A començaments del segle XIX, el
viatge de Lewis i Clark travessant una part d’Amèrica del Nord llavors
desconeguda, fins a arribar al Pacífic, representa una de les claus de volta fundacionals
de la construcció de l’imaginari dels Estats Units com a nació. I com a tal,
encara avui dia l’estudien els infants a l’escola. Com no podia ser menys per
un tema considerat capital en la història dels Estats Units, la bibliografia
sobre l’expedició és immensa, amb alguns congressos d’història i geografia
dedicats i no menys d’una vintena de llibres publicats, a més de nombroses publicacions
de caràcter infantil. Fins i tot hi ha una pel·lícula de baix pressupost de
1955, amb Charlton Heston de protagonista [The
Far Horizons, Horizontes azules,
en la versió espanyola], encara que vilipendiada pels historiadors a causa de les
llicències del guió.
Els Estats Units, sota la presidència de Thomas Jefferson (1743-1826), van
comprar Louisiana a França l’any 1803. Era un territori de més de dos milions
de quilòmetres quadrats –unes quatre vegades la superfície de l’Espanya
peninsular–, que s’estenia des del golf de Mèxic fins al Canadà, entre el riu
Mississipí i les Rocalloses, en gran part inexplorat i sense assentaments
colonials fora de les ribes del riu. De rerefons, hi havia el desig de limitar
l’expansió de la Corona espanyola –regnava Carles IV–, i la disputa amb aquesta
sobre els drets de navegació pel riu Mississipí i l’accés fluvial a Nova
Orleans. Jefferson, anys abans, ja havia parlat del projecte d’exploració del
territori amb André Michaux (1746-1806), un incansable i entusiasta botànic
francès que havia recorregut sobretot les terres que s’estenien des de les
Carolines fins al Mississipí, però per raons diverses, no va tirar endavant. A
més, el 1793, Alexander Mackenzie viatjant més al nord, per l’actual Canadà, ja
havia realitzat la primera travessa continental d’un no natiu. Però l’any 1803,
un cop comprada Louisiana, calia urgentment prendre’n possessió, fer-ne el reconeixement
geogràfic, l’inventari de les seves riqueses naturals i, a més, trobar una ruta
d’accés al Pacífic a través de les Rocalloses.
El designat per Jefferson per comandar l’expedició va ser el capità Meriwether
Lewis (1774-1809), en aquells moments el seu secretari personal a la
Presidència. Aquest, per acompanyar-lo i codirigir l'expedició, va convèncer el
seu amic William Clark (1770-1838), militar llavors retirat i que havia estat
superior seu a l’exèrcit. Sembla que Jefferson va optar per algú amb capacitat
de comandament, acostumat als boscos i al contacte amb natius i amb certes
inclinacions per la història natural. Per preparar-se, Lewis va rebre un
entrenament intensiu en cures mèdiques i navegació amb sextants, i va tenir
accés a la biblioteca de Jefferson de Monticello, de ben segur la més completa
del seu temps sobre Amèrica del Nord.
El començament oficial de l'expedició es considera la sortida de Camp
Dubois, a l'aiguabarreig dels rius Mississipí i Missouri, prop de Saint Louis,
el 14 de maig de 1804. Clark, però, havia sortit de Pittsburgh amb 11 homes a
finals d'agost de 1803, i va tardar dos mesos i mig en fer el descens del riu Ohio
abans d’arribar a Camp Dubois, on van completar el reclutament i van estar entrenant.
L’expedició comptava inicialment amb 33 membres, quasi tots soldats voluntaris,
encara que també hi havia un esclau d'en Clark i algun voluntari contractat. El
nombre, però, va anar variant: uns quants van ser enviats de retorn al final
del primer any amb mapes, col·leccions científiques i informació diversa, hi va
haver una mort –sembla que per apendicitis–, alguna expulsió per indisciplina i
també incorporacions temporals de diversos paranyers que es van anar trobant
pel camí i que contractaven com a traductors amb les tribus natives.
 |
Una de les medalles impreses per tal
d'intercanviar o regalar a les tribus natives [De http://www.lewis-clark.org/article/350]
|
|
Des de Camp Dubois van remuntar el riu Missouri amb una barcassa a rem i
dues piragües. Després de La Charrette, uns 250 km aigües amunt, ja no hi havia
més assentaments colonials. En el dia a dia de l’expedició, Clark era l’encarregat
de la navegació i de la confecció dels mapes, mentre que Lewis es dedicava a
explorar els voltants. Per pernoctar muntaven els campaments a les illes del
riu. Van arribar a les Grans Planes, ja en territori sioux, a finals d'agost. A
començaments de l'hivern, en territori de la tribu mandan decidiren
construir-hi un campament –Fort Mandan– per esperar la primavera. Aquí van
reclutar al paranyer Toussaint Charbonneau, casat amb la jove Sacagawea, d'origen
xoixon però raptada i criada en la tribu dels hidatsa i que coneixia ambdues
llengües. Sacagawea estava embarassada i donà a llum al febrer; la presència de
la criatura va contribuir a fer que el grup semblés menys agressiu i va ajudar
a les relacions amb les altres tribus. Des del Fort Mandan continuaren Missouri
amunt, sobrepassant els aiguabarreigs dels rius Yellowstone, Milk i Marias,
fins a arribar a les cascades del Missouri, que van remuntar. A finals de
juliol ja eren a Three Forks, la confluència dels tres rius que conformen el
Missouri. Des d'aquí van passar la divisòria continental pel Lemhi Pass a finals d'agost, i es van
trobar amb una partida de xoixons, comandada per un germà de Sacagawea. Els hi
van comprar cavalls i van continuar amb ells fins a començament d'octubre quan,
en trobar el riu Clearwater, van construir canoes. A través de la xarxa fluvial
van arribar el riu Snake, i d'aquest al Columbia, arribant al Pacífic a finals
de novembre. Van construir el Fort Clatsop per passar-hi l'hivern abans
d’iniciar el camí de tornada. L'abandonaren a finals de març i, amb cavalls,
van remuntar la conca del Columbia, però com que encara hi havia neu a les
muntanyes, es van desplaçar més al Nord on, abans de travessar la divisòria
continental es van dividir en dos grups. El retrobament fou al riu Missouri a
mitjans d'agost, prop de Fort Mandan. Van arribar a Saint Louis a finals de
setembre de 1806, després d’haver recorregut prop de 13.000 km en poc més de
dos anys i quatre mesos.
 |
Lewisia
rediviva Pursh, el bitterroot
dels exploradors, nom amb què es coneix encara avui dia en anglès. State flower de Montana des de 1895 (Iñaki Aizpuru)
|
|
El desenvolupament de l'expedició fou fonamentalment pacífic, comerciant
sovint amb els indis, encara que també van patir robatoris i, en un incident a
la tornada, van matar a trets dos indis Peus Negres. Van sofrir diverses
trobades amb ossos, un naufragi i alguns episodis de fam. A més, i encara que
sembla que Lewis i Clark no se'n van assabentar, la Corona espanyola va enviar tots
els anys una expedició des de Santa Fe, per tal d'intentar interceptar-los en
el que considerava una incursió no autoritzada en els seus territoris.
La recol·lecció de material
científic era un dels objectius de l'expedició, però no el prioritari. A finals
del primer any, des de Fort Mandan van fer una primera remesa amb 178 plantes i
122 animals. Més tard, durant el naufragi als ràpids, alguns dels materials que
havien acumulat de nou es van perdre. Els plecs de l'expedició –atribuïts des
d’un bon començament en exclusiva a M. Lewis– van ser dipositats a la Societat
Filosòfica Americana de Filadèlfia i estudiats per B.S. Barton i F. Pursh;
aquest últim va incloure la descripció de moltes d'aquestes plantes en l'obra
de 1813 Flora Americae Septentrionalis.
Actualment els plecs es troben a l'herbari PH (Acadèmia de Ciències Naturals de
Filadèlfia). En total són 233 plecs que corresponen a 202 taxons, pertanyents a
unes 132 espècies de plantes vasculars. En els diaris, Lewis dona molta
importància a les plantes que utilitzen els natius, sobretot les d'interès
gastronòmic –i que van arribar a ser molt importants en la dieta dels expedicionaris–,
però també les medicinals, i sovint en fa descripcions més o menys acurades. A
més, sempre n'intenta transcriure el nom en la corresponent llengua indígena. En
els tractes amb la tribu dels arikares, amb les dones dedicades a
l'agricultura, li van cridar fortament l’atenció els cultius de panís, fesols i
tabac. En l'enviament de finals del primer any, li va fer arribar a Jefferson diverses
sements, entre elles de panís, que Jefferson va cultivar ben aviat a
Monticello.
 |
| Plafó explicatiu sobre l'expedició al Lolo Park, Montana (Iñaki Aizpuru) |
Els texts principals que he utilitzat
són la transcripció dels diaris originals de Lewis i Clark, ordenats
cronològicament i intercalats, del projecte Gutenberg i la versió digital de la
Universitat de Virginia del diaris, publicada per E. Coues el 1893. La versió del projecte Gutenberg és curosa amb l'original i
molt completa, però la lectura queda dificultada perquè se'n conserven les
abreviatures, l'ús de les majúscules –sovint arbitrari– i els errors
ortogràfics. La versió digital dels diaris publicats el 1893 és de lectura més
agradable, però sovint les referències a plantes han estat expurgades en l'edició i moltes de les entrades considerades de poc interès tampoc hi apareixen.
A l’acabar l'expedició, Lewis va ser
nomenat governador del territori de Louisiana. Va morir el 1809 quan anava a
Washington, a reclamar al Departament de Guerra unes despeses i a presentar el
manuscrit dels diaris de l'expedició a un editor. Encara avui dia hi ha
controvèrsia sobre si la mort fou un homicidi o un suïcidi. Els diaris no es
van publicar fins al 1893. Clark, per la seva banda, va formar família i va
tenir diversos càrrecs en l'administració dels afers indis, essent després
governador del territori de Missouri; va morir el 1838.
Els
epònims Lewisia i Clarkia, creats per Frederick Pursh com
a gèneres de les famílies montiàcies/portulacàcies i onagràcies,
respectivament, els honoren.
Edició del text:
Edith Castells.
