dijous, 24 de maig de 2018

Pedro Loefling, un botànic suec a sou de la Corona espanyola (1751-1756)




Carl Linnaeus (1707-1778) –llatinitzat Carolus Linnæus, més tard, ennoblit, va canviar a Carl von Linné, que va llatinitzar com Carolus a Linné– estava fermament convençut que tenia la missió de posar ordre en la Creació. Se li atribueix la frase “Deus creavit; Linnaeus disposuit”. En ple segle XVIII, el de les exploracions de nous països i territoris llunyans, l’arribada de noves plantes a Europa era constant. Linné va elaborar un sistema que permetia assignar fàcilment un nou espècimen a un grup concret i posar-li un nom, comptant únicament el nombre d'estams i de carpels; alhora va establir i fixar el mètode de nomenclatura binomial que, al separar el nom de la descripció, va facilitar-ne la memorització. La comprensibilitat i simplicitat del mètode van contribuir al fet que tingués una ràpida difusió i una gran acceptació. Però l'objectiu era conèixer-ho tot arreu del món, i Linné era conscient que la quantitat de plantes encara desconegudes era molt gran. Per tal de descobrir-les, el millor era enviar gent preparada a explorar els nous territoris. Amb aquesta missió va enviar deixebles –apòstols en deia– per tot arreu: Amèrica del Nord, Japó, Xina, Egipte, Àfrica del Sud, Índia, ...
Ja el 1735, Linné s'havia lamentat del desconeixement de la flora espanyola i de la incultura botànica d'Espanya, afegint-hi a més que les úniques aportacions les havia fet el francès Joseph Pitton de Tournefort. Sembla que aquesta afirmació se la van haver d'escoltar algun cop els ambaixadors espanyols i, fins i tot, el Ministre d'Estat, José de Carvajal y Lancaster (1698-1754), per part d'un grup d'aristòcrates anglesos de pas per Madrid. Així, el 1750, Carvajal, mitjançant l’ambaixador a Suècia, es posa en contacte amb Linné i li demana que enviï un deixeble seu a Espanya. L'escollit va ser Pehr Löfling (1729-1756) –llatinitzat Petrus Loefling–, que havia anat a estudiar medicina a la Universitat d’Uppsala, on va descobrir la botànica de la mà de Linné. Era un estudiant amb grans aptituds per la botànica i, davant les dificultats econòmiques per les que passava, Linné se’l va endur a viure a casa seva, amb la idea d’afavorir-lo, però també per a què el seu model estimulés l’interès per les plantes del seu fill i li fes de tutor. Va arribar a ser el seu alumne predilecte, i el va ajudar com assistent quan Linné va haver d'estar al llit malalt de reuma.

El viatge de Loefling comença el 16 de maig de 1751, embarcant cap a Portugal. Fan escala a Porto i desembarca a Setúbal a finals de setembre, des d'on va fins a Lisboa. El viatge fins a Madrid el fa amb Louis Godin, un dels matemàtics de l'expedició de La Condamine i acabat d'arribat d'Amèrica. Van cap a Madrid per Badajoz, Mérida, Trujillo i Talavera de la Reina i ja són a la capital el 20 d'octubre. Es presenta al Escorial davant José de Carvajal, Secretari d'Estat i promotor del seu viatge, i entra al servei de la Corona espanyola amb sou i càrrec de botànic. A Madrid ràpidament contacta amb els botànics de la capital, tots ells boticaris o metges, bons coneixedors de plantes, però que no havien publicat gran cosa encara. El grup el formaven Joan Minuart (1693-1768), Josep Quer (1695-1764), José Ortega (1703-1761), Miquel Barnades (1708-1771) i Cristòbal Vélez (c. 1710-1753). Pel que refereix Loefling, les relacions devien ser molt bones amb Minuart i Barnades, cordials amb Ortega i Vélez i d’una certa tibantor amb Quer. Ben aviat comprèn que estar al servei de la Corona implica greus limitacions de mobilitat, perquè necessita permisos per sortir de la Cort. En els dos primers anys les herboritzacions estan limitades als afores de Madrid, i les sortides a Aranjuez, San Fernando –on hi té el jardí en Barnades– o Ciempozuelos són esdeveniments extraordinaris; prepara viatges a Toledo o San Ildefonso, però no en diu res més i probablement no els va arribar a fer. En tot cas, els seus col·legues li van cedir plantes herboritzades en diversos viatges, mentre ell esperava a Madrid; així les de Barnades dels Pirineus, les de Minuart de les muntanyes de Castella o les de Velez d'Andalusia i la Manxa.


Ja des de l'arribada a Madrid, José de Carvajal li havia comunicat que l'objectiu final era que anés a les províncies d'Amèrica. A finals d'agost de 1753 té la confirmació de què ell serà el cap de l'equip d'història natural, format per dos metges acabats de llicenciar –Benito Paltor, nascut als Pirineus segons Loefling, i que va estudiar a València, i Antonio Condal, de Barcelona– i per dos joves dibuixants ­–Bruno Salvador i Juan de Dios Castel. Tots ells formarien part d'una expedició cap a Amèrica, però amb destí encara desconegut. A mitjans d'octubre van tots cap a Cadis, però l'embarcament s'ajorna i Loefling aprofita per explorar el Puerto de Santa María. Gràcies a la demora li arriba a temps el primer volum de Species Plantarum de Linné per endur-se'l cap a Amèrica. Llavors ja saben que formen part de l'expedició de la Comissió de Límits comandada pel capità José de Iturriaga, amb destí al port de la Guaira, i amb ordres de remuntar l'Orinoco, per arribar a Bogotà, Quito, Lima i a tot el Perú. Salpen de Cadis el 15 de febrer de 1754 i desembarquen a Cumanà, a l'actual Veneçuela, l'11 d'abril. A Linné tan sols li van arribar dues cartes des d'Amèrica, el 18 d'abril i el 20 d'octubre. En l'última Loefling li comenta els progressos botànics pels voltants de Cumanà: en uns deu mesos han collit unes 600 espècies, quasi totes ja determinades i té descripcions detallades d'unes 250, de les quals una trentena corresponen a gèneres nous. Però alhora li anuncia també el que serà el gran problema dels expedicionaris: els primers atacs de febres.

Loefling va morir de paludisme a la Guyana, a la missió de San Antonio de Caroní, el 22 de febrer de 1756. Tan sols havia pogut herboritzar entre Cumanà i Barcelona. Mentre va viure, l'equip d'història natural va funcionar prou bé, però al cap de poc temps de morir ell, Condal va desertar i, a l'agost de 1757, també ho feu Paltor, al sentir-se menyspreat i degradat per Iturriaga. La Comissió de Límits va ser en els seus inicis un autèntic desastre, amb un important retard i moltes morts per malaltia. El caràcter i les decisions d'Iturriaga i el seu enfrontament amb el governador de Cumanà, que tenia una actitud clarament obstruccionista tampoc no hi van ajudar. Fins que no se'n va fer càrrec José Solano, no van aconseguir remuntar l'Orinoco i penetrar pel Casiquiare. Tan sols van aconseguir arribar als enclavaments portuguesos del Río Negro l'any 1759. La Comissió es va dissoldre oficialment el 1761.
      
      La imatge que ens arriba de Loefling és la d'un jove completament entregat a l'estudi de les plantes, però sense renunciar a les altres branques de les ciències naturals. Així, després del viatge des de Suècia, envia a Linné un llistat i observacions sobre algues o, en l'espera per embarcar a Cadis, fa un estudi molt complet dels peixos de la badia; entremig publica unes observacions sobre coralls, descriu un escarabat piloter o el pugó de la noguerola i, amb Barnades, es dediquen a la descripció d'aus. Però són les plantes el que més l'impressiona i l'interessa. Només arribar a Portugal busca el famós drago que havia vist Clusius l'any 1564 o la palmera canària, i també es sorprèn davant de plantes americanes aclimatades, com els agaves o les figueres de moro. Reconeix moltes de les plantes autòctones, però ben aviat s'adona de la diversitat i complexitat d'alguns grups de plantes ibèriques com ara les cistàcies o les petites cariofil·làcies anuals, a les que dedicaria bona part dels seus esforços durant els anys següents. També experimenta en pròpia pell el trist sinus dels botànics mediterranis a la recerca de les plantes anuals de primavera: un any apareixen per tot arreu i en quantitats aclaparadores, i l'any següent amb prou feines si se'n troben dos o tres peus escarransits. Les plantes són el seu centre d'interès i són omnipresents en tot el relat. Cal no oblidar, però, que el text de la seva estada a Espanya està format per les cartes dirigides a Linné, i el que hi apareix són sobretot llistes de plantes recol·lectades i comentaris sobre determinacions o problemes taxonòmics. També hi figuren notícies sobre les relacions amb els botànics i polítics espanyols, sobre la colònia estrangera a la capital o sobre els altres deixebles de Linné dispersos pel món. Durant els anys a Madrid, busca en tot moment el mestratge i l'aprovació de Linné, però durant el periple americà adquireix ja total autonomia. En qualsevol cas, Linné va “editar”* les cartes de Loefling per tal d’evitar susceptibilitats amb els botànics madrilenys i fins i tot afalagar-los, sobretot pensant en Joseph Quer, un dels més prominents i ben situat a la Cort, i irreductible tournefortià.

            La versió en castellà d'Ignacio de Asso (1742-1814) tan sols conté la traducció del prefaci i del diari del viatge, en suec a l'original. El prefaci és obra de Linné i és una semblança i una lloança de la vida i mèrits del deixeble. El diari de viatge el va editar Linné, segons diu al prefaci, a partir de les cartes que li va enviar Loefling durant l’estada a Portugal i Espanya, a les que hi va afegir algunes descripcions de plantes singulars. També hi va incloure un extracte dels manuscrits que li van arribar del període americà. El text en castellà conté sovint notes a peu de pàgina i totes semblen obra de A.J. Cavanilles (1745-1804), editor de botànica de la revista. L’original de 1758, l'Iter hispanicum, conté a més una part, en llatí, dedicada a la descripció de plantes espanyoles i una altra d'americanes, així com alguns apèndixs i índexs finals més.


Observaciones de Historia natural hechas en España y en América por Pedro Loefling: traducidas del Sueco, según la edición de Cárlos Linneo, por D. Ignacio de Asso. Anales de Ciencias Naturales 3: 278-315 (1801); 4: 155-191, 324-339 (1801); 5: 82-104, 296-340 (1802). [Disponible a Biblioteca digital del RJB; reimprès a Memorias de la Real Sociedad Española de Historia Natural 5: 11-134 (1908), disponible a Biblioteca digital del RJB].

Petri Loefling Iter hispanicum, eller resa Til spanska länderna uti Europa och America, förrätad ifrån År 1751 til År 1756, med beskrifningar och rön öfver de märkvärdigaste växter, utgifven Efter dess Frånfälle af Carl Linnaeus. Stockholm, Ṫryckt på Direct. Lars Salvii Kostnad (1758). 316 p. [Disponible a Biblioteca digital del RJB i a Internet Archive]


* Per tal d'entendre millor l'expurgació que va fer Linné de la correspondència de Loefling, veure G. López González (1990). La obra botánica de Löfling en España, pp. 33-49. In: F. Pelayo. Pehr Löfling y la Expedición al Orinoco, 1754-1761. Madrid, CSIC. 190 p.


Edició del text: Edith Castells i Pilar Pérez Ramón.