Carl
Linnaeus (1707-1778) –llatinitzat Carolus Linnæus, més tard, ennoblit, va
canviar a Carl von Linné, que va llatinitzar com Carolus a Linné– estava
fermament convençut que tenia la missió de posar ordre en la Creació. Se li
atribueix la frase “Deus creavit;
Linnaeus disposuit”. En ple segle XVIII, el de les exploracions de nous països
i territoris llunyans, l’arribada de noves plantes a Europa era constant. Linné
va elaborar un sistema que permetia assignar fàcilment un nou espècimen a un
grup concret i posar-li un nom, comptant únicament el nombre d'estams i de
carpels; alhora va establir i fixar el mètode de nomenclatura binomial que, al
separar el nom de la descripció, va facilitar-ne la memorització. La comprensibilitat
i simplicitat del mètode van contribuir al fet que tingués una ràpida difusió i
una gran acceptació. Però l'objectiu era conèixer-ho tot arreu del món, i Linné
era conscient que la quantitat de plantes encara desconegudes era molt gran. Per
tal de descobrir-les, el millor era enviar gent preparada a explorar els nous
territoris. Amb aquesta missió va enviar deixebles –apòstols en deia– per tot
arreu: Amèrica del Nord, Japó, Xina, Egipte, Àfrica del Sud, Índia, ...
Ja
el 1735, Linné s'havia lamentat del desconeixement de la flora espanyola i de
la incultura botànica d'Espanya, afegint-hi a més que les úniques aportacions
les havia fet el francès Joseph Pitton de Tournefort. Sembla que aquesta
afirmació se la van haver d'escoltar algun cop els ambaixadors espanyols i,
fins i tot, el Ministre d'Estat, José de Carvajal y Lancaster (1698-1754), per
part d'un grup d'aristòcrates anglesos de pas per Madrid. Així, el 1750,
Carvajal, mitjançant l’ambaixador a Suècia, es posa en contacte amb Linné i li demana
que enviï un deixeble seu a Espanya. L'escollit va ser Pehr Löfling (1729-1756)
–llatinitzat Petrus Loefling–, que havia anat a estudiar medicina a la
Universitat d’Uppsala, on va descobrir la botànica de la mà de Linné. Era un estudiant
amb grans aptituds per la botànica i, davant les dificultats econòmiques per
les que passava, Linné se’l va endur a viure a casa seva, amb la idea d’afavorir-lo,
però també per a què el seu model estimulés l’interès per les plantes del seu fill
i li fes de tutor. Va arribar a ser el seu alumne predilecte, i el va ajudar
com assistent quan Linné va haver d'estar al llit malalt de reuma.
El
viatge de Loefling comença el 16 de maig de 1751, embarcant cap a Portugal. Fan
escala a Porto i desembarca a Setúbal a finals de setembre, des d'on va fins a Lisboa.
El viatge fins a Madrid el fa amb Louis Godin, un dels matemàtics de
l'expedició de La Condamine i acabat d'arribat d'Amèrica. Van cap a Madrid per
Badajoz, Mérida, Trujillo i Talavera de la Reina i ja són a la capital el 20
d'octubre. Es presenta al Escorial davant José de Carvajal, Secretari d'Estat i
promotor del seu viatge, i entra al servei de la Corona espanyola amb sou i
càrrec de botànic. A Madrid ràpidament contacta amb els botànics de la capital,
tots ells boticaris o metges, bons coneixedors de plantes, però que no havien
publicat gran cosa encara. El grup el formaven Joan Minuart (1693-1768), Josep
Quer (1695-1764), José Ortega (1703-1761), Miquel Barnades (1708-1771) i
Cristòbal Vélez (c. 1710-1753). Pel que refereix Loefling, les relacions devien
ser molt bones amb Minuart i Barnades, cordials amb Ortega i Vélez i d’una
certa tibantor amb Quer. Ben aviat comprèn que estar al servei de la Corona
implica greus limitacions de mobilitat, perquè necessita permisos per sortir de
la Cort. En els dos primers anys les herboritzacions estan limitades als afores
de Madrid, i les sortides a Aranjuez, San Fernando –on hi té el jardí en
Barnades– o Ciempozuelos són esdeveniments extraordinaris; prepara viatges a
Toledo o San Ildefonso, però no en diu res més i probablement no els va arribar
a fer. En tot cas, els seus col·legues li van cedir plantes herboritzades en
diversos viatges, mentre ell esperava a Madrid; així les de Barnades dels
Pirineus, les de Minuart de les muntanyes de Castella o les de Velez d'Andalusia
i la Manxa.
 |
 |
Ja
des de l'arribada a Madrid, José de Carvajal li havia comunicat que l'objectiu
final era que anés a les províncies d'Amèrica. A finals d'agost de 1753 té la
confirmació de què ell serà el cap de l'equip d'història natural, format per
dos metges acabats de llicenciar –Benito Paltor, nascut als Pirineus segons
Loefling, i que va estudiar a València, i Antonio Condal, de Barcelona– i per dos
joves dibuixants –Bruno Salvador i Juan de Dios Castel. Tots ells formarien
part d'una expedició cap a Amèrica, però amb destí encara desconegut. A mitjans
d'octubre van tots cap a Cadis, però l'embarcament s'ajorna i Loefling aprofita
per explorar el Puerto de Santa María. Gràcies a la demora li arriba a temps el
primer volum de Species Plantarum de
Linné per endur-se'l cap a Amèrica. Llavors ja saben que formen part de l'expedició
de la Comissió de Límits comandada pel capità José de Iturriaga, amb destí al
port de la Guaira, i amb ordres de remuntar l'Orinoco, per arribar a Bogotà,
Quito, Lima i a tot el Perú. Salpen de Cadis el 15 de febrer de 1754 i
desembarquen a Cumanà, a l'actual Veneçuela, l'11 d'abril. A Linné tan sols li
van arribar dues cartes des d'Amèrica, el 18 d'abril i el 20 d'octubre. En
l'última Loefling li comenta els progressos botànics pels voltants de Cumanà: en
uns deu mesos han collit unes 600 espècies, quasi totes ja determinades i té descripcions
detallades d'unes 250, de les quals una trentena corresponen a gèneres nous.
Però alhora li anuncia també el que serà el gran problema dels expedicionaris: els
primers atacs de febres.
Loefling
va morir de paludisme a la Guyana, a la missió de San Antonio de Caroní, el 22
de febrer de 1756. Tan sols havia pogut herboritzar entre Cumanà i Barcelona.
Mentre va viure, l'equip d'història natural va funcionar prou bé, però al cap
de poc temps de morir ell, Condal va desertar i, a l'agost de 1757, també ho
feu Paltor, al sentir-se menyspreat i degradat per Iturriaga. La Comissió de
Límits va ser en els seus inicis un autèntic desastre, amb un important retard
i moltes morts per malaltia. El caràcter i les decisions d'Iturriaga i el seu
enfrontament amb el governador de Cumanà, que tenia una actitud clarament
obstruccionista tampoc no hi van ajudar. Fins que no se'n va fer càrrec José
Solano, no van aconseguir remuntar l'Orinoco i penetrar pel Casiquiare. Tan
sols van aconseguir arribar als enclavaments portuguesos del Río Negro l'any
1759. La Comissió es va dissoldre oficialment el 1761.
 |
 |
La imatge que ens arriba de Loefling
és la d'un jove completament entregat a l'estudi de les plantes, però sense
renunciar a les altres branques de les ciències naturals. Així, després del
viatge des de Suècia, envia a Linné un llistat i observacions sobre algues o,
en l'espera per embarcar a Cadis, fa un estudi molt complet dels peixos de la
badia; entremig publica unes observacions sobre coralls, descriu un escarabat
piloter o el pugó de la noguerola i, amb Barnades, es dediquen a la descripció
d'aus. Però són les plantes el que més l'impressiona i l'interessa. Només
arribar a Portugal busca el famós drago que havia vist Clusius l'any 1564 o la
palmera canària, i també es sorprèn davant de plantes americanes aclimatades,
com els agaves o les figueres de moro. Reconeix moltes de les plantes
autòctones, però ben aviat s'adona de la diversitat i complexitat d'alguns
grups de plantes ibèriques com ara les cistàcies o les petites cariofil·làcies
anuals, a les que dedicaria bona part dels seus esforços durant els anys
següents. També experimenta en pròpia pell el trist sinus dels botànics
mediterranis a la recerca de les plantes anuals de primavera: un any apareixen
per tot arreu i en quantitats aclaparadores, i l'any següent amb prou feines si
se'n troben dos o tres peus escarransits. Les plantes són el seu centre
d'interès i són omnipresents en tot el relat. Cal no oblidar, però, que el text
de la seva estada a Espanya està format per les cartes dirigides a Linné, i el
que hi apareix són sobretot llistes de plantes recol·lectades i comentaris
sobre determinacions o problemes taxonòmics. També hi figuren notícies sobre
les relacions amb els botànics i polítics espanyols, sobre la colònia
estrangera a la capital o sobre els altres deixebles de Linné dispersos pel món.
Durant els anys a Madrid, busca en tot moment el mestratge i l'aprovació de
Linné, però durant el periple americà adquireix ja total autonomia. En qualsevol
cas, Linné va “editar”* les cartes de Loefling per tal d’evitar
susceptibilitats amb els botànics madrilenys i fins i tot afalagar-los,
sobretot pensant en Joseph Quer, un dels més prominents i ben situat a la Cort,
i irreductible tournefortià.
La versió en castellà d'Ignacio de
Asso (1742-1814) tan sols conté la traducció del prefaci i del diari del viatge,
en suec a l'original. El prefaci és obra de Linné i és una semblança i una lloança
de la vida i mèrits del deixeble. El diari de viatge el va editar Linné, segons
diu al prefaci, a partir de les cartes que li va enviar Loefling durant
l’estada a Portugal i Espanya, a les que hi va afegir algunes descripcions de
plantes singulars. També hi va incloure un extracte dels manuscrits que li van
arribar del període americà. El text en castellà conté sovint notes a peu de
pàgina i totes semblen obra de A.J. Cavanilles (1745-1804), editor de botànica
de la revista. L’original de 1758, l'Iter
hispanicum, conté a més una part, en
llatí, dedicada a la descripció de plantes espanyoles i una altra d'americanes,
així com alguns apèndixs i índexs finals més.
Observaciones de Historia natural hechas en España
y en América por Pedro Loefling: traducidas del Sueco, según la edición
de Cárlos Linneo, por D. Ignacio
de Asso. Anales de Ciencias Naturales 3: 278-315 (1801); 4: 155-191,
324-339 (1801); 5: 82-104, 296-340 (1802). [Disponible a Biblioteca
digital del RJB; reimprès a Memorias de la Real Sociedad Española de
Historia Natural 5: 11-134 (1908), disponible a Biblioteca
digital del RJB].
Petri Loefling Iter hispanicum, eller
resa Til spanska länderna uti Europa och America, förrätad ifrån År 1751 til År
1756, med beskrifningar och rön öfver de märkvärdigaste växter, utgifven Efter
dess Frånfälle af Carl Linnaeus. Stockholm, Ṫryckt på Direct. Lars Salvii
Kostnad (1758). 316 p. [Disponible a Biblioteca
digital del RJB i a Internet Archive]
* Per tal d'entendre millor l'expurgació que va fer Linné
de la correspondència de Loefling, veure G.
López González (1990). La obra
botánica de Löfling en España, pp. 33-49. In: F. Pelayo. Pehr Löfling y la Expedición al Orinoco,
1754-1761. Madrid, CSIC. 190 p.
Edició del text: Edith Castells i
Pilar Pérez Ramón.
