peruviana et chilensis. El dia 21 d’abril es troba a casa de Lagasca, quan un amic d’aquest els comunica que Manuel Godoy, el favorit del rei, que havia estat derrocat i empresonat després d’una revolta popular el 19 de març, ha estat alliberat pels francesos i portat cap a França. Aquí l’amoïnament de Dufour és total quan veu que el seu col·lega es transforma en un moment en un energumen, insultant en llatí i espanyol a Napoleó i Murat i a tots els francesos en general. Però immediatament Lagasca se’n recorda d’ell i li ofereix asil al seu domicili si li cal i l’acompanya fins al seu allotjament. El 27 d’abril Dufour encara visita la Casa de Campo, el Pardo i els camps de Chamartín, però ja hi ha els primers morts als carrers. El 2 de maig hi ha la revolta popular i l’endemà hi ha els afusellaments d'El Pardo: en dos dies més de 1.500 morts. En poc temps Madrid queda desert, doncs els espanyols en condicions de fer-ho han fugit cap al sud per tal d’organitzar la insurrecció. A l’agost l’exèrcit francès es retira cap al nord. Es reagrupen a Vitòria i ell és assignat a l’exèrcit d’Aragó, comandat pel mariscal Suchet. A partir d’aquí serà un dels encarregats d’organitzar els hospitals de rereguarda dels setges de Saragossa, Tortosa, Tarragona, Sagunt i València –en canvi, no participa en el de Lleida–, encara que també li encomanen algunes missions especials: organitzar la incineració dels més de 4.000 cadàvers del setge final de Tarragona o anar a informar sobre brots epidèmics en diversos destacaments, com els que el porten fins a Ejea de los Caballeros, a Mequinensa o a Villena. Farà diverses travesses amunt i avall per la vall de l’Ebre i, resseguint per la costa, fins a València; també tindrà un permís curt per anar a veure la família a Saint-Sever, passant per Osca i Jaca. A grans trets, resideix uns 19 mesos a Tudela, 5 a Móra d’Ebre i 18 a València, ciutat aquesta on s’instal·la un cop ja ha caigut. Des d’aquí, a finals de juny de 1813, comencen una retirada gradual fins a Barcelona, on arriben a primers de setembre i s’hi quedaran fins a finals d’any. A finals de febrer de 1814 ja és a França, l’abdicació de Napoleó l’agafa a Narbona i a finals d’abril ja és a Montpeller. I des d’allí, cap a casa, on arriba amb tot el seu botí de guerra: paquets de plantes, caixes d’insectes i els preuats manuscrits del diari.

  

Campanula fastigiata Dufour ex Schultes, que Léon Dufour va descobrir prop de Samper de Calanda, al Baix Aragó (Joan Pedrol)

Campanula fastigiata Dufour ex Schultes, que Léon Dufour va descobrir prop de Samper de Calanda, al Baix Aragó (Joan Pedrol)

          L’estil del text és pla i descriptiu, concís, i pel que fa a la temàtica, s’hi poden diferenciar dues parts. En la primera, que acaba quan deixa Madrid, ens explica coses sorprenents sobre Espanya i els espanyols, quan tot li crida l’atenció. Només entrar al País Basc s’estranya amb el carro de bous i l’arreu romà, que descriu detalladament, així com la indumentària d’homes i dones; ja a Castella explica com és l’interior de les cases o les característiques del vi –detestable segons ell–, però també dóna indicacions sobre el paisatge de la vall del Duero, l’aspecte de les savines o la geografia de Somosierra i, com no podia ser menys, fa una ressenya detallada d’una corrida de toros a Madrid. En la segona el protagonista principal ja és la guerra, amb totes les seves conseqüències. Ofereix considerable informació sobre moviments de tropes, enfrontaments militars i nombre d’efectius i baixes, i sovint comenta aspectes d’estratègia militar; per exemple, va viure molt de prop el setge i caiguda de Tarragona, i el detalla dia a dia. També descriu els efectes de la guerra sobre les ciutats i la gent: els saqueigs, els morts, la destrucció. Però entremig sempre hi ha espai per a donar alguna pinzellada sobre el paisatge vegetal, notes sobre plantes interessants –curiosament, poques vegades parla d'insectes– o informació sobre la seva activitat recol·lectora. Aquesta no es va aturar mai, fins al punt que va ser amonestat algunes vegades per exposar-se –segons els superiors– a perills innecessaris. Així, en la retirada de Madrid, té temps per explorar les muntanyes de Pancorbo; més tard, algun cop s’allunya sol per recol·lectar, però més sovint el que fa és aprofitar les partides de caça o fins i tot les aturades imprevistes dels combois, per herboritzar. També ho fa a l’aqüeducte de Tarragona mentre hi ha el setge de la ciutat, amb “vingt mille guerriers destructeurs et un seul botaniste collecteur” o, quan és a València, surt sovint al camp a col·lectar i fins i tot organitza una excursió a la cartoixa i serra de Porta Coeli. Des del punt de vista botànic, és recomanable completar l’autobiografia amb la lectura de la segona part del seu article sobre el valor històric i sentimental d’un herbari*, publicat l’any 1860, quan ja tenia 80 anys. Aquí l’estil és més personal, líric fins i tot, i fa un repàs del seu periple espanyol a través dels records que li evoquen les plantes de l'herbari.

Léon Dufour, de gran, al seu gabinet. De https://www.pierrinegastonsacaze.com/botanique/botanistes/léon-dufour/

Léon Dufour, de gran, al seu gabinet. De https://www.pierrinegastonsacaze.com/botanique/botanistes/léon-dufour/

            El relat comença justificant la seva participació en el que considera que va ser “une guerre aussi injuste que désastreuse”, encara que també explica el perquè de la lleialtat als seus compatriotes, però alhora és comprensiu amb els que s’hi oposen, defensant les seves cases i ciutats. Però sobretot està convençut de la superioritat moral de la ciència sobre l’art militar i es preocupa de valent pel destí dels seus col·legues, independentment de les idees polítiques i del bàndol en què hagin lluitat. Sembla que va haver de recórrer a totes les seves influències per aconseguir treure de la presó un dels capitans del batalló d'estudiants en la defensa de València, Vicente Alfonso Lorente (1758-1813), catedràtic de botànica i a qui tan sols coneixia de nom, per tal d'evitar-ne la deportació a França. Ja anteriorment, quan la caiguda de Saragossa, s'havia interessat per la sort d'Ignacio de Asso (1742-1814), significat en la defensa de la ciutat durant el setge, i de qui li arriben els rumors que pocs dies abans ha pogut fugir, disfressat, i ha arribat a les Balears. D'altra banda, mantindrà sempre una relació d'amistat amb Mariano Lagasca, malgrat que el considera un exaltat en política i que, a partir de 1808, van estar enrolats en dos exèrcits enfrontats; més tard, l'any 1823, un amic de L. Dufour és qui ajudarà Lagasca a Sevilla a embarcar cap a l'exili, malgrat que no aconsegueix salvar l'herbari ni els manuscrits. I, quan la retirada de l'exèrcit napoleònic, els que l'acompanyen fins a Montpeller són els botànics desterrats, per afrancesats, Francisco Antonio Zea (1766-1822) i José Mariano Mociño (1757-1820), aquest amb els manuscrits i les làmines de l'expedició  la Nueva España, que deixaria en préstec a A.P. de Candolle.

            Dufour va tornar posteriorment dues vegades a Espanya, el 1852 en visita familiar al santuari de Loiola, i el 1854 en missió entomològica a Madrid, enviat per l'Acadèmia de Ciències francesa, ocasió en què es va allotjar a la casa de Mariano de la Paz Graells (1809-1898). Dufoureomyces Ciferri i Tomaselli, de 1953, és un gènere de líquens que l’honora i el recorda. Encara que contemporanis seus –E. Acharius, J.-B. Bory de St.-Vincent, K.S. Kunth o Ch. Grenier– van utilitzar l’epònim Dufourea per a diversos grups de plantes i líquens, cap d’ells no està acceptat actualment.

Léon Dufour (1888). Ma campagne médico-militaire à la guerre d'Espagne (1808-1814). p. 97-236. In: L. Dufour. A travers un siècle, 1780-1865. Souvenirs d'un savant français. Poitiers. 348 p. [Disponible a Gallica]

*Léon Dufour (1860). De la valeur historique et sentimentale d'un herbier. Deuxième partie. Souvenirs d'Espagne. Bulletin de la Société Botanique de France 7: 103-109; 146-151, 169-173. [Disponible a Biodiversity Heritage Library]

Edició del text: Edith Castells.