El llibre d’avui
no és un llibre de viatges a l’ús. Potser ni tan sols es pot definir com un
llibre de viatges. Però el seu contingut, parlant de plantes exòtiques i terres
llunyanes, va excitar la imaginació dels europeus de finals del Renaixement i
va ser una referència ineludible, durant més de dos segles, en tota
controvèrsia sobre les riqueses naturals d’Orient. Publicat a Goa el 1563, el Coloquios dos simples e drogas da India
representa el primer tractat sobre el terreny, des d’un punt de vista europeu,
de les espècies que tradicionalment havien arribat a occident a través de la
ruta de la seda i, sobretot, de les plantes que les produïen; a més, en dóna a
conèixer moltes d’altres completament desconegudes aleshores a Europa. Cal
tenir en compte que tan sols feia 65 anys que Vasco de Gama havia arribat a
l’Índia, i que quasi tot el coneixement previ que es tenia d’aquestes espècies –si
de cas n´hi havia– provenia de fonts gregues i llatines o àrabs. El llibre dels
viatges de Marco Polo, dos segles abans, també havia aportat informació sobre
algunes d’elles, però els erudits europeus continuaven discutint sobre l'origen
de les espècies i les plantes que les produïen.
L'autor, Garcia de Orta (1501?-1568)
era fill de jueus conversos, originaris de València d'Alcàntara i refugiats a
Portugal. Estudià a Alcalà d’Henares i Salamanca, i l'any 1526 ja exercia la
medicina a Lisboa. Se'n va cap a l’Índia com a metge de la flota del Capità del
Mar Martim Afonso de Sousa el 1534 i, quatre anys més tard, s'instal·la a Goa,
on adquireix una gran reputació. Ben aviat arriba a ser el metge de capçalera
de molts dels virreis i governadors portuguesos, i també d'alguns importants
caps locals. En el mercat de Goa es troba tots els productes amb què
comerciaven els portuguesos, però també amb molts d’altres de consum local i
desconeguts a Europa. A més, el seu ofici i posició social li permeten
conversar i recollir molts relats de la gent que passa pel gran mercat de la
ciutat, alguns provinents de terres llunyanes: navegants, mercaders,
religiosos, aventurers, ... I sovint els encarrega que li portin les plantes
que no troba a Goa.
El llibre està estructurat en 58
col·loquis, amb dos personatges principals anomenats Orta i doctor Ruano,
encara que de tant en quant també hi poden intervenir d’altres figures
secundàries. En el primer col·loqui se’ns presenten els dos interlocutors: Orta
és el resident a l’Índia, el que té experiència diguem-ne “de camp”, mentre que
el doctor Ruano és un nouvingut, amb coneixements adquirits als llibres i que
desitja contrastar-los amb la realitat d’Orient. Segons Francisco Manuel de
Melo Breyner (1837-1903), comte de Ficalho, representarien respectivament al
Garcia de Orta vell i experimentat, enfront del Garcia de Orta arribat a
l’Índia trenta anys abans: un jove erudit, acabat de llicenciar i amb tot el
respecte pels tractats dels clàssics.
|
En cadascun dels col·loquis
–ordenats més o menys per ordre alfabètic– discuteixen i comenten sobre un o
més productes, quasi sempre plantes, però també n’hi ha de dedicats a productes
animals –l’ambre gris, el marfil dels elefants, el lacre, les perles, el
betzoar– o a minerals com els diamants o d’altres pedres precioses –els robins,
els jades, els zèfirs, les maragdes, ... Pel que fa a les plantes, una part
important tracta de les espècies diguem-ne clàssiques –la càmfora, la canyella,
el cardamom, el clau, el gingebre, la nou moscada, el pebre– o conegudes a
Europa ja des de temps dels romans i d’origen més o menys oriental: l’àloe, el
cànem, el càlam aromàtic, el coco, l’opi, l’encens o la mirra. També apareixen plantes
en què les úniques referències cultes conegudes provenen de fonts àrabs: la
cúrcuma, els plàtans, la galanga, el sàndal o el tamarinde. Però alguns fruits
com ara el gínjol, les caramboles, el coco de les Maldives, la jaca, el litxi,
el mango, el mangostà o el nim, entre d’altres, apareixen per primer cop en la
literatura occidental en aquest llibre. La informació bàsica dins de cada
col·loqui està referida a les espècies o fruits en qüestió, però sovint aporta
notícies sobre les plantes d'on provenen, la seva utilització, les variants que
presenten i quines són les referències en els tractats clàssics, si n'hi ha. I
tot barrejat, sovint desordenadament, amb dades de geografia, d’història,
d’etimologia, d’etnografia; i a més, també hi apareixen disquisicions sobre els
encantadors de cobres i les mangostes o sobre diferències entre la medicina
musulmana i l’hindú, els efectes d’una epidèmia de còlera o dades disperses
sobre l’illa de Ceilan, que sembla que l’autor coneixia de primera mà. Mentre
que Garcia de Orta és molt exacte en la descripció de tot allò que ha vist,
gràcies als seus viatges, o pel fet de ser productes vegetals d’ús més o menys
comú, és –segons diu el comte de Ficalho– confús pel que fa a les dades
històriques de terres més o menys allunyades que desconeix. Tampoc és
consistent en la utilització de termes geogràfics, però cal tenir present que
eren terres on els portuguesos intentaven “normalitzar” topònims d’origen
sànscrit o àrab, que coneixien de feia poc.
El ventall d’autoritats que
apareixen al llarg del llibre és molt ample. Plini, Dioscòrides, Galè,
Avicenna, Ar-Razí, Abenzoar, Averroes o Laguna estan entre els més citats, però
en conjunt són més de vint i comprenen la major part de la literatura
mèdicobotànica occidental i àrab del seu temps; entre ells en cita alguns que
en aquells moments eren ben recents, com ara Fernández de Oviedo, Ruellius o Gaspar
Barreiros. Però si per alguna cosa destaquen els Coloquios, és per la importància que dóna a l’observació directa,
deixant de banda les afirmacions dels clàssics quan contradiuen la realitat
apresa del contacte amb les plantes i, si cal, rebatent-les i refutant-les,
sovint oferint diferents punts de vista. L’anhel de coneixement el porta sempre
a intentar separar llegenda i realitat, sovint fent-se portar les plantes de
les quals provenen els productes vegetals que utilitza i cultivant-les al
jardí. Per descomptat, algun cop s’equivoca, però en tot el llibre hi palpita
la idea que qualsevol creença antiga pot canviar per la via de
l’experimentació.
De l’original de 1563 s'ha dit que
és un dels llibres amb més errades tipogràfiques que s'han imprès mai. A més
d’una paginació caòtica, el llibre acaba amb 20 pàgines amb les errades
detectades per l'autor i amb una advertència: no hi són totes encara. Era el
primer llibre de temàtica no religiosa imprès a Àsia pels europeus i amb un
editor totalment inexpert. En realitat, la versió original dels Coloquios va tenir molt poca difusió:
estava escrit en una llengua minoritària, de lectura dificultosa degut als seus
errors tipogràfics, publicat en una llunyana colònia asiàtica i segurament amb
un tiratge molt limitat. Malgrat això, la propagació per Europa del seu
contingut va ser molt ràpida degut a l'adaptació resumida i publicada en llatí,
de Carolus Clusius (1526-1609) –llatinització de Charles de l’Écluse–, que va
aparèixer ja el 1567: Aromatum et
simplicium aliquot medicamentorum apud Indos nascentium historia. Se’n van
publicar quatre edicions més fins al 1593 i són la base de les versions
italiana (1575) i francesa (1602). A més, el Tratado de las drogas y medicinas de las Indias
Orientales de Cristóbal Acosta (o Cristovao da Costa) de 1578, amb diverses
edicions al llarg del segle XVI, està basat en gran part en l’obra de Garcia de
Orta, i se’n van fer també traduccions a diverses llengües europees, el llatí
inclòs. La seva influència també va ser decisiva sobre l'obra de Nicolás
Monardes, que tracta les plantes medicinals de les Índies Occidentals (1574), i
que fa servir un plantejament molt similar. La versió que jo he utilitzat és la del
comte de Ficalho, en dos volums –publicats el 1891 i el 1895–, revisada i corregida,
de tipografia clara i amb els col·loquis perfectament delimitats, el que la fa
molt agradable de llegir, sobretot si es compara amb l'original. A més, aquesta
versió conté nombroses notes a peu de pàgina, algunes molt extenses –de vegades
més que no pas el mateix col·loqui–, sempre molt documentades i molt sovint
imprescindibles per la comprensió botànica de les plantes en discussió, i que
també incideixen en qüestions etimològiques, històriques o geogràfiques. Els
meus coneixements rudimentaris de portuguès no em permeten apreciar-ho, però a
Portugal es considera que l’estil literari del comte de Ficalho és un dels més
clars, elegants i lluminosos del segle XIX.
Els gèneres Garcinia de Linné –dedicat també i alhora al botànic suís d’origen
francès Laurent Garcin (1683-1752)–, Garciana
de Loureiro i Garcia de Rohr honoren
la memòria de Garcia de Orta. La seva família –mare i dues germanes– havia
estat expulsada de Portugal el 1549 per judaïtzants i es van instal·lar a Goa.
La Inquisició es va implantar a Goa l’any 1565 i, encara que en vida Garcia de
Orta no havia tingut cap contratemps, va ser jutjat per judaisme pòstumament i
condemnat. Les seves despulles van ser exhumades i cremades en un auto de fe
l'any 1580. Abans d’aquests fets, l’any 1569, una germana seva havia estat
condemnada i cremada viva a la foguera.
Garcia da Orta (1563). Coloquios dos simples, e drogas he cousas mediçinais da India ...
Ioannes de Endem, Goa. 264 p. [Disponible a Biblioteca Nacional de Portugal]
Coloquios dos
simples e drogas da India por Garcia da Orta.
Ediçao ... pelo Conde de Ficalho. Imprensa nacional, Lisboa. Vol. I, 1891, 385
p. Vol. II, 1895, 443 p. [Disponible a Biblioteca Nacional de Portugal, a Biblioteca digital del RJB i a Internet Archive]
Lectura complementària: Conde de
Ficalho (1886). Garcia da Orta e o
seu tempo. Imprensa Nacional. 392 p. [Disponible a Internet
Archive]
Edició del text:
Edith Castells.