A començaments del segle
XIX el coneixement botànic dels Pirineus ja havia arribat a un cert nivell. Les
exploracions de Gouan, Pourret, Saint-Amans i A.P. de Candolle, a més dels
treballs de Lapeuyrouse i la seva xarxa de col·laboradors permetien formar-se
una bona idea de la flora pirinenca. A més, hi havia el catàleg de Lapeyrouse, l'Histoire abrégée ... de 1813 que,
malgrat els nombrosos errors, ja havia estat corregit en el darrer volum de la
tercera edició de la Flore Française
per De Candolle. Però alhora els Pirineus eren unes muntanyes prou extenses per
tal de permetre-hi noves descobertes. Així, no és estrany que els passos d'un
jove anglès que feia pocs anys que s’interessava per la botànica, resident a
Montpeller, s'hi encaminessin.
G. Bentham de jove. Kew Gardens. |
George Bentham (1800-1884)
és un dels botànics més importants del segle XIX i la seva influència arriba
quasi a les acaballes del XX. Era de família benestant –el pare era enginyer
naval i l’oncle, Jeremy Bentham, un afamat filòsof i jurista–, totalment
autodidacta, amb interessos intel·lectuals molt amples –matemàtiques, teologia,
filosofia, lògica, ... – i extraordinàriament dotat pels idiomes –es diu que
als set anys ja parlava quatre llengües. Amb 20 anys, quan la família resideix
a Montpeller, descobreix les claus dicotòmiques de la Flore Française de J.B. de Lamarck i A. de Candolle i s’interessà,
ja per sempre, per la botànica. Al començament sembla que el seu interès per
les plantes era purament "mecànic", per tal de comprovar el
funcionament de les claus i veure l'ajustament dels diferents grups de plantes
a un ordre natural. L’any 1823 va a Londres, estableix contacte amb els cercles
botànics de la capital i prepara una expedició als Pirineus per al 1824, però
finalment s'haurà d'ajornar per a l'estiu de 1825.
Aquell any, en companyia de l'escocès George
Arnott Walker-Arnott –amb qui ja havia herboritzat el 1823 pels voltants de
Montpeller– i dels francesos Esprit Requien d’Avinyó i Urbain Audibert de
Tarascon –que tan sols hi van participar les primeres sis setmanes– recorren durant
tres mesos els Pirineus orientals i centrals. Surten de Montpeller el 17 de
maig i passen per Narbona, Perpinyà, la costa del Rosselló entre Cotlliure i
Banyuls, i s'arriben fins a Barcelona, on estan quatre dies i herboritzen a
Montjuïc i Sarrià –i amb gran pena per no poder anar a Montserrat. Tornen a
Perpinyà i continuen per Arles i Prats de Molló, i travessen pel Canigó fins a
Prades, on s’hi queden quatre dies. Des d’aquí tornen a casa els francesos. Ja
sols, Bentham i Walker-Arnott continuen fins a Montlluís, on estableixen la
base logística a la Cabanassa. Des d’aquí, pugen per la vall d'Eina fins al
coll de Núria, baixen al santuari i tornada a Montlluís. Continuen cap a la
duana de Bourg-Madame i arriben a la Seu, on hi paren quatre dies, ascensió al
Cadí inclosa. Pugen cap a Andorra i pernocten a Sant Julià i a Andorra la
Vella, des d’on ascendeixen al Port Negre i retornen a la capital. Continuen
cap a Soldeu i surten d’Andorra pel port de Pimorent i tornada per la vall de
Querol a Bourg-Madame i Montlluís. Des d’aquí segueixen la vall de l’Aude,
pugen el port de Palheràs i continuen per Ax, Foix i Saint-Girons. Travessen
les muntanyes de la Crabère fins a Melles, i continuen per Saint-Béat fins a
Banhères, des d’on s’arriben a les valls de Benasc –baixen fins al poble– i
d’Esquierry. Marxen cap a Bagnères de Bigorre, Tolosa i retornen a Montpeller
el 19 d’agost.
Un dels motius confessos de la redacció del viatge
és que serveixi per a futures expedicions botàniques pels Pirineus; de fet, a
les pàgines finals dóna tota una sèrie de consells logístics –aprovisionaments
de queviures i paper, guies, allotjaments, diners, ... – i recomana variacions
sobre l’itinerari que ells havien fet. Però la lectura és alhora amena i està
plena de descripcions variades, detalls i anècdotes dels territoris per on
passen. Noticià llurs visites als principals botànics dels llocs per on van: el
doctor Joan Francesc Bahí a Barcelona, i els botànics francesos encara vius que
havien ajudat a Lapeyrouse: Xatard, Coder i Marchand. Les peripècies també hi
abunden: desaprovisionament de queviures o manca d’allotjament, guies poc
preparats, camins malmesos o directament inexistents, l’experiència de dormir
una nit a Soldeu, ... però llegir la trobada amb el rector de Queralbs a la
vall de Núria no te preu. També és interessant la visió que dóna de Barcelona,
la Seu o la vall d’Andorra –i en aquest cas també les disquisicions que fa
sobre la idiosincràsia dels andorrans–, els controls duaners o algunes notícies sobre la recent Guerra de la Regència d'Urgell. La visió del territori
que traspua és la d’un país segur pels viatgers –a la Seu hi ha encara un
destacament francès, probablement una de les darreres guarnicions dels Cent Mil
Fills de Sant Lluís– però amb grans diferències entre el nord i el sud en quant
a desenvolupament i infraestructures.
En el viatge dels Pirineus van recol·lectar 32.000
mostres d’unes 1.200 espècies. El catàleg, la primera obra botànica de l’autor,
es va publicar l’octubre de l’any següent, i ja hi apareix el que seria un dels
seus trets diferencials: no donar res per bo que no s’hagi comprovat
prèviament, citant sempre les fonts i les localitats d’origen de les plantes. De
fet, un altre dels objectius del viatge era confirmar la purga que A.P. de
Candolle havia fet de l'obra de Lapeyrouse; per això, les facilitats que li
donen Xatard, Coder i Marchand per estudiar els seus herbaris o indicant-li les
localitats clàssiques són importants i molt agraïdes, però és primordial la
col·laboració del fill de Lapeyrouse, Isidore, que li dóna ple accés per tal
d'estudiar l'herbari del pare.
Portada de l'obra del Jardí Botànic de Madrid |
Pel que fa als Pirineus, aquesta obra de joventut,
representa el primer intent d'un catàleg exhaustiu d'un tros de la serralada.
La rigorositat –mai va acceptar una cita aliena que no hagués comprovat
personalment en camp o en herbari– i el gran prestigi que va adquirir l'autor
amb el temps, va fer que molts dels botànics que s'hi van atansar més tard
seguissin molt fidelment les seves recomanacions. En part per això, moltes
valls pirinenques força interessants van restar durant molt de temps
inexplorades botànicament.
Més tard, el 1833, George Bentham va heretar el
patrimoni del pare i de l’oncle i això li va permetre dedicar-se quasi a temps
complet a la botànica. L’any 1853 ell i William Hooker van cedir l’herbari –uns
100.000 exemplars en el cas de Bentham– als Royal
Botanic Gardens de Kew, formant la base de l’herbari de Kew, avui dia un
dels més grans del món, amb més de 7 milions de plecs. Aquell any s’integrà
també en l’equip de Kew i començà a treballar-hi cinc dies a la setmana, fins a
la mort. Encara que abans ja havia publicat monografies importants sobre diverses
famílies, moltes d'elles com part del Prodromus
... dels De Candolle, ara enllestirà obres senyeres: la primera flora d'una
part de Xina –Flora Hongkongensis (1861)–, la primera flora d'un
continent –Flora Australiensis (1863-1878),
més de 8.000 espècies en 7 volums– i, sobre tot, Genera Plantarum (1862-1883), en col·laboració amb Joseph Dalton
Hooker, on agrupa més de 97.000 espècies en uns 7.500 gèneres i 200 famílies i
que representa el gran sistema de classificació natural de les plantes amb
llavors, la culminació dels treballs de Jussieu i A.P. de Candolle. L'anomenat
sistema de Bentham i Hooker ha estat el patró d'ordenació de molts dels
herbaris més importants del món al llarg del segle XX. No menys de 4 gèneres de
plantes, acceptats actualment, corresponen a epònims creats per honorar-lo.
A l'herbari de Kew s'hi conserva encara l'exemplar
que hi van collir de Orchis globosa
L. [actualment Traunsteinera globosa
(L.) Rchb.]. L'espècie ho hi ha estat retrobada des de llavors i representa
l'únic testimoni de la presència d'aquesta orquídia als Pirineus. Jo, si cap a
mitjans de juliol sóc a prop del port de Palheràs, procuro atansar-m'hi i donar
un tomb. L’esperança de retrobar-la, malgrat tot, encara hi és! Encara que
Bentham ja no va publicar cap obra més específicament pirinenca, sí que va
tornar als Pirineus i va estar a la part dels Pirineus centrals on no havia
arribat l’any 1825. Hi ha constància de què va visitar la vall d’Aussau l’any
1838, d’on va descriure Lithospermum
gastonii, dedicat al pastor-botànic Pierrine Gaston-Sacaze, probablement el
primer guia botànic dels Pirineus i de qui Bentham, al protòleg de dita planta,
en diu: “... ubi detexit et cum cl.
Benth. legit ingeniosus et indefessus pastor nomine Petr. Gaston.”.
George A. Walker-Arnott, per la seva banda, també
va publicar, en anglès, el seu relat d'una part del viatge, malauradament tan
sols arriba fins a la sortida d'Andorra. Va aparèixer en la revista The Edinburgh New Philosophical Journal,
per parts, entre els anys 1826 i 1829. El relat és més botànic, amb nombroses
disquisicions sobre taxonomia, i ateny menys els detalls. Però aquest ja és un
altre viatge (de) botànic!
George Bentham. Notice sur un voyage
botanique fait dans les Pyrénées pendant l’été de 1825. p. 16-55. In: G. Bentham
(1826). Catalogue des plantes indigènes
des Pyrénées et du Bas Languedoc. Paris, chez Madame Huzard Imprimateur. 128 p.
[Disponible a Biblioteca
digital del RJB i a Gallica]