Enric Gros: una campanya d’herborització a Andalusia (1919)

       A mitjans de la segona dècada del segle passat es va formar un dels equips més peculiar i efectiu de la botànica espanyola. Era un trio format per un recol·lector, un determinador i un organitzador.

       Carlos Pau y Español (1857-1937) era l'encarregat de determinar les plantes a la rebotiga de la seva farmàcia de Sogorb (Castelló), encara que també herboritzava quan s'alliberava de les seves ocupacions principals: la farmàcia i la caça. En aquesta època era el millor coneixedor de la flora espanyola, havia aconseguit formar l'herbari més complet d'Espanya i tenia la biblioteca botànica més actualitzada. Es considerava deutor de Frederic Trèmols (1831-1900), botànic vocacional, que havia estat professor seu de química a la Facultat de Farmàcia de Barcelona, i de Francisco Loscos (1823-1886), que el va guiar i aconsellar en els seus primers temps com a botànic des de la seva farmàcia de Castelserás, al Baix Aragó. L’exemple d’aquest últim, que va acabar incomprès i amargat, li va mostrar que la dedicació a la botànica havia de mantenir-se dins d’uns límits, però això no va impedir que, encara que enfrontat amb els botànics que ocupaven càrrecs públics a Madrid, establis una extensa xarxa de corresponsals per tot Espanya, ampliant així la que havia “heretat” d’Aragó de part de F. Loscos. Alhora mantenia correspondència amb els més actius botànics europeus. Entre els seus corresponsals era famós per la seva formalitat i concisió, esperonant-los sempre a treballar més i amb més rigor. De fet, ell és en bona part el responsable, gràcies a la seva insistència, de què veiessin la llum la Flora Descriptiva é ilustrada de Galicia (1905-1909) de Baltasar Merino (1845-1917) i la Flora de Catalunya (1913-1937) de Joan Cadevall (1846-1921).

       Pius Font i Quer (1888-1964) era el coordinador de la colla, s'encarregava de la logística i, quan podia, ajudava als altres dos. Químic i farmacèutic de formació, l'any 1911 havia ingressat a l'exèrcit com a farmacèutic militar i alternava i compaginava la seva carrera militar amb la de naturalista al servei del Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Es reconeixia deixeble de Joan Cadevall i ben aviat va buscar també el suport de Carlos Pau, amb qui va mantenir una relació llarga i fructífera fins a la mort d’aquest.

Enric Gros i Miquel [Font Quer, 1953]

      Enric Gros i Miquel (1864-1949), el recol·lector, era nascut a Franciac de la Selva, un llogaret de Caldes de Malavella, en una família pobríssima i no havia après les primeres lletres fins als 20 anys. Segons en Font i Quer, en la seva joventut havia "tastat múltiples oficis: captaire, vailet de pastor, bouer, boscater, carboner de bosc i de ciutat, segador, dallaire, taper, ...". Més tard, ja amb Cuba independent, se'n va anar cap a l'Havana –sembla que fugint d'algun embolic com a sindicalista– i es va prestar a deixar-se inocular per mosquits infectats de febre groga, i quasi s'hi queda. Allí va treballar com ajudant de laboratori, especialitzant-se en el cultiu de larves de mosquit, i va aprendre l'ús del microscopi. En retornar a Barcelona, Odón de Buen (1863-1945), llavors catedràtic de zoologia, el contractà com ajudant de pràctiques a la Universitat, i com a tal va ser qui ensenyà tècnica microscòpica al curs d’en Font i Quer. Després continuà el seu periple pels Laboratoris de Biologia Marina que de Buen va fundar a Porto Pi i a Màlaga. Quan residia en aquesta ciutat, a través de Francisco Beltrán Bigorra (1886-1962), entrà en contacte epistolar amb Carlos Pau. Aquest li encomanà l'exploració dels voltants de Màlaga i en quedà tan satisfet que, en el treball on va publicar-ne els resultats, inclou la carta que li havia remès Enric Gros explicant-hi les estratègies i dificultats que havia hagut d'encarar. I acaba Pau*: "Pocas palabras. Recomiendo a este "hombre singular" como escribió Loscos en caso parecido... pero ¿a quién? Fuí tan mal político, que jamás cultivé el trato de los dispensadores de prevendas y beneficios. Gros deberá salir de Málaga: hagan el milagro, aunque se aprovechen mis enemigos de enfrente. Denme ese disgusto." Qui recull el repte és en Font i Quer, que aconsegueix que quan s'estava constituint el Museu de Ciències Naturals de Barcelona es contractés a Gros com a recol·lector. Així, a les darreries de 1916, Gros, amb 53 anys, tornà a Barcelona i ja no va canviar més d'ofici fins que, jubilat, es va retirar a Calvià. Mentrestant va recórrer, sol o amb en Font i Quer, bona part de la península Ibèrica, Balears i Marroc i els milers de plantes que va aplegar formen actualment la base de les col·leccions de l'Institut Botànic de Barcelona.

       La font del viatge d'avui és l'extensa carta que Gros va enviar a Pau explicant-li el desenvolupament de la campanya de recol·lecció per Andalusia l'any 1919, i que Pau –sempre faltat de temps– va aprofitar per publicar també com a pròleg del seu treball, argumentant: "con el fin de que se pueda apreciar con exactitud lo mismo su entusiasmo científico, que su estado psicológico, durante su molesta campaña.". El viatge s'inicià amb la sortida de Barcelona el 20 d'abril, amb considerable retard sobre les previsions per culpa d’una vaga general, i el va donar per acabat en tornar a Ronda el 12 de juliol. El va acompanyar, a partir de Màlaga, Eugenio Estremera, que havia estat el seu pràctic anys abans en aquesta ciutat, i només al final del viatge, al juliol, quan visita Ronda i la Sierra de las Nieves anirà sense la seva companyia. L'objectiu del viatge és la recol·lecció de qualsevol planta que estigui en condicions, però especialment les del gènere Sideritis, pel fet que en Font i Quer n'està preparant una monografia i ja li ha proporcionat una llista amb les localitats conegudes que cal resseguir.

 

Itinerari seguit a peu per Enric Gros i Eugenio Estremera

 

         Gros va embarcar a Barcelona, amb 180 kg de càrrega, cap a Màlaga, on va arribar al cap de 6 dies, havent fet escala a València i Alacant. Durant els quasi tres mesos que va recórrer terres andaluses es va moure entre el límit de la província de Granada a l'Est fins a Medina-Sidonia a Cadis per l'Oest i entre Los Barrios a Algeciras al Sud fins a Ronda o la Sierra Tejeda cap al Nord, recol·lectant tant les zones litorals com les serres més destacades. Així herboritza a peu quasi tot el litoral, des de prop d'Almuñécar fins a Castellar de la Frontera, i puja a les serres Tejeda, de Mijas, de Marbella [Sierra Blanca], Bermeja i de las Nieves. Dedica molts dies a la Sierra Bermeja i a la Sierra Tejeda, on les recol·leccions, malgrat l'any sec, són profitoses. En canvi surt molt decebut de la Sierra de las Nieves, que és la que tenia més interès de conèixer. Pel cap baix van recórrer, a peu i carregats amb les premses per a les recol·leccions del dia, uns 800 km, a més dels que van fer en carruatges o trens.

    

El pinsapar de la Sierra de las Nieves, al maig (A. Rivas)

     Gros fa una descripció senzilla però informativa de l'itinerari, treballs i incidències remarcables. Quasi dia a dia explica el trajecte, el medi de locomoció i deixa entreveure la logística, realment complexa, amb les premses i el paper d'assecar. Pels enviaments en avançada de premses, buides o plenes, cap als llocs previstos de pas, tot s’hi val: tren, diligències, traginers. Explica també l’assecament de les plantes i les remeses dels paquets amb les ja assecades cap a Barcelona. Sovint les pernoctacions adquireixen protagonisme, algun cop apareix el nom de la posada, però també ho conta quan l'habitació és improvisada: estacions de tren, coves, refugis de pastor. L'estil de la redacció és planer i algun cop un pèl irònic i aconsegueix transmetre –com diu en Pau– l'estat anímic del protagonista. En general, es desespera quan les plantes estan eixarreïdes i ja no serveix de res herboritzar-les, però en canvi suporta amb una certa estoïcitat quan els hi cau algun xàfec a la serra que els obliga a tornar cap a la base, xops i amb el paper de les premses inservible per a uns quants dies. Encara que quan més s'enfurisma és quan les premses no li arriben a temps als llocs concertats. Els va afectar especialment la celebració d'eleccions generals a finals de maig, que es preveien molt renyides, i en què els traginers es van quedar a casa per tal de poder anar a votar; llavors l'arribada de les premses es va retardar quatre dies, en què hagueren de quedar-se més o menys aturats a Màlaga. De la mateixa manera mostra preocupació per les despeses que fa, sobretot si considera que les plantes col·lectades no ho compensen. Al llarg del relat també va explicant, cada vegada amb més recança, com empitjoren els seus problemes de visió, que fins i tot li fan plantejar d'abandonar i tornar-se'n a Barcelona; evidentment, l'alegria és total quan la mestressa de la posada de Yunquera aconsegueix curar-lo, encara que ens quedem amb les ganes de saber-ne el remei.

       Les descripcions que dóna del medi són tanmateix concises i precises. Generalment indica els materials geològics i els noms vulgars de les plantes més característiques que conformen el paisatge, encara que de tant en tant també en deixa anar algun de científic: Lavandula, Erica, Cistus, dels que diferencia diverses espècies. També assenyala aquelles plantes que li semblen més interessants o fins i tot deixa escrita alguna observació de tipus corològic o taxonòmic. Però el que més commou és llegir el seu al·legat final a favor de la conservació dels boscos de pinsap de la Sierra de las Nieves, que tant l'han impressionat per la seva grandiositat i que es troben malmesos per la sobrepastura. Malgrat que ja cap al 1870 la Sociedad Malagueña de Ciencias havia demanat al ministeri corresponent que la serra fos declarada Parc Nacional pels seus valors paisatgístics, en Gros en constata la degradació –de fet ha de tornar amb les premses quasi buides– i apunta als culpables: els administradors forestals, que amb la seva negligència permeten pasturar més de tres mil caps de bestiar on com a molt n'hi caben cinc-cents. I també fa un dels primers recomptes de reclutaments de pinsap, comprovant que el problema no és la falta de plançons, sinó que estan "esperando seguramente el momento de ser decapitados por la primera cabra que pase". 

     Almenys una quinzena de plantes, algunes híbrides, porten epítets específics que honoren i recorden "aquest home extraordinari, devot apassionat de la ciència, humilíssim, treballador incansable, noble, lleial i honrat a més no poder"**.

Enric Gros. Prólogo. p. 7-16. In: C. Pau (1922). Nueva contribución al estudio de la Flora de Granada. Memòries del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, sèrie botànica 1(1): 1-74 + X làm. [Disponible a Biblioteca digital del RJB]

* Carlos Pau (1916). Contribución al estudio de la flora de Granada. Treballs de la Institució Catalana d'Història Natural 1916: 195-227. [Disponible a Biblioteca digital del RJB]

** Pius Font i Quer (1953). Història de dos botànics catalans. Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans de 1953: 21-45.

Edició del text: Edith Castells.