Amb la mort sobtada de Cavanilles
(1745-1804) es va iniciar la decadència de la botànica espanyola, que havia sobresortit
durant la segona meitat del XVIII. Després de la Guerra del Francès el succeí,
el 1815, com a Director del Jardí Botànic de Madrid Mariano Lagasca (1766-1839),
un molt bon botànic, però que amb el desgovern de començaments de segle, i
forçat a exiliar-se a Londres entre 1822 i 1834, ben poc va poder fer. I així,
en conjunt, cap a finals del primer terç del segle XIX, el coneixement de la
flora espanyola continuava sent precari. Tan sols hi havia una obra amb
pretensions d'abastar tot el territori, la Flora
española de Joseph Quer (1695-1764), conceptualment i formalment
prelinneana, publicada entre 1762 i 1784 i amb les espècies ordenades
alfabèticament, el que no la feia gens pràctica. Alguns autors, però, havien
completat el que es podrien anomenar catàlegs regionals: Pehr Löfling de Madrid
(1758), Ignacio de Asso de l'Aragó (1779-1784) i George Bentham dels Pirineus
orientals i centrals (1826) –encara que centrat sobretot en el vessant francès–.
Però Andalusia estava oblidada des del punt de vista botànic. Malgrat les
exploracions de José Demetrio Rodríguez (1780-1846) i Simón de Rojas Clemente (1777-1827),
o de les correcuites com a metge de l’exèrcit del mateix Lagasca, el que hi
havia publicat era ben poc, i la major part corresponia a alguns “estrangers
benemèrits” que havien espigolat aquí i allà: Bory de Saint-Vincent (1778-1846),
Philipp Salzmann (1781-1851) o Philip Barker Webb (1793-1854). Aquest últim,
cap als anys 30, era un dels millors coneixedors de la flora espanyola, i va
ser ell qui va recomanar a un jove botànic ginebrí a qui havia conegut a París,
i que estava interessat en viatjar al Mediterrani per estudiar-ne la flora, que
es dirigís cap a Andalusia i especialment a Sierra Nevada. Generosament, Webb
li va cedir també nombroses recol·leccions de les seves plantes ibèriques,
moltes encara per estudiar.
 | |
|
L'any 1837, acompanyat per un
domèstic, en David Ravey, viatgen des de Marsella a València en vaixell i, des
d'allí, continuen en llaüt fins a Motril on, ja per terra, visiten Màlaga,
Estepona, Ronda, Gibraltar i tornada a Màlaga, Granada i ja de camí cap a
Suïssa per Màlaga, Cadis, Sevilla, Còrdova, Madrid, Saragossa i pas dels
Pirineus per Canfranc. El Voyage
botanique..., el resultat d'aquest viatge, va ser publicat en fascicles al
llarg de sis anys. L'obra està dividida en dos volums. En el primer hi apareix un
relat bastant detallat del viatge, amb les vicissituds i vivències, pobles i
ciutats, monuments i, sobretot, la geografia del territori i les gents, però
sense perdre mai de vista les plantes i el paisatge vegetal. En el segon, ja
estrictament taxonòmic, descriu 2015 vegetals, més de 200 nous per a la ciència
del seu temps (inclou també molses i líquens) "du royaume de
Grenade", l'actual Andalusia. Tot acompanyat amb 208 làmines de plantes
fetes sobre planxes de coure i pintades parcialment a mà.
 | |
|
 |
|
L’estrella
de las nieves, descrita per Boissier com Plantago nivalis
|
L'obra, des del punt de vista botànic, és cabdal pel que representa de coneixement primordial de la flora de les muntanyes d'Andalusia, riques en endemismes i que molt pocs botànics abans d’ell havien explorat, i sempre d’una forma molt superficial. Però no tan sols s’interessa per la taxonomia, sinó que seguint la línia d'Albrecht von Haller (1708-1777), que ja havia indicat els patrons de distribució altitudinal de les plantes als Alps –i que A. Humboldt (1769-1859) havia detallat i dibuixat magistralment per al Chimborazo–, l’aplica a les muntanyes d’Andalusia, en el que és el primer estudi d’aquest tipus a Espanya. El d’Andalusia seria el primer dels seus recorreguts pel Mediterrani, que al llarg de la vida el portarien des de Portugal fins a Turquia i que van fer que a les darreries del segle XIX fos considerat un dels millors fitogeògrafs del seu temps. Boissier va tornar a Espanya diversos cops –sembla ser que nou vegades–, sovint en companyia del també botànic George Reuter (1805-1872). En un d'aquests viatges, quan tornaven de Tànger, la seva esposa, Lucile Butini (1822-1849), va morir de febres a Granada.
La recol·lecció de Boissier en el
seu primer viatge peninsular va ser d'unes 1.800 espècies i uns 100.000
exemplars. Al llarg de la seva vida es va dedicar a estudiar la flora de tot el
Mediterrani i Orient proper. Segons un dels seus primers biògrafs, H. Christ
(1833-1933), va arribar a descriure prop de 6.000 espècies noves. Les seves
fortes conviccions religioses tota la vida li van impedir d'acceptar la teoria
de l'evolució i sempre va considerar les espècies com a creació divina, però
malgrat això la majoria de les espècies que va descriure es continuen acceptant
actualment. La botànica espanyola també li ha d'agrair que rescatés de l'oblit
i probable destrucció l'herbari espanyol de José Pavón (1754-1844), trobat en
un àtic a Madrid sota un munt de malendreços.
Carlos Pau (1857-1937),
gens condescendent amb els botànics estrangers que havien passat per Espanya al
llarg del segle XIX, a l’hora de qualificar-los, diu simplement d’ell: “Boissier, que fué un Dios”.
Edmond
Boissier (1839-1845). Voyage botanique dans le midi de l’Espagne pendant
l’année 1837. Gide et Cie, Paris. 2 vols: 248 p. + 752 p. + 181 làm. [Disponible a Biblioteca digital del RJB]
Edmond
Bossier. Viaje botánico al sur de España durante el año 1837. Fundación Caja de
Granada-Universidad de Malaga, Granada. 1995. 496 p. [Correspon a la traducció al castellà del vol.
I, amb un estudi preliminar de Manuel Pezzi Ceretto (p. 11-30) i traducció de Françoise
Clementi]
Edició
del text: Edith Castells.
