“Lo dia 8 [abril 1717], dijous, partirem de la
Miallada... Després, anant muntant, arribàrem, després d’haver fet una lleuga
bona, al convent de Santa Cruz de Busaco. Dit convent és lo desert dels pares
carmelites descalços. Nos refusaren l’entrada perquè no teníem ordre del
provincial, però després, donant una caritat ab títol de benefactors, nos
deixaren entrar. Lo convent està circuït d’una muralla. Puja fins al més alt
de la muntanya de Busaco, ab molt bosc [i] algunes cascades d’aigua. Hi ha molts "azereiros", alguns plàtanos, però sobretot del Cupressus lusitanica, patula fructu minori, que anomenen "cedros" (vide Grisley Vivi. In Epist.), los quals deuen ésser vinguts de les Isles Terceres. Se fan arbres molt alts, i són encara los primers que plantaren, però vui passen de mil arbres los que hi ha. Se compten onze ermites, a on habiten religiosos, i també molts oratoris dels passos de la passió, a on hi havia les figures, cosa molt mal feta. En dit convent habiten vint-i-quatre religiosos, a on no mengen sinó peix sec, i guarden silenci. En cada celda hi ha un petit jardí. En fi, després de dues hores passat migdia, partirem. I passant per altre camí, passàrem per un altre llogaret anomenat Vacarissa, i després haver fet una lleuga bona tornàrem a Miallada. I en arribar, partirem, i anant per bon camí ab moltes oliveres, després de dues lleugues, arribàrem, a entrada de fosc, a una vila anomenada Avelans do Caminho, cerca de Coimbra, i altres viles de la província de Beyra. Se mengen molts llobins, primerament remullats, per llevar-los l'amargor.”
|
Quan Joseph Pitton de Tournefort
(1656-1708) mort sobtadament en plena maduresa, Guy Crescent Fagon (1638-1718),
l’iconoclasta, hiperactiu i ara ja totpoderós superintendent del Jardin du Roi de París, repeteix la
jugada que tan bé li havia sortit 27 anys abans, quan el va anomenar professor
de botànica. Ara l’escollit és un altre jove, de 23 anys, recentment doctorat
en medicina a Montpeller –i desconegut, però també deixeble, com Tournefort, de
Pierre Magnol (1638-1715)–, tot just acabat d’arribar a París, i a qui tan sols
coneixia de veure’l dos o tres cops pel Jardí del Rei amb els seus paquets de
plantes. Antoine de Jussieu (1686-1758) havia anat a París per conèixer al seu admirat
Tournefort i per assistir a les seves classes, però el fatal accident que li
provocaria ràpidament la mort va fer que la relació fos molt breu. I,
sorprenentment, el substitueix.
Fagon havia estat l'impulsor de la
figura del botànic-informador –espia en dirien d'altres– que recorre terres
estrangeres i n'emet informes més o menys confidencials. El cas més exitós va
ser precisament el viatge de Tournefort a Orient, però també ho havia intentat
enviant a Charles Plumier (1646-1704) i Louis Feuillée (1660-1732) a Amèrica.
Cal suposar que després de la Guerra de Successió a la Corona espanyola, amb un
nebot del rei de França al tron d'Espanya, la situació era propicia i la
temptació irresistible. Així, entre octubre de 1716 i maig de 1717 una
expedició organitzada per l'Académie des
Sciences de París, sota els auspicis del rei de França, i dirigida per
Antoine de Jussieu, llavors demostrador de plantes al Jardin du Roi, va recórrer Espanya i Portugal amb l'objectiu
oficial de recollir-hi plantes i fer-hi observacions sobre la flora i la
vegetació. A més d'Antoine de Jussieu, hi anaven Philippe Simoneau
(1685-1753), dibuixant i gravador de l’Acadèmia i Bernard de Jussieu
(1699-1777), estudiant de medicina i germà petit d'Antoine. A Barcelona s'hi va
afegir Joan Salvador i Riera (1683-1726), el primogènit de la tercera generació
de la il·lustre nissaga barcelonina d'apotecaris i naturalistes. L'avi, Joan
Salvador i Boscà (1598-1681), farmacèutic, probablement influenciat pel seu
germà gran, que havia estudiat amb Francesc Micó (1528-1592), inicià les
col·leccions i la biblioteca i establí correspondència amb molts dels botànics
del seu temps, entre els quals destaca la relació amb Jacques Barrelier
(1606-1673), a qui havia allotjat a casa en una estada a Barcelona durant la
Guerra dels Segadors. El pare, Jaume Salvador i Pedrol (1649-1740), també
apotecari, ja havia estudiat botànica a Montpeller amb Pierre Magnol. L'any 1680
acolliren a Barcelona un jove Joseph Pitton de Tournefort, tot just llicenciat
a Montpeller, que havia estat assaltat i desvalisat als Pirineus; l'acompanyà en
el seu primer gran viatge hispànic fins a València, establint-se entre ells una
forta amistat; va continuar engrandint l’herbari, la biblioteca i es relacionà
amb els principals botànics europeus.
Joan Salvador i
Riera (1683-1726) [de Viquipèdia]
|
Joan Salvador i Riera va estudiar
també a Montpeller (1704-1705) –on va coincidir i probablement conèixer a A. de
Jussieu– i a París (1705). En la capital s’allotjà a casa de Tournefort i abans
de tornar a Barcelona, a finals de 1706, encara va estar viatjant per Itàlia.
Més tard, des de mitjans de 1711 fins a primers de 1712 va explorar Mallorca i
Menorca. Ja de tornada a Barcelona, és quan rep la invitació d'Antoine de
Jussieu per incorporar-se a l’expedició d’exploració d’Espanya i Portugal. El
viatge comença a Barcelona, a Catalunya passen per Montserrat, Manresa, Santa
Coloma de Queralt, Poblet, Scala Dei, el Perelló, Tortosa i entren al País
Valencià per Vinaròs. A grans trets, continuen cap a València, Gandia, Alacant,
Múrcia, Màlaga, Sevilla, Elvas, Lisboa, Ponferrada, Madrid i tornada a
Barcelona per Saragossa i Lleida. Dels quasi set mesos de viatge, n'estigueren
prop d'un per Catalunya i el País Valencià, un i mig per Andalusia, prop de
tres a Portugal i quasi un per Lleó i Castella.
El text publicat el va establir Ramon
Folch i Guillén a partir de tres manuscrits: el dietari sencer del viatge de
Joan Salvador, la còpia "en net" que va fer el mateix Joan Salvador
al tornar a Barcelona, on sovint modifica i amplia alguns dels paràgrafs del
quadern de viatge –del que tan sols es coneix la part entre el 30 d'octubre i
el 30 de desembre–, i una còpia parcial de la versió en net, feta probablement
per l'abat Pourret, que va des del 7 d'octubre fins a l'1 de novembre. De
resultes, la descripció del viatge fins al 30 de desembre, a Sevilla, en
general és més ric en detalls, mentre que la resta és més esquemàtica. Tots aquests
manuscrits es trobaven entre els materials del Museu Salvador, dipositat al
Jardí Botànic de Barcelona, però d’on, segons Ramon Folch*, van desaparèixer de
la Biblioteca Salvador posteriorment a la publicació del seu treball.
El diari de viatge és bàsicament
geogràfic, descriptiu dels indrets per on passen i on s'allotgen, en el qual
s’indiquen distàncies entre poblacions i conreus,
i amb pinzellades sobre el paisatge; tan sols de tant en tant es refereix a les
plantes o la vegetació o dona notícia sobre els costums locals: antropologia, indumentària,
gastronomia... La informació sobre les grans ciutats (València, Granada,
Sevilla, Lisboa, Madrid, ...) és més extensa i detallada, destacant-ne sobretot
l’extensió i alguns detalls de l’estada a Granada. La rutina diària que ens
presenta és sempre molt semblant: anar a dormir a algun poblat, oir missa si
poden, i caminar fins a arribar a algun hostal on puguin menjar i després
continuar fent camí fins al vespre. Quan són a les ciutats, indica els
principals monuments –generalment esglésies– que visiten o assenyala els
personatges més o menys prominents que visiten, encara que sempre són
anotacions esquemàtiques tot i que informatives. En general, ofereix la imatge
d’un país empobrit i afamat, amb els camins insegurs i amb uns viatgers que
sovint no troben lloc per dormir o res per menjar. També és veritat que deixa
constància de l’excepció: “... nos quedàrem a dormir en una casa de pagès de
Bartholomé Assienzo. “Y el territorio se llama El Cabecito de Fratil”, i són de
la parròquia de Lorca, encara que [en] dista més de quatre lleugues. Fórem molt
ben tractats, donant-nos llomillo i altres de tocino per a menjar. Feia fred i
dormírem prop lo foc, tenint abundància de llenya”. En general, a Catalunya i
València les destrosses de la guerra encara són ben evidents. A tall d'exemple,
transcrivim el dia de l'arribada a Lleida: "Lo dia 26 [maig], dimecres,
partírem de Fraga. Poc després, a on hi ha una fita, és la separació d'Aragó i
Catalunya. Entràrem en l'última. Passàrem Alcarràs, molt derruït. I havent fet
quatre grans lleugues passàrem baix Gardeny, i després entràrem en Lleida, a on
estiguérem tota la tarda. Passa el Segre. La ciutat, molt destruïda. Los
canonges oficien en Sant Llorenç".
En
Joan Salvador i Riera mantingué la relació amb els Jussieu, sobretot amb
Antoine, i també amb altres botànics europeus, entre els quals destaca
l’holandès Herman Boerhaave (1668-1739). Sembla que va arribar a escriure un Botanomasticon Catalonicum del que avui
dia tan sols en coneixem el títol. Amb la seva mort, relativament jove, va
començar la decadència de la nissaga. El seu germà Josep (1690-1761) encara va
herboritzar i va continuar mantenint les relacions epistolars amb els botànics
europeus, però destacà sobretot per ordenar i mantenir el gabinet d’història
natural de la família. Aquest, durant els anys posteriors i fins ben entrat el
segle XIX, seria lloc de visita obligada pels naturalistes europeus de pas per
Barcelona.
En
canvi, la nissaga dels Jussieu va iniciar aquí el seu engrandiment, que els
portaria a dominar la botànica parisenca fins ben entrat el segle següent.
Antoine, l’any 1714, ja s’havia encarregat de l’edició de l’obra pòstuma de Jacques
[Jacobus] Barrelier (1606-1673) [Plantae
per Galliam, Hispaniam et Italiam observatae...]; com a resultat del viatge
a Espanya i Portugal va publicar a les memòries de l’Académie des sciences varis treballs referents a indústries
espanyoles “estratègiques”, en tant que exportadores cap a Europa de productes
valuosos: un sobre la natura i extracció del guix a Almassora, un altre sobre
l’explotació del cinabri a les mines d’Almaden i el tercer, sobre l’elaboració
de la barrella d’Alacant. Sembla que l'Acadèmia li va recordar algun cop el seu
compromís de publicar la llista de plantes del viatge, però d’altres activitats
–l’aclimatació del cafè, l’estudi del cautxú o la recerca d’antipalúdics, entre
d’altres– van requerir sempre la seva atenció prioritària. Bernard, va estudiar
medicina i va compaginar la seva pràctica amb la botànica, va ser nomenat
professor de botànica a partir de 1722 i, encara que va publicar molt poc, les
seves idees sobre la classificació de les plantes, basada en caràcters
morfològics i embrionaris, les va plasmar en l’ordenació de les plantes del
jardí del Trianon de Versalles. El germà petit, Joseph (1704-1779), també
llicenciat en medicina va anar a Amèrica com a botànic de l’expedició de La
Condamine de 1735, però en finalitzar no va retornar a França, sinó que es va
quedar a Amèrica del Sud fins al seu retorn l’any 1771, ja molt malalt, i sense
els manuscrits ni les recol·leccions, la major part de les quals es van perdre.
El nebot de tots ells, Antoine-Laurent de Jussieu (1748-1836), va desenvolupar
les idees del seu oncle Bernard sobre classificació de plantes, adoptant de
forma consistent el concepte de família;
la seva obra Genera plantarum secundum
ordines naturales diposita... (1789) és la base dels sistemes naturals de
classificació de plantes, que van regir fins ben entrat el segle XX. El seu
fill, Adrien de Jussieu (1797-1853), professor del Museu Nacional d’Història
Natural, va aprofundir en l’estudi d’algunes de les famílies de plantes i va
ser un dels impulsors de la geografia botànica.
L'epònim
Salvadora honora la família dels
Salvador. El va crear el botànic suís nascut a Grenoble Laurent Garcin el 1749,
en memòria sobretot del seu amic en Jaume Salvador, amb qui havia col·lectat
pels voltants de Barcelona abans del setge de la ciutat de 1713.
Joan
Salvador (edició a cura de Ramon Folch i Guillén, 1972). Viatge d'Espanya i Portugal (1716-1717). Edicions 62, Barcelona.
105 [+ 4] p
* Ramón Folch (2014). Botánica para
después de una guerra. El viaje de Joan Salvador i Antoine de Jussieu por
España y Portugal. Mètode Science Studies
Journal 4: 125-131. [https://metode.cat/wp-content/uploads/2013/12/79CA2_botanica_despres_guerra.pdf]
Edició
del text: Edith Castells.