dijous, 24 de desembre del 2020

Alfred Moquin-Tandon: un botànic de províncies –i poeta– descobreix París (1834)

            "4 octobre 1834. Nous étions convenus avec M. Blume d'aller aujourd'hui chez M. Gay à 8 heures du matin. Nous avons exécuté notre projet, mais faute d'avoir averti ce botaniste, quand nous sommes arrivés chez lui, nous avons trouvé visage de bois.

            Je suis rentré et je me suis occupé, pendant une heure environ, à arranger mes Chénopodées du Muséum Delessert.

            A neuf heures, j'ai pris du lait et du beurre au café du Luxembourg. En sortant, l'occasion m'a offert un ouvrage in 4º sur les tulipes, avec planches assez bien faites. Je l'ai acheté 50 sols.

            Je me suis promené sur les quais jusqu'à midi. J'ai marchandé un Genera plantarum de Linné; j'ai regardé les gravures, les lithographies et les dessins; j'ai visité la Madeleine; enfin j'ai usé la matinée en véritable flâneur, mais en flâneur qui observe et qui réfléchit.

            Une Béarnaise m'a conduit jusqu'à une centaine de pas de mon hôtel; j'ai été chez M. Webb; nous avions examiné ensemble les Chénopodées des Canaries..."


             He de començar confessant-ho: la figura de Moquin-Tandon sempre m'ha fascinat. I això que és més ben aviat poc el que durant molt de temps en vaig conèixer d’ell. Quan jo començava a bregar-me en temes de taxonomia, durant un bon temps vaig tenir sobre la taula de treball la segona part del volum XIII del Prodromus... de De Candolle, quasi tot ell escrit per Moquin-Tandon i que conté les monografies de les famílies salsolàcies [quenopodiàcies] i amarantàcies. Aquells tractaments, monumentals, em van impressionar per la seva extensió i claredat, més encara sabent que eren el resultat de l’estudi tan sols de plecs d’herbari, de tot el món, d’aquelles plantes amb unes flors minúscules i quasi sense caràcters. La seva capacitat d’observació, anàlisi i síntesi em va meravellar, però, a més, entreveure una imatge seva on es veu un home amb aspecte serè i assossegat i descobrir que també havia escrit poesia en occità, ja el va fer entrar per sempre més en el panteó de personatges admirats.

             Alfred Moquin-Tandon (1804-1863) descendia de protestants que havien fugit a Ginebra quan la revocació de l'edicte de Nantes, però que més tard retornaren a França i es van instal·lar a Montpeller. El seu pare era comerciant, i entre els seus avantpassats hi havia també científics i banquers, però el més conegut és l'avi André-August Tandon, a qui el seu nét va qualificar del darrer trobador de la cultura occitana.


 
            Va estudiar Ciències i Medicina a Montpeller, on va obtenir els doctorats corresponents. Molt interessat en la botànica, es considerava deixeble de Michel Félix Dunal (1789-1856), qui al seu cop havia tingut com a mestre al ginebrí Augustin-Pyramus de Candolle (1778-1841), durant l'etapa d'aquest com a professor a Montpeller, on havia escombrat definitivament el sistema artificial de Linné de la docència universitària. En aquella època, per tal d'obtenir el doctorat en ciències naturals s'havien de defensar dues tesis. En Moquin-Tandon, amb vint-i-dos anys, en va presentar una de zoologia i un altre de botànica. La de zoologia era una monografia de les sangonelles (fam. Hirudinea), on també tractava qüestions experimentals de fisiologia i on entrava de ple en la polèmica sobre la metamerització [zoonite] dels animals. La de botànica, en principi, havia de ser una monografia de les quenopodiàcies, però, per un cert atzar, acaba sent un Essai sur les dédoublemens ou multiplication d'organs dans les végétaux, el que a la llarga el portaria a ser un especialista en teratologies vegetals. La monografia de les quenopodiàcies no veuria la llum fins a l'any 1840. L'any 1828 va presentar la tesi per al doctorat en medicina, sobre tisi laríngia sifilítica.

             Moquin-Tandon va començar la carrera docent com a professor de fisiologia comparada a Marsella, però ja l'any 1833 va obtenir una plaça de professor de ciències naturals a la Facultat de Ciències de Tolosa de Llenguadoc, on explicava botànica, zoologia i geologia. A més, l'any 1834 va ser nomenat director del Jardin des plantes, on també impartia un curs de botànica. Va considerar que era massa càrrega docent per a una sola persona i va decidir anar a París a veure si es podia entrevistar amb els responsables d'ensenyament per explicar-los-hi la seva situació. Era la primera vegada que anava a París, i durant la seva estada va escriure una espècie de diari, dia a dia, on recull les seves activitats, trobades i impressions, en un estil molt lliure i sense cap intenció de publicar-ne res.

             El dietari comença el dia 8 de setembre i acaba el 24 d'octubre. El primer dia, només arribar de matinada, s'instal·la al petit apartament que tenia reservat i ja se'n va a recórrer els carrers de París. El segon dia s'atansa al Museu d'Història Natural i, en un episodi que es repetirà sovint durant el viatge, es troba de cop amb un conegut. Es tracta d'un amic i company de Montpeller, Victor Coste, que treballa allí en embriologia i amb qui es relacionarà molt durant l'estada a Paris. A continuació es presenta en casa de Geoffroy Saint-Hilaire pare (1772-1844), amb qui ja s'havia cartejat, que ocupava la càtedra de zoologia al Museu des de la seva constitució l'any 1793 i que, després de la mort de Cuvier un parell d'anys abans, havia quedat com el gran pensador sobre l'estructura i organització dels animals. Serà un dels personatges a qui Moquin-Tandon dedica més atenció, amb llargues converses, i cap al final de l'estada a París l'amistat entre els dos és manifesta.

             Ràpidament amplia la seva xarxa de contactes i coneixences. Al començament, els centres neuràlgics són el Museu d'Història Natural –que inclou el Jardí de Plantes– i la casa de Benjamin Delessert (1773-1847), on el seu herbari, el més important de França en aquells moments, estava obert a tothom que necessites treballar-hi. Sorprèn la quantitat de botànics que pul·lulen amunt i avall. Molts d'ells tenen herbaris que han fet en països llunyans i que treballen en alguna publicació al respecte. Al saber que hi ha un especialista en quenopodiàcies i poligalàcies, li van darrere perquè els determini les plantes d'aquestes famílies. Intentarà acontentar a la majoria i, sempre que pot, n'agafa un frustulum. Entre ells destaca la relació cordial amb Carl Ludwig Blume (1796-1862) –director del jardí de Leiden i que treball en flora del SE asiàtic– i amb Auguste de Saint-Hilaire (1779-1853), l'especialista en la flora del Brasil amb qui ja havia col·laborat en alguna de les seves publicacions, però a qui no coneixia personalment. Més tard, a finals de setembre, s'instal·len a Paris Philip Barker Webb (1793-1854) i Sabin Berthelot (1794-1880), provinents de Londres i que estaven treballant en la flora de les illes Canàries. Segons Moquin-Tandon l'herbari de Webb, format per les seves recol·leccions mediterrànies i canàries i diversos herbaris més que ha comprat –com els de Desfontaines, Labillardière, Ruiz i Pavón...– és un dels més rics d'Europa. El tracte amb ells serà freqüent i, sobretot amb Berthelot, hi establirà una relació d'amistat.

Chenolea canariensis, planta descrita per Moquin-Tandon en la seva estada a París, a partir de materials col·lectats per Webb i Berthelot a les illes Canàries. Actualment és considera integrada en el gènere Kirilowia: K. canariensis (Moq.) G.L. Chu


            Un dels objectius de la visita a París és també conèixer els botànics i zoòlegs més prominents de la capital; a alguns els ha tractat per correspondència, per a d'altres porta cartes de presentació i a quasi tots els coneix per les seves obres. A mesura que els va tractant, en queda una mica desencisat i escriu: "La connaissance des savants de Paris a bien diminué en moi le respect que je portais à tous les hommes qui ont pénétré dans le sanctuaire de la Science; j'ai remarqué d'abord que beaucoup de ces messieurs étaient fort au-dessous de leur réputation. L'usurpation de la gloire est à Paris assez commune. Cette usurpation est une suite nécessaire de l'intrigue qui, dans la capitale, est certainement la passion qui domine le plus; beaucoup d'hommes arrivent au sein de l'Institut ou dans les facultés, appuyés non pas sur des livres, sur des titres réels, mais sur des parents et des amis; on m'a rapporté des exemples de fraudes académiques ou professorales, qui ont bien surpris mon innocence de province".

           També és ben sucosa la descripció –física, però també psicològica– que fa dels membres de la Secció de Botànica de l'Institut de França, del valor de les seves obres i del que se'n pot esperar d'ells en el futur. Els Jussieu, pare –Antoine Laurent (1748-1836)– i fill –Adrien (1797-1853)– no en surten gaire ben parats. Tampoc Mirbel (1776-1854) ni Achille Richard (1794-1852). Tots els elogis són per a Adolphe Brongniart (1801-1876). D'Auguste de Saint-Hilaire simplement en diu: mon ami. Sorprèn sobretot la rotunditat de les seves opinions i la clarividència dels seus vaticinis. Encara que uns dies abans ja havia fet el mateix amb Étienne Gay (1786-1864), de qui diu que per culpa de la seva obsessió pels detalls, mai no serà capaç d'acabar la monografia que prepara, des de fa més de vint anys, del gènere Crocus.

             Però la seva activitat no es limita a la botànica. Entre passejades, un dia el dedica al Panteó, un altre organitzen una visita a la fàbrica de Sèvres, acompanyats per Brongniart pare, el director o, quan entra en una exposició que estan muntant a l'Escola de Belles Arts, n'escriu les seves impressions i opinions per a, diu, comparar-les amb les que sortiran als diaris els pròxims dies, un cop inaugurada. Molt sovint es dedica a bouquiner i indica el títol –i el preu­– dels llibres que s'emporta. Les seves adquisicions són, sobretot, de botànica i zoologia, però també hi ha medicina, geologia..., i fins i tot un llibre de poesia escrit pel seu avi. I també deixa per escrit quan se'n va a un cafè cap al vespre a prendre una cervesa, fumar o jugar alguna partida de dominó, moltes vegades acompanyat per Berthelot o pel seu amic de joventut Maire (?), també botànic. Se sorprèn de la gran quantitat de coneguts que hi troba a París, molts de Montpeller, però també de Tolosa i Marsella. I sovint anota quins d'aquests no es troben acompanyats de les seves parelles habituals. Moltes nits va a espectacles, sol o acompanyat per coneguts o amics: ballet, teatre, opera, varietats... i deixa comentaris sobre els actors o les obres.

             Quan ja l'estada s'està acabant, explica les tribulacions per trobar caixes on encabir els prop de 100 paquets de plantes que ha reunit a París –l'herbari Poiret, que ha comprat, més duplicats i fragments de quenopodiàcies i poligalàcies amb què l'han obsequiat– per tal d'enviar a Tolosa. Amb tota la resta d'adquisicions, llibres inclosos, són 536 kg.

             Al final, després de diversos tràmits protocol·laris que li han costat un mes, aconsegueix entrevistar-se amb el ministre d'Instrucció Pública i el seu cap de gabinet, que accedeixen a la seva petició. En un dels pocs trets autobiogràfics, quan descriu a aquest darrer diu: "il gesticule assez quand il parle, à peu près comme moi".

            Moquin-Tandon va restar a la Universitat de Tolosa fins a l'any 1853, quan va guanyar la càtedra d'història natural de les matèries mèdiques a la Facultat de medicina de París, succeint a Achille Richard, on es va quedar fins al final de la seva vida. Allí va publicar uns prestigiats Éléments de zoologie médicale i Éléments de botanique médicale. A més de botànic va ser un reconegut especialista en el camp dels mol·luscos terrestres i una autoritat en ornitologia i, per exemple, es va encarregar d'aquest apartat a la Histoire naturelle des îles Canaries de Webb i Berthelot. L'any 1854 va ser elegit per entrar en l'Académie des Sciences, en la plaça que havia quedat vacant per la mort del seu amic Auguste de Saint-Hilaire. A més dels seus treballs científics, prop de 200, va publicar nombrosos treballs literaris i de poesia en occità, alguns d'ells amb el pseudònim d'Alfred Frédol. Malgrat tot, a part d'aquest, no va ser un gran viatger: tan sols va anar a Còrcega amb l'excusa de concloure la flora inacabada d'Esprit Requien (1788-1851). Sembla que el major resultat d'aquest viatge va ser convèncer Jean-Henri Fabre (1823-1915) de deixar de banda les matemàtiques i dedicar-se de ple a l'entomologia.

             El dietari ens proporciona una visió de la intensa vida científica, cultural i social de la capital. Molt detallada, a més, pel que respecta als cercles botànics. El nombre de personatges que hi apareixen és molt ampli, encara que es pot seguir bastant bé gràcies a l'índex onomàstic que hi han afegit els editors. En canvi, no hi ha quasi cap referència a la situació política, malgrat el canvi de règim de 1830 i de les revoltes obreres, de 1831 i 1834. Aquesta darrera, reprimida per l'exèrcit a Lió amb nombrosos morts, sembla que no va afectar la vida quotidiana de la capital.

 

Alfred Moquin-Tandon. Un naturaliste à Paris, 1834: Notes sur mon premier séjour à Paris, en 1834, du 4 septembre au 23 octobre. Éd. présentée par Jean-Louis Fischer. Index établi par Isabelle Dussert-Carbonne, 1999. Sciences en situation, Chilly-Mazarin. 163 p.

Edició del text: Edith Castells.

dissabte, 31 d’octubre del 2020

John Stuart Mill: un filòsof s’entreté amb les plantes (NE ibèric, 1860)

 

"My next botanizing was in a walk in the dusk near Guadalaxara, the place where the railway from Madrid towards Zaragoza at that time terminated; it has since been extended further. This little town is made imposing by the vast château of the Mendozas, a building which tells of Spain in what are called her great ages, being in reality the ages by which she was ruined. The only new plant which met my eye was Reseda undata, now identified with R. alba, a plant of our gardens, sometimes found in England as an escape from culture, to me indissolubly associated with the place where I first saw it, the ruins of Nero's Golden House."

 

             La llengua anglesa sorprèn de tant en tant amb neologismes creats a partir del llatí, o de termes grecs llatinitzats, però que no tenen un equivalent directe en les llengües romàniques actuals. To botanizer n'és un d'ells i sovint s’utilitza tan sols en gerundi. Defineix perfectament en què consisteix l'activitat dels botànics quan exploren un territori, independentment de la intensitat amb què s'hi dediquin. En el cas que tractarem avui, és un aficionat anglès que botanitza, durant poc més d’un mes, pel NE ibèric.

             John Stuart Mill (1806-1873) és considerat el gran filòsof liberal anglès del segle XIX. Va ser el producte, únic i irrepetible, d'un experiment educatiu portat a terme per son pare, James Mill, sota la influència de la filosofia utilitarista del seu amic Jeremy Bentham (1748-1832). Amb el pare com a únic mestre i ell com a únic deixeble –i aïllat de d’altres nois de la seva edat–, rebé una educació molt rigorosa, on destacaren llatí i grec, història, lògica i economia política. Per casa seva passaven sovint alguns dels intel·lectuals amics del seu pare com David Ricardo o, per descomptat, Jeremy Bentham. De jove va ser un gran defensor i propagandista de la filosofia benthamiana de l’utilitarisme –és bo tot allò que comporta o va dirigit cap a la felicitat dels individus–, encara que amb els anys va evolucionar cap al socialisme. Va ser un dels més destacats defensors del dret al sufragi femení, de la supressió total de l’esclavitud, de l’autonomia d’Irlanda i dels sindicats obrers. Les seves obres sobre la llibertat, la lògica, el dret de sufragi o els sistemes de representació política tingueren gran transcendència intel·lectual i social. Encara que signà en solitari quasi tota la seva obra, en l'autobiografia reconeix que molt del mèrit dels seus treballs de maduresa és gràcies a la seva esposa Harriet Taylor (1807-1858) o a la filla d'aquesta, Helen Taylor (1831-1907), que mai van voler signar-los amb ell. Després de la seva mort el 1873, Helen Taylor es va convertir en una activista de diverses causes progressistes i ja va fer sentir la seva pròpia veu, destacant en la lluita pel sufragi femení i per la reforma del sistema educatiu.

             La relació de J.S. Mill amb la botànica venia de lluny. L’any 1820, amb catorze anys, havia anat al S de França convidat per la família del general Samuel Bentham –germà de Jeremy Bentham– per passar-hi una temporada. Va fer amb ells una excursió pels Pirineus: Pau, Baiona, Banhères de Luishon i pujada al pic del Migdia de Bigorra. S’hi va quedar tot un any i ja es va aficionar a la botànica, encara que ho va considerar sempre com un entreteniment. Cal suposar que hi va ajudar la influència de Lady Bentham, Mary Sophia (c. 1765-1858), gran aficionada a les plantes, i de George (1800-1884), el fill gran de la família, que en aquells anys també estava descobrint la botànica –veure l’entrada del blog de desembre de 2017–.

John S. Mill i Helen Taylor [de Wikipedia]


          
El viatge d'avui el van fer John S. Mill i Helen Taylor, la seva filla adoptiva, des de mitjans d'abril a mitjans de maig de 1860. En aquella època residien gran part de l’any a Avinyó, ciutat on estava enterrada la seva esposa, que havia mort allí poc abans.

           El relat es va publicar fragmentat en cinc parts. La primera entrega comença amb una introducció sobre les característiques fisiogràfiques de la península Ibèrica. En destaca la manca de treballs botànics sobre el territori i comenta la situació d'Espanya, lloant els progressos aconseguits en els últims temps, tan socials –abolició de la Inquisició, final de les guerres civils [evidentment no sabia que les guerres carlistes encara no havien acabat]– com econòmics –xarxa de ferrocarril acceptable, allotjaments raonablement còmodes, agricultura en desenvolupament– i és clarament optimista sobre el futur del país. La resta del capítol està dedicada a la flora de Catalunya. Aquí no assenyala cap trajecte i sembla que les seves recol·leccions es limiten, a més de Montserrat, als voltants de Barcelona –indica Montjuïc i les muntanyes de Barcelona [Tibidabo?]–; tan sols al final diu que a mitjans de maig, és a dir, quan ja marxaven, va visitar els turons al voltant de Girona. La part dedicada a la flora és extensa, encara que no s'allunya gaire del litoral. Així, parla de la flora d'alzinars, garrigues, suredes, plantes arbustives de sòls carbonatats ...

             La segona i tercera entrega tenen el mateix encapçalament: Tarragona, València, Saragossa. Comença lloant la riquesa i novetats que troba als voltants de Tarragona, i després passa a explicar la plana al voltant de València i algunes de les plantes que més li criden l'atenció. De València a Madrid hi viatgen en tren, amb una única parada d'una hora a Almansa, que li permet fer un passeig en un marge entre conreus. A Madrid no herboritza i es dediquen a recórrer la ciutat i "its almost unrivalled picture-gallery". En canvi, no creu que sigui gaire atractiu, des del punt de vista botànic, els voltants de la ciutat. El següent trajecte el fan en tren fins a Guadalajara, on s'acaba la línia. La propera parada és a Alcolea del Pinar, que ell situa a l'Aragó. Aquí la floració ve amb retard i observa que, a primers de maig, les argelagues no estan encara en flor –mentre que als voltants d'Avinyó ja estaven florides al febrer– i tan sols parla d'unes poques plantes anuals. Més tard, a Saragossa, l'herborització ja és més profitosa i la llista de plantes és considerable. En canvi, de l'herborització a Lleida tan sols en comenta les plantes que no havia vist encara a Espanya: Silene conica i S. conoidea, Nonnea ventricosa i Malcolmia africana. El capítol acaba amb les plantes que pot aguaitar des de la diligència en el trajecte entre Lleida i Tarragona.

             La quarta entrega està dedicada a Montserrat, que visiten durant la segona setmana de maig i on s'allotgen al monestir. Descriu les diverses possibilitats d'accedir-hi des de Barcelona i es mostra entusiasmat amb la seva flora, sobretot Ramonda myconi, que ja coneixia de Gavarnie. La llista de plantes és molt extensa* i els comentaris nombrosos.

             La darrera entrega correspon a un trajecte de dos dies, a finals de maig, pels "Spanish Pyrenees". Sembla que en sortir de Catalunya se'n van anar al vessant N dels Pirineus oriental, però com que la primavera venia amb retard va ser poc productiu, així que van optar per anar a la cara meridional. Van remuntar el curs del Tet fins a Montlluís, continuar cap a la Cerdanya i a Puigcerdà i, des d'allí, van baixar per la vall del Segre durant tot un dia, arribant a la Seu ja després de la posta del sol. Dona un bon llistat de plantes, però no s'atreveix amb les roses, que el sorprenen per la gran diversitat. Des de la Seu retornen a França per Andorra, i aquí torna a donar una extensa llista de plantes, moltes d'elles amb comentaris diversos.

            En conjunt, el relat està centrat en les plantes, incloent-hi descripcions dels principals conreus i alguns aspectes del paisatge, i encara que l'objectiu del viatge devia ser conèixer sobretot les ciutats, d'aquestes ens n'explica ben poc. En realitat passa poca estona herboritzant i, excepte en la visita a Montserrat o en alguna sortida pels voltants de Barcelona, la major part de les plantes estan collides a correcuita en les parades de la diligència i als voltants de les ciutats on pernoctaven. Per a determinar les plantes porta tres llibres, la Flore de France, de Grenier & Godron, el que anomena el Compendium de Persoon [cal suposar que és el Synopsis Plantarum] i The tourist's flora, de J. Woods, que precisament no inclou Espanya. En general denota tenir molta idea de la flora mediterrània, encara que també hi apareix algun error de determinació. Els seus comentaris mostren un bon coneixedor de la flora del S de França –Llenguadoc, Provença, Rosselló i Pirineus–, i sovint encara hi afegeix també observacions sobre la flora de Sicília, Roma o Anglaterra. Però, de sobte, també hi pot incorporar una llarga digressió sobre les espècies d'Asphodelus, en què aprofita per recomanar als botànics anglesos que visitin la península de Bretanya a França.

             Entre 1840 i 1862 va enviar una vintena de comunicacions sobre plantes a la revista Phytologist [fins a 1855 Phytologist: a popular botanical miscellany, després va canviar a The Phytologist: a botanical journal]. La majoria corresponen a notes breus sobre flora anglesa, bé en referència a alguna planta en concret o bé llistes de plantes presents en algun indret. El relat del viatge pel NE ibèric destaca entre ells per la seva extensió. Quan va morir, a Avinyó, sembla que estava preparant una flora del departament de la Vaucluse. Almenys una part del seu herbari es conserva a Kew, donat per la seva filla. El gran naturalista –i també poeta– Jean-Henri Fabre (1823-1915) li va dedicar un gènere d'ascomicets, Stuartella.

             El seu llibre On Liberty encara avui dia és regularment publicat, sovint traduït a diverses llengües.

 

J.S. Mill (1861-62). A few days botanizing in the North-Eastern Provinces of Spain, in April and May, 1860. The Phytologist London, n.s. 5: 225-236, 296-303, 327-330, 356-362 (1861); 6: 35-45 (1862). [Disponible a Biodiversity Heritage Library]

 

* La part del viatge corresponent a la visita a Montserrat ha estat analitzat en detall a A. Blanquer Hernández (2003). Una herborització a Montserrat a la primavera de 1860. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural 71: 51-58.

 
Edició del text: Edith Castells.

 

 

dijous, 30 de juliol del 2020

Hipólito Ruiz, un jove de Burgos descobreix la flora del Perú i Xile (1777-1788)


            El 3 [octubre de 1779] hicimos la primera excursión, acompañados del Alférez de Milicias y de tres Peones, internándonos rio abaxo hasta la casuca de la Centinela abanzada; donde dejamos nuestras Caballerías y continuamos a pie herborizando por aquellos hermosos y deliciosos campos; cubiertos de multitud de vegetales; cuya perpetua fragancia y aroma recrea y vivifica los sentidos de tal manera, que parece que combida aquel terreno á no apartarse jamás de él. Sobre todos los Vegetales, los mas abundantes son (los) de la familia de las Orchideas, cuyos bulbos, colocados sobre la faz de la tierra, visten y cubren como un empedrado los terrenos más secos y peñascos; y los variados colores de sus estrañas y preciosas flores matizan aquel singular y natural pavimento.

            Volvimos al Fuerte, donde nos habian alojados aquellos Militares, con mas de quarenta plantas nuevas, distintas todas de las que habiamos visto en otros lugares.


        Hi ha ofertes irresistibles, sobretot si tens vint-i-tres anys. Encara que sàpigues que, si acceptes, la vida et canviarà irremeiablement i en quedaràs marcat per sempre més. I això és el que els hi devia passar, a Madrid, a finals del segle XVIII, a dos joves estudiants de farmàcia i amb una certa inclinació cap a la botànica.

        Casimiro Gómez Ortega (1741-1818) és el botànic que va marcar profundament el desenvolupament de la botànica a Madrid –i per extensió a Espanya– l’últim quart del segle XVIII. Era un personatge molt capaç, viatjat, amb aficions literàries i bona ploma, ben connectat en els ambients botànico-farmacèutics de la Cort –nebot de Joseph Ortega (1703-1761), a qui Linné havia dedicat el gènere Ortegia– i, sobretot, ambiciós. Havia estudiat filosofia i medicina a Itàlia, però en va retornar l’any 1762, a la mort del seu oncle per heretar-ne la farmàcia, una de les millors de Madrid, i el 1771 ja va ser nomenat primer catedràtic del Jardí Botànic. Després d’una estada a París el 1776, havia aconseguit convèncer José Gálvez (1720-1787), el ministre d’Índies, per tal d’organitzar una expedició per conèixer més a fons les riqueses vegetals dels dominis americans, concretament del virregnat del Perú. Però, li faltaven els botànics!

        Hipólito Ruiz López (Belorado, Burgos 1754-Madrid 1816) era un jove, fill de camperols, que amb 14 anys va anar a Madrid i, sota la tutela d’un oncle farmacèutic, va començar a estudiar diverses matèries relacionades amb la farmàcia, entre d’altres botànica. Des de l'any 1772 treballava al jardí de Migas Calientes sota la supervisió de Gómez Ortega; tenia poca experiència botànica, però era intel·ligent i treballador, i va acceptar encantat la proposta de participar en l’expedició. José Antonio Pavón y Jiménez (Casatejada, Cáceres 1754-Madrid 1844) era també nebot de farmacèutic, qui l’havia col·locat com a meritori de farmàcia al Real Sitio de la Granja; a més, tenia una beca per estudiar botànica i d’altres matèries relacionades amb la farmàcia. Gómez Ortega no el coneixia abans, però també el va enrolar.

 

Hipólito Ruiz [edició Jaramillo-Arango, 1952]
       Al final, l’expedició estava formada per Hipólito Ruiz i José Pavón com a botànics, José Brunete (1746-1787) i Isidro Gálvez (1754-1829) com a dibuixants i acompanyats pel botànic francès Joseph Dombey (1742-1794). Encara que el cap era Ruiz, el botànic més expert era Dombey, i això va ser sovint font de conflictes. Més tard, a finals de 1784 i ja a Amèrica, s'hi van incorporar dos aprenents: un botànic, el navarrès Juan Tafalla (1755-1811), i un dibuixant, Francisco Pulgar. En principi, l'expedició estava prevista per quatre anys i Dombey, de fet, va retornar a Espanya el 1784, però la resta van continuar a Amèrica fins al 1788.

        Havien sortit de Cadis el 19 d’octubre de 1777 i van arribar a Callao a primers d'abril de 1778. Primer herboritzen pels voltants de Lima, però després ja organitzen expedicions per explorar les zones costaneres al nord i sud de Lima. El maig de 1779 emprenen viatge cap a Tarma, a l'altre vessant dels Andes; exploraran aquesta província i la de Jauja fins a l'abril de 1780, quan retornen a Lima. Però a finals de mes ja estan un altre cop en marxa cap a Huánuco –més enllà de Tarma–, el principal centre de recol·lecció de la quina i on es cultiva també la coca; restaran a la província fins a finals de març de 1781. El juny el passen a Lima, i de juliol a setembre tornen a explorar la zona costanera al nord de la capital, encara que ara s'enfilaran més per algunes valls andines. Al desembre embarquen tots cap a Concepción, on arriben a finals de gener de 1782. Herboritzen sobretot pels voltants de Concepción, encara que també fan desplaçaments més llargs, com quan van a buscar l'araucària cap a l'interior. A finals de març de 1783 emprenen viatge cap a Santiago, dividits en dos, un equip amb Ruiz i els dos dibuixants, en l'altre Pavón i Dombey. Hi arriben a mitjans d'abril. A primers d'octubre marxen cap a Valparaíso, per tornar a embarcar cap a Callao, on arriben a primers de novembre. Ja a Lima, i quan es preparaven per retornar a Espanya, reben l'ordre de continuar l'exploració la regió de Tarma, Huánaco i Cuchero. A mitjans de maig de 1784, ja sense Dombey, estan un altre cop en marxa cap a la regió Huánuco, que ja coneixien en part de l'expedició de 1780-81. S'hi van quedar, establint-hi diverses bases, fins a finals de gener de 1788, en què van retornar a Lima. Van embarcar cap a Espanya l'1 d'abril i a mitjans de setembre ja eren a Cadis. A mitjans de novembre de 1788 van arribar a Madrid.

 

Una de les làmines dels dibuixants de l'expedició, conservada al RJB de Madrid [de González Bueno, 1988]

        El relat del viatge que ens ha arribat és el de Ruiz. N'hi ha diverses versions, però ell no va arribar a veure'l publicat. El text que he fet anar correspon al manuscrit que va trobar al Museu Britànic de Londres el botànic i diplomàtic colombià Jaime Jaramillo Arango (1897-1962), que la va editar i enriquir amb diverses il·lustracions i índexs. Hi ha una altra versió anterior, publicada pel pare Agustín Jesús Barreiro (1865-1937) l'any 1931, però sobre un manuscrit de Ruiz més incomplet i molt menys polit. L'edició de Jaramillo Arango, de 1952, comprèn la relació del viatge, feta per Ruiz (p. 1-392), diversos apèndixs, on apareixen des de les instruccions de Gómez Ortega abans d'embarcar, fins a la llista de plantes vives amb què retornen a Espanya, passant per nombrosos oficis, anuncis o informes generats durant tots aquests anys (p. 393-476). També s'hi reprodueix l'epíleg que Barreiro havia incorporat a la versió de 1931 (p. 477-526). A més, hi ha un segon volum, de 245 pàgines, que conté diversos índexs: de noms científics de plantes, de noms vulgars, de termes indígenes, geogràfic, onomàstic...

        La relació pròpiament dita consta de 60 capítols. En general, alternen els dedicats al relat de les diferents etapes del viatge amb d'altres que ens ofereixen una descripció geogràfica més o menys ampla dels diferents territoris per on passen. D'aquests últims, molts corresponen a les diverses províncies que van coneixent, alguns estan referits a les principals ciutats –la descripció que fa de Lima és molt completa– i uns quants descriuen els pobles on van establir els campaments i els seus voltants. En tots aquests capítols descriptius s'hi entreveu la pretensió de què siguin considerats com informes d'ampli abast, una mica a l'estil de les cròniques dels primers conquistadors. Població, etnografia, clima, conreus, fauna, flora, mineria, hidrografia, vestigis de cultures precolombines, estructura política, comerç, història, sociologia, malalties... tot hi té cabuda. Els apartats que tracten de temes relacionats amb els indis són nombrosos: idiosincràsia, condicions de vida i treball, revoltes i càstigs... però són els dedicats a les plantes els que ocupen major extensió, amb prioritat per les d'interès econòmic, especialment medicinal o alimentari, encara que la llista és molt més ampla: ornamentals, tintòries, rituals, tèxtils... Ruiz és molt respectuós amb els coneixements que els indis tenen de les plantes, i en recull tots els usos i sovint també els noms indígenes. En general, la lectura d'aquests capítols, malgrat la diversitat i quantitat d'informació que contenen, és amena i fàcil, amb curiositats de tota mena.

        Els capítols dedicats als viatges són alhora descripcions geogràfiques dels itineraris recorreguts pels expedicionaris i justificació del seu treball. Així, molt sovint dia a dia, ens assabentem de les distàncies entre les diferents parades i de la topografia del territori, el paisatge i la vegetació amb què es troben i com són els poblets per on acostumen a passar. I, sempre, les plantes interessants que descobreixen pel camí. Al mateix temps, de tant en tant, Ruiz informa de les activitats dels altres membres de l'expedició i sobre com progressa el treball científic: plantes assecades, descripcions fetes, làmines dibuixades, enviaments de plantes vives i sements... També, però, hi apareixen qüestions quotidianes o mundanes, com els problemes financers, les despeses practicades, les relacions amb la jerarquia colonial, el tracte amb els colons o els indis o les condicions d'allotjament. A més de les malalties i indisposicions que afecten sovint als expedicionaris, també s'hi relaten amb detall els principals esdeveniments –quan no desgràcies– que els afecten. Així ens assabentem de l'assalt que van patir en el primer viatge llarg fora de Lima, la falsa alarma amb què els van posar en fugida per robar-los-hi les pertinences o la pèrdua d'una mula al riu amb el sou dels expedicionaris. Però també de la mort del dibuixant Brunete el maig de 1787 o l'incendi de Macora el 1785, on Ruiz va perdre els diaris de tres anys i mig, entre ells quasi tots els corresponents a Xile. Malgrat tot, potser són les vicissituds del vaixell "San Pedro de Alcántara" les que apareixen al relat més cops, a causa de la llarga agonia i a què els expedicionaris van intentar compensar-ne al màxim les pèrdues. Havia salpat de Callao el 1784, i al poc ja es van haver de llençar per la borda tots els testos de plantes vives, per tal de poder tornar a port a estabilitzar-ne la càrrega i refer el buc. Però finalment, després d'una singladura molt lenta va naufragar, a primers de febrer de 1786, davant de la costa portuguesa a Peniche. Amb bussejadors es van poder rescatar quasi tots els canons i una bona part de l'or que portava, però no van aparèixer cap dels 53 calaixos enviats pels botànics, amb unes 800 làmines de dibuixos i moltíssims plecs. Les relacions entre els membres de l'expedició no s'expliciten gaire, però s'entreveu la preferència de Ruiz per anar acompanyat per Gálvez i, si hi posa algun tractament abans del cognom, els botànics apareixen sovint com "compañero Pavón" i "Mr. Dombey". Cap al final de l'expedició les desavinences amb els dibuixants són notòries. En tot cas, el relat no és passional sinó neutre, sense intimitats ni grans retrets cap a la resta d'expedicionaris.

        De les tres grans expedicions botàniques organitzades per la Corona espanyola a finals del segle XVIII, la de Ruiz i Pavón va ser la més productiva des del punt de vista científic. Malgrat que a les condicions de l'enrolament de Dombey hi figurava que la publicació dels resultats seria conjunta, aquest va tornar a Europa abans i es va plantejar el seu avançament. Una iniciativa diplomàtica espanyola ho va impedir, però els plecs de Dombey van anar a parar a les mans de Charles-Louis de L'Héritier (1746-1800), que se'ls va emportar a Londres i va publicar alguns dels materials de Dombey. Per això a Madrid es va organitzar una "Oficina Botánica de la Flora del Perú", amb l'objectiu de preparar com més aviat millor la publicació dels materials. L'any 1794 va aparèixer el Prodromus de la flora de Perú y Chile, el 1798 el Systema vegetabilium florae peruvianae et chilense i entre 1798 i 1802, els tres primers de la Flora Peruviana et chilensis, però la publicació dels volums 4 i 5 va haver d'esperar fins als anys 1956-58. Encara que firmats pels dos botànics espanyols, sembla que la major part de la redacció d'aquestes obres correspon a Ruiz. De fet, després de la mort d'aquest, ja no van aparèixer més volums de la Flora..., encara que les dificultats econòmiques també hi van tenir a veure. Mort Ruiz, Pavón va començar a dispersar els materials de l'"Oficina Botánica", va vendre a Philip B. Webb (1793-1845) molts dels plecs recollits durant l'expedició, que ara es troben a Florència i molts dels manuscrits van acabar en mans d'Aylmer B. Lambert (1761-1842), ara dipositats al British Museum.


Hipólito Ruiz. Relación histórica del viage, que hizó a los Reynos de Perú y Chile el Botánico D. Hipólito Ruiz en el año de 1777 hasta el de 1788, en cuya época regresó a Madrid. Ed. Jaime Jaramillo-Arango (1952). Madrid, Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales. 392 p. [Disponible a Biblioteca digital del RJB]


* Més informació a: Antonio González Bueno –ed.– (1988). La expedición botánica al Virreinato del Perú (1777-1788). Catálogo, 2 vols. Lunwerg editores S.A. Barcelona, Madrid.


Edició del text: Edith Castells.