Léon
Dufour (1780-1865) va ser un metge i naturalista amb un ampli ventall
d'interessos, sobretot dins del camp del regne animal, on va publicar més de
230 treballs. Dedicat sobretot als artròpodes –insectes principalment, però
també aràcnids i crustacis–, fins i tot es va interessar pels nematodes i anèl·lids.
La seva contribució científica sobre vegetals –sensu lato– és més modesta: dos treballs sobre líquens, un sobre
fongs i tres o quatre sobre taxonomia de plantes vasculars. El seu interès per
la botànica, però, venia de lluny, i des de molt jove s'havia dedicat a
recol·lectar plantes i determinar-les i, en els seus relats de les excursions o
de descripcions paisatgístiques, sovint hi apareixen comentaris florístics, llistats
de plantes i algunes descripcions d'espècies noves. A més, quasi sempre enviava
duplicats de les seves recol·leccions als botànics que pensava que hi podien
estar interessats, sovint amb la descripció de les novetats. Així, moltes de les
espècies amb el seu nom apareixen en els diferents volums del Prodromus del seu amic Augustin Pyramus
de Candolle (1778-1841) o en el Systema
vegetabilium de J.J. Roemer (1763-1819) i A. Schultes (1773-1831). Però la
llista dels seus corresponsals botànics és més llarga: R. Desfontaines
(1750-1833), E. Acharius (1757-1819), P. de Lapeyrouse (1744-1818), J.L.A. Loiseleur-Deslongchamps
(1774-1849) o els Jussieu.
Segons
ell mateix deia, era un home metòdic i escrupolós, que sempre havia pres notes
sobre els principals esdeveniments al llarg de la seva vida. Amb això, va
escriure la seva autobiografia per a ús familiar, que arriba fins a l'any 1862.
Els seus fills la van completar i la van publicar l'any 1888. Els capítols
corresponen, cronològicament, a les diverses etapes de la seva vida: infància,
joventut i primeres excursions als Pirineus, estudis de medicina a París,
campanya militar a Espanya (1808-1814) i pràctica de la medicina i vida privada,
a més d'un parell de capítols dedicats a relatar, a partir de 1818, les
excursions científiques als Pirineus i els viatges a París. La part més extensa
–i que és la que ens interessa aquí avui– correspon a la campanya d'Espanya i, encara
que en anys és curta, està clar que va ser una de les etapes de la seva vida
més agitada i que el va marcar per sempre més, tant per les relacions que hi va
establir com per les circumstàncies en que va transcorre. Ofereix, a més, un
fort contrast amb la tranquil·la vida de metge i naturalista prominent en una
petita ciutat de les Landes d'uns 5.000 habitants, el seu Saint-Sever-sur-Adour
natal, que és la vida que portaria fins a la jubilació i on el més arriscat que
faria seria anar d'excursió als Pirineus.
 |
Principals
ciutats on va estar estacionat i rutes que va transitar Léon Dufour pel NE
ibèric durant el període 1808-1814 [molts dels trajectes els va fer en
diverses ocasions, tant d’anada com de tornada]
|
|
El
viatge d’Espanya comença quan, el 22 de març de 1808, s’acomiada de la família a
les Landes i se’n va cap a Espanya, en el que, en principi, ha de ser un
enrolament d’un any per anar a la conquesta de Gibraltar. Hi entra pel pont del
Bidasoa a Irun i farà els dos terços del camí fins a Madrid a peu: Hernani,
Vitòria, Miranda, Pancorbo, Briviesca, Burgos, Aranda de Duero, port de
Somosierra, Buitrago i Madrid, on arriba el 12 d’abril. Hi ha entre 8.000 i
10.000 soldats acampats a Chamartín, però a ell l’allotgen en una casa del centre
de la ciutat, que serà la seva residència durant els quatre mesos d’estada a la
capital. Herboritza pels voltants de Madrid amb Mariano Lagasca (1776-1839),
llavors professor de botànica al Jardí Botànic, i es reuneix amb Hipólito Ruiz
(1754-1816) i José Antonio Pavón (1754-1844), que li mostren els seus treballs
sobre la Flora peruviana et chilensis.
El dia 21 d’abril es troba a casa de Lagasca, quan un amic d’aquest els comunica
que Manuel Godoy, el favorit del rei, que havia estat derrocat i empresonat després
d’una revolta popular el 19 de març, ha estat alliberat pels francesos i portat
cap a França. Aquí l’amoïnament de Dufour és total quan veu que el seu col·lega
es transforma en un moment en un energumen, insultant en llatí i espanyol a
Napoleó i Murat i a tots els francesos en general. Però immediatament Lagasca se’n
recorda d’ell i li ofereix asil al seu domicili si li cal i l’acompanya fins al
seu allotjament. El 27 d’abril Dufour encara visita la Casa de Campo, el Pardo
i els camps de Chamartín, però ja hi ha els primers morts als carrers. El 2 de
maig hi ha la revolta popular i l’endemà hi ha els afusellaments d'El Pardo: en
dos dies més de 1.500 morts. En poc temps Madrid queda desert, doncs els
espanyols en condicions de fer-ho han fugit cap al sud per tal d’organitzar la
insurrecció. A l’agost l’exèrcit francès es retira cap al nord. Es reagrupen a Vitòria
i ell és assignat a l’exèrcit d’Aragó, comandat pel mariscal Suchet. A partir
d’aquí serà un dels encarregats d’organitzar els hospitals de rereguarda dels
setges de Saragossa, Tortosa, Tarragona, Sagunt i València –en canvi, no
participa en el de Lleida–, encara que també li encomanen algunes missions
especials: organitzar la incineració dels més de 4.000 cadàvers del setge final
de Tarragona o anar a informar sobre brots epidèmics en diversos destacaments,
com els que el porten fins a Ejea de los Caballeros, a Mequinensa o a Villena. Farà
diverses travesses amunt i avall per la vall de l’Ebre i, resseguint per la
costa, fins a València; també tindrà un permís curt per anar a veure la família
a Saint-Sever, passant per Osca i Jaca. A grans trets, resideix uns 19 mesos a
Tudela, 5 a Móra d’Ebre i 18 a València, ciutat aquesta on s’instal·la un cop ja
ha caigut. Des d’aquí, a finals de juny de 1813, comencen una retirada gradual
fins a Barcelona, on arriben a primers de setembre i s’hi quedaran fins a
finals d’any. A finals de febrer de 1814 ja és a França, l’abdicació de Napoleó
l’agafa a Narbona i a finals d’abril ja és a Montpeller. I des d’allí, cap a
casa, on arriba amb tot el seu botí de guerra: paquets de plantes, caixes
d’insectes i els preuats manuscrits del diari.
 |
Campanula fastigiata Dufour ex Schultes, que Léon Dufour va descobrir prop de Samper de
Calanda, al Baix Aragó (Joan Pedrol)
|
|
L’estil
del text és pla i descriptiu, concís, i pel que fa a la temàtica, s’hi poden
diferenciar dues parts. En la primera, que acaba quan deixa Madrid, ens explica
coses sorprenents sobre Espanya i els espanyols, quan tot li crida l’atenció.
Només entrar al País Basc s’estranya amb el carro de bous i l’arreu romà, que
descriu detalladament, així com la indumentària d’homes i dones; ja a Castella
explica com és l’interior de les cases o les característiques del vi
–detestable segons ell–, però també dóna indicacions sobre el paisatge de la
vall del Duero, l’aspecte de les savines o la geografia de Somosierra i, com no
podia ser menys, fa una ressenya detallada d’una corrida de toros a Madrid. En
la segona el protagonista principal ja és la guerra, amb totes les seves
conseqüències. Ofereix considerable informació sobre moviments de tropes,
enfrontaments militars i nombre d’efectius i baixes, i sovint comenta aspectes
d’estratègia militar; per exemple, va viure molt de prop el setge i caiguda de
Tarragona, i el detalla dia a dia. També descriu els efectes de la guerra sobre
les ciutats i la gent: els saqueigs, els morts, la destrucció. Però entremig
sempre hi ha espai per a donar alguna pinzellada sobre el paisatge vegetal,
notes sobre plantes interessants –curiosament, poques vegades parla d'insectes–
o informació sobre la seva activitat recol·lectora. Aquesta no es va aturar mai,
fins al punt que va ser amonestat algunes vegades per exposar-se –segons els
superiors– a perills innecessaris. Així, en la retirada de Madrid, té temps per
explorar les muntanyes de Pancorbo; més tard, algun cop s’allunya sol per
recol·lectar, però més sovint el que fa és aprofitar les partides de caça o
fins i tot les aturades imprevistes dels combois, per herboritzar. També ho fa a
l’aqüeducte de Tarragona mentre hi ha el setge de la ciutat, amb “vingt mille guerriers destructeurs et un
seul botaniste collecteur” o, quan és a València, surt sovint al camp a
col·lectar i fins i tot organitza una excursió a la cartoixa i serra de Porta
Coeli. Des del punt de vista botànic, és recomanable completar l’autobiografia
amb la lectura de la segona part del seu article sobre el valor històric i
sentimental d’un herbari*, publicat l’any 1860, quan ja tenia 80 anys. Aquí
l’estil és més personal, líric fins i tot, i fa un repàs del seu periple
espanyol a través dels records que li evoquen les plantes de l'herbari.
 |
|
El relat comença justificant la seva
participació en el que considera que va ser “une guerre aussi injuste que désastreuse”, encara que també explica el
perquè de la lleialtat als seus compatriotes, però alhora és comprensiu amb els que s’hi oposen,
defensant les seves cases i ciutats. Però sobretot està convençut de la
superioritat moral de la ciència sobre l’art militar i es preocupa de valent pel
destí dels seus col·legues, independentment de les idees polítiques i del
bàndol en què hagin lluitat. Sembla que va haver de recórrer a totes les seves
influències per aconseguir treure de la presó un dels capitans del batalló d'estudiants
en la defensa de València, Vicente Alfonso Lorente (1758-1813), catedràtic de
botànica i a qui tan sols coneixia de nom, per tal d'evitar-ne la deportació a
França. Ja anteriorment, quan la caiguda de Saragossa, s'havia interessat per
la sort d'Ignacio de Asso (1742-1814), significat en la defensa de la ciutat
durant el setge, i de qui li arriben els rumors que pocs dies abans ha pogut
fugir, disfressat, i ha arribat a les Balears. D'altra banda, mantindrà sempre
una relació d'amistat amb Mariano Lagasca, malgrat que el considera un exaltat
en política i que, a partir de 1808, van estar enrolats en dos exèrcits enfrontats;
més tard, l'any 1823, un amic de L. Dufour és qui ajudarà Lagasca a Sevilla a embarcar
cap a l'exili, malgrat que no aconsegueix salvar l'herbari ni els manuscrits. I,
quan la retirada de l'exèrcit napoleònic, els que l'acompanyen fins a
Montpeller són els botànics desterrats, per afrancesats, Francisco Antonio Zea
(1766-1822) i José Mariano Mociño (1757-1820), aquest amb els manuscrits i les
làmines de l'expedició la Nueva España, que
deixaria en préstec a A.P. de Candolle.
Dufour
va tornar posteriorment dues vegades a Espanya, el 1852 en visita familiar al
santuari de Loiola, i el 1854 en missió entomològica a Madrid, enviat per
l'Acadèmia de Ciències francesa, ocasió en què es va allotjar a la casa de
Mariano de la Paz Graells (1809-1898). Dufoureomyces Ciferri i Tomaselli,
de 1953, és un gènere de líquens que l’honora i el recorda. Encara que
contemporanis seus –E. Acharius, J.-B. Bory de St.-Vincent, K.S. Kunth o Ch. Grenier–
van utilitzar l’epònim Dufourea per a
diversos grups de plantes i líquens, cap d’ells no està acceptat actualment.
Léon Dufour (1888). Ma campagne médico-militaire à la guerre d'Espagne
(1808-1814). p. 97-236. In: L.
Dufour. A travers un siècle, 1780-1865. Souvenirs
d'un savant français. Poitiers. 348 p. [Disponible a Gallica]
*Léon Dufour (1860). De la valeur historique et sentimentale d'un
herbier. Deuxième partie. Souvenirs d'Espagne. Bulletin de la Société Botanique de France 7: 103-109; 146-151,
169-173. [Disponible a Biodiversity Heritage Library]
Edició del text:
Edith Castells.
