dimecres, 31 de juliol del 2019

Edmond Boissier, dels Alps a Sierra Nevada (1837)





            Amb la mort sobtada de Cavanilles (1745-1804) es va iniciar la decadència de la botànica espanyola, que havia sobresortit durant la segona meitat del XVIII. Després de la Guerra del Francès el succeí, el 1815, com a Director del Jardí Botànic de Madrid Mariano Lagasca (1766-1839), un molt bon botànic, però que amb el desgovern de començaments de segle, i forçat a exiliar-se a Londres entre 1822 i 1834, ben poc va poder fer. I així, en conjunt, cap a finals del primer terç del segle XIX, el coneixement de la flora espanyola continuava sent precari. Tan sols hi havia una obra amb pretensions d'abastar tot el territori, la Flora española de Joseph Quer (1695-1764), conceptualment i formalment prelinneana, publicada entre 1762 i 1784 i amb les espècies ordenades alfabèticament, el que no la feia gens pràctica. Alguns autors, però, havien completat el que es podrien anomenar catàlegs regionals: Pehr Löfling de Madrid (1758), Ignacio de Asso de l'Aragó (1779-1784) i George Bentham dels Pirineus orientals i centrals (1826) –encara que centrat sobretot en el vessant francès–. Però Andalusia estava oblidada des del punt de vista botànic. Malgrat les exploracions de José Demetrio Rodríguez (1780-1846) i Simón de Rojas Clemente (1777-1827), o de les correcuites com a metge de l’exèrcit del mateix Lagasca, el que hi havia publicat era ben poc, i la major part corresponia a alguns “estrangers benemèrits” que havien espigolat aquí i allà: Bory de Saint-Vincent (1778-1846), Philipp Salzmann (1781-1851) o Philip Barker Webb (1793-1854). Aquest últim, cap als anys 30, era un dels millors coneixedors de la flora espanyola, i va ser ell qui va recomanar a un jove botànic ginebrí a qui havia conegut a París, i que estava interessat en viatjar al Mediterrani per estudiar-ne la flora, que es dirigís cap a Andalusia i especialment a Sierra Nevada. Generosament, Webb li va cedir també nombroses recol·leccions de les seves plantes ibèriques, moltes encara per estudiar.



  
  

Retrat d’Edmond Boissier cap al 65 anys [de Flora Orientalis Supplementum ,1888]
        Edmond Boissier (1810-1885) pertanyia a una prominent nissaga ginebrina. La branca paterna eren banquers i terratinents, protestants d’origen parisenc, que s’havien instal·lat a la ciutat fugint de les persecucions religioses. La branca materna eren metges i científics ginebrins, també protestants. L’avi era un metge afamat que havia estudiat a Montpeller, on havia seguit els cursos de botànica d’Antoine Gouan (1733-1821). Ell des de molt jove va mostrar una clara vocació per les ciències naturals i la botànica en particular i, a Ginebra, va estudiar amb A.P. de Candolle (1778-1841), un dels principals botànics del segle. Amb 27 anys, ja tenia força experiència en la muntanya i era un bon coneixedor de la flora dels Alps. I amb els consells de Webb i el suport de De Candolle, va preparar una expedició per explorar la flora de les muntanyes d'Andalusia.



            L'any 1837, acompanyat per un domèstic, en David Ravey, viatgen des de Marsella a València en vaixell i, des d'allí, continuen en llaüt fins a Motril on, ja per terra, visiten Màlaga, Estepona, Ronda, Gibraltar i tornada a Màlaga, Granada i ja de camí cap a Suïssa per Màlaga, Cadis, Sevilla, Còrdova, Madrid, Saragossa i pas dels Pirineus per Canfranc. El Voyage botanique..., el resultat d'aquest viatge, va ser publicat en fascicles al llarg de sis anys. L'obra està dividida en dos volums. En el primer hi apareix un relat bastant detallat del viatge, amb les vicissituds i vivències, pobles i ciutats, monuments i, sobretot, la geografia del territori i les gents, però sense perdre mai de vista les plantes i el paisatge vegetal. En el segon, ja estrictament taxonòmic, descriu 2015 vegetals, més de 200 nous per a la ciència del seu temps (inclou també molses i líquens) "du royaume de Grenade", l'actual Andalusia. Tot acompanyat amb 208 làmines de plantes fetes sobre planxes de coure i pintades parcialment a mà.




Dibuix de Prolongoa pectinata Boiss. al Voyage botanique. Boissier va dedicar el gènere al botànic i farmacèutic malagueny Pablo Prolongo, que el va ajudar de valent amb el seu coneixement de la flora de les muntanyes de la província i el va acompanyar al camp alguna vegada.
            El relat del viatge és més o menys cronològic i descriu els seus itineraris, tant en el camp com per les ciutats, i les peripècies en què es troba. Les seves ressenyes del paisatge, tant geogràfic com vegetal, demostren una gran capacitat d’observació. També és patent una considerable empatia amb les persones amb què es relaciona, tant si són els personatges il·lustrats a qui recorre i que l’ajuden generosament –i aquí cal ressaltar Felix Haenseler (1766-1841) i Pablo Prolongo (1806-1885) a Màlaga i Pedro del Campo (1800-1880) a Granada–, com si són els pastors i camperols amb els que es tracta i conviu de vegades. Al llarg del llibre ens explica les vivències, anècdotes i impressions d'Espanya i els espanyols. Els pobles mariners catalans, València, Màlaga, una corrida de toros a Ronda, Gibraltar, Granada i l'Alhambra, Cadis i Madrid tenen capítols dedicats, però les plantes i el paisatge de les serres andaluses són omnipresents en les descripcions. Històries sobre pastors, bandits, partides carlistes i nacionals, baralles i venjances apareixen intercalades per tota la narració, encara que el protagonisme absolut correspon a les serres andaluses: Mijar, Sierra Bermeja, Sierra Tejeda, Sierra de las Nieves però, sobretot, Sierra Nevada, on puja diverses vegades i que recorre a fons. Tot el llibre traspua admiració per la gent i els paisatges, però alhora també en critica la violència, el partidisme i la burocràcia. En tot cas, l'autor ens ofereix una mirada fresca, entusiasta i generosa sobre el sud d'Espanya l’any 1837 en un llibre entretingut i de bon llegir, encara que per a un no botànic potser les plantes hi tenen excessiu protagonisme.




L’estrella de las nieves, descrita per Boissier com Plantago nivalis
  
          L'obra, des del punt de vista botànic, és cabdal pel que representa de coneixement primordial de la flora de les muntanyes d'Andalusia, riques en endemismes i que molt pocs botànics abans d’ell havien explorat, i sempre d’una forma molt superficial. Però no tan sols s’interessa per la taxonomia, sinó que seguint la línia d'Albrecht von Haller (1708-1777), que ja havia indicat els patrons de distribució altitudinal de les plantes als Alps –i que A. Humboldt (1769-1859) havia detallat i dibuixat magistralment per al Chimborazo–, l’aplica a les muntanyes d’Andalusia, en el que és el primer estudi d’aquest tipus a Espanya. El d’Andalusia seria el primer dels seus recorreguts pel Mediterrani, que al llarg de la vida el portarien des de Portugal fins a Turquia i que van fer que a les darreries del segle XIX fos considerat un dels millors fitogeògrafs del seu temps. Boissier va tornar a Espanya diversos cops –sembla ser que nou vegades–, sovint en companyia del també botànic George Reuter (1805-1872). En un d'aquests viatges, quan tornaven de Tànger, la seva esposa, Lucile Butini (1822-1849), va morir de febres a Granada.



            La recol·lecció de Boissier en el seu primer viatge peninsular va ser d'unes 1.800 espècies i uns 100.000 exemplars. Al llarg de la seva vida es va dedicar a estudiar la flora de tot el Mediterrani i Orient proper. Segons un dels seus primers biògrafs, H. Christ (1833-1933), va arribar a descriure prop de 6.000 espècies noves. Les seves fortes conviccions religioses tota la vida li van impedir d'acceptar la teoria de l'evolució i sempre va considerar les espècies com a creació divina, però malgrat això la majoria de les espècies que va descriure es continuen acceptant actualment. La botànica espanyola també li ha d'agrair que rescatés de l'oblit i probable destrucció l'herbari espanyol de José Pavón (1754-1844), trobat en un àtic a Madrid sota un munt de malendreços.



            Carlos Pau (1857-1937), gens condescendent amb els botànics estrangers que havien passat per Espanya al llarg del segle XIX, a l’hora de qualificar-los, diu simplement d’ell: “Boissier, que fué un Dios”.


Edmond Boissier (1839-1845). Voyage botanique dans le midi de l’Espagne pendant l’année 1837. Gide et Cie, Paris. 2 vols: 248 p. + 752 p. + 181 làm. [Disponible a Biblioteca digital del RJB]  
Edmond Bossier. Viaje botánico al sur de España durante el año 1837. Fundación Caja de Granada-Universidad de Malaga, Granada. 1995. 496 p. [Correspon a la traducció al castellà del vol. I, amb un estudi preliminar de Manuel Pezzi Ceretto (p. 11-30) i traducció de Françoise Clementi]

Edició del text: Edith Castells.