“Voilà ce que fut notre vie. C’est dans cette réalité hallucinante que
notre moral s’efforçait à trouver un élément d’espérance. Et beaucoup d’entre
nous le saisissait, cet indice fragile, avec la foi d’une énergie folle,
incompréhensible. Ainsi est fait le merveilleux mécanisme de l’être humain,
de cet être que des milliers de siècles semblent avoir achevé et que les
nouveaux Barbares ont voulu anéantir. Mais ils n’ont tué que le corps, non
pas l’esprit.”
|
Lasciate ogni speranza,
voi ch'entrate, va dir
el poeta que hi figura a la porta de l'infern. Du Kommst, Niemals Raus és
la benvinguda, gravada en granit, que hi havia a l’entrada del camp de
Mauthausen. De vegades el pitjor dels malsons es transforma en la realitat
quotidiana. I encara que despertar-ne sembla impossible, hi ha qui se’n surt i
aconsegueix redreçar la seva vida.
Roger
Heim (1900-1972) tenia un futur ben prometedor a finals dels anys 30 del segle
XX. Enginyer químic de formació, ben aviat va dirigir el seu interès cap als
fongs, defensant la tesi doctoral sobre el gènere Inocybe l’any 1931. L’any 1933 ja era subdirector del Museu Nacional
d’Història Natural de París i treballava sobre russulals de Madagascar i agaricals
associats a tèrmits africans. L’any 1932 havia estat tot un mes Catalunya, dins
dels treballs del Pla Micològic Quinquennal elaborat per en Pius Font i Quer (1888-1964) i en va publicar els resultats als
“Treballs del Museu de Ciències Naturals de Barcelona” l’any 1934. S’havia
casat l’any 1935 amb la micòloga romanesa, especialista en citologia, Panca
Eftimiu i ja tenia un fill.
Però
tot va trontollar amb la invasió de França pels alemanys. Membre de la
Resistència des de 1942, va ser denunciat i detingut a l'any següent, i
internat a diversos camps francesos, fins que va ser deportat al camp de
triatge de Buchenwald (gener-febrer de 1944), després transferit a Mauthausen (febrer-març
de 1944) i finalment internat en el camp de Gusen, subsidiari d’aquest, i
especialitzat en l’extermini de les elits dels països conquistats, on
treballaven en l’extracció de granit a la pedrera del camp. Va sobreviure al
dia a dia i també a les matances finals del mes d’abril de 1945, quan els
francesos de Gusen van sortir i caminar els 5 km que els separaven de
Mauthausen, on en teoria els esperaven els camions de la Creu Roja. Però no hi
va haver camions per a tots i van haver d'esperar deu dies a Mauthausen sense
menjar i a la intempèrie i, quan ja els anaven a gasejar, van entrar els
primers tancs lleugers americans gràcies a la intervenció decidida del delegat
de la Creu Roja Internacional, el suís Louis Haefliger.
Acabada
la Guerra, va impartir quatre conferències relatant part de les seves
experiències i reflexions, que va recollir en un llibret publicat l’any 1947. Les
dues primeres són de maig i novembre de 1945, al Museu Nacional d’Història
Natural i a la Sorbona respectivament, i la tercera, de juny de 1946, és en una
cerimònia a la memòria del Pare Jacques de Jésus, un dels benefactors, dins del
camp, de la comunitat francesa i que moriria poc després de l’alliberament a
causa d'una pneumònia. En elles explica les condicions d’organització i treball
del camp, assenyalant les diferents alternatives que implicaven la mort i també
els requisits necessaris per sobreviure. I tot amb la descripció de nombrosos
casos, coneguts de primera mà o viscuts per ell mateix, de fins on pot arribar
un ésser humà per sobreviure. No relata gran cosa sobre la seva situació
personal, tan sols menciona breument que va ser subjecte d’algun experiment
mèdic i algunes de les rutines diàries. Però el que sí que hi ha són nombroses
reflexions del perquè de tot allò, i per intentar comprendre com els guàrdies
del camp podien aplicar un programa sistemàtic pensat per aniquilar qualsevol
esperança –no deixar-los tranquils ni un minut, assetjament i desgast
constant–, però sense mostrar la més mínima empatia, cap compassió, pel
sofriment d’un altre ésser humà; més aviat tot el contrari, una crueltat
gratuïta, fins i tot amb sadisme.
La
quarta conferència és de gener de 1947, en una manifestació organitzada per la
“Federació nacional dels Deportats i Internats Resistents i Patriotes”. És
breu, però pessimista i és la que, llegida avui dia, potser copsa més, doncs és
completament contrari no sols a l’oblit, sinó que també explicita la malfiança
de què el poble alemany es pugui dissociar del nazisme, afirmant que la democràcia
és incompatible amb el temperament alemany. Sorprenentment, personalitza els
seus atacs en Kurt Schumacher, social-demòcrata alemany que havia estat
arrestat i internat en diversos camps de concentració des de 1933, i que l’any
abans havia aconseguit arribar a Secretari del SPD; va ser el cap de l’oposició
als governs conservadors de Konrad Adenauer fins a l’any 1952, en que va morir.
A la vista d’aquest escrit, una possible interpretació del títol del llibret, La sombre route, certament ambigu, és que
es refereixi al futur.
Encara
que en algun punt s’entrevegi l’origen més o menys “mitinesc” dels texts, està
molt ben escrit i la lectura és fluida [sempre que les llàgrimes del lector ho
permetin]. A diferència de d’altres relats sobre els camps de concentració, res
està novel·lat, tan sols apareix la realitat viscuda i les reflexions personals
de l’autor. El seu punt de vista és molt francès, rarament parla de les
relacions amb presoners de d’altres països –s’entreveu una certa admiració pels
russos, un cert menysteniment cap als polonesos–, però el tema recurrent és
intentar entendre la relació dels alemanys en general amb el genocidi. Estava
assumit no esperar cap pietat per part de les tropes dels S.S., però és de més
difícil comprensió la indiferència de les tropes de la Wehrmacht o la dels kapos
dels barracons. Ressalta sovint la importància de conservar l’esperança de
sobreviure, malgrat que tot el sistema estava dissenyat precisament per a
eliminar-la. Especialment dolorós és el relat de les conseqüències dels
bombardejos aliats sobre la propera ciutat de Linz durant els mesos finals de
la guerra, en què es barregen l’esperança d’un final proper i l’exigència de
superar una nova prova física que pot ser l'última: a cada alerta d’atac havien
de córrer uns 1.500 m per entrar als túnels excavats a la muntanya, fuetejats
per cops de bastó i perseguits pels gossos. També és colpidor quan explica les
morts per empatx amb les racions de la Creu Roja un cop han estat alliberats.
I
una constatació: a l’infern no hi ha fongs, ni plantes. O almenys ni tan sols
els botànics més ben preparats són capaços de fixar-s’hi, obstinats com estan a
sobreviure conservant, si pot ser, un mínim de dignitat humana. L'única
referència dins del camp és quan explica que arreplegar a la carrera unes
poques fulles de lletsons o pixallits pot representar la possibilitat de viure
un dia més. Abans, els primers dies de l’estada a Mauthausen, l’havia sorprès l’espai
enjardinat a l’entrada del camp. Després, en el trajecte final de Gusen a Mauthausen,
es meravella de contemplar els arbres fruiters i les primeres herbes de la
primavera en flor.
No
menys de mitja dotzena de gèneres de fongs porten epònims basats en el seu
cognom.
Membre
de l’Amicale de Mauthausen, en va ser
el President de 1971 a 1979. Sempre va portar a la cartera una fotografia on
se'l veia, esquelètic i demacrat, quan les forces aliades van alliberar el camp
de Mauthausen.
Roger Heim. 1947. La sombre route. José Corti, Paris. 99 p.
Edició del text: Edith
Castells.
