"4 octobre 1834. Nous étions convenus avec M. Blume d'aller aujourd'hui chez M. Gay à 8 heures du matin. Nous avons exécuté notre projet, mais faute d'avoir averti ce botaniste, quand nous sommes arrivés chez lui, nous avons trouvé visage de bois.
Je suis rentré et je me suis occupé, pendant une heure environ, à arranger mes Chénopodées du Muséum Delessert.
A neuf heures, j'ai pris du lait et du beurre au café du Luxembourg. En sortant, l'occasion m'a offert un ouvrage in 4º sur les tulipes, avec planches assez bien faites. Je l'ai acheté 50 sols.
Je me suis promené sur les quais jusqu'à midi. J'ai marchandé un Genera plantarum de Linné; j'ai regardé les gravures, les lithographies et les dessins; j'ai visité la Madeleine; enfin j'ai usé la matinée en véritable flâneur, mais en flâneur qui observe et qui réfléchit.
Une Béarnaise m'a conduit jusqu'à une centaine de pas de mon hôtel; j'ai été chez M. Webb; nous avions examiné ensemble les Chénopodées des Canaries..."
He de començar confessant-ho: la figura de Moquin-Tandon sempre m'ha fascinat. I això que és més ben aviat poc el que durant molt de temps en vaig conèixer d’ell. Quan jo començava a bregar-me en temes de taxonomia, durant un bon temps vaig tenir sobre la taula de treball la segona part del volum XIII del Prodromus... de De Candolle, quasi tot ell escrit per Moquin-Tandon i que conté les monografies de les famílies salsolàcies [quenopodiàcies] i amarantàcies. Aquells tractaments, monumentals, em van impressionar per la seva extensió i claredat, més encara sabent que eren el resultat de l’estudi tan sols de plecs d’herbari, de tot el món, d’aquelles plantes amb unes flors minúscules i quasi sense caràcters. La seva capacitat d’observació, anàlisi i síntesi em va meravellar, però, a més, entreveure una imatge seva on es veu un home amb aspecte serè i assossegat i descobrir que també havia escrit poesia en occità, ja el va fer entrar per sempre més en el panteó de personatges admirats.
Va estudiar Ciències i Medicina a Montpeller, on va obtenir els doctorats corresponents. Molt interessat en la botànica, es considerava deixeble de Michel Félix Dunal (1789-1856), qui al seu cop havia tingut com a mestre al ginebrí Augustin-Pyramus de Candolle (1778-1841), durant l'etapa d'aquest com a professor a Montpeller, on havia escombrat definitivament el sistema artificial de Linné de la docència universitària. En aquella època, per tal d'obtenir el doctorat en ciències naturals s'havien de defensar dues tesis. En Moquin-Tandon, amb vint-i-dos anys, en va presentar una de zoologia i un altre de botànica. La de zoologia era una monografia de les sangonelles (fam. Hirudinea), on també tractava qüestions experimentals de fisiologia i on entrava de ple en la polèmica sobre la metamerització [zoonite] dels animals. La de botànica, en principi, havia de ser una monografia de les quenopodiàcies, però, per un cert atzar, acaba sent un Essai sur les dédoublemens ou multiplication d'organs dans les végétaux, el que a la llarga el portaria a ser un especialista en teratologies vegetals. La monografia de les quenopodiàcies no veuria la llum fins a l'any 1840. L'any 1828 va presentar la tesi per al doctorat en medicina, sobre tisi laríngia sifilítica.
Un dels objectius de la visita a París és també conèixer els botànics i zoòlegs més prominents de la capital; a alguns els ha tractat per correspondència, per a d'altres porta cartes de presentació i a quasi tots els coneix per les seves obres. A mesura que els va tractant, en queda una mica desencisat i escriu: "La connaissance des savants de Paris a bien diminué en moi le respect que je portais à tous les hommes qui ont pénétré dans le sanctuaire de la Science; j'ai remarqué d'abord que beaucoup de ces messieurs étaient fort au-dessous de leur réputation. L'usurpation de la gloire est à Paris assez commune. Cette usurpation est une suite nécessaire de l'intrigue qui, dans la capitale, est certainement la passion qui domine le plus; beaucoup d'hommes arrivent au sein de l'Institut ou dans les facultés, appuyés non pas sur des livres, sur des titres réels, mais sur des parents et des amis; on m'a rapporté des exemples de fraudes académiques ou professorales, qui ont bien surpris mon innocence de province".
També és ben sucosa la descripció –física, però també psicològica– que fa dels membres de la Secció de Botànica de l'Institut de França, del valor de les seves obres i del que se'n pot esperar d'ells en el futur. Els Jussieu, pare –Antoine Laurent (1748-1836)– i fill –Adrien (1797-1853)– no en surten gaire ben parats. Tampoc Mirbel (1776-1854) ni Achille Richard (1794-1852). Tots els elogis són per a Adolphe Brongniart (1801-1876). D'Auguste de Saint-Hilaire simplement en diu: mon ami. Sorprèn sobretot la rotunditat de les seves opinions i la clarividència dels seus vaticinis. Encara que uns dies abans ja havia fet el mateix amb Étienne Gay (1786-1864), de qui diu que per culpa de la seva obsessió pels detalls, mai no serà capaç d'acabar la monografia que prepara, des de fa més de vint anys, del gènere Crocus.
Moquin-Tandon va restar a la Universitat de Tolosa fins a l'any 1853, quan va guanyar la càtedra d'història natural de les matèries mèdiques a la Facultat de medicina de París, succeint a Achille Richard, on es va quedar fins al final de la seva vida. Allí va publicar uns prestigiats Éléments de zoologie médicale i Éléments de botanique médicale. A més de botànic va ser un reconegut especialista en el camp dels mol·luscos terrestres i una autoritat en ornitologia i, per exemple, es va encarregar d'aquest apartat a la Histoire naturelle des îles Canaries de Webb i Berthelot. L'any 1854 va ser elegit per entrar en l'Académie des Sciences, en la plaça que havia quedat vacant per la mort del seu amic Auguste de Saint-Hilaire. A més dels seus treballs científics, prop de 200, va publicar nombrosos treballs literaris i de poesia en occità, alguns d'ells amb el pseudònim d'Alfred Frédol. Malgrat tot, a part d'aquest, no va ser un gran viatger: tan sols va anar a Còrcega amb l'excusa de concloure la flora inacabada d'Esprit Requien (1788-1851). Sembla que el major resultat d'aquest viatge va ser convèncer Jean-Henri Fabre (1823-1915) de deixar de banda les matemàtiques i dedicar-se de ple a l'entomologia.