El
llibre del que avui ens ocupem és difícil de classificar. No és només una
biografia, tampoc un llibre d'aventures, ni tan sols un tractat de geografia, però
hi ha una mica de tot això. Està centrat en la figura de R.E.
Schultes i llurs exploracions de la conca amazònica –Colòmbia, Brasil i
Equador– i la serralada andina entre els anys 1941 i 1953. També hi tenen un paper molt destacat els viatges dels
seus deixebles Tim Plowman i Wade Davis, aquest darrer l’autor del llibre.
És curiós la poca atenció que
han dedicat tradicionalment els botànics a l’estudi de les plantes i fongs amb
propietats psicoactives, llevat de quan hi han hagut en joc interessos econòmics.
Malgrat que moltes cultures “primitives” els han utilitzat des de temps
immemorials per tal de transcendir –encara que sovint
en cerimònies amb rituals d’iniciació–, generalment el seu ús i memòria o s’ha perdut o ha quedat
restringit a grups socials més o menys marginals o aïllats geogràficament. Probablement el rebuig, quan no directament persecució, de l’ortodòxia cristiana i de les altres grans religions monoteistes, hi ha tingut molt a veure. Aquesta
situació, però, va començar a canviar cap a finals del segle XIX, quan alguns
etnògrafs van descriure el consum d’aquestes plantes i fongs en algunes
cultures com expressions espirituals. I és
aquí on cal situar un dels primers botànics que es
va interessar per aquestes plantes i el seu ús, i que va arribar a ser-ne un gran expert i divulgador,
Richard Evans Schultes. Els seus treballs pioners sobre el peiot i el
teonanacatl es poden considerar els primers estudis etnobotànics
"seriosos" sobre organismes psicoactius. Alhora, va marcar l’inici de tota una sèrie d'esdeveniments que
acabarien confluint amb els anhels i inquietuds de la generació beat als anys 50 i els moviments
contraculturals dels 60 i 70.
 |
| R.E. Schultes (a la dreta) [del llibre] |
Richard Evans Schultes
(1915-2001) es considera un dels
grans etnobotànics del segle XX. Ja de petit l'havia fascinat el llibre de l’explorador
i botànic del segle XIX Richard Spruce sobre l'Amazones, però va anar a Harvard
a estudiar medicina, becat per l’Església Unitària de la seva comunitat, de l’àrea metropolitana de
Boston. A Harvard va conèixer Oakes Ames
(1874-1950), un professor d'etnobotànica ben extravagant, orquidòleg i
milionari, de qui va arribar a ser l’alumne predilecte. Li va dirigir un treball de pregrau sobre l’ús del
cactus del peiot entre els kiowas a Oklahoma i, més endavant, la tesi doctoral sobre organismes al·lucinògens
a Mèxic, on va identificar el teonanacatl dels indígenes com a fongs del
gènere Panaeolus. L’any 1941 Schultes
es trobava a l’Amazones, estudiant l’ús del curare pels indígenes, i quan
Estats Units entrà en guerra s’allistà com a voluntari. De fet, però, el va reclutar l’Oficina de
Plantes Industrials del Departament d’Agricultura d’Estats Units (USDA) i el van enviar a Colòmbia, com a
explorador botànic, per tal d’avaluar les diferents espècies productores de
cautxú i llurs opcions de conreu industrial. El cautxú era necessari per abastir la indústria bèl·lica, que fins llavors depenia del
subministrament des del SE
asiàtic, que havia quedat interromput. Es va
quedar a Colòmbia fins al 1953, tot i que
va viatjar de tant en tant a Estats Units, a Costa Rica o a Anglaterra. Quan van
tancar el programa del cautxú, el
van reclamar a Harvard. Durant tot aquest període havia
explorat, generalment tot sol,
uns 80.000 km2 de
territori amazònic on les úniques vies de comunicació eren els rius. S’hi desplaçava amb la seva inseparable canoa d'alumini de fabricació
artesana, que tan sols pesava 24
kg. Va aprendre dues llengües
amazòniques, va inventar el mètode per premsar i conservar les plantes en
alcohol o formaldehid, que encara s’utilitza avui dia en zones tropicals i va
recol·lectar
uns 24.000 números de plantes, d’entre elles unes 3.500
productores de làtex, la majoria del gènere Hevea.
A més, a partir de les seves recol·leccions, es van descriure unes 300 espècies
noves per a la ciència. També va passar gana, va patir atacs de malària i beri-beri i va experimentar personalment amb
totes les plantes al·lucinògenes de la selva conegudes pels indígenes, buscant
sempre qui encara conservés el coneixement tradicional per preparar les pocions. Sembla ser, però, que una de les seves grans frustracions era que, mentre la
majoria de la gent que les prenia patia unes fortes sensacions d'alteració de
les percepcions, ell tot just
veia canvis de colors.
Timothy Plowman (1944-1989) era el
deixeble predilecte de Schultes i també experimentava amb totes les plantes
psicoactives. Els anys 1974 i 1975, i
sota la supervisió de Schultes, va estudiar les
fonts naturals de la coca als Andes amb un
projecte de l’USDA. Plowman acabaria sent el gran especialista del gènere Erythroxylum, en el qual va descriure prop de 40 tàxons. En el treball de camp d'aquests anys quasi sempre el va acompanyar
Wade Davis (1953- ), que durant
la dècada dels anys 70 va continuar viatjant pels
Andes i la costa pacífica, des del Perú fins a Panamà, amb alguna incursió a la
conca amazònica.
 |
La serralada del Chiribiquete, que Schultes
va explorar el 1943 (J. Pedrol)
|
El
llibre que ens ocupa està estructurat en 14 capítols,
cadascun dels quals té un fil
conductor. Així, entre d'altres, apareixen el peiot, els fongs al·lucinògens de
Mèxic, la coca i els viatges de Plowman i els de Davis, el curare, el cautxú, el poble waorani, diverses plantes
al·lucinògenes, els viatges de Richard Spruce a finals del segle XIX o el mateix riu Amazones i un bon grapat
d'afluents. Però en cadascun dels capítols es barreja tot: els viatges de
Schultes –dels quals la informació prové en bona part de les llibretes de camp,
a més d'entrevistes personals–, el viatge de Plowman i Davis o algun altre
viatge de Davis, notícies
històriques, històries personals, informació antropològica sobre els diversos
pobles indígenes, la mateixa
geografia del territori i, sempre, informació etnobotànica, preferentment sobre
plantes amb propietats psicoactives. Escrit des de l'admiració per R.E.
Schultes i en memòria de T. Plowman, el llibre relata les aventures dels
personatges –quan no els mateixos personatges: aventurers, botànics, xamans,
...–, descriu els paisatges i els viatges i explica el context històric, sempre
des d'un punt de vista de total respecte pels indígenes i pels seus
coneixements de les plantes. La quantitat d'informació que hi apareix és
immensa i les descripcions són detallades, però en general la lectura és
emocionant i fascinant, encara que sigui fàcil perdre's entremig dels rius,
poblats i cultures amazòniques. Tot el llibre traspua la sensació que ens transmet les últimes imatges
d'un món i unes formes de vida que, ja llavors, s'extingien inexorablement.
 |
L'orquidia
blava –Aganisia
cyanea– que dóna nom a un capítol del llibre [Orchi, CC
BY-SA 3.0, https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=519567]
|
|
Quan Schultes va retornar a
Harvard el 1953, primer va ser conservador de l'herbari d'orquídies Oakes Ames,
més tard conservador de Botànica Econòmica i, des de 1970 a 1985, professor de
Botànica. En la seva nova etapa universitària va continuar estudiant i
publicant sobre etnobotànica –va ser l'editor d'Economic Botany Journal de 1962 a 1979–, però sobretot de plantes al·lucinògenes. També va publicar
un grapat de llibres fonamentals –alguns en col·laboració amb Albert Hofmann–
per a la comprensió i divulgació de les plantes psicoactives. Cap al final de
la seva vida va agafar també un fort compromís en defensa de la selva amazònica
i dels seus pobladors ancestrals. Extremadament conservador en política, en les eleccions a president dels
Estats Units, al seu col·legi electoral, sempre hi havia un vot per a la reina
d’Anglaterra. En canvi era un ferm defensor
de les llibertats individuals. Va arribar a ser una figura popular pel fet que, als anys 70, es prestava a
declarar com a testimoni expert en els judicis per possessió de marihuana.
Mantenia –si més no en els judicis–
una peculiar interpretació taxonòmica del gènere Cannabis, i declarava que no hi havia manera de provar, amb les
eines forenses a l’abast i fora de tot dubte raonable, quina de les tres
espècies del gènere era la decomissada. I com que la llei tan sols penava la
possessió de Cannabis sativa ... Les extravagàncies del
deixeble al final no tenien res a envejar a les del mestre!
No menys de tres gèneres de
plantes, acceptats actualment, corresponen a epònims que l’honoren. L’any 2015,
el cineasta colombià Ciro Guerra, amb un guió basat en part en una adaptació
molt lliure d’alguns dels capítols del llibre, sobre tot el dedicat a Richard
Spruce, va dirigir la pel·lícula El
abrazo de la serpiente.
 |
Schultesiophytum és un dels gèneres de ciclantàcies amb que es fan els barrets
"panamá" (C. Aedo)
|
|
Wade
Davis (2001). El río. Exploraciones y
descubrimientos en la selva amazónica. El Áncora Editores, Bogotà. 639 p. [Traducció de Nicolás Suescún; hi ha també una edició de l’editorial
Pre-textos, de 2004]
Wade
Davis (1997). One river. Explorations and
Discoveries in the Amazon Rain Forest. Touchstone, New York. 537 p.
Edició del text per Edith
Castells i Pilar Pérez Ramón.
