Nicolai Vavílov és un dels
científics clau en la recerca de l'origen i millora de les plantes cultivades.
La qüestió de la domesticació ja havia intrigat abans a naturalistes com
Alexander von Humboldt (1769-1859) i Charles Darwin (1809-1882), entre d'altres,
encara que el primer que va abordar el tema revisant-ne evidències molt
diverses i plantejant ja hipòtesis sobre els centres d'origen va ser Alphonse
de Candolle (1806-1893), que el 1883 va publicar l'Origine des plantes cultivées. Vavílov
va ser un admirador d'A. de Candolle –a ell està dedicat "Estudis sobre
l'origen de les plantes cultivades"–, i va fer de la millora de les
plantes cultivades l'objectiu de la seva vida. A més de recórrer tot el món
buscant varietats cultivades i els seus ancestres silvestres, va
experimentar-ne el conreu, l'adaptació i la millora genètica a gran escala,
aconseguint crear unes infraestructures i equips humans molt rellevants. I tot
això, a més, en un país i en una època històrica força convulsos.
Nicolai Ivànovich Vavílov
(1887-1943) pertanyia a una rica i important família de comerciants de Moscou,
encara que l'avi havia estat un serf de la gleva que tan sols va aconseguir la
llibertat amb l'abolició de la servitud de l'any 1861. Va cursar estudis superiors
a l'Institut Agrícola de Moscou i, seguint el programa de postgrau, va estar a
Anglaterra amb William Bateson (1861-1921), a França a l'empresa de sements
Vilmorin i a Alemanya amb Ernst Haeckel (1834-1919). Aquí el va sorprendre
l'inici de la Primera Guerra Mundial, però va aconseguir tornar a Rússia. Va
anar a Saràtov, a la regió del Volga, com a professor i va començar la
col·lecció i experimentació amb plantes cultivades. Alhora va iniciar les
primeres campanyes de recol·lecció de material silvestre i de varietats
cultivades primitives, primer pels territoris russos a l'est del mar Caspi i
tot seguit, el 1916, ja va recórrer el nord de l'Iran. L'any 1921 va anar a
Petrograd [després coneguda com a Leningrad, actualment Sant Petersburg] on, en
pocs anys, va convertir un petit Departament de Botànica Aplicada en un potent
Institut d'Indústria Vegetal, amb una gran xarxa d'estacions de recerca i
experimentals repartides per tot el territori de la ja llavors URSS. A finals
dels anys 30 l'Institut estava plenament consolidat i la col·lecció tenia més
de 200.000 mostres de llavors.
La idea de Vavílov era escriure un llibre on quedessin recollits els seus
viatges per tot el món a la recerca dels ancestres de les plantes cultivades.
Però no el va poder completar i, del que sí que va arribar a redactar, una part
sembla que s'ha perdut. També es conserva el pla general del llibre, tal com el
va concebre. De la primera part, referida al Vell Món, hi ha capítols dedicats
a Àsia –Nord d'Iran, Pamir, Afganistan, Amudarià, Xina occidental i el Japó– i
al Mediterrani –Síria, Palestina-Transjordània, Algèria, Marroc, Tunísia,
Grècia, Xipre i Creta, Itàlia i Espanya–, així com un capítol on relata el
viatge a Abissínia. De la segona part, dedicada al Nou Món, no s'ha conservat
cap manuscrit, encara que pel llibre s’hi van afegir dos articles, ja publicats
en vida de l’autor, referits l'un al Brasil i un altre a Estats Units i Canadà.
Nicolai Vavílov
[Imatge de l'edició de 1997]
|
A mi m’han resultat especialment interessant els viatges per l’Iran (1916),
l’Afganistan (1924) i Abissínia (1926-1927). També és bastant extens el relat
del viatge per Espanya (1927) durant la dictadura de Primo de Rivera acompanyat
quasi sempre per l'agrònom Luís Crespí Jaume (1889-1963); en dóna una visió
general, amb moltes referències culturals i amb algunes anècdotes del viatge.
|
El relat del viatge a Afganistan és, tal com diu Vavílov, un dels més
complicats que va fer mai. En més de cinc mesos van recórrer uns 5.000 km per
un país ben desconegut, tant des del punt de vista cartogràfic com científic, i
en van recollir unes 7.000 mostres de sements. Encara que la Unió Soviètica ja
havia establer relacions diplomàtiques amb l'Afganistan l'any 1919, fins al
1922 no es van obrir les primeres representacions consulars però, així i tot,
el coneixement que tenien del país era molt deficient. I una expedició
científica –en realitat tres agrònoms soviètics i el personal autòcton
contractat als que algun cop s'hi van afegir soldats afganesos– recorrent el
país en caravana cridava molt l'atenció; més encara quan van endinsar-se al NE
del país, a la zona de l'Hindu-Kush [Nuristan en sentit ample per a Vavílov],
amb les seves valls aïllades, sovint incomunicades i amb grans desnivells que
salvar.
El viatge a Abissínia l'any 1926 és per a Vavílov un dels més exòtics i, en
part, una compensació ja que els anglesos no li van concedir els visats per
entrar a Egipte. Comença amb les peripècies que té a París i Roma per tal
d'aconseguir els visats quan al final va resultar que no en calien per entrar a
Abissínia. Les recol·leccions del viatge són força abundants i als cereals
habituals, aquí s'hi afegeix el tef –Eragrostis
tef (Zucc.) Trotter–. El viatge és relativament còmode des de Djibouti, a
la costa i sota administració colonial francesa, fins a Addis Abeba, doncs
estan comunicats per tren. Pel camí es troben una expedició enviada pel
zoològic d'Hamburg per tal de capturar animals per tota l'Àfrica Oriental i
portar los a Europa per comerciar-hi: milers d'aus, centenars de micos,
antílops, ... A la capital Vavílov s'entrevista amb el regent –més tard
l'emperador Haile Selassie–, i prepara una caravana per sortir cap a Eritrea,
llavors colònia italiana. Aquest és el trajecte més problemàtic, amb animals
salvatges –cocodrils inclosos– rondant el campament a les nits, desproveïment
de farratge per a les mules, alguna trobada poc recomanable, ...
Els manuscrits els va conservar una secretària, que els va tenir amagats
fins als anys 60. Es van publicar l’any 1962 en rus i l’any 1997 la FAO en va
publicar una traducció a l'anglès. Ara ha aparegut, el 2015, una versió en
castellà, on el text de Vavílov està traduït directament del rus. Es conserven
les notes a peu de pàgina originals, però se n'hi han afegit de noves per les
traductores i també incorpora un prefaci original de M. Vishniakova, que inclou
la bibliografia de Vavílov. A més hi ha prop d'un centenar de notes
suplementàries que fan referència sobretot a aspectes botànics, històrics o
geogràfics. També figura com a epíleg la presentació que van fer a l'edició en
anglès de 1997 S. Reznik i el fill de Vavílov, Yuri, sobre la figura del
científic. L'edició en castellà incorpora a més un índex analític i dos
annexos, un de taxonomia i genètica de blats i un altre que inclou esbossos
biogràfics de personatges, sobretot científics, que apareixen al text. Si a
això hi afegim que tipogràficament és de molt bon llegir i intercalat entre el
text hi ha diverses figures il·lustratives complementàries, el resultat és un
llibre atractiu per al lector i que millora l'edició anglesa de 1997.
"Un màrtir de la genètica"
va titular Theodosius Dobzhansky (1900-1975) –un dels grans genetistes del
segle XX també d'origen rus– la necrològica de Vavílov. Tenia
prohibit sortir de l‘URSS des de 1933 i fou arrestat l'any 1940; va passar al
camp de concentració de Saràtov –ironies del destí, allí havia començat la seva
carrera acadèmica–, on va morir per inanició el gener de 1943. L’acusació
s'acollia a l'abjecte article 58 del Codi Penal de l'URSS –sospitós
d'activitats contrarevolucionàries– pels delictes d'antimarxisme, deslleialtat
amb el règim i conspiració. La seva figura va ser rehabilitada en la dècada
dels anys 60 i l'Institut d'Indústria Vegetal s'anomena actualment Institut
Vavílov.
|
N.I.
Vavílov (2015). Cinco continentes.
Libros del Jata, Bilbao. 442 p. [Traducció al castellà de Maila Lenma Quintana i Marta
Sánchez-Nieves Fernández]
N.I.
Vavilov (1997). Five Continents.
International Plant Genetic Resources Institute, Roma. 198 p. [Traducció a l'anglès de
Doris Löve]
Edició del text: Edith Castells.
Edició del text: Edith Castells.